We're from BCN!

Demà comença el Primavera Sound...Festival estiuenc barceloní que mica en mica s'ha anat convertint en una de les trobades muscials de refèrencia d'arreu, gràcies a la qualitat del seu cartell i a la seva habilitat especial per convinar propostes innovadores amb artistes consagrats.
Per segon any consecutiu em quedaré sense anar-hi, sino em toca un concurs en què he participat per un pase VIP, i em sap molt de greu, però tinc 120 motius per no poder costejar l'entrada...
De totes maneres vull felicitar als que hi poden anar i animar als qui s'ho puguin permetre i encara no s'hagin decidit. El cartell d'aquest any és força agoserat però presenta, com sempre, un ventall molt ampli de formacions, avantguardes de l'eclecticisme i la vanguardia musical contemporània. Apareixen diverses vaques sagrades, com l'ex Velvet Underground Lou Reed, els fabulosos 2 many dj's, els bascos La Buena Vida (abanderats de l'anomenat "Donosti sound"), i grups gurú de l'indie internacional com els Yo la tengo o els suggerents The Flaming Lips.
Algunes de les propostes més refrescants poden ser els I'm from Barcelona, un grup suec que s'han fet famosos al nostre país per posar la canço de l'anunci promocional del festival a la TV, el tema "We're from Barcelona". També poden sorpendre el duet "Ferenc", que són una proposta feta a casa nostra amb un so molt cuidat i electrònic.
A nivell nacional i estatal també tenim representació com els 12twelve, que són uns barcelonins que el·laboren una mena d'acid-jazz-rock molt característic, també els melòdics Tachenko o el català Mazoni.
Finalment, també hi ha algunes propostes que s'allunyen una mica del camí marcat per aquest festival però que també poden donar de si, com els Motörhead amb el seu rock més proper al heavy que no al pop colorista propi del "so Primavera Sound"...
Gaudiu-ne els que pogueu!

Àudio: "I'm from BCN- We're from BCN"

Sideral....For ever...

Ahir per la tarda, em vaig enterar gairebé per casualitat de la mort d'Aleix Vergés, conegut com a dj Sideral. No sé perquè no m'havia enterat de la notícia, tot i que ja feia una setmana del trist succés. La notícia em va deixar veritablement trist i sorprés. Tant per tractar-se d'una persona jove, com pel fet que desapareixés la imatge d'aquest gran artista. Una joventut d'excessos el va condemnar abans d'hora...donant motius a la irracionalitat per seguir alimentant-se de molts dels nsotres joves...
Així, Aleix Vergés fou un dels pioners en l'escena indie nacional i estatal, amb el seu grup "Peanut Pie" ja fa més de deu anys. Diuen que el seu geni arribà massa aviat per les ments empolsinades de la nostra escena cultural. Després, adoptant el nom de Sideral, es convertí en un dels dj's de referència d'arreu, fent gala d'un estil propi de qualitat, galant d'un eclectisme i una sensibilitat acurades i amb una elegància pròpia que el feien un magnífic portador de nous sons i de noves sensacions acústiques, que a voltes ens acaronaven la oïda, i a voltes ens injectàven entusiasme de camí per el cervell.
Malauradament, és molt senzill parlar bé de les persones que ens abandonen...però esperem que la música de l'Aleix, i sobretot la seva genialitat, segueixin sonant allà on sigui...

Àudio: "Peanut Pie- More than this"

El alma y el cuerpo

"Hace mucho tiempo, el hombre oía extrañado el sonido de un golpeteo regular dentro de su pecho y no tenía ni idea de su origen. No podía identificarse con algo tan extraño y tan desconocido como era el cuerpo. El cuerpo era una jaula y dentro de ella había algo que miraba, escuchaba, temía, pensaba y se extrañaba; ese algo, ese resto que quedaba al sustraerle el cuerpo, eso era el alma.
Hoy, por supuesto, el cuerpo no es desconocido(...)
Desde que sabemos dominar todas sus partes, el cuerpo desasosiega menos al hombre. Ahora también sabemos que el alma no es más que la actividad de la materia gris del cerebro. La dualidad entre el cuerpo y el alma ha quedado velada por los términos científicos y podemos reírnos alegremente de ella como de un prejuicio pasado de moda.
Pero basta que el hombre se enamore com un loco y tenga que oír al mismo tiempo el sonido de sus tripas. La unidad del cuerpo y el alma, esa ilusión lírica de la ciéncia científica, se disipa repentinamente."

"La insoportable levedad del ser". Milan Kundera

"España puede matar"

Dedicada a tots aquells que es rebel·len contra un país que a voltes no ens estima. Per culpa d'alguns que ens tracten de "polacos", balcanitzadors i discriminadors de llengües. Però a l'hora de pagar impostos ningú es queixa de nosaltres. D'això en diuen "ser cornut i pagar el beure"...

Però també la dedico a aquells que volen canviar aquesta realitat, i des d'arreu intenten que les coses siguin una mica més lògiques, una mica més amables, un xic més sofrible, un poc menys reaccionàries...

BCN (Barecelona Centre Neuràlgic)

El sol es dispersa per les llambordes,
que geomètricament col·locades,
van insinuant els cèntrics carrers
que conformen el centre de BCN.

Aquests s'inunden de diverses criatures
que glopen les teves voreres,
donant vida a l'inanimat ciment
i creant un xivarri especial.

Gents diverses d'arreu
convivint sense saber-ho,
conformant un teixit humà
colorista i eclèctic.

Prostitues dïurnes, executives,
tril·leros i pidolaires.
Turistes arrebossats, immigrats,
passejants i jubilats.

Cent aromes afloren insistents,
com pixats o pols lluent,
també de queviures i gelats,
suors i cotidianitat.

I el dia va passant,
com ho fan els caminants,
entre un munt de mirades
inhòspites, furtives o de pedra.

Montenegro independent

Des d'avui mateix, tots els mapes polítics d'Europa hauràn d'afegir un color més a la seva llarga i extensa gamma existent fins ara. La República de Monetnegro és des d'avui un nou Estat independent, amb els seus propis drets i capaç d'exercir la seva pròpia sobirania. I ho és perquè així ho han decidit els seus habitants. En el referèndum celebrat el 21 de maig, per un 54'5% dels vots han aconseguit separar-se de Sèrbia i passar a ser un nou membre de la comunitat internacional.
Així doncs, aquest nou Estat amb capital a Pogdorica, haurà de començar de zero en el pla internacional, ja que com a país secessionista ha de firmar de nou tots els tractats internacionals i decidir quines són les guies que vol seguir en matèria interestatal.
El fet que una nació aconsegueixi la independència com a resultat d'un exercici democràtic, no crec que agradi a tothom, cadascú ha de decidir si això és bo o dolent. Tanmateix, des d'aquest humil espai, els felicito pel pas que han fet endavant. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions, però hem assistit a un exercici de maduresa política i democràtica, i hem de ser capaços d'analitzar aquests fets com es mereixen i no sorprendre'ns exageradament.
Tan de bo algun dia, algun habitant de Pogdorica ugui escriure en el seu blog, que se'n alegra que un petit país de la ribera mediterrània ha accedit a la independència mitjançant un referèndum entres els seus ciutadans...

Sopar dels 4 mosqueters

Evidentment no som ni Aramis, ni Portos, ni Dogo ni D'Artagnan, però ens agrada autoanomenar-nos "Els 4 mosqueters". Aquest fet no ve donat ni per les nostres dots amb una espasa amb les mans (solem tenir altres tipus d'armes entre les mans) ni perquè sapiguem parlar francès, ni perquè lluitem al servei de l'inesxistent rei de França. Per tant, podem concloure primerament, que ens agrada dir-nos així pel sol fet que som quatre...Que pots pensar que és una soberana tonteria...i ho és. Per aquesta raó podríem ser els 4 fantàstics, o The Beatles, les rodes d'un cotxe o els Teletubbies...

Aclarit el tema de la denominació (que no d'origen), també he de deixar clar que aquests 4 som: Chicho "peachesman" Reina, Jordi "notincpasta" Sala, Dani "clarianes craneals" Gutiérrez, i un servidor...

Doncs bé, els 4 mosqueters ens reunirem divendres passat gràcies a que el magnat Sala, de la multinacional JB de ceràmiques, ens va convidar a un magnífic sopar. Desconeixiem el lloc per desig exprés del convidant, del qual ens va dir que estava "arregladet". Val a dir, que aquest qualificatiu espanatava als 3 convidats...Però finalment, el lloc en si, situat al magnífic i segur barri del Born, va ser un ple encert.

Un cop entaulats, va començar el sopar i el conseqüent reguitzell d'anecdòtes que SEMPRE ens acàben passant quan nosaltres quatre emprenem un viatge, una sortida o qualsevol altra cosa.

Primerament vam espantar al cambrer, perquè quan només havíem demanat el que nosaltres consideravem els entrants, ja ens va demanar que voliem per beure. La seva sorpresa va ser que demanèssim més menjar quan ell ens va dir que ja en tindriem prou...però nosaltres vam demanar de més, i evidentment, no vam deixar ni les engrunes...

Així, arribaren l'amanida, els embotits i el pà amb tomàquet que van durar uns 10'8 segons. També, van venir regats per la primera ampolla de vi de la casa, que durà aproximadament el mateix, i que va ser reemplaçada per un "Sangre de toro" que va fer estralls entre els comensals.

Posteriorment arribaren les "foundies" de formatge, que van suposar un autèntic combat "banderilla en mano" entre els 4 assistents. Tots vam fer un bon paper, però ja l'aventatjat Dani va deixar mostres de la seva destressa amb les eines de menjar i va acabar escurant la cassola com si d'un pot de iogurt es tractés.

Passat el cos del sopar, i on el vi ja havia convertit en "foie" els fetges dels comensals, arribar el guirigall dels postres, on una formosa cambrera (dic formosa per no dir "horrenda") ens va embolicar a en Dani i a mi amb el maleït mousse. Intentaré reproduir el diàleg entre en "clarianes craneals" i la dolenta de la Sirenita:

-Dani (d): "La mousse és casolana?"

-Cambrera (c): "Sí, però no en tenim"

-d: "Doncs una mousse"

-c: "No...es que no en tenim..."

-d: "I què teniu fet per vosaltres?"

-c: "L'únic casolà és la mousse"

-d: "Doncs vull la mousse"

-c (ja una mica cansada): "T'acabo de dir que no en tenim"

-d: "Ah...doncs...el pastís de xocolata és casolà?"

-c: "NO! L'únic casolà és la mousse però no en tenim! Vols el pastís?"

-d: "Ah...d'acord, d'acord."

Passat el diàleg estelar, en Dani i jo discutiem sobre si hi havia mousse o no, establint un autèntic diàleg d'idiotes. Després arriba la cambrera amb un pastís a la mà dient que porta la mousse...Està clar que la dona ens volia liar...i ho va aconseguir...

Tanmateix els companys Sala i Chicho demanaren una "foundie" de xocolata que acabàrem menjant entre tots, especialment en Dani, que acabà menjant de l'olla de la "foundie" amb una cullereta a mode sopa.

Passat el tràngol dels postres, demanàrem els cafès i les copes. Malauradament, no hi havia Jack Daniel's i l'afable cambrera ens preguntà, per 3 cops seguits, si voliem "JIM DEAN" (¿?).

Un cop sopats, decidirem marxar cap a una altra banda a fer mal, mentre marxàvem fent tentines per un carrer sense asfaltar, i mentre un politoxicòman del carrer preguntava si jo era "el Torito"...

En fi, que va ser un gran sopar, magnífic en menjar, millor en companyia i molt pròdig en postals còmiques ja habituals entre nosaltres...

-d

Un diumenge qualsevol...

Un diumenge qualsevol representa una mena de bassa d'oli governada pel tedi més farregós que es pugui conèixer. Existeix alguna raó científica que pugui explicar perquè aquest dia de la setmana, que els anglosaxons coneixen com el dia del sol, faci entrar a tothom en un estat d'ampatia i de lleugeresa vital tan accentuat?
Els diumenges, especialment a partir de l'hora de dinar, representen el fi de la setmana. Pels cristians és el dia del senyor. Pels jueus és el primer dia de la setmana. Per mi és un dia que podriem borrar dels calendaris.
El diumenge suposa acabar una setmana per encetar-ne una altre. Representa el fi d'un somni que s'anomena cap de setmana. Un somni d'un dia i mig que escenifica l'evasió mental de la cotidianitat. I és el diumenge, que a l'estil d'un mestagot terapèutic, et posa de nou els peus a ras de terra, per dir-te que quan ell marxi vindrà el dilluns...i ell t'ensenyarà el que és bo i el que és la rutina...
Maleïts diumenges!

Àudio: "Mellow doubt"- Teenage Fan Club

Algunes vegades, fruit de la meva activitat cerebral ( que no és ni molta ni poca, però allà hi és...), m'assolen el meu cap diverses preguntes sense un sentit aparent gaire clar.
Són preguntes que sense avís previ arriben sobtadament, potser esglaonadament o potser en forma de reguitzell inesperat.
Reconec que són qüestions que no gaudeixen de gaire sentit, no tenen una estructura molt ben definida ni una relació gaire visible. Però el fet és que m'apareixen.
Desconec com aturar-les, i molt menys com moldejar una resposta. Tampoc sé si conèixer la seva resposta resultaria profitós...Si algun dia la providència em regalés una resposta no sé què en faria...
Però el cert és que aquestes preguntes inquietants em segueixen assolant de forma intermitent, sense saber si vull conèixer la resposta...
Així doncs, de tant en tant sé que se'm tornaràn a fer presents i seguiré preguntant-me...
Per què em començo a respallar les dents per la dreta?
En canvi, per què em poso desodorant primer a l'esquerra?
I per què m'afeito primer sempre la banda dreta del meu rostre?
Per què m'ensabono primer la banda esquerra del meu cos?
Per què quan pujo una muntanya poso els braços en forma de gerra?
Per què em faig aquesta pregunta si mai he pujat una muntanya?
Per què em faig aquestes preguntes...?


Àudio: "Tears & Years"- The Sunday Drivers

Una (des)coneguda

Fruint d'algunes d'aquelles cançons d'amor i desamor, sorgides de l'enginy de variats artistes, de dissonants ments priviliejades i eclèctics estils musicals, sempre em ve al cap el paper de la dona que protagonitza aquestes porcions d'històries personals que algú va decidir transformar en música. Sovint ens parlen de dones d'ànima tèrbola, d'esperit pobre i lluïdores d'una prominent soberbia. Sempre són malvades fèmines que abandonen al seu estimat. Sempre marxen del costat del "seu" "home", el deixen sol, probablement per un altre. I en un estat de tristor i baixesa emocional queden els nostres amics cantants...Embriagats pel perfum del record de la dona que estimàven, i ara es troben sols, ofegant la pena al més pur estil cavalleresc, mentre veuen d'esquenes, a la noia en qüestió cap a braços d'un altre...
Però per què sempre som els homes els que perdem en les cançons d'amor? Per què són elles les que marxen? Existeix alguna llei universal que faci que les fèmines siguin les guanyadores de les cançons d'amor?
Partint de la base que el que escriu una cançó, ho sol fer basant-se en vivències personals, no vull pensar que tots els cantants són uns desafortunats amants...ni que tots els homes tenen una mena de destí escrit en aquesta direcció...Ni molt menys que totes les dones decideixen abandonar als seus estimats...així que...Llarga vida al rock'n roll...


Àudio: "La Canción de Amor en la que el Chico Gana"- Miqui Puig, Los Sencillos

Hoy puede ser un gran dia...

Com deia en Serrat fa uns quants anys..."Hoy puede ser un gran dia, planteatelo así..." Doncs avui pot ser una d'aquelles jornades que deia en Joan Manel. Avui el Barça juga la final de la Champions a París...Esperem que avui, 17 de maig, sigui un d'aquells dies que queden gravats en la memòria col·lectiva, com un 20 de maig, un 14 d'abril, un 6 de setembre...
Esperem que avui el Barça, el nostre més que un club, aixequi la copa de les orelles grans, inundant de felicitat tot el barcelonisme i tot el nostre país...
Potser pensareu que el futbol no ha de gaudir de tanta importància, que es treuen les coses de lloc...i segurament en molts aspectes serà cert. Però, aquest nostre Barça representa moltes coses, i n'ha representat moltíssimes. Anys enllà, era una eina d'autoreafirmació nacional, de sentiment de llibertat i de pertinença a una societat concreta, la que els seus coetanis volien tenir.
Per tant, deixem-nos endur per la alegria i la joia del triomf barcelonista, i portem al nostre equip fins les portes del cel, des de el passeig dels Champs- Elyseé...
Visca el Barça i Visca Catalunya (lliure)!

Perro labrador...

En una d'aquelles (ja) mítiques llargues tardes d'estudi a la pompeu, on les hores passàven lentes, i els conceptes assimilats encara ho feien més lentament, el grandíssim Dani (quan ja començàven a despuntar unes clarianes cranials preocupants) i jo vam inventar el també mític concepte de perro labrador.
Val a dir, que aquest és un concepte que apliquem a un determinat model estètic i social de dona, i que hem de dir que és el que més ens agrada d'aquest món. L'albor d'aquest concepte sorgí fruit de la presència d'una bella dama, que en una d'aquestes tardes ja esmentades, va decidir (segurament per error) passar la jornada d'estudi al nostre davant a la biblioteca.
Doncs bé, el que se'n desprén d'un "perro labrador", d'una dona que pugui lluïr dignament aquest adjectiu és un model de vida al qual aspirem trobar algun dia com a companya de viatge. Parlem d'una noia guapa, intel·ligent, estudiant de comunicació audiovisual ( o símil ), que viu al Born amb dos companys més, estudia pels matins i per les tardes treballa en una discogràfica independent o als caps de setmana a algun local de copes estil "Oven". Va arreu en bicicleta i sempre amb un somriure com a targeta de presentació. Pels matins, ben dora, baixa pel passeig del Born a passejar el seu gos de raça "labrador". Després esmorza café amb llet en un d'aquells gots de plàstic que la gent porta pel carrer. Li agrada estudiar però tampoc excessivament. Passa algunes hores al bar de la facultat jugant a pòker o llegint la premsa. Pel que fa a la seva estètica llueix un pentinat amb serell recte i no gaire llarg. Calça unes Vialli's de color verd o taronja, porta texans gastats de tir baix que entreveuen l'inici d'una llenceria cuidada. Li agraden les samarretes amb missatge i els jerseis a ratlles. A l'hivern porta una gran bufanda d'aquelles que no s'acaben mai i a l'estiu no es treu dels peus les xancletes brasileres.
És l'estiu l'època que més li agrada, ja que li encanta anar a la platja, amb el seu i-pod i el seu cabaç de vímet, on porta un llibre de Kafka i una tovallola. També li agrada l'estiu per anar al "xiringuito" de la platja i perquè és quan es celebren els festivals de música que no es perd per res del món, com són el Primavera Sound i el FIB. Escolta música independent, electro-pop, pop melòdic i alguns grups underground. També és una enamorada de London, on va viure un any, en un piset al costat Camdem. Estudiava anglès i treballava en un bar del Soho. Des d'aquella època que li encanta viatjar. Parla 4 idiomes, anglès, italià, castellà i català. Però aquest últim és el que parla a casa i el que més li agrada. Perquè ella sap quines són les seves arrels...

En fi, que no sé si mai trobarem un perro labrador que ens vulgui acompanyar, potser sobrepassem el perfil, però el que és cert, és que n'hi ha molts, ja que en Dani i jo sempre que en veiem un, fem una mirada còmplice i un somriure entre malícios, reafirmador o innocent, acompanyat d'un suspir, que denota anhel en ell mateix.

Sabiduria popular...

- Moooossa!
- (...)
- Els collons em fan bossa!
- I la tita?
- Em fa ganxo....vine que te l'enganxo!

Amén

Per què sovin inventem anècdotes?

L'altre dia escoltava un conegut que explicava una anècdota. Aquest conegut, contava com coneixia una parella d'amics que havien anat a passar un cap de setmana a la casa que uns amics seus tenien a la muntanya. Així, van anar-hi i a l'arribar a la casa en qüestió es toparen a la porta amb el fill petit dels seus amics. Aquest nen, innocent i amb cara de no saber gran cosa, mirava curiosament a l'amic del meu conegut. El mirava insistivament, de manera que la seva cara mostrava unes ganyotes que fruien d'una tendra activitat mental. Al cap d'una estona, l'amic del meu conegut, cansat de l'interrogatori viusal, preguntà al nen per quins setze ous el mirava. Així, el nen constestà airadament que la seva mare s'havia equivocat, perquè ell no veia enlloc les banyes que la seva mare havia dit que portava l'amic del meu conegut, tot i que ella assegurava que tothom les veia des d'una hora lluny.
Aquesta és una d'aquelles històries que corren per sopars i trobades entre amics i coneguts. Tothom té alguna cosa a explicar, i sigui quin sigui el tema que s'està tractant en una conversa, tothom coneix algú que li ha passat això o allò altre. Tots hem sentit com ens explicàven que algú coneixia a algú que ha estat atacat per un tauró, que va veure per la TV com una noia es posava "foie" a l'intingulis perquè el seu gos li llepès mentre Ricky Martin esperava per donar-li una sorpresa des del menjador, o que ha vist un accident a la carretera on un motorista havia perdut, literalment, el cap, o que s'havia trobat un congut jugador del Barça fumant i bebent en algun espai de la nocturnitat barcelonina...
Per tant, qui estigui lliure de pecat...que expliqui la primera anècdota, perquè tots hem sentit i hem explicat aquestes històries. Algunes certes, d'altres a mitjes, d'altres decorades i altres totalment falses...
Per cert, la història del principi no me l'ha explicat cap conegut...o potser sí?

Maragallades

Avui, la notícia del dia ha esta el cessament de tots els consellers d'ERC, per part del President de la Generalitat, Pasqual Maragall. Això no és res més que una més del que en política es coneix com a "maragallades", que vindria a ser una ficada de pota per part d'aquest estimable personatge. Tanmateix, aquestes ficades de pota prenen consideracions molt més àmplies, quan el seu autor és el Molt Honorable.
Personalment, penso que trencar el govern no és el millor que podia fer el President. Sembla clar, però, que el no d'Esquerra en el plebiscit sobre l'Estatut posava en una situació complicada al govern català. També penso que no és la millor postura que podien prendre els dirigents republicans vers el referèndum, i que aquesta decisió demanava un punt més de maduresa política. Així mateix, el trencament del govern pot portar a una situació de difícil govern (mai més ben dit...), ja que a la tardor tindrem unes eleccions, que segurament tindràn uns resultats molt similars als de les passades eleccions autonòmiques. Llavors s'haurà de veure com es formarà govern, ja que segurament ERC tornarà a tenir la clau de la formació d'aquest, a no ser que es produeixi un pacte PSC-CiU, el que ens portaria a una situació totalment kafkiana.
Per tant, crec important que tothom econegui els seus errors, i els d'Esquerra en aquest govern n'han estat molts, segurament masses, però considero el govern tripartit com el millor dels possibles que es poden donar al nostre país, i veig difícil que es pugui tornar a repetir veient com han anat les coses...

Rastybus...I'm in love with my car...

La magnífica banda Queen, en el seu LP "A night at the opera" (un dels millors discos de la història del rock, i no ho dic només jo...) inclou un tema, interpretat pel seu brillant bateria Roger Taylor, que s'anomena "I'm in love with my car". Aquest tema el va composar ell, fruit de la seva afició pels cotxes, i en ella parla sobre la relació que hom té amb el seu cotxe i com gaudeix amb la sinergia que es produeix entre ambdós. Aquesta cançó, com diu el meu erudit cunyat, és d'aquelles per matarte amb el cotxe mentre l'escoltes.
Doncs bé, aquesta cançó serveix per explicar també la meva relació amb el meu cotxe. Ell (i dic ell, conscient d'usar un pronom personal) és molt vellet, té 170.000 km a les seves esquenes i tot indica que és a punt d'arribar a la seva vida com a auto. Ell posseeix diversos noms, alguns posats per mi, i d'altres posats per la gent que s'assegut en els seus tous seients, i que mostren l'afecte i l'encant que ell desprén tota i la seva avançada edat. En diuen el rastybus, silvio's car, "la máquina", la bala roja, velocípedo, "il cavalino rampante"...és a dir, diverses maneres de referir-se a un mateix concepte, de referir-se a aquest cotxe que sent tot el que l'envolta.
Malauradament, avui ha tingut un altre ensurt, ja que una furgoneta ens ha envestit per darrera (a ell i a mi) en una frenada. Però ell ha estat fort, només ha patit un copet de res, mentre l'envestidora assesina se li han trencat els 2 pilots del davant, tots els plàstics del palafang i a sobre a rebentat el radiador. Doncs si. serà vell i tot el que volgueu, però ha aguantat l'envestida i ha sapigut deixa clar qui mana a qui, i ha donat una lliçó d'enteresa a la furgoneta que ens ha volgut fer mal. Ja!
Però els anys no passen en va, i són múltiples les evidències que es fan en el seu cos de que l'edat no perdona. Té un intermitant que li penja de tant en tant (i que en Chicho ha arreglat magistralment posant-li un trosset de cartró), porta 2 cops a la part posterior esquerra (un d'ells gentiles de BCNeta), també li penja un retrovisor, se li desenganxa la bosseta del canvi però serveix per guardar alguna pistola per exemple, no li funcionen ni el tancament centralitzat ni l'aire acondicionat, si treus l'aire que entra de fora fa un sorollet molt extrany al motor, amb el que sempre l'has de dur posat al mínim, sigui hivern o sigui estiu. També se li apaga i engega sola la ràdio, un ràdio que de tant en tant decideix cruspir-se els meus cd's més eclèctics, i el seu consum és de campió, és de Ferrari, perquè menja més benzina que el Dani menjant "pa de gambes" al xinès.
En fi, que el rastybus se'm fa gran, però jo el segueixo estimant igual, perquè l'amor no té edat i perquè no em puc comprar un cotxe nou. Però ell seguirà sent un company de viatge, i em seguirà portant a arreu mentre sona de fons "I'm in love with my car" dels grans Queen...

Bodorrion, bodorrion...(i II)

Després de rebre un autèntic allau de peticions (del cert he de dir que només n'ha estat una, pero qùe he de dir...) per escriure la 2a part del :"bodorrion, bodorrion", he decidit posar fil a l'agulla i encetar aquesta bonica i tendre segona part.
Doncs bé, en aquesta segona part em vull centrar en l'aspecte més "erotico-festiu" de la celebració, i aquest no és altre que el fastuós banquet. No tornaré a fer referència a l¡efecte estampida provocat pels canapés i les rastolines i aniré al gra (o sigui al sopar).
Així, després de l'efecte estampida ja esmentat, els cambrers ens van indicar que ja podiem anar entrant cap al saló per anar prenent posicions a les taules. I els convidats, com a bones ovelles de corral vam atendre les indicacions. Un cop asseguts, fetes les primeres bromes sobre les taules, admirar la companya de seient del Dani (quin escàndol) i escoltar els primers comentaris brillants d'en Sergi, va passar un fet terrible. De cop, i de forma totalment desprevinguda començà a sonar "La bomba" de King Àfrica per megafonia...tots ens espantàrem, pensant que algun dels típics familiars alcoholics, existents a qualsevol família, havia pres possessió dels discos i havia començat la festa pel seu compte. Però no! En aquell mateix instant van fer la seva entrada els nuvis! Oh! Llavors començàrem a entendre que allò estava preparat i assistiem perplexos al ball pseudo-pachanguero que l'Alberto anava fent fins arribar al seu seient presidencial, acompanyat de la radiant núvia, al menjador. Fou aquí on el meu gran amic Dani (que abans del primer plat anava ja totalment begut i reia per tot...) i jo vam començar a entendre de quina manera en Berardo cuida els petits detalls...
Passat el primer ensurt del King Africa, quan ja pensàvem que ho haviem vist tot, va succeïr un altre fenomen paranormal: de cop i volta començà a sonar una mena de música màquina, que semblava una barreja entre la BSO de la "guerra de les galàxies" i una d'aquelles cançons tan afables de Paco Pil, amb la qual va sortir una tropa de cambrers de la cuina, tots adientment ensisnistrats, que formant una posició d'esquadra pròpia dels "Delta Force", anaven sortint amb el primer plat a la mà. Així, en Dani i jo contemplàrem que la resta de la gent, lluny de sorprendre's com ho fèiem nosaltres, començava a entrar en una espècie d'estat de xoc i feia ondejar els tovallons a l'estil Boixos Nois, cridant i aplaudint l'entrada estratosfèrica dels cambrers. Sembla inexplicable (i ho és ) que la gent estigués aplaudint i animant a uns simples plats d'amanida!! Increïble!
Com ja podeu endevinar, aquest no fou l'últim ensurt, i la mateixa situació es va produïr amb l'arribada del segon plat, però aquest cop la música ja va passar a ser un tema d'aquells que podiem trobar no fa masses anys en plena "ruta del bacalao"...Per tant, en Dani (ja totalment fora de si, amb el somriure desencaixat i víctima de les múltiples copes de vi) i jo, començàvem a pensar, que a l'hora dels postres, sortiria el mateix "Neng" de la cuina i amb una safat plena de drogues vàries aniria cridant: "Farlopa pá la tropaaaaaaaaaaaa". Feliçment això no va succeïr...
Però si que ho van fer els postres, amb café, puro i copa. Aquest fou el moment on entraren els fot`grafs i començaren a fer fotos a totes les parelles de la sala, i on en Dani (ara ja si totalment doblegat) i jo, vam fer el cor fort i decidirem fer-nos la foto plegats, desesperats i atrapats pel fet d'anar a una boda sense acompanyant. El fotògraf, tot i la sorpresa inicial acceptà, i vam acabar observant aquella foto (detall del Padrino, que anava patrocinat per Amena), i vam veure com semblàvem una parella de nòrdics gays, ja que sortim agafats i lluint un blanc nuclear a la pell propi de les neus més verges de la Vall d'Aran. Decidirem batejar-nos com en Frank i en Robert.
Arribats aquí, i ja amb la situació totalment fora de control, quan ja pensàvem que la caspa no ens passaria dels turmells, vam arribar al ball. Aquí ja sabíem com en Berardo sap cuidar, verdaderament, els detalls importants...El ball donà bastant de si. Vam assistir a un reguitzell de bones cançons, des de Camela i Ecos del Rócio fins a Los Manolos, passant per Melendi i el brillant hit "Opà, voi a hazé un corrá...."(¿?). Aprofito per demanar, sisuplau, que algú mati al fill de la gran puta qe ha fet aquesta cançó, tallant-li les cordes vocals i que les faci servir per lligar-li els collons. Gràcies.
Bé, com deia, el ball va donar de si. Vam poder veure el gran Dani tirant la canya a alguna que altra fèmia de les presents, en especial a la bella Núria, una amiga de la Sandra, desconeguda fins al moment i que ens va il·luimar. Ella representa a la perfecció el mite del "perro labrador" i és d'aquelles dones que li compraries un albornós del matiex color que el teu i li demanaries d'anar a seure a la vora de la llar de foc per discutir com en diràns els nostres fills mentre vevem una copa de vi i mirem "Sonrisas y lágrimas"...un àngel! Altres perles van ser les corbates al cap, els elèctrics balls de la mare del Dani mentre ell suplicava a la terra que l'engolís, la senyora que va perdre una sabata i va dir que no la volia i va decidir treure's l'altre mentre el Sergio pregonava que aquella dóna estava boja...
En fi, que el casament va donar per molt, com tots suposo, però també fou especial, i sobretot divertit. Ens ho vam passar de conya, o no?

Bodorrion, bodorrion...

Com sol dir la saviesa popular..."Ja s'han casat, ja l'han cagat..."
Però segurament, com passa a voltes, la sabiduria popular s'equivocarà, i l'Albert i la Sandra no l'han cagat i posseiran una pròspera vida com a casats. "Con todo lo que el matrimonio conlleva"...com ens diu el gran Pepe Rubianes amb les seves reflexions sobre els matrimonis i l'onanisme en el seu si...
Però del que volia parlar és de la boda, de la ceremònia en si, d'aquest bonic tipus de celebracions farcits d'alegria incontrolada i germanor desfermado amb la seva litúrgia pseudo-casposa corresponent. Doncs en aquesta boda no hi va faltar res de tot això...Primerament toca l'arribada a l'església (en aquest cas en autocar, com si del mateix Barça es tractés). És el moment de petonejar-se, saludar els coneguts, admirar els modelets que les fèmines decideixen regalar a les mirades golafres i generoses dels abundnats solters que s'apleguen en aquest tipus d'actes. Després toca la cerimònia religiosa, que en el cas d'ahir fou soportable en temps, però feixuga en contingut, especialment per la bandera espanyola que presidia l'acte i pel farragos discurs del "ministre de l'esgésia (com el capellà s'autoanomenà).
Un op acabat el protocol sagrat, de nou a l'autocar i cap al restaurant...En aquest cas era a Sabadell a Can Berardo ( en Berardo sap cuidar els petits detalls...). Aquí es produeix un moment perillós, on les desenes de convidats, afamats i assedegats entren en estampida a les taules amb el refrigeri i comencen a endrapar i mamar de forma segurament desmesurada.
Després, un cop asseguts i rebent als nuvis amb King Africa de Fons (¿?) comença el tiberi, que a mida que avança. ens regala postals inesborrables com les primeres corbates afluixades, camises obertes, puros, copes i camises per fora, tot plegat, regat amb els crits de la prole (amb ganes de festa) que van des del clàssic "Viva los novios" fins als degerants "Viva el padrino", "Viva el Pepo" o "Que se besen los padres del nóvio con lengua" afegint com a detall de luxe el comentari d'un Rubi estelar amb un adient "Que le meta la puntita..."
En fi, que les bodes ja les tenen aquetes coses i aquesta no en va ser una excepció...Així que felicitats a l'Albert i la Sandra, i gràcies per tot i....que duri!

Desvirguem el blog...

Doncs bé, sembla que ja he aconseguit posar en marxa això de crear el meu blog...

Després de les suggerencies i la insistència del meu company de sundaes (i altres guarrades) com ell mateix es presenta, he decidit engegar la història aquesta del blog. A veure com surt la cosa, i si mica en mica omplim la pica i anem posant cosetes aquí, i anem fent d'allò que en diuen lletraferit...