diga'm lletraferit...

2012-01-20T08:56:00.001+01:00

"boniverisme" de barbes massa llargues, camises a quadres i zip-ups de cotó i caputxa. on el l'hivern es fa més present en el gris matinal, les mans adolorides i les carxofes poblant els plats a taula. per dinar a cases d'amics i remullar sobretaules d'entresetmana amb licors granats. o sopars a la casa familiar on cal anar fent visites. per exercir i dotar de múscul el concepte de vincle. o trobar sorpreses agradabilíssimes en un grapat de vinils de 7" on la mare havia escrit el seu nom amb bolígraf. senzills de guillem d'efak, serrat, sandie shaw, percey sledge, i nadales de l'orfeo català. objectes amb quaranta anys d'existència i la capacitat d'emocionar intacte. cançons, com sempre. com les que escoltes d'una banda generacional de pop perfecte a la sala Apolo. apadrinament de la guitarra acústica com a tòtem. dones belles a qui abraçar, garfunkels i cafeteres. girant a mà dreta on arriben noves setmanes. els avis del barri parlen a la porta del bar, mentre els puros se'ls consumeixen. dialoguen sobre futbol, és clar. respecte i tribut als homes savis i avis. aquells que parlen del nostre equip amb el pes de la certesa d'haver viscut les coses molt abans i moltes més vegades que tu. reverència. ells també xalen veient als nostres nois. els del joc de pluja fina i mirada a mig i llarg. reverència, de nou. i abraçades entre homes fornits al voltant d'una barra metàl·lica derramant cervesa.

àudio: olivemoon: as we grow

2012-01-03T09:18:00.000+01:00

va corre, no t'oblidis els propòsits. va, sí, purifica les intencions i perfuma el comportament quotidià. no fos cas que deixessis de fumar a l'abril. de debò, pensa un moment. digereix els costumbrismes del calendari i amaneix-ho tot plegat amb una mica de coherència. dirigeix esforços a coses més edificants. fes llistes de coses. a nick hornby no li va anar tan malament. de cinc cançons per posar-te de bon humor un dissabte matí. de les teves cinc feines perfectes. les deu camises més classistíques que has portat. els cinc actes sexuals més llegendaris de la teva vida. les deu pel·lícules que recitaries per fer-te l'interessant davant del sexe oposat. edifica, pontifica amb mesura i sigues clarivident. que les festes amb majúscula ja acaben. i venen dies de llevar-se d'hora, de tenir fred al menjador i l'estomac un poc regirat. l'hivern no està sent molt fred, però sí molt cru. les fàbriques fumegen menys. les botigues de discos que funcionaven de refugi tanquen. i l'estupidesa d'alguns continua com a targeta de presentació. però bé. tapa't, queixa't, renega força que és sa, i no et preocupis més del compte. perquè acabarà tornant l'estiu, la lleugeresa i putes meravelloses cançons de grillats canadencs que parlen de dones, cocaïna i cançons patrocinades per la NME.

àudio: destroyer: kaputt

2011-12-15T23:11:00.000+01:00

guarir-se del fred i comprar verdures d'hivern. menjar mandarines i pensar en la virtualitat d'una llar de foc on poder llençar-hi les clofes. per veure-les en tons liliacis, corbades, consumint-se. tantes músiques noves sonant a casa. sonoritats per vestir tardes de claror luxosa. post-migdiada, amb aquella sensació de lleu formigueig a les temples. amb cafès i tes de vainilla. amb un núvol de llet, és clar. tants textos i escriptures. parlar de coses que hom venera, respecta i enalteix. teixir estructures lèxiques amb la màxima humilitat i reverència per allò de què parla. com l'artesà que passa el ribot per les peces de fusta i no deixa de passar-les-hi els dits amb efecte polidor i d'estima. coses tantes vegades pensades que vigila no se t'acabin complint. vindran matins amb despertars més racionals i més enriquiment. preeminentment espiritual. és clar, també.

àudio: the black keys: tighten up

2011-12-07T09:59:00.001+01:00

tan sols les butxaques del pantaló als costats. per endreçar les mans al caminar, com els gentilhomes d'antuvi. els carrers són costosos després de dies sense habitar-los. les pors, els mals, els regulars, les apaties. totes, elles, quantificades i conegudes, repartides al menjador de casa. on reposen margarides blanques que algú va portar. a casa som molt de les dones que regalen flors, de les que passegen estilisme, gràcia al caminar i i-pod lluent per carrers que fan pujada. també som amants de la senzillesa. dels colors llisos, del pop lo-fi de dues guitarres i una bateria i de l'arròs bullit. com de les barbes, mostra de 'deixar fer' vital, com el que camina tranquil, cedeix el pas i no es preocupa per les conseqüències de l'anar passant. setmanes de quatre diumenges i tres divendres. amb aquella sensació de tancament fiscal i emocional. on els senars deixaran pas als parells. però seguiré fumant i seguiré escrivint. que no t'agrada, perfecte. convida a una ronda al teu criteri. això sí, digues el teu nom en veu ben alta, que se't senti i se't vegi. no fos cas que algú t'adjudiqui la covardia quan només tenies un problema de sociabilitat.

audio: me & the bees: now alone come on

2011-11-15T06:55:00.001+01:00

la veu aguda i el posat fràgil. els ulls del tamany d'un puny, com les veritats doloroses. allà restava, guspirejant a la pantalla de la tv. audrey hepburn a sabrina. amb shorts blancs i camisa a quadres. acotant el cos per ensabonar l'esponja a la palangana per, posteriorment, fregar la capota d'un cotxe d'aquells antics que deurien gastar quantitats ingents de benzina. escena en 16:9 esdrúixola, d'aquelles que es marquen a l'imaginari propi com si d'una peça de ferro roent es tractés. recordar l'audrey en vespres de dilluns. on el dia porta totes les impertinències i els malhumors que sempre se li pressuposen. on el dia és un banal intent de repetir el diumenge. on preparar una segona cafetera. poblar el cendrer rítmicament. il·lumanr-se la cara amb poc més que els llums catòdics. baixar a veure l'amic de l'oest asiàtic per aprovisionar-nos de queviures i dolços calòrics. compartir manta i conjugar perspectives. la vida passa, que deia aquell, però tot sovint no et venen ganes de posar un peu al carrer per veure-la, sinó que ja en tens prou amb intuir-la.

àudio: maronda: sin ministerio

2011-11-05T11:44:00.000+01:00

guitarres flotants. successions d'acords que fan néixer melodies. tornades que cantar mentre es fa el sopar o mentre fumes reposant-te al llit. cançons per fer bandes sonores d'aquestes jornades de pluja, on la tardor marca paquet. els carrers del barri fan baixada i veus l'aigua lliscar avall, com si no s'hi volgués quedar. aquí on els dies són amables. on hi ha cafè recent fet, truites de patata casolanes i amanides per compartir. on conversar amb veïns per parlar de cans i antenes de televisió. on resten bodegues on comprar vins per la família i envasos retornables de sifó, per després seure a la porta sobre una caixa de cerveses, fumar a l'aire i conversar amb dones que enceten el seu nom amb ema. on les realitats laborals laxants queden relativament allunyades. quatre parets com a búnquer emocional, on les belles cançons fan la funció d'oueres col·locades del revés sobre la paret.

àudio: the clash: train in vain

2011-10-24T23:58:00.001+02:00

sorell a la paella. mozzarella en tires fent de taulada de l'amanida. a la ràdio entrevistes a ídols escocesos d'aquells encarregats de fer himnes de quatre minuts de durada. els capricis i la realitat pròpia, i incomprensible per mi, de l'electricitat domèstica, em deixen sense tv. magnetic fields propaguen el desamor mentre la infusió es refreda. vespres atípics on l'imaginari et porta a altres vespres d'antuvi de tardor amb espelmes, ràdios enceses i llars de foc espetegant. pensar en la infantesa serveix per emmarcar pensaments d'aquest dies sobre la maduresa. exactament sobre el punt de cocció d'aquesta. recentment explicava a una amiga amb nom de banda sueca de pop que la maduresa es pot copsar en tres elements. a saber: les ressaques insuportablement més intenses i prolongades, els divendres nit on la casa pròpia és el millor dels plans possibles un alt percentatge de setmanes, i el fet de veure post-nadons pel carrer i ja no sols que no creïn rebuig, sinó que et descobreixes amb un somriure. tres símptomes que hom acomoda com bonament pot al seu present. aquests, però, topen amb dissabtes de militància etílica. on les jornades acaben amb traumatismes per intentar capitanejar una rua de carros de la compra al bell mig del carrer. antagonismes que descentren les coordenades cartesianes d'una maduresa que no sé ben bé com va. i temo que de moment no m'interessa acabar de descobrir del tot.

àudio: doble pletina: música para cerrar las discotecas

2011-10-15T13:11:00.001+02:00

oh, els dissabtes matí. calma horària i intencions sanes. el diari llegit en ordre islàmic. les terrasses que ja penalitzen la màniga curta. entrepans recent fets i cafès senars. cames creuades. un ull a les pàgines i dues orelles a les taules veïnes. dos homes de mitjana edat. vestint nàutiques i aquelles caçadores que engloben l'eteri concepte d'esport aplicat a la roba. parlen de les dosis idònies dels medicaments a les farmàcies. un explica que als estats units serveixen el nombre de pastilles just per cada tractament. a la vora dues noies calçant victòries i joventut militant. somriuen. l'una explica les anades i vingudes amb un element del sexe oposat. l'altra pontifica i regala consells sentimentals imperatius, sense saber que la seva amiga no farà cas. que seguirà veient l'home en qüestió fins que el desengany no sigui inconciliablement palpable. al carrer, hom passeja enlloc de transitar. comprar fruites i verdures entre iguals solitaris i dones de sàvia maduresa. el venedor, amb bolígraf de propaganda reposant a l'orella esquerra, parla innecessàriament prest. en un escàs minut de conversa em bateja com a "socio", "chato" i "campeón" de forma indiscriminada i inconnexa. talla les puntes del porro. li dono les gràcies. el carrer de casa ja fa baixada i què fer per dinar és l'únic horitzó que em vull permetre.

àudio: wilco: capitol city

2011-10-09T20:31:00.001+02:00

les tornades a casa solen ser ja de fosc. a l'estiu, però, són hores senyores. amb la tardor encara has de sopar i acabar de plegar roba. les benevolències del temps compren el bitllet de tornada. però els capsdesetmana continuaran sent beneïts. amb despertars naturals i hores per endavant. amb parelles que baixen a comprar el diari i el pa amb el mateix model de dessuadora. els esmorzars seran esdrúixols i ompliràs dos cops la tassa de cafè. aniràs al mercat per cuinar del dia. compraràs rams de margarides i el florista t'hi posarà eucaliptus. et trobaràs amb migdiades d'aquelles que fas veure no veus venir. fins i tot, les tardes no et faran nosa i els vespres agafaràs un càrdigan fi abans de sortir al carrer. hi haurà sopars quatre formatges i pel·lícules de billy wilder. recordaràs la seva famosa cita sobre un llit imaginari apte per a homes en estats post-coitals. conjugaràs diumenges de preparar menjar fred i dinar a parcs atapeïts i urbans. prendràs cafè, faràs petons i demanaràs menys dilluns per tothom. les dutxes seran reparadores i leonard cohen et vindrà tant de gust com mai hauries cregut. et posaràs al llit, endreçaràs records recents i sospiraràs pensant en dones amb noms de tres síl·labes.

àudio: leonard cohen: i'm your man

2011-10-04T20:19:00.001+02:00

la saviesa popular de murs virtuals i power points diu que els dimarts són pitjors que els dilluns. em quedo amb els primers. almenys és un dia més. procurar sempre sumar enlloc de restar. hi ha tardes vaporoses on dinar llibrets i fer pregàries d'una hora al sofà. totxos per cames després de tornar a perseguir la pilota. al cap, nombres i nòmines en equacions on la x acaba donant negatiu. jornades de tedi laboral amb la sensació d'espelma que s'apaga lentament. tristor. i ràbia, àdhuc odi, cap aquells qui el tacte és quelcom exòtic i el ben fer una pura entelèquia. amb tot, un dia més. això és segur. esperant nous divendres. amb tardes amb dones amb mitja melena francesa i pel·lícules de sofia coppola. dissabtes d'emocions al descobrir aplaudiments adreçats a un mateix. sensació nova per guardar a la carpeta mental de nusos estomacals. diumenges en família. benvingudes, barbacoes, cervatells i caravanes. rodes dentades d'engranatge setmanal. mal de cap, però demà és dimecres.

àudio: mazoni: la galàxia interior

2011-10-03T08:33:00.003+02:00

donar les gràcies és de bona educació. procurar donar-les sempre. com el bon dia, el cedir el pas o preguntar com s'està. insistència en les bones maneres. perquè d'aquí no ens farem rics. ni en traurem gaire res en forma física. però seguirem en la militància per la bellesa, les formes correctes, els intangibles. per tant, gràcies sinceres als qui passen per aquí. als qui hi donen cert sentit. als qui envolten els dies per proporcionar històries que explicar. gràcies, doncs, a vosaltres. a la quotidianitat. a la música pop. als llibres. a tots els meus mestres. i a les dones, especialment a una.

àudio: standstill: 1, 2, 3, sol

2011-09-27T00:04:00.000+02:00

els grills fan estiu. les dones, si boniques, eminentment fan goig. especialment les qui vesteixen el color llis del llençols. qui preparen cafè, compren esmorzar i encerten el diari que llegeixes sense preguntar. bondats dominicals que et fan pregar enlaire encadenar dies com aquests. per baixar a comprar al pa al so del migdia, descobrir fabuloses banda americo-catalanes, saludar veïnes amigues i prendre el vermut. com feien els nostres pares i ara ens dediquem a enaltir allò que ja teníem de petits i no sabíem. deixar-nos bigotis, vestir a quadres, calçar unes càmping i valorar los brincos. tot plegat en setembres que ja fan baixada. on la xafogor s'evapora encara que insisteixis amb caetano veloso. vespres que t'agafen amb els pixats al ventre, i que ara tot és marró, groc i taronja. faran falta mocadors al coll i mitjons negres de cotó.

àudio: king of prussia: misadventures of the campaign kids

2011-09-22T11:49:00.001+02:00

kiko amat parla al seu darrer llibre, entre multitud d'altres entusiastes coses, sobre l'amor dels homes per la simplicitat més pura, el bord com a genèric, en especial en l'humor. som així, és el que hi ha. venerem cintes com 'top secret' perquè un home agafa una "nyorda" del terra pensant-se que és de broma. i hom practica sovint el seu culte simplista. vespres casolans, on prèvia passejada amb cabàs a la fruiteria i la carnisseria, arribar a casa. endollar temes/himnes del pop a volums poc onanistes. exercir de maldestre frontman amb un anglès pírric. vestir samarreta d'una de les teves bandes de pop escoceses i preferides a parts iguals. treure pizza del forn, amb menys temps de cocció del que indica la capsa. veure els teus nois a la tv. seure mig incorporat al sofà, fumant i cridant. sol. la grandesa del qui marca les venes del coll i envia despropòsits i sentències sabedor de l'inexistència d'un sol receptor sonor. cantar gol al minut 76 i aixecar el puny amb ràbia. però segueix la vista buida de persones. ningú pot copsar la masculinitat d'hom. aquesta virilitat de preu de saldo, de veu greu i engolada, que ens connecta amb els qui vestien pells ja fa un temps enrere. homes, que dirien elles. simples, de vista unidireccional, de pensament de carpaccio. adorablement simples com uns bolets passats per la paella amb all i julivert i un ou esclatat.

àudio: odio parís: cuando nadie pone un disco

2011-09-17T11:31:00.003+02:00

sense saber gaire bé com, però de sobte et trobes demanant l'hivern. la xafagor a les nits fa, fins i tot, passar per alt la tardor. llençols que necessiten de farcit, cardigans sobre les camises, minses pluges de no llevar el paraigües. tancar parèntesis vacacionals. saber del cert que aquests dies no són la majoria. despertars amb sons digitalitzats, cafès dempeus, el blau fred del pc sota el groc fred del llum d'oficina. apuntar lectures d'electricitat i comprar els bricks de llet de sis en sis. maduresa quotidiana. efervescències mentals amb llargues passejades de tarda al sofà de casa. que mogwai publica un EP que no sona com esperaves. el vermut de la granja canigó continua sent sublim malgrat les cues. i el que acaba comptant de debò és conduir, escoltant himnes del pop de casa, i saber, sense haver d'apartar la vista de la carretera, que a la teva dreta hi ha algú lluint un molt bonic somriure, sincer.

àudio: grushenka: piel de naranja

2011-09-12T14:11:00.001+02:00

carreteres. els marges torrats pel sol i per la sequedat del sud. verd intens que puja a nord. senyeres que onejar. militància i cervesa en gots de plàstic. goles aspres pel tacte del fum i de les sentències en imperatiu-èpic-emocional. finals de setmana amb una alta concentració de diumenge a l'ambient. passes amb un braç per aferrar allò que no vols deixar escapar. seure en un banc, creuar les cames i deixar-se cuidar. recopilacions mentals per saber que en aquests moments és on tot pren sentit. just aquell instant on la resta de grandiloqüències hedonistes no et valen la pena. comptar dies i sumar anys. rebre regals, alguns per cordar, altres per guardar a la retina. bufar espelmes i reconèixer les cares assegudes al voltant de la taula. demanar més dies com aquests. més cançons on apareguin trompetes i oníriques seccions de vent. més tornades d'EBTG per poder cantar a carrers que fan baixada. més vermuts a seixanta cèntims. més i millors feines. més paelles cuinades a la brasa amb fraternitat surenya. més estius per fer fotografies, guardar-les i tornar-les a mirar algun dia.

àudio: EBTG: these early days

2011-09-02T12:13:00.000+02:00

les taules com a eix on giren els dies d'estiu i vacances. gloriosa combinació conceptual. bones viandes servides en plats ben grans i ben blancs. gustoses mossegades en plates d'alumini d'antic. cadires al voltant on teixir converses com a definició del període. parlar de la humitat atmosfèrica, de viatges permanentment per fer, del nostre mésqueunclub, rememorar temps recents, xalar de bromes conegudes i lluir bagatges. prendre el cotxe per anar cap al nord. on els vianants llueixen bones maneres en el vestir i en l'acte social. caminar pel litoral urbà i demanar cases per viure-hi. capacitat per reconèixer el tacte de certes mans sense necessitats d'escombrats visuals. les taules, metàl·liques o de fusta, vertebrant successius vespres. la cervesa en copa. els seitons amb salsa espinaler. vestits blancs amb farcits d'innombrables corbes. llavis vermells. sandàlies i calades. dies de bon cloure per engaltar amb jornades de bon encetar. amb viatges al mercat, on comprar musclos de roca i gambes. beure bon vi que tinta les dents i el festiu dels nostres dies.

àudio: dum dum girls: wrong feels right

2011-08-13T10:12:00.002+02:00

la ciutat desnatada, les brises inesperades i nocturnes. les ràfegues de bateria de 'perth' de bon iver, el cogombre a les amanides, l'abundància de places d'aparcament, el gelat de pastís de formatge i maduixa, les dum dum girls i tot subpop, les remissions de plats bruts, les cames creuades i la cervesa amb un dit d'escuma i en copa, les cadires metàl·liques, les faldilles negres lleugerament volades, les espatlles morenes, les migdiades amb la taula encara parada, els partits de costellada, la tornada dels fills pròdigs, els seitons amb olives, el tour arribant als alps, les mitges melenes recent sortides de la dutxa, la roba interior recent estrenada, l'olor de crema hidratant, l'intens vermell dels llavis, les velles cançons de r.e.m, els concerts de mishima, gespa fent de moqueta, observar allunyar-se el contorneig corporal femení després d'acomiadar-te, l'incomoditat del meu sofà, les camises arremangades, les guitarres i les tovalloles.

àudio: guitars & towels (self-made mixtape)

2011-08-10T17:40:00.003+02:00

"la discussió perfecta és quan varis homes, més de tres, fins a cinc, es posen a parlar de dones. quan parlen de dones i comencen a parlar d'actrius, i es posen d'acord. tots tenen clar que, com el pa amb tomàquet, la uma thurman ens agrada a tots. ens agrada en tot, en totes les extensions. portant un cotxe italià, anunciant begudes tòniques o fent pel·lícules que ens agraden. un cop algú va dir: "quina cançó li posaries a uma thurman?". com en aquella escena de beautiful girls en què ella parla de van morrison."

escoltat a la Bodega Tuyus. destil·lats i bones cançons.

àudio: patrick y la mancha amarilla: il pleut sur barcelone

2011-08-05T09:58:00.003+02:00

els agostos ja no són el que eren. ja no ets un outsider per treballar aquest mes, quan abans les oficines eren deserts on imaginar les vacances per venir, i el carrer una artèria de bondat circulatòria. per tant algunes coses continuaran sent millors en el passat en el nostre imaginari. seguirem maquillant records de borratxeres i de futbol amb ombra d'ulls farcida d'heroïcitat i estoïcisme. les tardes continuen sent lentes, però. passejar entre l'aire condicionat d'un centre comercial. comprar camises de llis classístic. preguntar per llibres i comprar cd's que penses haurien de ser a totes les expedit d'arreu. obrir llibres per la primera pàgina per tatuar-hi ratlles de tinta sentimentalista. llegat de bones maneres, millors intencions i memeorabilia futura. esmorzar fora per venerar el dissabte. recitar los planetas mentre llisquen les rodes de la 'honey bunch' sobre carreteres que conec tan bé. escoltar el cervatell anomenar-te per primera vegada. per fer-te el fort i intentar fer veure als del voltant que no està passant res d'especial. mentre qualsevol sensació de fortalesa interna veus que fa les maletes i no saps quan tornarà. sopars de màniga llarga, aperitius dominicals, llambregades de sol, pàgines de josep pla, sentir l'intèrfon i somriure. donar les benvingudes i patir els comiats. estiu, al cap i a la fi.

àudio: cloud nothings: should have

2011-08-01T23:07:00.004+02:00

estiu. celebració. diumenge. conceptes que lliguen de forma natural. com l'oli i els alls al morter groc amb motius verds pintats a pinzell. pilotar petites migdiades al balancí, com un funambulista casolà. de fons el so dels cotxes en analògic. preparar cafè. posar primer el sucre per adreçar l'enèsim pensament cap a direccions molt concretes. descalçar els peus, alçar-los a una cadira. agrair l'acomodament del sol als braços i deixar de sentir el pes del rellotge al canyell, entre pàgines que parlen de bellesa, de música pop i d'entusiasme. i trobar frases. sí, sentències. escrites per aquells que saben. descobrir certa vergonya per ser conscient de la distància que te'n dista. paraules punti-agudes, motllades amb la vista isomètrica de l'experiència. només queda evidenciar el respecte. proclamar la bona nova. pensar en llargues llistes de cançons que parlen d'ella. melodies fetes per a ella. costumisme melòdic. militància en la bellesa.

"...si uno tiene la oportunidad de escoger un héroe personal. Alguien que nos muestre el camino, cuyos pasos nos indiquen la dirección a seguir. ¿Vas a agarrar a Pete Doherty o Bill Withers? ¿Sid Vicious o Curtis Mayfield? ¿Madonna o Laura Nyro? Esto, esto, es ser un hombre. Ser un hombre es esto: coraje y lágrimas. Valor y pena. No falsa rebeldía ni autodestrucción inútil ni proclamas infantiles, no caprichos de pubescente consentido, no pataletas de niña mimada. Ser un hombre es esto, exactamente."

Kiko Amat. Mil Violnies. Reservoir Books.

àudio: the impressions: i'm the one who loves you

2011-07-19T13:49:00.003+02:00

vista panoràmica d'aquest cubicle que et fa de llar. l'ordre dóna sensació d'equilibri mental. llàstima dels plats bruts i alguna caixa pendent de ser dispensada. endreçar encara alguns llibres i adonar-te quants manquen per llegir. apilar els compactes en estanteries amb un ordre poc clar, altament personal, que barreja estils, procedències i èpoques. descansar la vista de tant en tant en alguna caràtula que et porta a coordenades vitals concretes. sortosament, la majoria són reviscudes, de forma mentalment ràpida, amb un lleuger somriure als llavis. adonar-se de certa maduresa i del bagatge acumulat a través de la música, de les galetes i de la plasticitat dels discos. tancar capsdesetmana de forma exponencial. beneir tornades a la ciutat. viure el cerimonial costumista de triar flors, mirar el rellotge, veure el mosso de torn esmerçant-se amb el ram, pagar el degut i deixar propina. perquè et recordin quan tornis. sopars el més rurals possibles dins la pròpia ciutat. compartir taula amb incondicionals, beure tinto estival i mirar a la teva dreta per reafirmar moltes coses. sentir la voluptuositat de l'orgull al pit. per la bellesa torbadora, pel record d'uma thurman, per cuidar aquells mals de panxa, per tenir molta son però no importar-te el més mínim.

àudio: dominant legs: hoop of love

2011-07-11T11:02:00.003+02:00

gust estival als dits al passar els fulls del calendari. dies d'entresetmana que voldries fer perdurables. jornades d'aperitiu del que voldries com a resta de la teva vida. contraplans de serrells rectes, aclarits pel sol d'estiu. cafès amb gel a terrasses del born. provar camises i preguntar per corbates. siluetes de perfecció geomètrica sortint dels provadors enfundades en vestits de quadres de tall anglès. aquella gràcia femenina passejant entre fileres de roba amb etiquetes penjades. migdies de cerveses de marca catalana mentre la sensació temporal es desdibuixa. preparar dinar per dos i brindar per les bondats estivals del cogombre. pilotar migdiades a quatre mans i sentir fondre's la tarda a la pell. tripitir dutxa i vestir elegàncies a barris que tenen carrers que fan pujada. per ells camises per reafirmar l'elegància de la màniga llarga. per elles vestits teixits en euskera que intueixen belleses d'alta volada. sopar a base de racions i complicitats. saludar bons amics i criticar la moda dels gintònics. conduir cap a casa i demanar jornades iguals per l'endemà. petons en singular mentre jota canta però no se l'entén. verbalitzar sensacions que pugen per l'estomac. rebre llibres gustosament dedicats que parlen sobre bellesa, pop i militància. assaborir la insistència del gust per les bones formes. sempre donar les gràcies. per venir, i per tota la resta.

àudio: los planetas: la copa de europa

2011-07-03T21:29:00.002+02:00

vermellor tomatada a les espatlles. descoberta al sortir de la dutxa. aquella escalfor latent a la pell després de diumenges de brases, camaraderia, vermuts i begudes sud-americanes amb sucre morè que prenem aquí com si fossin de tota la vida. matins amb rutines represes de comprar el diari i fer el cafè amb converses de barra. caps de setmana amb la muntanya màgica d'escenari nocturn. on poder descalçar-se per moments i sentir de nou mishima. enviar onades d'energia via telefònica quan caraben posa aquella veu tan engolada i tan seva, i les melodies prenen formes esfèriques i perfeccions de caire pop. taxis per tornar a casa. sí, potser puc seguir-ho ja de meva. només mancaran algunes cortines, estovalles per diumenges de cassoles i piles de plats de fregar i fotografies que penjar sobre el blanc trencat de la paret. per allò de la petjada vivencial i de la fredor dels espais diàfans que no han estat pensats per ser tals. picor rere les ulleres, enyorances i diumenges de sensació vaporosa.

àudio: fonda: better days

2011-06-28T15:23:00.003+02:00

llet sencera. cafè mòlt. despertar natural. alguns correus i notícies generalistes. poques novetats en la foscor generalitzada del panorama. perspectives laborals tantes com probabilitats que nevi aquest vespre. llençar la brossa i caixes buides de cartró, on transportar material cultural i memorabilia pròpia. sol sense filtres i llambordes roents. el carnisser magrebí diu estar cansat, doncs té al company de vacances. prepara hamburgueses de mida ufana i fileteja el pit de pollastre. àvies que carretegen cabassos de la compra i el seu propi cansament vital. rodanxes de salmó congelat a la bossa i pensar quan tornaran els temps del peix fresc. prendre l'ascensor i esperar al veí que arriba ofegat sota un barret de palla i una camisa florida dignes d'aparèixer a alguna novel·la de tibor fischer. conversa sobre la llatina eficiència del servei de correus i, evidentment, del temps. calidesa excessiva a casa. preparar amanida de cogombre i tomàquet amb gingebre ratllat. això de les bondats del picant per la calor és com els cops a l'esquena quan tossim? se sabrà tot? sentir el cafè i repartir calades a l'ambient. recuperar discos de miqui puig i la capacitat d'assenyalar amb els dits qui són els bons.

àudio: miqui puig: el hombre que hacia barcos en botellas

2011-06-25T17:52:00.002+02:00

comença a no valer obrir dos dits la finestra. estiu que va traient les darreres camises de la maleta. sense oblidar, però, quelcom de màniga llarga per vespres d'estranya temperatura al juny. begudes ensucrades a la taula i ressaques llargues. i severes com feia temps. a la retina algunes cançons de pulp o los planetas. sentir abocar sensacions per teixir rutines que no estaven planejades. tornar a casa. mirar la bústia. temperar el vi. no planxar les camises. suècia al cap i a les oïdes per despistar aquesta xafogor tan de mitja tarda. prendre poesia de les estanteries per evocar mentalment mesos d'hivern, on clamàvem perquè arribés l'estiu, els cafès amb gel i les espardenyes morades. els clàssics, segurament per la seva pròpia condició, no solen equivocar-se.

¿No sents una frisança, dona? Digues,
¿no et sents la primavera a les entranyes?
Llença't, doncs, al carrer: si t'hi trobessa,
te donaria un bes al mig dels llavis,
al davant de tothom, sense vergonya
de besar i ser besat, que avui n'és dia.
Som al mig de l'hivern: ahir glaçava,
demà les neus blanquejaran la serra.
La primavera és lluny del temps endintre,
pro un dia com avui n'és la promesa.
Si promesa tu em fosses, estimada,
ja cap mena d'hivern en mi cabria,
ni ara, ni després, ni mai, que portes
tu a dintre els ulls la primavera eterna.

Poesia completa. Joan Maragall.
Edició de Glòria Casals i Lluís Quintana. Editorial labutxaca.

àudio: club 8: falling from grace

2011-06-17T21:47:00.003+02:00

fumar al balcó en pijama, mentre el vespre anuncia a crits l'arribada de l'estiu. aquella lleugera frescor tan de quarts de nou. que agraeixes tenir una paraula específica en la llengua pròpia per delimitar-ne el contorn temporal. veure la gent amb la dutxa recent feta poblant terrasses de bars, parlant pel mòbil, desaparcant els autos. desembolicant els seus primers plans estivals. per lluir nuesa als braços, i alguns d'altres, també tatuatges. tancar la balconada i retornar al cau en forma de menjador que fa set dies delimita la major part del temps. curant ferides. sortosament només físiques, de les que una infermera pot pronosticar el temps de cura. per sort. les hores s'engoleixen més que es passen. fins i tot murakami es fa llarg. tardes amb marlon brando a la pantalla. programes de cuina i esports als que mai havies parat atenció. sèries americanes i passejades de curta durada. visites agraïdes i bon iver d'eterna banda sonora. pensar en allò de tenir el que enyoraves i sentir en falta allò altre que ara no pots tenir. absències que dolen i tot. pregant per vespres propers, on hi hagi tomàquets tallats en rodanxes i bons vins negres. on prendre cafè a ben sopat i agrair la manca de calçat mentre creues les cames. segurament no és demanar massa.

àudio: mayer hawthorne: maybe so, maybe so

2011-06-08T10:43:00.002+02:00

junys per a incrèduls. ambient de frescor enganyosa a estones i de ruixats reparadors combinats amb pluja constant i molesta tipus londinenc. dies on l'embussament mental és cert com els palmells de les mans. mesclar el desig que no arribi el dia, amb el de què passi ja. antagonismes que entumeixen el pensament i no deixen lliscar el temps i les sensacions de la forma més adequada. llavors venen el gris en molts dels seus matisos. aquella nit, que apareix molt de tant en tant, on necessites dir el bona nit de boca i amb destinatari concret. aquell moment on voldries que el llenguatge et permetés la llicència anglesa de diferir entre la solitud i la soledat. la pretesa i la no volguda. per sort vindran porcions de bellesa per digerir les adversitats plantades. matins on sonen les noves i probablement perfectes cançons de bon iver. i et preguntes perquè ell és diferent a la resta. mentre paraules gruixudes i amb barnús viatgen per ones telefòniques. tot pensant en somriures fets a mida. en espantar-te al adonar-te de la necessitat que en tens d'ells. segueix, però, avançant el temps i un encara no s'ha decidit en saber si vol que passi ràpid o que no avanci.

àudio: bon iver: calgary

2011-06-01T12:18:00.002+02:00

per aquells moments on la bellesa sembla tan fràgil, però tan verdadera, que espanta.
per l'habilitat del qui conjuga la sensibilitat amb la compostura.
perquè barcelona sobreviurà, gràcies a ella.

àudio: standstill: cuando ella toca el piano

2011-05-25T10:33:00.003+02:00

quan la calor ja és quelcom palpable. no esperar-la i recordar que es pot suar als matins al metro. a les nits a casa ja fa calor. l'ambient s'enganxa lleugerament i costa fer-lo anar avall. d'altres nits t'emportes alegries visuals d'intensitat variable quan el son es malmet en algun moment de matinada. preparar cafè en plural, en primera persona del plural. manufacturar rutines de bella factura. tenir cistell de vímet propi. parlar amb la xarcutera i demanar que no filetegi tan prim el pit de pollastre. comprar mandonguilles. xinesos que posen les tomates a 0'99€ i et veus fent escarafalls com tota una mestressa de casa seva. dutxes lentes, arreglar-se la barba, matins dièsel. diumenges i dimecres. dies per endavant afilant subratlladors, bevent cervesa en plàstic i taral·lejant melodies esponjoses. cançons d'echo & the bunnymen sonant en format laboral per aplacar les ganes. d'olor de nit. de tantes coses i tants somriures que s'escapen. dies de festa i primavera. sonora i meteorològica.

àudio: the national: vanderlyle crybaby geeks

2011-05-16T12:36:00.003+02:00

entresetmana de nou. el record del pas del capdesetmana s'evapora amb el despertador a quarts de nou d'un dilluns. on el llit sembla més ample i dormir seria la teva feina a jornada completa avui. posar un peu descalç a terra i tenir certs records tan a mà. de dissabtes i diumenges amb l'agenda lúdica farcida d'anotacions. preparar vestimentes, comprar cassoles. on guisar arrossos en algun futur proper. picar els alls abans de pelar-los. abocar el tomàquet, posar la tapa i abaixar el foc. cuinar temps verbals. viatjar al nord per comprar i bordar llorers a la roba. compartir dinars d'estovalles de paper. on la mestressa no anota la comanda, sinó que la memoritza. i enlloc de xupitos fan taps. i el cafè baixa per l'estomac mentre la pluja fa el mateix al carrer. i aquesta mulla trajectes cap a l'extraradi per veure la teva banda favorita. aixecar els braços i ser capaç de recitar totes les melodies. reafirmar tornades i regalar-les a orelles receptives. vocalitzar sentències d'alt voltatge emocional. aprendre de memòria altres cossos per retenir-los i fer-los creïbles en pensaments futurs. preparar cafè. posar el sucre primer i prendre freda la llet. posar el sucre al final i escalfar la llet. recollir la roba bruta i traçar un somriure quan el nas es capaç de construir-se un àlbum de records perfumats, i te'n adones de la veritat en tantes coses, dites i cantades en la llengua que a casa et va ensenyar a parlar la mare.

àudio: marvin gaye: please stay (once you go away)

2011-05-11T13:27:00.003+02:00

prendre més estona per l'esmorzar. destapar les oïdes amb certa banda d'ohio que insistentment sona d'un temps ençà. deixar fora la nevera la mantega perquè s'estovi. rebre amb un gest d'agraïment el so del cafè dient que ja és a punt. recollir les molles del pa torrat. mirar el mòbil, pensar en ella. encalçar jornades que de tan ràpid dóna vertigen. que ja és maig. primaveres, mànigues curtes, finals europees. diuen que al meu carrer els lilàs fan flor a primavera. de moment, el meu carrer pels matins fa baixada i pels vespres fa pujada. a quarts de nou el forn ja és tancat. anotacions mentals. com el carrer on resta el cotxe. pregunto al fruiter i em parla de les propietats curatives pels constipats del rizoma de gingebre. amb tot, passejar pels carrers voltants sembrant minses i vaporoses quotidianitats futures. per oblidar-ne la condició d'aquí a un futur. incert, malgrat tot. però de moment seguirem gaudint del mentrestant. de la capacitat per llevar la mirada del rellotge. de serrells rectes i trucades per compilar dies. de l'amabilitat emocional. de tenir patxaran per oferir a les visites i un cendrer per omplir sobre la taula.

àudio: mishim: vine

2011-04-29T14:18:00.002+02:00

festes, tradicions i diades per trastocar la rutina, companya fàcil i arrelada. racionalitats que marxen de viatge sense data de tornada. no espero ni postals ni un trist sms de "ja hem arribat a l'hotel. estem bé. llàstima del temps". frases que traiem de l'armari de les comoditats verbals cada cop que marxem fora. neguits que porten tremolors als dits i allarguen les hores d'anar a dormir. realitats que es timbalegen per relativitzar l'amor cap a l'estabilitat de calendari. de sobte un que diu que no vol pensar en el futur. al voltant cares de sorpresa. alguna cella obliqua temporalment. però ràpidament apareix la mà cobrint l'espatlla. la clucada d'ull del tu ja m'entens i saps que em tens aquí. vindran les cerveses i empanades argentines. els sopars a casa amb amics dels qui coneixes el nom dels seus tres nebots. el cafè en tasses que estrenar. els matins on el teu cos dóna bon dies recordant que has fumat massa. música, lectura i certes pel·lícules per trenar dies d'entresetmana. bill murray està tantes passes endavant de la resta que aplaudiries. prepares sopa de noodles i amanida de cogombre per sopar i ja et penses que ets a un llibre de murakami. va sí. que et vagi bé. vindran camins de baixada que fan pujada. però que vols. demanaré que siguis papallona un altre cop.

àudio: sexy sadie: here i am

2011-04-19T10:35:00.002+02:00

són dies laborables però als mig matins hi ha nens al carrer. criden i ser raonables no va amb ells. també n'hi ha, de nens, a mitja tarda. voleiant globus amb raquetes de tenis. mirar-los tot prenent cafè al convent de sant agustí. on el gel del vas triga encara a fondre's. després carrers que semblen decorats. botigues amb vestits per embolicar cossos femenins com un regal ocular. llibres de la staaliche bauhaus. targetes de restaurants per guardar properes vegades. gaudir del tacte del analògic. semàfors que es fan volgudament i gustosa lents. sopars en primera persona i companyes de pis de sis o vuit potes. catàlegs de noves sensacions preparats pel porta a porta d'un comercial de contracte temporal, que treballa unes hores mentre intenta aprovar les tres assignatures que li falten per llicenciar-se en arquitectura emocional. llum artificial cel·lular il·lumina somriures d'amplada nocturna. retenir-los per ser sabedor que vindran matins feixucs. sense aigua calenta per dutxar-se. sense ganes de participar en sainets laborals. només quedarà el cafè i els teenage fanclub. perquè sempre hi són i no demanen res a canvi. lliures no ho sé, però el pop ens farà els matins més agradables.

àudio: antònia font: minutos musicales

2011-04-07T23:59:00.003+02:00

sobre els seients vermell descolorit de l'estadi, el jove entusiasta s'aixeca de la cadira cada cop que el número onze trepitja l'àrea. quelcom semblant a la màniga curta a la primavera més primerenca. encara que l'ocasió no sigui clara, es lleva les mànigues. com els diumenges fa un bot quan els nois fabriquen una ocasió de gol. les temperatures l'inciten. i ell, envalentit de mena. recupera jaquetes de tall clàssic. camina per la vorera on el sol ha decidit estirar-se. pren cafè de bon matí a terrasses molt a prop del mar. mentre fulleja revistes i deixa el mòbil a la vista. la seva concretament. pensa tan poc en la feina com feia tant de temps que no ho aconseguia. s'escolta parlant de casa-el-pare. com si habitatge es nombrés en tercera persona del singular. obre bústies on hi posarà el seu nom i recull cd's que escoltarà de nit. apropant-se molt, l'escena, a coses imaginades moltes vegades. pren mides i es troba pensant en productes per fregar el parquet. en cafeteres clàssiques de sis tasses. la temperatura continua desvergonyida. es posa bé cercar terrasses on gaudir de vistes de pòmuls tan ben angulats i esculpits. de vans authentic encara llustrades. i no li cal mirar l'hora, sap que les agulles hauran lliscat ràpid.

àudio: la habitación roja: la evolución de las costumbres (la Mode cover)

2011-04-01T15:11:00.002+02:00

"El gozo intelectual. El gozo intelectual por ver jugar al fútbol también tiene su punto delicado entre dos extremos distantes. El cerebro es un órgano que emerge en la evolución para participar en la vital estrategia de supervivencia. Su razón de ser es anticipar la incertidumbre. De la misma forma que el corazón necesita sangre para funcionar, el cerebro necesita una dosis mínima de incertidumbre. Si no hay suficiente incertidumbre que llevarse a las neuronas, si todo es previsible, entonces el cerebro se ofende por inanición. Es como una sinfonía de una sola nota. El cerebro no tiene razón de ser en este extremo. Pero si la incertidumbre es excesiva, si nada es previsible, entonces el cerebro se frustra por incapacidad de resolver. Es como una música totalmente aleatoria. Nada en ella es anticipable. El cerebro tampoco tiene razón de ser en este otro extremo. El gozo intelectual por la música está en algún punto entre la ofensa y la frustración del cerebro. El gozo intelectual por ver jugar a este Barça se parece mucho al gozo intelectual musical. En un buen partido tiene que haber indicios para la anticipación y episodios para la sorpresa. Individualmente. Colectivamente. (...)"

'Barça: lo trivial y lo fundamental'. Jorge Wagensberg. El País, 01/04/2011

àudio: dexy's midnight runners: let's make this precious

2011-03-30T23:20:00.002+02:00

l'abric fa nosa. a estones. nuar-se el mocador per sortir a prendre cafè. no vessar tot el sucre, escoltar converses alienes, enyorar el tabac com si d'algú es tractés. llegir articles i contraportades sobre gent que parla de coses que a priori no t'interessen. com les neurones i les seves connexions. sort de la cafeïna per no fer-se el son a sobre. resulta que el cervell fa com els píxels. agafa informació de dos punts separats per crear-ne de nova (similar) per crear un punt d'unió entre aquests dos. s'inventa coses per no desgastar recursos. llavors resulta, també, que has de vigilar amb el que somies i imagines, perquè estimules al teu cervell en la direcció del que estàs anhelant. compte. potser certes coses decideixen prendre sentit. aquelles estones abans de prendre analgèsics en forma de nòrdics i de repòs, exercint d'arquitecte de futurs imaginaris, poden adquirir sentit. resultat, àdhuc. amb tot, sempre has d'acabar pagant el cafè i tornant a la feina. endrapar informatius. esperar el vermell de dígits electrònics formant divuits. calçar-se l'i-pod. molt d'standstill. pensar en. escriure expressions que no recordaves quan i quant havies emprat. tenir por del cervell propi.

àudio: wild nothing: golden haze

2011-03-21T23:44:00.003+01:00

reposar de peu mentre el metro et retorna a casa. la nocturnitat fa unes hores que ja és present, malgrat avui esdevingut equidistant amb el dia. observar la figura cansada als vidres del vagó. recórrer una vegada a mishima. assentar amb el cap mentre el peu esquerra reprodueix els cops de bateria. dones d'alguna reserva natural poligonera seuen a la vora. junt homes cansats que d'aquí poc cercaran esma per dir "carinyo, ja sóc a casa". el pes de la bossa doblega la rectitud corporal. dins el darrer llibre de murakami. fullejar-lo, pagar a la caixera i donar-li conversa. religió de la compra educada. també, dins la bossa creuada, tuppers buits, apunts amb cal·ligrafia efeminada i el telèfon que no cansa de mirar cercant llum artificial. acomodar-se de nou els cascs. l'olor de la nit. imaginar cerveses en got de plàstic, mànigues curtes i persones de bagatge emocional llustrat. sumes i restes tan de final de mes. de sobte pensar en còpies de claus, fundes nòrdiques i tovalloles a joc. retornar a alçada de mar zero. quatre gotes a la closca, inconscients del fet primaveral estrenat avui. caminar una cançó i mitja. arribar a la curta i esperada calma. dilluns llarg.

àudio: the new division: starfield

2011-03-21T00:29:00.002+01:00

primavera que arriba en horari de tren. llunes que tripliquen la seva capacitat lumínica. condicions ambientals imperceptibles sense ajuda mediàtica. anècdotes per salpebrar dies nous. certa vermellor a la cara fruit del primer sol optimista de març. que accentua el violeta dels seus rajos per deixar petjada. on els vermuts es desdibuixen exageradament i la noció del temps es perd entre l'escuma de la primera cervesa. aparadors amb sabates cares i barris on voldries viure. calades d'última hora mentre comptes uns quants dígits abans de tancar els ulls, prèvia adoctrinant lectura de francisco casavella. mal de cap tan de diumenge. dutxes, cafè i pastilles roses. dues tasses d'aigua per cadascuna d'arròs. tardes en càmera lenta. setmanes en pujada, categoria especial. imaginant on col·locar els avituallaments. estanteries vitals on endreçar segons color, nomenclatura o temàtica. pensar en camises per entapissar el dilluns. kevin spacey. electrònica amable. tabac i alguns nombres que comptar.

àudio: el columpio asesino: toro

2011-03-16T00:20:00.003+01:00

"quan seré vell seguiré cantant-te cançons igual,
caminaré lent i m'asseuré a vegades als bancs,
verset a verset convocaré el teu cos llarg i blanc
i em podran veure somriure una mica per sota del nas..."

àudio: manel: criticarem les noves modes de pentinats

2011-03-13T15:01:00.002+01:00

més diumenges. més 'repeats' al tastet que els manel ens han donat del que s'albira com un disc enorme. tothom és de manel com és del barça. ara. perplexitat davant el consens de certes coses. dolent no deu ser. són cançons de veus fortes, de mans que paguen vermuts i arreglen portes. quotidianitats extensibles i consumibles. com 'cigarettes & alcohol' dels oasis entre el jovent britànic dels primers 90's. petites frases per construir l'anar tirant i teixir complicitats generacionals. com himnes de sam & dave a altes hores. somriures destil·lats i desenfocats. canviant el picor del fum per l'olor a vestuari. per tornar a casa, conversar amb taxistes i fer brillar per enèsima vegada la llum artificial del mòbil. asseure, creuar les cames. recopilar el tacte de canvis. pensar en estores de replà. en possibilitats que potser deixen de ser-ho. migdiades de ressaca. la pluja que torna a mullar el final d'una nit. importa poc el mullar-se mentre restin portals on poder refugiar-se. aixoplucs on poder estendre un grapat de coincidències i fets en comú. acomodant alegrament el pes de la certesa i els plurals de substantius de dues síl·labes.

àudio: mojave 3: breaking the ice

2011-02-27T23:07:00.003+01:00

vestigis de recances físiques que no deixen arrancar. una marxa menys al cos i la ment absorta. buida. amb incapacitat de més enllà. nits de diumenge. a sunny day in glasgow refresquen les ones amb sintetitzadors i veus efervescents. cloendes setmanals amb digestions diverses. la primera, i més amatent, la gastronòmica. per dinars al sud amb estovalles de paper, pitets blancs amb lletres vermelles i negror brasa als dits. cares conegudes delimitant el rectangle de la taula. el vi amb gasosa és tan adient per aquesta mena d'àpats. com el cafè i les tornades a casa amb certa recança i cansament. les segones, de digestions, més cutànies. amb paraules que es sostenen amb amabilitat, encert i venen perfumades amb calidesa. sorpresa per la conjugació de verbs exòtics aquí. àcids estomacals en hores extra. despertadors en hora. lletres al cap per ordenar amb certa gràcia i conformar històries de quotidianitat, olor a cafè i somriures amples. llocs per veure on viure, com a la cançó 'loft'. agendes digitals a les que lliscar el dit. després d'un 27 sempre ve un 28. febrer. fos a negre. millor.

àudio: a sunny day in glasgow: sigh, inhibitionist (come all day with me)

2011-02-24T23:41:00.002+01:00

el sucre encara diluint-se al cafè. la cambrera amb el seu posat de mala llet, que començo a pensar forma part del seu negre uniforme. cares cansades a tot el llarg de la barra, en una postal de bosses d'ulls inflades i sospirs per agafar aire. ara ja no per exhalar fum. llegeixo un article que parla sobre la manca d'educació actual. on l'autora apunta amb dit acusador als trepitjadors ocasionals del carrer que amaguen la disculpa o els conductors d'autobusos que et responen el bon dia amb el silenci més sord possible. aplaudeixo mentalment. crido i aclamo, fins i tot. després una entrevista a algú que no sé qui és. el titular resa "soy muy amigo de mis amigos". llavors, sense poder evitar-ho, la mala llet em vessa. les ganes de matar són reals. imagino a l'autor d'aquesta estúpida frase abraçant amb la boca oberta una vorera de ciment. regalimant-li el suor i el plor barrejats a les galtes. i cridar-li a l'orella que si empra el cervell abans de verbalitzar. si s'ha parat a pensar en el sentit de la magnífica sentència. i ,finalment, preguntar-li, amb la més gran de les ironies, si coneix a algú que no sigui amic dels seus amics. soroll de trencadissa.

àudio: mogwai: white noise

2011-02-11T11:34:00.004+01:00

tornar a fer cercles per emmarcar els dies del calendari. mimetitzar cadències horàries. sentir-se formiga de l'entremat urbà. el final dels dies ja no arriba per si sol, sinó que s'entén com el resultat de successives operacions. engaltar un ritme successius de pedalades i... sentir un "clac". soroll familiar que denota cara d'espant. boca semioberta i mirada a uns 60 graus. la cadena sortida i els engranatges que rellisquen enlloc d'encaixar. intentar abstreure's, no pensar en els perquès i simplement afrontar els com. severa bondat social. fer de hooligan amb sabatilles és desnaturalitzar el concepte. aprendre a contar fins a tres com ensenyem als petits. agafar aire. procurar minimitzar els pensaments en futurs d'arrugar el front i el posat. comprar digitalment el nou disc de radiohead i evadir-se. pensar i versar sobre la grandesa. la genialitat i conceptes contemporanis. ganes de vestir camises i treure les jaquetes de primavera. reposar com a exercici.

àudio: radiohead: morning mr. magpie

2011-02-06T13:11:00.004+01:00

els plats sempre s'han de fregar a l'endemà. per no perdre sobretaules, converses de cul de vi al vas i bromes de ments enginyosament espatllades. per després recuperar la calma i solitud preuada de la llar pròpia. emprar el tòpic de la manta, els llums blaus artificials rere el televisor. bandes sonores provinents del cel·lular que feia temps no senties. algunes preguntes per a un mateix que decideixes tapar amb un ramat de sensacions agradables, guardades a algun calaix que no recordaves. llevar-se en diumenges amb prudències horàries molt dignes. estrenar pantalons per entendre el concepte de relax que els nord-americans apliquen als seus texans. estrenar màquines de tallar el cabell. demanar a fleet foxes unes primeres hores matinals de tònica calmada. enganxar els trossos d'un gerro. llegir titulars i escriure en minúscules. agafar aire i buscar ganes per tornar a la rutina rutilant. tornar a la cerca d'aire.

àudio: fleet foxes: white winter hymnal

2011-01-28T21:13:00.003+01:00

- ¿y qué es entonces?
- la nostalgia del futuro es la nostalgia por las cosas que sabes que nunca harás. pero cosas de verdad, no cosas que te inventas. no volar con una bombona de butano de mochila, ni comer pulpo en pastillicas. no. es todo aquello que podrías hacer si fueras de otra forma: la nostalgia del futuro arranca en el pasado y está en tu carácter. y tu carácter es lo que te ha pasado y lo que has elegido, no lo heredas en tus genes: tu carácter es culpa tuya.

àudio: the cramps: bikini girls with machine guns

2011-01-24T20:00:00.003+01:00

llevar-se amb els malucs entumits després d'intentar no canviar de posició en tota la nit. les cames garratibades per la tensa imperant al cos propi. caminar encongit pel fred, contemplant una llambregada de sol a la propera cantonada, com un sedegat excursionista travessant un desert. malgrat l'escassetat tèrmica, les aparicions lumíniques amb certa presència mostren la possibilitat de millorar les coses. que els dies foscos no es poden bescanviar per dies propers més plaents. només podrem prendre l'aprenentatge com a crossa després de sortejar la relliscada passada. perquè no aconsegueixo entendre el concepte de melangia del futur. del que parla un dels literàriament rics personatges de miqui otero a 'hilo musical'. de moment només n'he tret, de l'esementat concepte, alguns minuts de dispensa cerebral entre el manat d'hores perdudes que col·lecciono. n'he dedicat també uns quants, de minuts, a intentar donar lògica a les trucades no rebudes i a les visites a les que no he pogut donar benvingudes. procuro donar-hi a tot plegat tintades de quotidianitat, per no acabar de perdre el senderi que aquests dies cuido com a bé escàs.

àudio: the rumour said fire: sentimentally falling

2011-01-20T17:14:00.002+01:00

l'hivern no era prou càstig. dies d'estar-se a casa per prescripció mèdica. el cuní apareix a la pantalla de tv de casa enlloc de la del ordinador a l'oficina. les migdiades són generoses i exageradament plaents. els temps per la lectura han tornat. acabar llibres que ja feia massa que encapçalaven la pila de la tauleta de nit. encetar-ne de nous recentment adquirits. perdre finals de la copa anglesa. comprar discos dels teenage fanclub de segona mà a homes britànics. pijama a mode d'uniforme. cuinar sense presses. salmó al 'papillote' amb mostassa. riure d'aquella manera que només aconsegueixo molt poques vegades amb ricky gervais. sí, ja feia un temps que el coneixia. però hi ha qui t'acusarà de pujar-te al carro del queda bé. ho havia fet sense adonar-me. com murakami o d'altres. però sovint és en va. hi haurà qui encara et dirà pedant algun divendres nit. per verbalitzar el que penses i la resta no s'atreveix a pensar. ja no tan sols a dir. portar certes ulleres o vestir de certes maneres no vol dir per força haver-se comprat el carnet de militant d'alguna mena de tendència. però, mira, les explicacions es van fent sobreres. i ja en són uns quants, els anys que fa que ens afaitem.

àudio: tennis: i'm spartacus

2011-01-11T22:48:00.002+01:00

coses que fan trontollar la meva heterosexualitat:

- deixar-me bigoti.
- m'encanta sobremanera anar a marionnaud, mirar cremes, ensumar colònies i parlar amb les dependentes.
- brad pitt a 'fight club'.
- la insistència amb el lila al vestir.
- triar unes vambes a una botiga sense adonar-me que són per dona.
- tenir tres tipus diferents de crema hidratant.
- mirar cada setmana durant la meva infància el 'lecturas'.
- belle & sebastian.

àudio: josh rouse: a woman lost in serious problems

2011-01-10T23:34:00.003+01:00

mirar les vambes de qui seu davant teu al metro. atribuir-te una victòria moral en la comparació. sospirar i passar la pista a l'i-pod. saber que tot és efervescent i buit de contingut. però el cansament pot i es fa present als braços amb petites llambregades. és dilluns de tot torna a començar, però no com a la cançó de mishima. retorn a cares a les qui escopiries. mancar l'esma i les ganes. estrenar pantalons no mitiga, tan sols. malgrat saber que és circumstancial i demà hi haurà major capacitat de recepció. però hom reclama un parèntesi per si mateix. semblant a la calma de poder cuinar tot sol per als convidats. tampoc són tantes hores. són bombolles d'aire fictici on reciclar tota la merda que procures per tu mateix, per no atrevir-te a llençar-li a qui la mereix. les parts sobrants de rancúnia que cada dia es treballa per saber gestionar. amb quatre fill de puta ben dits, remarcant rabiosament la efa, algun cop de puny a les fosses nasals, alguna veritat del tamany d'un temple servida amb lloable temperança. amb això caminaria més lleuger. potser seria més pobre, potser no mantindria alguna condició de saludat i la gent em titllaria menys de rumiant remugador. seria més pla. però no passarà. seguiré callant. pensant unes respostes i verbalitzant-ne unes altres. evitant ser un jove de 22 anys, perturbat, a tucson.

àudio: the 1900's: tucson

2011-01-04T22:49:00.002+01:00

avui he comptat sense arribar a fer servir els dits de les dues mans. he recopilat xifres. sentint el fred d'oficina i caigut en el compte que ja hem consumit prou hivern. la fredor ja ens ha calat prou com per tornar a enyorar l'estiu. a finals d'agost tornarem a demanar pels abrics, les camises i els cardigans. ara hem purgat prou dies, suficients setmanes. d'extremitats gelades, esbufecs al submergir-nos sota el nòrdic, de dutxes d'aigua calenta en les que no voldríem fi. hem passejat amb les mans a les butxaques i ens hem nuat la bufanda les voltes necessàries. un cop pagada la factura estacional tenim dret de nou a enyorar el pol atmosfèric. els tatuatges a la vista i els genolls nus. el vestir-se en minut i mig i no esperar a què l'aigua escalfi al matí a la dutxa. l'hivern està sent un fos a negre massa alentit. exagerat. transicions de cinema europeu al 'time line' climàtic. he pres prou infusions i escoltat dosis sobrants de pop-folk de lírica dramatitzada. si no fem mobles com els suecs, ni tenim les seves bandes de música, no vulguem mal copiar-los el clima.

àudio: warpaint: undertow

2010-12-28T11:57:00.003+01:00

menjar sobres del pollastre del brou de nadal. amb el fred de l'oficina glaçant els dits i pansint l'interior immaterial. perquè el fred a barcelona continua sent un home. fet a si mateix, que no atén a raons i els objectius no tenen perquè ser diametralment clars. sopar japonès i saludar antigues amistats. prendre cafè ben sopat per disparar-se la patata al posar-se al llit. a la rockdelux continuen escrivint paraules que sonen molt llunyanes. ajudar al pare a enrotllar canelons. vestir camises color albergínia i aspirar amb el nas per llençar cap amunt els sobrants de la grip. visitar pisos al barri on voldries viure. somiar, sense esperar-ho, amb dones amb les que tot just has creuat mitja dotzena de salutacions de portal. quedar pensatiu al llevar-se, amb les bambes encara descordades. militar amb els mitjons negres i la mateixa marca de calçotets. mirar receptes per guarir taules en propers i festius dies. pensar en si vol dir api, en anglès, aquella paraula que no entens i que no encertes a endevinar com dimonis es deu escriure. limitar i racionar l'elaboració de plans. emocionar-se a sobre. guspira, estel o carícia.

àudio: band of horses: evening kitchen

2010-12-27T00:09:00.002+01:00

rebuscar tonalitats sonores per evadir-se de la tradicionalitat emmarcada pels àpats. treure l'etiqueta de pendent a bandes de nom aparentment adient. yo la tengo eterns poc-coneguts-com-voldria. amb tot, enguany el nadal sembla que ha perdut pes com a tòtem del calendari. s'evapora en la seva mida justa, com unes vacances estivals ben aprofitades. fins i tot les digestions són més agraïdes. fruit d'excessos que ja no ho són tant. perduren, però, els temps assegut al voltant de la taula com els períodes d'un partit de futbol americà. el temps passa més ràpid esperant el torn per prendre al cervatell entre els braços. veure set adults contemplant com berena un iogurt sembla un exercici idoni per a la reflexió. però és real que el seu simple somriure de dues dents, o la seva cara de recent llevat després de la migdiada, fan apartar tot el que està de més. tan senzill i tòpic com això. tanmateix el calendari continua amb la seva implacable continuïtat. dilluns. cafè per endur. cigarreta al portal abans d'entrar. dígits electrònics en vermell. cares de son. rutina. yo la tengo.

àudio: yo la tengo: sugar cube

2010-12-21T22:17:00.002+01:00

sobre gustos musicales

"que nos guste el heavy o que, en cambio, prefiramos el jazz o la copla depende en buena medida de a qué estamos acostumbrados. la mayoría de nuestras preferencias son culturales y están condicionadas por las cosas con las que hemos crecido. pero que nos vaya una cosa u otra también depende de una especie de compromiso que cada persona adquiere con la música. cada uno encontramos un equilibrio óptimo entre la simplicidad y la complejidad de la melodía. si es muy simple, nos aburrimos. pero si es muy compleja tampoco nos gusta, porque nos resulta difícil encontrar patrones e implicarnos. la preferencia musical de cada uno parece surgir como resultado de ese compromiso. queremos la complejidad suficiente, eso es lo que encontramos satisfactorio, ni mucha ni poca."

música para las neuronas, cristina sáez. suplemento 'estilos de vida (es)' de la vanguardia

àudio: kanye west: monster (w/jay z, bon iver, rick ross, nicki minaj)

2010-12-15T23:54:00.002+01:00

veuré la mitjanit entre tipografies. formes divergents per vestir paraules, títols, conjugacions. sentències. a més, a aquestes hores, i ja des de fa uns dies, les cançons de the national prenen més profunditat. major amplitud. a l'est dels estats units continuen passant coses interessants. un professor em diu que faig cara de crític de cine. a vegades el nom fa la cosa. tanmateix les ulleres no fan la persona. darrerament miro més a terra quan camino. el fred al carrer fa posar-se bé les ganes d'abrigar-se. calar-se el coll de l'abric i la boina a la closca. no és qüestió de timidesa. és la sensació d'estar-ne una mica fart de ja un considerable grapadet de coses. i cap sensació acaba prevalent sobre les altres. em limito a escoltar el necessari. a quedar-me apartat en sobretaules de sopars amb masses persones. manufacturar i fumar. decidir si el cafè nocturn es posarà bé ja mentre te l'estàs prenent. callar i somriures mandrosos. sincronitzar l'i-pod. creuar les cames al seure. seguir esperant.

àudio: the national: conversation 16

2010-12-10T12:07:00.003+01:00

les segones veus femenines en bandes pop. com jerseis de coll girat. lletregen agradable a les oïdes nostres de cada dia. els cops de charles. magnificents. quotidianitat, sí. viatjar més de quatre hores en cotxe per veure el teu equip. obrir els braços i eixamplar la capacitat de la gola, mentre la bufanda amb dos colors, tensada, et tapa gairebé tot el camp de visió. menjar i beure en coordenades nord. militància. mou els llavis i canta barry white de forma pràcticament imperceptible. guardar olors a les fosses per salpebrar el son nocturn i solitari. independència. demanar ous ferrats amb foie i posar-se al dia de les vides contigües. l'avi enllustra un tronc per fer el primer tió al cervatell. ell no entén encara. l'acarono i li dic que els reis són els pares. riu. família. no prendre cafè després del mal de panxa. calar-se una boina sabent que el fred no trigarà a tornar. recórrer com gairebé sempre a mishima. tot i que les entrades per l'heliogàbal s'esgotin en sis minuts. resar perquè manel tregui disc aviat i se'ns descongestioni la música nostra de cada dia. tacar de suavitzant els pantalons negres. no saber. empatxar-te d'ignorància. seguir amb les maletes perdudes. quotidianitat, sí, de nou.

àudio: aias: quan tornis demà

Buscar más artistas como Aias en Myspace Music

2010-11-28T12:43:00.004+01:00

amb una puntualitat més radical que britànica apareixien tres dels meus herois quotidians. els que rescaten moments de delicadesa emocional i fabriquen himnes que haurien d'ensenyar a les escoles. una de les MEVES bandes. capçalera auditiva i sensacional (de sensació, concretament). tocaren els primers acords d''start again'. l'esfera cacofònica de pop es feu present. palpable. i juro que em vaig emocionar. despoblant-me de qualsevol mena de pose masculinitzadora o intel·lectualoide. una sensació molt real de la que no vaig voler fer partícip ningú. jo era molt petit enmig de la gentada despresa d'il·luminació. els meus tres herois semblaven contents de seguir fent allò que els agrada. sense estridències, complidors excepcionals. vestint camises i jerseis dels qui conten dècades enlloc d'anys. mentre desfullaven una a una la majoria de les seves grans peces d'orfebreria pop. mancats d'altisonàncies. sobris i elegants, com el negre al vestir. i jo seguia allà paint les sensacions primerenques. asserenant els jocs d'acords senzills però efectistes. sense vestir cap samarreta del grup, per no delatar-se massa a un mateix, com escrivia un dels altres herois propis. esperant, però, a acabar el concert i comprar aquella samarra de cotó. empès conscientment per l'eufòria post. sabedor de l'impuls, però massa entregat a la causa. feia menys de deu minuts que acabaven de tocar 'your love is the place where i come from' i 'mellow doubt'. què volien? jo era una fan content. i agraït.

àudio: teenage fanclub: when i still have thee

2010-11-25T23:35:00.002+01:00

en pijama. com el disc de fred i son. delicadesa, senzillesa i proximitat. sonen a le mans però sense tants dies de pluja. procuro escriure, anotar aquelles quatre coses, mirar aquell vídeo, passar el fil dental. me'n adono que faig temps per no ficar-me al llit a una hora invertidament indecent. el cap funciona amb ralentí. les neurones com una cistella plena de gats vora una estufa. el cos donant senyals. com percentatges d'un sol digit a la bateria del mòbil. si és campanya electoral, agafa't la baixa, dona. que l'aixeta pública no deixa de rajar mai. que venen eleccions? no pateixis. algú farà la feina teva de cada dia per tu. i algú altra ja canviarà el color de la jaqueta per conjuntar millor amb el paisatge poderós que pintem d'aquí quatre dies. cadascú mirant cap al farciment propi. sota l'ordinador caramels de llimona, algunes monedes, crema de mans i un parell de tiquets amb la tinta encara fresca. maniobres d'escapisme, com deien aquells qui abans feien cançons monumentals i ara celebren carnaval tres o quatre cops per setmana. amb tot, l'"algun dia..." em passeja per la boca. per deixar-lo caure quan escaigui. fredament. amb aquell cinisme que em fa tibar els quadres dels calçotets.

àudio: fred i son: diu que no sap què vol

2010-11-16T00:08:00.005+01:00

el major nerviosisme possible prové del no entendre. mancança i flaquesa del racionalisme crònic imperant aquí. potser símptoma de simplicitat. no em desfaré de les culpes. no vendré més motos de les necessàries. amaniré les paraules a gust del consumidor. procuraré que el pragmatisme no m'ofegui. posaré totes les primeres persones del singular en futur que calgui, però que els fets tinguin sentit. llavors vindran els somriures amples i la ironia tallada fina, com el pernil salat. hi haurà concòrdia. no caldrà, doncs, haver de sortir a fumar abans d'hora a l'oficina. no voler-ne marxar al cap de vint minuts d'arribar-hi. disminuiran les ganes d'homicidis amb primer grau en l'àmbit laboral. tenir perquès serà la millor vaselina social. el fluir serà tendència i l'agror quelcom exòtic. mentre el pes de les paraules segueixi sent inexacte, però, els nervis continuaran prenent l'estomac com a sala d'estar. no els deixaré canviar cortines ni decorar l'estança amb elements kitsck que els atorgui sensació de llar. però, temo que inevitablement, continuaran fent visites de cap de setmana. més que res per no perdre el contacte.

àudio: the flaming lips: suddenly everything has changed

2010-11-03T00:10:00.003+01:00

els pèls recargolats de la barba se'm passegen entre els dits. encara falta estona per entrar a la sala. la safata de quantiosos minuts per omplir em convida a caminades pel centre de la ciutat. la del so dels ferrers i les scooters que llegia avui a un article. em produeix una sensació de tristor ampla haver de caminar amb les mans atentes a la meva bossa. resulta d'una incongruència general i una feredat que em provoca instints paramilitars a les venes. els turistes baden a banda i banda amb el paisatge. un barber escombra unes poques de restes del terra. a les llibreries ara venen xapes i moleskines. demano una talla 9'5 que se'm ajusti millor al peu. negre color patrimoni de la humanitat ben vestida. el temps s'escurça i l'acabo de desfullar entre tallats tardans i quatre notes apuntades en trossos maldestres de paper. la gent fa cua per entrar al cinema. albiro cares de dones conegudes i de presentadors de la televisió local d'aquí. wayfarers de regal. ramon rodríguez canta, parla i apareix a la pantalla. malauradament amb un to pesat i inconnex que malmet el resultat. el públic omple les butaques. al meu costat una altra noia que ve sola. cap dels dos comenta la seva condició solitària. aplaudiments al cinema (aberració estúpida contemporània) i desfilada cap a les cases de cadascú. sobre the new raemon em quedo amb l'afirmació feta recentment per una escriptora mallorquina, resident a la barcelona moderna. explicava que en aquesta ciutat tothom es sent infeliç i molt sol. la gent escolta the new raemon els dissabtes pel matí, amb les seves enormes ressaques, després d'haver sortit per la nit sense haver trobat un nou amor.

àudio: the new ramon: por tradición

2010-10-28T23:42:00.003+02:00

de tant masegar-los, els dies s'acaben estovant. i allargant-se. les hores es dilueixen i deixen de fer de quadrícula divisòria, per acabar deixant la jornada com quelcom més ampli, un full en blanc, sense línies que el parcel·lin. el pop suec continua sent un acompanyant amable per encoixinar les orelles. ara que els matins fan calar-se bé el coll de l'abric i el cos es cargola cercant l'escalfor pròpia. ara que les primeres hores semblen primaveres escandinaves que d'aquí uns anys voldré conèixer. la setmana en forma de cursa cronometrada porta al vertigen de fulls de calendari guixats. llavors em venen al cap possibles vides un poc lluny. potser amb latituds semblants a les d'aquí, però a poble. amb esmorzars en taules de fusta, amb aquelles taques ovalades i fosques a les potes. creuar les cames sota mostraris de viandes, cafè i sucs de taronja. tot rellegint el diari del dia anterior. on portar jerseis de llana no sigui moda, sinó costum. fumar com a activitat, per després daurar dos alls a la cassola per encetar els preparatius del dinar. jeure oblidant la posició del cos i, potser fins i tot, veure la soga de hitchcock d'una vegada per totes.

àudio: björn kleinhenz: the light of love

2010-10-22T13:07:00.005+02:00

es pregunta sobre la maduresa. sobre quan arriba, manco sobretot el què. la sensació de coordinació entre les soles de les sabates i el terra. aquell instant, potser poc precís, on hom seria capaç de lletrejar paraules com serenor. però tot la maduresa sembla quelcom massa grandiloqüent i massa complex. no vol desfer-se de la sensació de control i direcció embarbussant-se en conceptes tan amplis. deixa el pes dels pensaments d'envergadura per altri. ara, tan sols, la llum es fa molesta i les cares de la gent li plantegen quantiosos dubtes. escolta músiques i lletres. capaç d'oblidar-se i aparcar quant dins o fora són de l'elit dels prestidigitadors culturals. llegeix, escolta i pensa en vernacle. com la cançó, tan escoltada, que resa que ens vam fer grans en català. ni un tint polític li esquitxa aquestes evidències. perquè glopeja serenor entre les genives. potser conduirà més tranquil. potser comprarà caçadores noves. potser, fins i tot, es cordarà un botó més de la camisa. encara, però, no s'atreveix a dur les avarques,a l'estiu, amb la cinta del taló per sobre el peu. sí, serenor millor que maduresa. els acords es simplifiquen. no és fa vell, però d'un temps ençà, al passar-se les mans per la cara, sent la barba més tupida.

àudio: sanjosex: futur incert

Buscar más artistas como SANJOSEX en MySpace Music

2010-10-18T23:33:00.003+02:00

he tornat a arribar tard a descobrir coses que seran imprescindibles. la coneixença d'oïdes hi ha vegades, que de tant rondar, es dilueix i es converteix en ganes de conèixer i palpar. com redescobrir la figura d'artur estrada en un documental de l'heliogàbal, i entendre moltes coses. recuperar els primers discos de nueva vulcano. capbussar-se en aquest punk brut de lletres jeroglífiques i abraçar nous conceptes. cultura fornejada a barris propers, construïda amb materials sensibles coneguts i servida amb encert i contundència visceral. per celebrar les bandes que se'n poder dir. les que enceten himnes i la gent coreja des d'allà baix, confonent melodia i càntic. els que deixen un braç lliure, per aixecar-lo, mentre a l'altre sostenen estèticament una cervesa i una cigarreta. se apagan las luces...

la sagrada família

Se apagan las luces de la Sagrada Familia que formamos. Santísima Trinidad tu y yo y las dudas nunca a la altura. Bajo tierra cojo la línea azul que aún nos ata a un proyecto inacabado y mítico como tu necesidad de enfado. Tus palabras: ayer inadmisibles, hoy entrañables, mañana memorables. Tus uñas: clavadas en mi piel, pequeñas, mordidas tal como nuestra posibilidad de cambiar todas las cosas construidas sin pensar en su final.

àudio: nueva vulcano: sagrada família

2010-10-15T00:14:00.002+02:00

l'efecte zeigarnik consisteix a recordar millor aquelles coses que tenim pendents de fer que no pas les que ja hem resolt o acabat. em pregunto si deu existir alguna teoria semblant amb la capacitat de fer coses, que no realitzes normalment, i que portes a terme quan més ocupat estàs. l'activitat genera activitat. segur que algú ja ha posat nom a això. i els dies es succeeixen sense aturador i restes jornades enlloc de sumar-les, mentre algú a l'oficina recorda que tal dia farà un any. esmorzars de peu a la cuina. tantes cançons a l'i-pod exponencials a llambordes trepitjades i bitllets de bus redecorats amb tinta industrial. evasió típica amb cigarrets, la meitat ara que abans, a bars amb taules de fusta rància i dones que creuen i reposen les cames sota les seves natges turgents. evaporació mental amb dies de muntanya. recobrant la micologia i les caigudes pel sòl moll. els tons marrons apoderant-se de tot, mentre els bolets es cuinen a foc lent a la cassola. creuar, només, les cames i exhalar aire per les fosses. prenent d'aquesta música autòctona i cantada en sentit vernacla que ara sembla estar de moda. tot pregant perquè l'ús i bombo no la provoqui flames. tinc la sensació que alguns complexes generacionals estan caient de damunt nostre, i agrada, en general, cercar el retorn a la sostenibilitat orgànica.

àudio: sanpedro: aribau

2010-09-30T23:15:00.003+02:00

el respecte per setembre s'evapora com la seva presència al calendari. vertigen pel novè mes i respecte ampli. per ser jo coneixedor de la magnitud dels seus dies i, també conscient, del seu pes en anuaris personals anteriors. els vespres s'atropellen davant dels vidres sense tenir el sopar a punt encara. les tardes prenen una línia meridiana al bell mig de trajectes en bus. on masego l'i-pod amb les mans i de sobte em ve al cap brian jones. i aquella mítica verborrea dels entesos en música sobre els primers stones. servidor es limita a nombrar-los pel nom, que no l'adjectiu, com a forma de respecte. mentrestant mishima continua fent-se un gegant aquí, a dins. recordar la veu de carabén potser són paraules majors. la roda dentada de la rutina comença a deixar de grinyolar. contar dies en forma de suma i resta, cerca intensiva de vermellors al calendari, imaginar quin calçat amb quina camisa, cuinar en futur i comprar pantalons nous. raquel sans vesteix blau cel i les converses de sobretaula són pur murmuri. compactes perduts, llibres per encetar i fulards per estrenar. engranatges.

àudio: the rolling stones: under my thumb

2010-09-12T20:41:00.003+02:00

the radio dept. sintetitzen un vespre dominical a l'ús. el pijama es veu sorprès per l'arribada d'una tímida foscor, avançant-se de nou una mica més cada jornada. sons harmònics de factura sueca iconografiats en joves de poc pèl a la cara que toquen la guitarra mirant-se el seu calçat suposadament esportiu. tardes pilotades des del sofà on el desdeny és còmode i no fereix. imagines la barba començant a despuntar a les galtes si no fes molt temps que no te la rasures. nits de capdesetmana amb festes al barri, tot repetint rituals que venen de molt enrere i encara et lleven somriures a hores estranyament desvergonyides. la vista enrere, de nou exercici inevitable, porta aquest cop a camises de quadres i mirades clares. i tot plegat al com ha canviat tot tan típic de casa mental nostra i de retruc al qui dia passa any empeny. però seguir saludant cares conegudes a barris nostres deu ser símptoma positiu encara. servirà per aglutinar aquelles sensacions del pantone personal. mirar films a cases amigues i tornar tornar a casa. no deu ser dolent.

àudio: the radio dept.: freddy and the trojan horse

2010-09-11T13:02:00.002+02:00

una perfecta exposició, al meu parer, del què significa l'estiu. allò de la laxitud temporal estival i els motors dièsel. nocilla per tothom.

"Sólo conocemos las cosas cuando llegamos a sus límites. Sabemos que el mar es el mar, y no una fotografía de una pecera, cuando vemos su orilla. Sabemos que el Quijote es el Quijote no por una página abierta al azar, sino porque tiene unas tapas, normalmente de sólido cartón, tipografía antigua e innecesarias letras doradas, que nos lo dicen. Una víscera humana, puesta en una mesa de operaciones, podría pasar a simple vista por la de un gorila porque falta la piel en la que reconocer el cuerpo total. Los indios navajos tienen claro que son indios navajos porque es más allá del límite de su Reserva donde pueden comprar el alcohol que en el interior de su cultura no se les permite consumir. Esta peculiaridad de los espacios también opera en el tiempo, especialmente en septiembre, que llega de pronto y sólo entonces sabes que existió una cosa llamada verano, centro de un cronómetro eternamente dominguero y ciego, sol directo a los ojos que no te permite ver más allá de esa sartén a la que llamamos agosto. Y llegan las fotografías, que a pesar de estar hechas de materia, son un recuerdo, un límite en el tiempo. "

agustín fernández mallo a Ctrl+Alt+Supr (suplement Cultural)

àudio: pale sunday: shooting star

2010-09-07T12:56:00.003+02:00

per mi és un dels grans, un dels mestres. repetit fins a la sacietat. i ho és per paraules com aquestes. recomano abandonar el clixé, oblidar el personatge mediàtic, consumir el vici de la nicotina aquells que el mantinguin i gaudir de la lectura. res més. és bellesa i grandiloqüència justificada.

No puedo vivir sin ellas

"Es como el jugo de un limón. Es ese tipo de sensación, agradable y amarga a la vez. Es como tirarse al mar en la punta más al norte donde tus amigos con posibles tienen casa de veraneo, allí donde sabes que la piel reaccionará al frío y que tras el impacto inicial todo el cuerpo se reconfortará en un placer infinito. Es todo eso a la vez. Las mismas imágenes que parecen estar agazapadas en la memoria, para de manera traicionera aparecer de nuevo, a la orden caprichosa de un resorte que conoces bien y todavía hoy no deja de sorprenderte. Es único, intransferible, personal, individual, masculino (en mi caso) y sobre todo muy egoísta. Es el encontronazo perfecto con algo que habías soñado siempre y que de repente aparece en medio de tu cabeza allí donde el limón de antes presentado en bebida veraniega con hielo picado duele. Nunca he podido disociar el balance perfecto de esa combinación. Las hay para llorar, para romper de un ladrillazo certero un escaparate, las hay para abrazar a un desconocido en medio de la calle compartiendo euforia. Tienen mucho de momento a lo Stendhal y unas altas dosis de patetismo si son observadas desde el lado más insensible de los que no comparten contigo nada de eso. Han llegado a tener en mí olores densos, transmitidos por aires de siempre desde el norte hasta erizarme todo el espinazo. Tienen gustos fuertes, como bilis después de caer desesperado en la acera sin reparar en cristal roto y cerveza derramada. Y no puedo vivir sin ellas. Es necesidad, es costumbre, amor desmesurado. Sé que muchos posiblemente habrán escrito sobre ello antes, mejor incluso, que muchos lo harán después. Somos resistencia ante el desaliento total de la masa que parece consumir sedantes que les inmunizan a ningún tipo de emoción, y seguimos dependiendo mucho de ellas. La última vez que una canción me hizo esto (ya se temían que hablaba de ellas, ¿verdad?) fue junto a las paredes del Museo Dalí, sobre las tablas de un escenario destartalado donde La Brigada ofrecía lección de dandismo puro ante seguidores, curiosos y varios turistas franceses con terrible combinación de sandalias y calcetines fuera de estación. No me pregunten qué hacía allí, solo sé que estaba y que Pere se acercó al micro en ese gesto típico de dar las gracias. Dar las gracias y anunciar el estreno de una canción. Desde el primer arpegio lo supe, El futur de l’art era uno de esos momentos, estaba allí, lo iba a vivir y dejé mi cuerpo acomodado al suelo. Preparado para el impacto. Con la métrica perfecta, con el minutaje exacto, con la belleza que demandaba el momento y ¡¡¡encima con trompetas!!! Y las palabras justas, perfiladas con emoción casi de espejo desde el otro lado rubricando el momento. Y grité, muy fuerte, como un lobo, como el aullido mío. Grité acid. Levantado el puño. El chico que gritaba acid era yo."

Miqui Puig

Pág. 8, suplemento TENDèNCIES (El Mundo), jueves 2 de septiembre de 2010

àudio: la brigada: el futur de l'art

2010-09-05T22:26:00.002+02:00

brisa escassa en vespres de diumenge per tornar a prendre l'hàbit. silencis necessaris per deixar que les coses s'assentin a l'estómac, com els dinars excessius de cap de setmana. setembre, mes enyorat i també temut, ja aterrat. sona una porció d'aquest nou pop innocentista de casa nostra. poc afilat però rentable, com les samarretes de bàsic per poblar l'armari. una agradable serenor es respira aquí després d'altres temps més convulsos. el regueró físic de llàgrimes vessades es carrega al compte propi que hom carreteja a l'esquena. com equipatge vital per a la higiene de cada dia. agost de molta família. senyal del retorn al més primari per reinventar les cares i les postures que posar a tardors properes. regals coolistes pel cervatell, i jugar amb ell com a analgèsic sentimental de contrastada eficàcia. llevar-li un somriure com a propòsit efectista i abraçades de talla infantil. la resta continuarà arribant sense passar filtres purificadors, però els batedors procurarem tenir, almenys, les nostres bases netes de sorra, pel que pugui arribar.

àudio: fred i son: diu que no sap què vol

2010-08-12T23:20:00.003+02:00

si estiu és tertúlia, agost són paraules lentes. digestions pausades del mot. les agulles dels rellotges semblen lliscar enlloc de moure's amb patacades mecàniques de curta distància. el vespre ha portat una llevantada perceptible i núvols malhumorats. i aquests una estrepitosa pluja enyorada. nom i adjectiu d'inusual conjugació. correguda per arribar al cotxe amb els peus xuclats per l'aigua. llavors una sensació, agradable i momentània, d'absència al pit. una mena d'evaporació temporal portada pel gest atmosfèric. les llepades als vidres de les finestres estant i tracey thorn sonant aquí. aperitiu britànic i atemporal de l'entrada al llit. mantenint l'esperança de poder dormir sota, i no sobre, el llençol. iogurts que ja porten sucre al final del sopar, com a mostra de la crònica mandra del fer les coses. a la tv l'home del temps mostra gent i corredisses a la plaça de vic. i penso en les cadires metàl·liques de les terrasses alineades sota aquestes. on serveixen el cafè per emportar en gots de plàstic patrocinats per coca-cola.

àudio: tracey thorn: oh, the divorces!

2010-07-25T23:54:00.004+02:00

"hay un argumento que dice que la música pop, como la novela, ha encontrado su forma ideal, y en el caso de la música pop es la canción de tres o cuatro minutos a base de estrofa/estribillo/estrofa. y si éste es el caso, tenemos que aprender el lenguaje crítico que nos permita discernir lo bueno de lo malo, lo banal de lo inteligente, lo fresco de lo rancio; si simplemente nos sentamos a esperar que aparezca el próximo movimiento punk, entoncies es como si dijésemos a nuestros mejores escritores de canciones que lo que hacen no tiene valor, y que acabarán siendo marginales. los próximos lenon y mccartney probablemente están ya entre nosotros; es sólo que no resultaran más grandes que jesucristo. simplemente irán produciendo canciones tan buenas como 'norwegian wood' y 'hey jude' y eso es algo que puedo soportar."

'31 canciones', nick hornby.

àudio: ben folds five: smoke

2010-07-13T00:33:00.004+02:00

callar-se implica sentir masses vegades la confortable i immediata comoditat del silenci. però també, de retruc, el posterior i tardà dolor del cos recordant allò que no vas gosar dir i que va restar sencer per a la teva digestió. callar sentint empresaris que no poden abraçar-se una panxa insultantment voluptuosa engreixada a partir de l'amiguisme i del ara no toca. callar mentre les barbaritats t'atropellen les oïdes i fan cua a la boca del cervell per intentar acomodar-se, inconscients del seu cul de mal seient. callar-se per no dir aquelles paraules que et passegen rere les dents i que llançades amb graciosa coherència i mesurada vehemència resultarien un laxant mental i un desllorigador d'embussos respiratoris. però tota la puta vida callant i sense saber com invertir la tendència. per forjar més i millor covardia. seguir gaudint amb exòtics pensaments farcits a rebentar de violència, d'escopetes winchester i de paraules malsonants. potser algun dia la vena vessa, i la part esquerra del cervell plega. i un dia de feina es converteix en una estupenda preqüela d'un film de tarantino.

àudio: los planetas: maniobras de evasión

2010-06-30T23:35:00.004+02:00

corones de llorer a la indumentària i elegància lleugera per vestir un dimecres. rajos de sol dels que podries mesurar el gruix i calades d'espera. seients endarrerits i brisa fresca genuïnament prefabricada. auriculars calçats i pop entusiasta de genealogia autòctona. cafès en vas de plàstic i llet en tetra-bricks individuals. cadires incòmodes i sentències estatutàries que fan cagar. cerca de sol amb contorneig corporal i noves calades, però no d'espera. olives negres a l'amanida verda i a la pasta blanca. xarrups ràpids al cafè i lectura plàcida d'un magnífic llibre d'espills. escales que fan pujada física, i, metafòrica. farmacèutiques estrafolàries i farmacèutics del ram de l'aigua. pedalades per exercir descompressió laboral i més pop entusiasta de genealogia autòctona. berenars a l'antiga i series de televisió americanes. dutxa amb entremès de temperatures a l'aigua i certa sensació d'agraït reset temperamental. sopa d'arròs i peix a la planxa. aigua freda i reiteradament presa. escriptura vàcua i xafogor a cullerades. dimecres i conjuncions.

àudio: the new raemon: el cau del pescador

2010-06-25T17:08:00.003+02:00

accepto amb resignació ser una persona poc avesada al risc. adoro, amb cert desdeny però determinació, l'amor a la tranquil·litat i l'absència de fets bruscs. una tarda de festiu amb una migdiada fora d'hores convencionals em resulta, ja, un exercici estimulant. anarquies amarades d'estupidesa com a dosi de risc controlat. combrego amb el patetisme. al vespre ensopego a la tv amb un reportatge sobre michael laudrup. reconec que arribo a emocionar-me veient-lo lluir l'ajustada samarra meyba i aquella elegància excelsa que posseïa com a futbolista. vaig recordar aquella selecció danesa que va guanyar l'europeu del 92. alguns dels noms dels seus integrants que intentava emular de petit. intentava, en va, no cal dir. i és que laudrup representa al futbol el que la plasticitat i la bellesa a la vida. militància en aquests dos darrers conceptes com a eix vertebrador. jo ja el vaig perdonar fa temps. molts d'altres també. el record del danès i la seva petjada van fer una mica menys tediosa l'acció de ratllar una pastanaga anit mentre preparava el sopar. accepto amb resignació, sí.

àudio: gilberto gil: dinamarca

2010-06-21T22:04:00.002+02:00

tres o quatre desviaments fins arribar a un pensament. un sol que escalfa de forma molt farsa. una salsa de tomàquet massa especiada, tot i ser cuita a foc lent. un grapat d'ingredients no aptes per trobar el tiquet d'entrada al 'top of the rocks' de nova york, en uns pantalons curts de quadres que clamen l'estiu i a la comoditat d'un diumenge. un dia no indicat per a senyals d'aquesta mena que et porten a viatges que repetiries amb un crepitar de dits, si alguna mena de do diví posseïssis. percebre la bagatel·la i neguit del mapa entre les mans per desconèixer on acaben i on comencen els carrers. les galledes de cafè aigualit per emportar. les hamburgueses del lucky strike al soho, fetes a 'medium rare'. el consum energètic totalment grotesc, però que resulta una fotesa quan sembla que sigui d'altri. mentrestant, però, tot arrebossa un to menys de cel·luloide aquí. els vianants resulten vagues. la música sona llunyana. l'aire condicionat fa nosa. els vectors segueixen sent incomprensibles per mi. i intento no adonar-me de les ganes que em venen a estones de sentir paraules com guru. és dilluns i no quedava mantega per daurar el salmó.

àudio: windsor for the derby: hold on

2010-06-18T11:55:00.003+02:00

un home de vista ample escura el cafè matinal, el segon al seu compte particular, i explica no recordar primaveres tant vergonyoses com l'actual. perquè els darrers dies l'absència de sol deixa al descobert una fresca no del tot desagradable però poc conjugable amb les ganes de genolls nus i xancles al peu de l'estàtua. l'home de vista ample es palpa el son acumulat a les bosses dels ulls i llença un poc de carbó a la conversa que manté amb l'home del bar. per enfortir el teixit de la confiança veïnal i per nutrir de benzina aquest matí exageradament dièsel. costa massa arrancar. com a bon cambrer ofereix temes de conversa encaixonats al tòpic i que resen sobre futbol, anàlisi i diagnosi de les (possibles) malalties d'altri, i sobre les dones. enteses com a carn d'aparador. l'home de vista ample li exposa la seva teoria sobre el que passa cada cop que hom arrenca un somriure a una dependenta. i sobre les repercussions en l'àmbit de la justícia poètica que això suposa. també li parla de samarretes amb arcs de sant martí estampats en tres colors, molt republicans tots ells. el cambrer mira amb cara de no entendre. l'home de vista ample, exhalant amb masculinitat la darrera bafarada de fum, apaga la cigarreta i paga el que deu, en aquest ordre. engega l'i-pod, cerca la g de gravenhurst i enfila el carrer ansiós que arribi el minut 02:21 d'aquesta cançó.

àudio: gravenhurst: the collector

2010-06-06T23:18:00.003+02:00

un sí mental, imaginari, amb el dit índex i el central recolzant-se amb el polze. després de certs papers endreçats en piles temàtiques. de bosses plenes de llasts i carpetes amb les puntes doblades. cercant el contenidor correcte per als records i les manies que frenen. com la màniga d'un jersei al radi de la roda davantera d'una bicicleta. com la cançó monumental que tan bé descriu el què. la resta només es dispensa en col·locacions temporals amables per fer lliscar el dia a dia. sense el fet de passar-los fins a formar anys. viatges en carretera dins el blau clar de camises a quadres i el blau metal·litzat de carrosseries propietat d'un mateix. amb els himnes que tallen les oïdes per la valentia del qui no s'amaga malgrat tenir una veu polida pel fum del tabac. migdiades descuidades, en aparença, a balancins antics. fer anar els dits per crear un efecte gronxador que deixa al cervatell amb la boca entreoberta, fruit de la despreocupació del son més innocent que hom coneix. dilluns que seguiran arribant. però ho també ho faran paquets postals amb noves sabates. com també sensacions encoixinades per a estats de perdició vital, aquest cop més ben portada.

àudio: beach house: norway

2010-06-01T12:27:00.004+02:00

portar calça curta fa les coses una mica més amables. el tacte de l'aire a parts oblidades és regenerador. matinals de dimarts amb revistes que llegir i recuperant antics discos de wilco. trobant a l'i-pod cançons i recordar com les vas sentir en viu, just fa cinc dies. repassant la sutura d'aquells moments d'èxtasi íntim. tot i romandre en l'anonimat d'entre milers de persones i, malgrat, també, del meu abrupte to de veu cantant les cançons amb un anglès pèssim i totalment fonètic. els acords de 'jesus, etc' o 'impossible germany' em van portar a aquella estranya, benefactora i fugaç sensació de no connectar els peus amb el terra que l'aguanten. de no importar res més. d'acceptar la cursileria recalcitrant que m'acompanya encara que no vulgui. del romanticisme que m'esforço quotidianament a amagar. per cantar sentències reafirmatives a oïdes conegudes. després de masses dies exageradament estranys. on no sembla real el que passa. on el voler i el saber són coses que descobreixes no conèixer en absolut. sentir la necessitat de deixar el timó al punt mort de l'engranatge. potser entendre com pilotar algunes coses que simplement no tinc ganes de decidir, perquè, simplement de nou, no atanso a saber.

àudio: wilco: misunderstood

2010-05-27T12:37:00.003+02:00

"el primavera sound és una mirada nostàlgica al futur"
Carlos Sala. La Razón (01/06/2008)

pels records, pels somriures que veure, per les cerveses compartides, per wilco, pels subratlladors afilats, pel 2003 al poble espanyol, per saint etienne, per les persones conegudes i per les companyies d'ulls clars.

amén.

àudio: wilco: you and i

2010-05-20T13:08:00.003+02:00

feia molt temps que no esmorzava magdalenes. hi pensava mentre triava el lila de samarretes de cotó nord-americà per vestir. de camí a la feina, mentre es perfilaven cançons dels matt pond pa i mcenroe, intentava dilucidar jo mateix sobre el meu nivell d'addicció al cafè. ja a l'oficina, tot desfullant la margarita horària dels absurds horaris laborals, feia cap en tres o quatre lemes d'aquells imprescindibles. que s'haurien d'ensenyar a les escoles. i hom se'ls hauria de tatuar en tipografia giza o helvetica als braços, per poder, cada matí, llegir-los. i aixecar lentament la mirada sobre el mirall, per topar-se amb el seu propi cap basculant lleument, de darrere cap a endavant, per gesticular la reafirmació. i és que últimament em venen al cap massa tòpics suats i massa fàcils sobre la decadència social i el malestar dels nostres temps. aquells que relacionen la direcció dels esdeveniments amb unes escombraries, i totes aquestes coses. potser només és aquesta primavera que s'ha resistit a arribar i m'aplaca l'ànim. potser una qüestió de capacitat dels genitals. en qualsevol cas mantindrem la fe en les religions quotidianes, de les que unes quantes un és molt devot.

àudio: mcenroe: los valientes

2010-05-11T22:58:00.004+02:00

tenir certs referents serveix com a guia bàsica. com a mirada reflexa i reflexiva cap a una certa direcció cada vegada que alguna cosa et gira la cara. i s'arruga el front i el posat s'amarga. tenir referents serveix per conèixer artistes de la paraula (escrita, cantada o plasmada) que nou de cada deu vegades t'enlluernaran. perquè els referents, com a figures que col·loques de forma superior a tu, sempre arriben a llocs on tu mateix no atanses. llegia l'altre dia, doncs, sobre la militància com a forma de sortida dels dies negres del calendari. els de rostre avinagrat per un toc abrupte a la cara. la militància bàsica i cultivada durant temps. la de metralladores carregades de pop i dues o tres línies de guitarra. la dels paràgrafs que t'atures a rellegir i plegues el pic superior de la pàgina. la de l'aroma del cafè. la dels somriures de desconegudes. la dels esmorzars amb suc de taronja natural i llits per fer a quatre mans. la dels guisats amb espècies casolanes. la de les camises arremangades a l'estil carabén. tot allò explicat tantes vegades. referents per al capçal del llit i militància per calçar-se als matins d'entre setmana.

"(...) el vapor del arroz impregnando un periódico viejo mientras descorchas el vino, las palmas de las mujeres cuando el pinchadiscos suelta sus dedos sobre una rumba, las antologías de relatos cortos de terror en librerías de saldo, las películas de Truffaut, “Memorias de un seductor” de Woody Allen, las chicas del “free cinema”, Gainsbourg y Sergio Algora, el “This charming man” que cantaban los Smiths, todas las letras de Miqui Puig."

fragment de l'article 'la militancia' d'octavio gómez millán publicat al 'heraldo de aragón'.

àudio: matt pond pa: hearts and minds

2010-05-03T12:19:00.004+02:00

*bernat

a vegades els tòpics més recalcitrants es compleixen. i espanta observar-los entre les mans i acceptar-los palpables. el canvi de seqüència en la columna vertebral vital. l'exercici de només, literalment, observar la bellesa comprimida en poc més de 3 quilograms i 48 centímetres. les ganes de fer tothom partícip i ensenyar fotografies com si de qualsevol àvia cofoia em tractés. contradictòries ganes d'aturar el temps i fer-lo passar. per arribar a un futur on t'expliqui els cafès de màquina, els repetits viatges a fumar i el puny taponant l'estomac. les 02:15h que marcava el rellotge. la sensació de derrota de qualsevol mena de postura de fortalesa al veure't la cara per primera vegada. el patiment i la valentia de la qui t'ha cuida't marsupialment des de fa nou mesos. dibuxar-te la figura mental d'una àvia que no coneixeràs però sentiràs anomenar centenars de vegades. fer-te reviure innumerables batalletes de hooliganisme futbolístic viscudes pel teu pare i per mi. inculcar-te la militància pel bon gust i el saber fer. explicar-te qui són els bons i qui són els dolents perquè algun dia tu també els assenyalis amb els dits. i, en definitiva, preparar-te bonament per tot allò que la resta no hem sabut fer bé i materialitzem en tu les ganes de millora i la necessitat de redempció pels mals moments haguts i per haver, i que suavitzem simplement miran-te dormir. tot refugiant-nos en el poder de la bellesa.

àudio: marvin gaye: save the children

2010-04-18T23:09:00.004+02:00

"la música pop ayuda a comprender que nada es nuevo, pero que cada aportación óptima es necesaria. sirve también, y esta razón quizá sea espuria pero es fundamental, para separar nuestro criterio de otros al uso, mientras alivia la presión que esos criterios ejercen sobre el propio. distingue la importancia de un gusto estético libre y el afán de pertenecer a un grupo, a la rutinaria comodidad de no plantearse nada, de lo gregario. un gesto ante una canción puede ser la prueba del nueve del espíritu."

la prueba del nueve. francisco casavella.

àudio: miqui puig: el sirviente

2010-04-12T17:07:00.002+02:00

si algú inventa una màquina per poder plastificar i guardar-te a la cartera el moment en que una cançó esclata al cervell, aviso que podria pagar-li molts diners. el moment, primerenc, que descobreixes l'esfericitat d'una melodia. el punt exacte on el pop és la seva essència en si mateix. on tot és ordre i aventura.

la perfecció.
la proximitat.
la intel·lectualitat ben entesa.
la llengua vernacla.
la inesgotable capacitat de generar himnes.
potser ja la meva banda preferida.

àudio: mishima: tot torna a començar

Mishima - Tot torna a començar by A Viva Veu

2010-04-11T20:32:00.002+02:00

tovalloles netes. pintes envasades. un mirall a la paret de mides exagerades. la veïna gemegant com si fos el seu últim sopar i el fil musical amb temes de beach boys. fotografia enfosquida. el toc esbojarrat de tot plegat dóna un aire tarantinià a l'escena que m'encanta. menjar japonès, compartir petites perversions que es queden entre emissor i receptor i trobar matrícules tapades amb draps al pàrquing al recollir el cotxe per tornar a casa. nocturnitats per riure i sobrevolar pells conegudes amb enginyosa gimnàstica tàctil. divertit. dissabtes de marques a la pell sense sentit metafòric aquest cop. de dinars reposats i pregàries imaginàries al sofà. pilotant el descans merescut. el descans del guerrer per a batalles simulades en bars d'oli amb excés i amb sardines escabetxades que podrien arribar a donar-te conversa. dos colors a la cara interna dels qui miren fixament la pantalla. i llencen cadires, renecs i bafarades de fum. per tenir un vespre mèssim. inventant paraules que haurien de sortir al diccionari. dormir i despertar-se una vegada més, repetint l'exercici per seguir amb el convenciment que el talent propi hi és. i la sensació de desaprofitament desapareixerà. com el mal de cap de diumenge.

àudio: a sunny day in glasgow: passionate introverts

2010-04-05T23:14:00.003+02:00

l'espai de temps (i físic) entre el lloc on deixar el cotxe i la porta de casa sol ser divers. sempre arriba al minut i gairebé mai en sobrepassa els cinc. és curiós la tendència d'aquest espai de temps (i físic) per exercir la recapitulació mental. el repàs amb dits picant entre si i llistes mentals d'aquelles que fan els prestidigitadors. he vessat els dies de vacances de marca blanca i tot sembla un pèl més amable. gairebé, de nou. hi ha dinars a terrasses molt altes. amateurisme darrere els plats amb italo disco, funky i motown sound. hi ha pel·lícules de scorsesse i wilder. llibres de hornby. cançons de camera obscura i matt pond pa mentre exhalo aire per recarregar sota els llençols. sopars amb accent asiàtic. dinars en família. veïns que ofereixen cervesa i bona herba. dinars a pobles on ni els xandalls ni les ronyoneres poden amb el paisatge i la frescor de l'aire. nits de festa amb companyies amables i bootlegs punxats per marrecs de cop de puny al nas. (i no només per l'enveja, ho prometo). migdiades esdrúixoles i energia capil·lar en forma de raigs de sol promptament primaverals. llista tancada. amb alguna cosa cal entretenir els desplaçaments a peu un dilluns amb mala llet de diumenge.

àudio: burning codes: speaking in code

2010-03-28T01:15:00.002+01:00

aparco el cotxe al mateix carrer de gairebé sempre. sonen els death cab for cutie i penso en canviar l'hora. dia de poc després de sumar petites dosis d'experiència en aquest dies de primavera primerenca. jornada, també, de reafirmar-se en petites creences lleugeres, segurament foteses per altri. reafirmar-se en la grandària del pop, no sols grandesa, com a mecanisme vital. com a representació de tantíssimes coses fàcils d'escapar-se amb cops d'ull furtius. reafirmar-se en el fàstic a la mediocritat en que molts llueixen despreocupats i segurs al mateix temps. els qui no entenen quatre regles bàsiques per anar pel món i els que insisteixen en remarcar els tints negatius d'aquest nostre caràcter llatí. els qui, també, opinen sense tenir ni puta idea del que parlen. especialment els entrenadors de futbol frustrats que tants porten dins seu i s'omplen la boca amb tòpics que no s'han preocupat en processar. fàstic. però sempre hi ha sobretaules de sopars. amb el vermell roent del filet de tonyina encara passejant-se per la boca, i el retrobament després de tant de temps entre l'amic cafè i l'amic gel. amb converses i cendres a mà. amb plans estivals i demés condicionals. només afegir, finalment, que l'arc de sant martí el van fer per tu.

àudio: fred i son: l'arc de sant martí

2010-03-21T18:23:00.003+01:00

tant esperar-la, i mira. arriba freda i amb espurnes aquàtiques.em sentia capaç de perdonar-li les al·lèrgies i les astènies, a canvi d'un grapat de raigs de sol i una mica de temperatura per desabrigar, ni que fos, els braços. però arriba, i això. decepció. com algun primer dia de vacances. com aquell cd pel que vas pagar més del que creus mereixia. com aquell jersei car que es va donar després de dues rentades. vint-i-tres hores de primavera i només congestió, ulls plorosos i dos dies tancat a casa. paracetamol en forma de postals dominicals de família. amb arròs i cafè preparat a la cuina. panxes de vuit mesos. i camises de quadres colors terra per vestir. la casa es buida mentre la il·luminació, externa i natural, minva com era previsible. és diumenge i sents, de forma més tònica, que ningú t'espera fent cua al cinema. fins d'aquí a set dies, però, això no et preocuparà. millor.

àudio: la brigada: demà

2010-03-10T23:54:00.003+01:00

en el savi i didàctic exercici de llegir a entesos llegia avui sobre la mort de mark linkous. després d'una primera referència inadvertida, alguns 'inputs' m'han fet començar a ruboritzar. empés per aquesta certament desagradable sensació de la vergonya per no conèixer he llegit biografia i escoltat cançons. les tristes melodies de sparklehorse, la seva banda, han aterrat després de planejar harmoniosament una bona estona. han esdevingut matèria en l'espai sonor proper i han espetegat. una joia per escoltar en dimecres que no hauria de passar inadvertida. m'he adonat, per enèsima vegada, que conec menys del que voldria. i del que m'agrada pensar. m'atabalen sobremanera llibres a la tauleta per llegir. tantes referències que voldria tenir a mà. un no sap mai quan les pot necessitar. així que, el dia que uns francesos han incendiat la caverna futbolística, lúgubre fins no saber-ne més, he aprés de nou. com espero fer demà fins l'esmorzar, i després tot el dia. i m'ha donat per fer un recopilatori de cançons aprofundides per escoltar mentre es prenen infusions. tot plegat, potser, només és existencialisme afectat de menys estofa de la pretesa. però vesteix perfectament per aquests dies de fred intens. d'entrar a una botiga a comprar llet, de forma matinera, i trobar-me la foto d'una ex en un expositor publicitari. i quedar-me per mi la ironia, per no compartir-la fins vessar-la en tipografia lucida grande.

àudio: sparklehorse: piano magic

2010-03-07T22:55:00.003+01:00

pensar en la generalització i bellesa d'escriure en infinitius. pensar en la primavera altiva mentre condueixo en carreteres massa rectes. comprar roba bonica i pensar en qui t'agradaria ensenyar-la. llegir el meu autor preferit mentre el groc, artificial i elèctric, abriga pàgines setinades. escriure missatges de mòbil al matí. moure lleugerament el cap mentre sonen peces d'electrònica amable. cuinar pizza al forn i fer de la solitud nocturna alguna cosa bona. comprar el diari. menjar japonès sense pensar en com agafar els bastons ornamentats amb motius demodé. prendre cafè en tasses numerades amb el pantone. encendre cigarretes i escampar el fum cap al sostre, enmig d'agradables sobretaules. on el temps s'acomoda entre les sines de dones imaginàries. escoltar versions de cançons antigues. fer d'arquitecte de futurs espais amb prestatgeries i vaixelles blanques. pensar en les vegades que sí. aquelles que animen a no abandonar-se en el caminar sense sinergia orientadora. trepitjar verd en diumenges maratonians. olorar brasa i valorar el fred. deixar córrer l'aigua sobre les espatlles i farcir d'hores de merescut descans les properes hores.

àudio: simon & garfunkel: the sound of silence

2010-03-03T23:52:00.003+01:00

l'aigua ha tornat avui del cel estant. em pregunto sobre l'iniciar escrits parlant de la meteorologia. no tinc resposta. succeeix com a les converses sobre el temps entre veïns a l'ascensor. potser cobreixo aquesta mancança d'aquesta manera després de viure vint-i-sis anys en un entresòl. i tornant al dia en si, dimecres. amb la seva marcada personalitat intersetmanal. converses amb cafè en vas de plàstic a la feina, portant-me a la memòria altres temps. passejant sota el paraigües i sota l'aixopluc del soul orquestrat dels auriculars. entrant a exposicions que aconsegueixen llevar-me somriures aguts. i arquejos de celles. deixant la sensació temporal a l'entrada per no recollir-la fins al sortir. preguntant abans on és el lavabo. deletrejant de nou el passeig en condicions idèntiques a les abans esmentades. per topar-me amb una llibreria d'aquelles on hi deixaries un raspall de dents i un pot de melmelada pels esmorzars. un llibre d'assajos de casavella a la bossa, després d'intercanviar impressions amb el dependent. d'aparença cultivada i homosexual. li he parlat de les bones referències rebudes sobre l'autor i ell me les ha reafirmat mentre llegia les lletres blanques de la xapa vermella que lluïa al meu abric.

àudio: lee fields & the expressions: love comes and goes

2010-02-28T23:55:00.002+01:00

de sobte se'm va posar bé de donar-li una oportunitat a la cantant islandesa. com les carxofes, convençut de no agradar-te sense haver-les tastat. un compacte seu a bon preu en un dimecres tarda qualsevol a una cèntrica botiga. auriculars nous per vestir de música bonica els matins i les tornades a casa. també per escoltar programes de ràdio com els que m'agradaria fer. rient aïllat de l'exterior. amb les senyores a l'autobus que miren sense entendre. i la cantant islandesa a la que no havia donat oportunitats tornava a fer-se present en converses de nocturn dissabte. referint-me a històries sobre tatuatges i la simbologia relacionada. explicant aquella història sobre els bpm i els batecs del cor. vaig recordar com explicava aquella mateixa història temps enrere. reposant els cossos nus encara sobre els llençols. les meves paraules s'encadenaven amb, perquè no di-ho, una atractiva coherència. quan vaig callar ella em va demanar que seguís explicant-li alguna història. a l'habitació sonava ketty lester o belle & sebastian, no recordo. però el record s'acabava de fabricar en aquell precís moment sense que jo en fos conscient.

"muchas de mis canciones tienen 80 bpm, que es el ritmo del corazón cuando estas caminando. Yo escribo casi todas mis canciones cuando estoy paseando, así que hay algo de eso, sí (ríe)."
entrevista a björck recollida a 'el pop después del fin del pop'. (pablo gil).

àudio: björck: hunter

2010-02-23T00:10:00.004+01:00

"imposible no recordarlo, y sin embargo, en el fondo, ¿qué sabemos de él? ¿qué sabemos de lo que contiene, del capricho según el que se activa su memoria, de las razones que hacen que nos conmueva tan fácilmente y, a la vez, nos avergüence tanto? son, se dirá, los grandes éxitos musicales que forman parte de la banda sonora de nuestra vida, sí, tan íntimos y a la vez tan banales...si se quiere decir así puede que sean meramente generacionales, pero, al mismo tiempo, son tan propios, tan personales...
(...) el punto de partida del ensayo de peter szendy (grandes éxitos, la filosofía en el jukebox) se construye precisamente a partir de este fenómeno, alrededor de preguntas como esta: ¿ cómo una simple pequeña melodía que parece venida de todas partes o de ningún sitio puede acompañar nuestra vida, construir su banda sonora incomparable, parecer que sintoniza con lo que forma la unicidad o lo propio de cada uno de nosotros, hacerse la portadora o la depositaria de nuestras pasiones que no admiten comparación, y sin embargo inscribirse en la circulación de un intercambio general de clichés?
himnos íntimos llama szendy a estas melodías que nos acompañan, e inthimnidad es el neologismo que acuña para nombrar este ámbito a cuyo análisis (filosófico, subrayémoslo) dedica su ensayo, un ámbito en el que se da una mágica sintonia entre la psique y el mercado, donde el cliché musical se presenta como expresión perfecta de nuestros afectos más privados...

article de miguel morey sobre un assaig de peter szendy, aparegut al suplement cultura/s de la vanguardia (20/01/2010). article sencer aquí.

àudio: ocean colour scene: magic carpet days

2010-02-15T20:25:00.003+01:00

chandles ford no sé on para. només sé que al regne unit. des d'allà ha arribat avui aquest paquet. quatre preciositats en forma d'ep. un d'ells feia temps que el volia. els acompanyava una nota desitjant que els gaudeixi. no conec el rostre del remitent. no sé si li agrada l'amanida amb molt o poc vinagre o si preferiria tenir un dièsel a un benzina. però aquí les joies petites s'emmagatzemen en files i ordre cronològic. aquí on la neu aigualida de febrer refreda els peus al caminar. on allò de relacionar les dones amb grups de música segueix vigent. la veu de sarah cracknell m'ha recordat escenes divertides d'altres temps. que precisament ara deuen fer anys. jerseis de llana per passar el fred i passejos de gèlid vespre per intentar esvair aquest cap tant embotit avui. em fan mal els ulls de posar la vista enrere. avui, precisament avui, que he passat per davant la floristeria on també un altre dilluns vaig comprar un ram d'astromèlies. el procés. o quan el nom fa la cosa.

àudio: saint etienne: the process

2010-02-13T18:57:00.003+01:00

conta les hores just llevar-se. mou el cap a banda i banda mentre aterra a les rajoles blanques amb grafit negre. honra a la seva religió de la quotidianitat preparant cafè i cercant el paquet de tabac. mànigues negres i bosses sota els ulls de la mida d'una bosseta de te. a les escales troba davant seu la cristina. vesteix una disfressa de princesa amb aquells colors acetats que haurien d'estar prohibits. davant les seves primerenques i vermelles ulleres sosté una càmera fotogràfica. digital. el mira i ràpidament li fa una fotografia. el seu pare li pregunta què fa, alertat per la vigorositat del flaix. ella, tranquil·la, respon que li ha fet una foto. la obvietat es manté pura en les criatures. somrient pel fugaç episodi creua el portal de fusta i topa amb un fred sever. al carrer, ja. dones que passen tancant el coll del seus abrics amb les mans. la trista nuesa dels arbres. i petites punxades ambientals als pòmuls. es tanca ràpidament al cotxe. encén el reproductor de cd i la calefacció. en aquest ordre. i mentre sona una cançó que abans el feia plorar amb relativa facilitat, es repenja i pensa en que podria deixar de treballar i dedicar-se a altres coses.

àudio: la brigada: el futur de l'art

2010-02-08T12:15:00.002+01:00

enceta la setmana desitjant petons i dies bons. amb dies de gris ambient i vestir violeta. música d'spoon a l'estèreo mentre cerca l'escuma del primer cafè. al llit resten restes no fisiològiques d'un cap de setmana de minses intencions. un altre divendres i concert. del grup que canta himnes de dos minuts llargs. de la cerca de l'esferificació perfecte del pop. de les mètriques quotidianes i només reservades a ments pensants de sèrie limitada. estranyes tornades a casa amb els llavis inflats pel pes de ser capaç de discernir entre el ser i l'estar. recorda, també, el gust agradable del migdia al despertar. menja italià mentre reposa els peus sobre la taula. el vespre porta escenes en 16:9 i aromes de cervela i tirolesa. dues dones embotides en una minifalda tenen el semàfor en verd, però no creuen el pas zebra. pretèrit perfet en dosis baixes. futurs compostos per sembrar en dilluns. amb vistes, per primera vegada, de la cara de cervatells que venen en camí. amb glòbuls vermells, blancs i plaquetes de la mateixa factoria que hom. i és que quan les certeses no proliferen s'aferra a les que sí han florit. per tal que la mirada frontal s'enquadri de forma lleugerament més ampla.

àudio: mishima: guspira, estel o carícia

2010-02-01T19:07:00.003+01:00

http://annadefez.blogspot.com/2010/02/tshirt.html

a banda de centenars d'entrades, restes de píxels i petjades sentimentals i sentimentalistes, aquest bloc ara també té una samarreta. que llueixo orgullós i amb el pit ample. un regal d'aquells amb essència i llavis formant un obtusangle després de rebre'l. gràcies pel cotó tintat i per tantes altres coses.

àudio: aretha franklin: honey

2010-01-31T02:46:00.002+01:00

els abrics fan hivern, com les flors fan estiu. el classicisme del negre i un coll alçat per emmarcar. una carta de presentació per saludar persones, que et miren les ulleres enlloc dels ulls. quilòmetres en carreteres que desfilen al sud. per brindar homenatge a les arrels al voltant de taules de fusta i estovalles de paper. escurant el regust dels dies lliures. vestir el vespre amb concerts de cantautors que imprimeixen tristesa en melodies d'anada i tornada. la veu d'un fumador de misticisme quotidià amb l'escenari fent d'estora. i tot es fa una mica estrany encara. tot prenent el to correcte a les sensacions esperant que el sèpia tinti algunes fotografies. la motown repica en compassos de quatre, però ja fa estona que és conscient de la lluna plena. i algú parla de dites populars que mencionen pells de lleó i interiors de xai. per contestar que totes sou iguals. però amb certa recança de digestió lenta. vint-i-nou pàgines de murakami. amb homes als qui roben l'ombra per poder entrar a la fi del món. mentrestant farciré els llençols amb el meu cos i el pòsit de tot aquest gris clar de finals de setmana.

àudio: alfombra: caradura

2010-01-26T08:49:00.001+01:00

camina cap al centre de la ciutat. amb posat afectat i creure saber més coses de les que realment sap. la mirada, emmarcada d'una forma diferent. potser massa evident. feia cara de cansat. parlava d'agradar a les mares i a les filles, però ni ell ja s'entén. espera nous dimecres i cançons pop per vestir entre setmana. persevera en l'elegància com a sortida endavant. "nick cave t'està fent massa mal", li va dir ella.

àudio: the national: fake empire

2010-01-18T00:01:00.003+01:00

té nom italià i ens vam conèixer per motius de feina. és sabut que beneeixo sobre-manera la cultura del bar ben entesa. sense olor a ranci, clofes de cacauet a terra, racions de crosta de porc seca ni enyorats de temps antics amb samarreta interior blanca. aquí es diferent, malgrat la llengua vernacle pròpia sigui quelcom exòtic. prenc el tallat sense haver-lo de demanar i amb la llet natural (tot i que fruit d'una tenacitat més pròpia d'un matemàtic oriental). a vegades trobes el diari subratllat, però. la mestressa llueix un argentí que no arriba a fer-se enganxifós i no dóna el bon dia, sinó que el desitja. la jove cambrera fa dos mesos que no em parla per un comentari que li vaig llençar, un migdia, relacionat amb la seva xerrera, el diari que m'acompanyava dinant i la meva tranquil·litat. tanmateix el seu cap, de braços tatuats i parlar napolità, no pensa així. amb bona visió de negoci em dedica atencions. com la burrata italiana que em portà l'altre dia. fresca i produïda feia dos dies. m'explicà com preparar-la amb orenga, pebre i oli d'oliva. un bé de déu. tot plegat no deixa de ser com una casa. no tot t'agrada, però hi vas cada dia. no demano massa. només bon cafè, llet sense portar a ebullició i un diari per llegir de final a principi, encara que estigui subratllat.

àudio: m.i.a.: paper plans

2010-01-15T23:51:00.005+01:00

tres intents d'escoltar la lletra de la cançó. al quart m'he adonat que sonava la meitat de la següent. carrers que abandonen la lògica del recorregut més curt. he fumat més del compte sense que em preocupés. les coses semblen a vegades col·locades enlloc de ser allà. masses infusions i mocadors. dormir, només.

àudio: tracey thorn: nowhere near