Thursday, April 26, 2007



Les coses fluctuen, tampoc ho descobriré ara. Un matí qualsevol de dimarts et trobes responent a preguntes cotidianes amb respostes extranyament i moderada optimistes. Amb la boca petita, és clar. Mai he estat de grans demostracions d'afecte. No és fredor, de debó, simplement són maneres inherents de fer. I el dia segueix, fluctua. Entro en dinàmiques de donar importància substancial a petits detalls i les conseqüències venen per si soles. Inicio el procés de construir bastides mentals, segurament malígnes, segurament inevitables. Silencis que parlen i em diuen coses. Ecxistents o no, però jo les sento. Certa noia em parla dels mals dies que cadascú destil·la de tant en tant. Jo li responcs relacionant-los amb problemes de hipersensibilitat que alguns patim. Voldria haver-la ajudat, però segurament no sigui la persona idònia per aquestes coses. Per aquest dies de malesa vital i relacional. Tal com li vaig dir, el pitjor és quan aquests problemes tenen un nom i un cognom. No va respondre. Moltes coses es quedaren per a mi. Com sempre. Tinc una conversa telefònica amb un bon amic, i tinc la sensació que potser no sabem que dir-nos. Tot plegat m'extranya i em deixa un mal gust de boca. Si la meva vida fos un film, els espectadors potser s'avorririen i pensarien que no passen coses. I potser és així, no sembla el guió per a un drama suggerent. Però si el film fos els pensaments que em glopen, la majoria necesitarien subtítols per entendre moltes coses...

Àudio: Mishima: Tucar a casa, recollir les fotos i pagar la multa
*avui tot el LP sencer, terriblement adient per mi. terriblement...

Tuesday, April 24, 2007

*Iosu De La Torre


Aquest matí, mentre pensava en respondre a un 'què tal?' amb un 'normal', m'he adonat de la dubtosa idonietat de la meva resposta. Potser un 'bé', amb certa firmesa, hauria de ser una rèplica més adequada. Tot va bé, de moment, per aquí. Seguint amb la línia més o menys estable, que es texeix en el seguit dels dies dels últims temps. Segueixo gaudint de les petites coses que sumen i a mi em fan el pes. Més en un dia com el d'ahir, malgrat moltes coses. Regalo una rosa a una persona que celebra el seu primer St. Jordi aquí. Ho vaig valorar gairebé com una obligació mostrar la grandesa d'aquesta diada. Trobo a faltar llibres regalats que mai havien faltat en els últims anys. Suposo que certa persona també va trobar a faltar una rosa que va rebre sempre en els últims anys. Somric amb l'home gran que porta quatre roses a les mans. Una galanteria que, segurament, no va oblidar cap membre femenina de la seva família. Sempre he pensat que a mi em faria il·lusió que em regalessin una rosa. Perquè no...Passejo per les atestades Rambles en bona companyia. Em desfaig entre les primeres calors i la resposta estètica que en donen moltes dones boniques. Solteria i primavera no són una bona convinació, segur. Compro en una parada 'La magnitud de la tragèdia' de Quim Monzó en una edició de 1993. Em regalen un llibre sobre la situació de la llengüa i 'Electroshock', llibre que tenia ganes de tenir i que encetaré segurament ja avui. Parla de l'evolució del techno en els nostres temps. Des dels temps de The Factory, a finals dels 80's, a Manchester. Està co-escrit pel mestre Laurent Gaurnier. Segueix lluint el sol aquí. M'he emocionat aquest matí amb la cançó de sota. Resulta, com no, una bona metàfora...

Àudio: Aventuras de Kirlian: Un dia gris

Sunday, April 22, 2007

*complicitats gestuals...foto by 'tito'


Poc a poc vaig recuperant el ritme normal després de dies de malestar físic. Tanmateix, encara tinc cert fàstic a certos gustos. Cap de setmana de reviure nocturnitats de barri i conviure amb persones relativament nouvingudes per mi. Sopar japonès amb el meu amic dissenyador. M'explica la seva feina a l'estudi, el 'package' del nou disc de Sidonie i la seva estrafolària manera de fer les coses. Seguim rient de forma sincera amb les nostres bromes. Northern soul al cotxe, records i cigars adobats en rambles que recorden a temps passats. De joventut més primerenca. Dissabte el meu amic radiofònic celebra una calçotada amb la seva gent. 35 persones gaudint d'aquesta calor sorprenent i benvinguda. Em fa esboçar un somriure saber que sóc una d'aquestes persones importants i sentir dir que ets gran, el més gran dels que aprecia en un determinat àmbit. La gent es posa de peu per menjar els calçots. Ensenyo el ritual a la meva amiga d'ulls blaus i castellans. M'emociono, sovint, en aquest petits detalls i idisincràcies que fan tant i tant peculiar la nostra terra. Vasos de vi i de cafè en sobretaules llargues. Salutacions a coneguts i a saludats. Somriures i mirades de complicitat. Dones que et desperten impulsos i que fan que et descobreixis mossegan-te el llavi inferior. Amb certa força. Cançons de The Cure que balles amb amigues que estimes i t'ho demostren incansablement. Tornes ja cap a casa, amb la nit de testimoni. Gaudint del banal fet de conduir i sonant The Flaming Lips a l'auto. Penses en moltes coses, la majoria ja conegudes. En sms de noies que et desconcerten sobremanera i busques etiquetes. Cercar gestos adients a certes coses se'm suposa com una tasca realment complexa...


Àudio: The Beatles: Norweigan wood (this bird has flown)

*cançó que dóna subtítol a un dels meus llibres preferits...

Thursday, April 19, 2007



Marxo a dormir tard esperant a veure el resum del partit que farà na Mònica a la nit. Veig el gol i només puc posar-me les mans al cap. M'agrada veure a les repeticions, com els altres jugadors també ho fan. Qüestió d'instints. Com m'agrada el bon futbol i la mitomania que l'envolta. Treure tot una mica del seu lloc i escoltar fanàtics d'això que es desganyiten a la ràdio. Això funciona així. I a mi m'està bé. Em poso a dormir, i de sobte m'adono del silenci que m'envolta. Gairebé cap fressa, tan sols algun brogit llunyà. I penso en com necessitava l'off al dia d'ahir. Aquell moment, que la nit s'escola per la finestra, i sembla que la foscor esdevingui silenci. L'absència de sorolls vessa de l'obscuritat. Així mateix. La ment em va portar a paratges de l'interior, a nits d'estiu, on allà calen mànigues llargues. El meu cos cada dia millor. Segueixo amb l'alimentació pròpia d'un conill, però bé. Em moro de ganes de fer un cafè. No recordava quatre dies seguits sense pendre'n. Fins i tot aquest mig matí m'he descobert amb un bon humor inesperat, després d'unes primeres hores de dia presidides per certa recança i optimisme escàs. Coses de la primavera, el sol i les pomes dolces per esmorzar, suposo. Pot una poma alegrar-te un matí? Cada dia pateixo més per la meva salut mental. Paraula. Però la meva sinergia cíclica vital fa que tot torni al punt de partida. Al vespre veig un ocell que vola. S'escapa, i les dues ales que el fan volar les conec. Intento formar una bona cara, com sempre. De fet, he agrait la sinceritat com he fet sempre. La valoro i molt. Si algú ho ha d'entendre, suposo que ho sabrà. Tot igual, doncs. Tornem al punt de partida, doncs. Una vegada més. Estic tant cansat de...

Àudio: The Supremes: Stoned love

Wednesday, April 18, 2007

*Alicia Otaegui from 'captura.org'

Una gastroenteritis , d'aquelles que arriben sense avisar, m'ha deixat veritablement ko. Dos dies a casa, sense respirar un altre aire que el casolà. El cos totalment adolorit i sense forces. He buidat que en diuen. Segurament al 100% en l'aspecte més físic, però no tant en el mental. Hauria de fer neteja d'algunes altres coses. Però com aquella estanteria que mai trobes el moment per endreçar, hi ha racons mentals als que fa molta mandra dedicar-hi un temps a posar ordre. Una similitut més. Gairebé res de música, ni lectura. Tan sols algunes cançons de Nick Drake i LBV aquests dos dies. Poques pàgines llegides. Només llit i sofà com a recolzaments. Alguna bona pel·lícula, com 'Citzien Kane'. Memorable seqüència la dels esmorzars entre un matrimoni per veure la seva decadència en tant que parella. Avui cert dona m'ha parlat dels homes en tercera persona del plural. És una de les coses que no suporto. Deu ser delatador, en tot cas. Però sempre sol haver-hi coses bones en certes converses. Per donar sentit a les balançes i aquestes coses. Els prismes amb que es miren les coses també participen, és clar. Com sempre. Sí, ja sé com funciona...

Àudio: Nick Drake: Tomorrow such a long time

Saturday, April 14, 2007


Suposo que tants dies sense sol comencen a enboirar la meva certa clarividència. Ahir al vespre, sonava Le Mans a l'auto i pensava en la negativitat d'acostumar-me a la pluja. Els vidres entelats, el sòl relliscant i els vianants fent petites corredisses per no mullar-se. El baixos dels pantalons molls. Coses de la moda d'ara, que companyes de feina que et doblen l'edat et recorden. Ahir, després de la feina, dinar a casa i migdiada arraulit. Sota la manta que tinc ganes de deixar ja. Cafès al bar de sempre esperant companyia. La nit, sense gaire animació, em porta a concerts d'amics del bosc i també meus. Viatge en cotxe als barris alts de la 'city'. Escoltant Fischer Spooner i el seu techno amable. Perdent-me i agafant sortides que no toquen. Segurament hauria estat guarfonat amb el premi d'estupid del dia si algú s'enterés que vaig endinsar-me, sense voler, als túnels de Vallvidrera. Sí, vaig pagar el peatge d'anada i tornada amb un minut de diferència. No ho expliquin gaire, tampoc. Faig de 'supporta' al concert, veien actitut i bones maneres del meu amic artista i els seus coetanis d'escenari. Envoltat d'adolescents de pretesa aparença undergorund, però farcides d'incultura i de diner familiar. S'acaba la festa al Casal Popular de Sarrià. Sí, tal com sona. Agafo ja el cotxe per la anyorada tornada a casa, i una parella em demana que els acosti al centre. Els porto i escolto, interessat, l'oferta abrcelonina sobre festes de reggae, drum'n bass i steady. Les meves rastes, sovint, porten a consideracions precipitades. Simplement ho accepto. I, per fi, enfilo l'arribada a casa, sol. Ara sonant la maravellosa 'woodcabin' de St. Ettiene. L'entrecuix exaltat i els bassals acorralant els meus pasos. Ja s'acaba el dia...
Per cert, feliç 76è aniversari, preciosa!


Àudio: Le Mans: El cielo

Thursday, April 12, 2007


Unes poques pàgines abocades en puny i lletra. Alguns paràgrafs sense gaire innvació i sense massa futurabilitat. Tot això és el que s'ha vessat de mi en aquest dies. No hi ha dies ni rastre de creativitat. Seguirem confinat en les muses i en aquesta certa mitologia creativa, però. Poques hores i arriba l'estimat divendres. Pluja de nou i aquest temps que arrufa el nas dels més optimistes. L'humitat, el cel tapat i el racionament de sol em provoquen apatia mental i una sensació de cansament realment palpable. Segueixo creient en les influències ambientals. Com sempre, potser, amb una mica més de fe que alguna altra cosa. Anit, el meu amic periodista ens regala entrades pel concert de presentació del nou disc de Deluxe. Un bon concert, tot i breu. Tot i no conèixer les noves cançons. Acompanyat d'incondicionals que s'avorreixen, que tot plegat no els acaba d'estar fet a mida. De noies amb ninots de Lego a la solapa. Saludo velles conegudes universitàries que segueixen tant desitjables. I noies desitjables que voldria que fossin conegudes. Una agradable sorpresa rebo quan un grup de nois comencen a cridar-me pel nom. Davant la meva cara de sorpresa, em diuen que són el grup Nanook. Amics de myspace i desconeguts de la 'vida real'. Xerrem una estona i et fa molta gràcia que et reconeguin tan sols havent vist fotografies teves. Com si d'una peça del 'mainstream' musical més...Però avui no és el millor dia per a pensaments. Veient la grisos d'aquests he decidit no fer-ne gaires. Millor els deixo per demà, esperant presepectives més lumíniques.


Àudio: Adam Green: Emily

Wednesday, April 11, 2007


Feia temps que no recordava llevar-me en la mateixa posició en la que m'havia adormit. Exactament la mateixa. Enmig d'un somni agradable, d'aquells que més tard, de forma gairebé involuntària, intentes reproduir per donar-li una continuitat coherent. He llençat el got d'aigua al intentar apagar el mòbil, que reproduia un gall cantant a l'albada. Atribueixo tal genial dormida al bullici del primer dia post-parèntesi. Cercles de retolador vermell al calendari, converses sota el paraigua de la màquina del cafè, salutacions complidores. Aquella sensació de que tot segueix al seu lloc i tu només t'acompasses a les coses en general. Les noies de l'editorial segueixen lluint les seves ulleres de pasta de tres dits, les seves robes cares, les seves Converse All Star amb maduixes dibuixades. També segueixen lluint aquell cert aire que es podria atribuir a un sentiment de suficiència. Per sort, hi ha qui dona el contrapunt i reuneix les característiques esmentades menys l'última d'elles. El dia passa sense pressa. Més escapades furtives per al vici nicotínic que de costum. Surto de la feina, i certa persona em dibuixa un preciós 'fins demà' amb els llavis, des de darrera el vidre de l'editorial. Suspir, sí. Content amb el meu 'look' no deixo de mirar-me als aparadors. Entro a la meva botiga de discos preferida. Per comprar unes entrades pel Summercase, que finalment no puc comprar, i acabo comprant tres discos. El primer àlbum de LBV, de 1993. Un LP de 7 pistes de Le Pianc. I l'últim treball de Fischer Spooner, per donar un toc techno necessari a la meva vida. M'encanta aquella botiga. La seva gent. Els seus depenents excèntrics. Els dj's (o aprenents de) provant els vinils al tocadiscs. Els cartells escrits a mà. Separant grups i discogràfiques. L'alienació perfecta de les caixes. Que mai et donguin el CD que has agafat de l'estanteria, sinó que te'l reemplacen per un intacte. La bossa de cartró amb que te'ls donen, com si d'un 'croissant' recen fet es tractés. Surto de la botiga, darrera del meu somriure, i torno a casa. Prenc el cotxe i marxo a la biblioteca del barri a tornar uns llibres i pel·lícules. Retorn a casa. Sopar. Recullo una rentadora i en poso una altra. Faig l'esmorzar per demà i el dinar per demà i per demà passat. Alimento l'i-Pod amb una mica d'energia i una mica de música. Llegeixo Paul Auster mentre degusto l'últim cigarro des del llit. I em poso a dormir esperant llevar-me demà en la mateixa posició...

Àudio: The Flaming Lips: Sleeping on the roof

Monday, April 09, 2007

*preciosa foto by 'pyoto'. L'hi he robat perquè em diu moltes coses...


Certa angoixa i grans quantitats de desidia mostren que demà, la roda torna a girar. Tot torna a la normalitat. Llevar-se massa dora, els trajectes eterns en transport públic, la conversa inacabable de les 'middle-age' de l'editorial, les anades i vingudes, el temps escàs. Tot rau, suposo, en saber destriar i quedar-se en els moments (petits o no) que fan que tot plegat valgui la pena. Valorar les coses bones que ofereix la cotidianitat, i saber adaptar-se a les situacions. Tornar a connectar amb la realitat em provoca cert nervi. Massa present últimament. Tampoc avui la creativitat ha fet presència, malgrat trajinar Moleskine i llibrets de cd's per intentar fer aparèxier les muses. Avui les cançons de La Buena Vida eren una perfecta banda sonora. Pop realista, d'aparença trista, vitalitat i optimisme amagats i un tremebund aroma a melangia. Perfecta banda sonora, sí. Films, estones, melodies i mirades en la retina d'aquests últims dies. Demà al matí aquell funest ritual de cercar dies de color vermell al calendari de sobretaula, a la feina. Sort que tornar també té coses boniques. Retrobar certa mirada i sentir certa veu sempre pot ser considerat com un bon alicient. Espero, al cap i a la fi, que demà algú dissenyi un bon dia...





Àudio: La Buena Vida: Hoy es domingo

Saturday, April 07, 2007

*'The Graduate'...Katherine Ross


'¿ Puedo quedarme aquí mientras haces la maleta?'...Una d'aquelles frases que sempre he volgut que em regalessin. I més si te la dóna Katherine Ross, encara que sigui des de la pantalla del televisor. Ahir dia de més pel·lícules. La fabulosa i encantadora 'The graduate' i 'La tempesta de gel' d'Ang Lee, un d'aquells films que mai havia vist sencer i que em va sorprendre, de cop, apareixent a la pantalla de la cadena local d'aquesta ciutat mentre el mestre Jaume Figueres la presentava. Tarda més o menys lànguida, amb les cançons de Simon & Garfunkel i les americanes de Dustin Hoffman al cap. Com Mrs. Robinson, també, en forma melòdica i conceptual. Acabo el llibre de Murakami, per fi, amb certa perplexitat. I la nit es presenta amb partits de futbol virtual i jo fent de dj amateur. Aprenent la tècnica del 'loop' i com equilibrar manualment els bpm. M'agrada, i molt. Per arrodonir la nit electrònica, enceto un llibre sobre la història de la música electrònica, a altes hores de la matinada. Acompanyo la lectura, per donar aquest contrapunt tant meu, amb música de Nat King Cole. La mescla resulta eclèctica i suggerent. Per aquest dissabte sense pluja, per fi, em reservo una pel·lícula de Fellini i partit del nostre mésqueunclub. I en una d'aquelles reflexions de tassa de vàter, he recordat súbitament que sempre responc a les floretes rebudes (justes, com a adjectiu de justícia i de quantitat, penso) amb modèstia o amb ironia. I encara no sé perquè ha volgut aparèixer això al meu cap...





Àudio: Erlend Oye: There is a light that never goes out (a cappella)

Thursday, April 05, 2007

*pixar VS disney...gran metàfora. By Roger Olmos


Aquesta pluja segueix humitejnat l'ambient i qualsevol pla que es tingui en ment. Un bucle atmosfèric que desactiva les ganes de moltes coses. Altrament, segueixo fruint dels dies de descans i dedicant-los més o menys al que tenia pensat. Dimarts nit al teatre, en familia, per veure l'adaptació que Bieito fa de la 'plataforma' de Houllebecq. Transgressió seria un bon concepte global. Em quedo, però, amb la idea general que se'n desprén. Una mica en la linia de sempre però dient certes veritats que esdevenen punys. Acabo la nit amb una mica de lectura, a casa. I veient el dvd del concert de Queen a Wembley de 1986. La maravellosa veu d'en Freddy inunda tot l'habitacle. Transició a dimecres amb son més o menys agradable malgrat alguns somnis. Aquells que no saps ben bé a què atribuir i que et tornen, com el gust del whisky, durant tot el dia en forma de flaixos elèctrics. Matí de neteja cassolana, més física que mental. Tarda a la ràdio amb el meu amic locutor, preparant coses per al programa i parlant d'aquelles coses que serveixen per teixir una minça idea que pots dir futur. Morrissey i Astonvilla sonant al cotxe de tornada. Amb la pluja de nou d'acompanyant i els llums de fre dels cotxes amb aquell vermell certament borrós. Ja avui, esmorzar a bars que voldria sota casa, amb un amic del nord i dones amb feienes que voldria per a mi. Una mica de dinar a casa, un clàssic bèl·lic en VHS, reforçant la meva vena analògica i plans nocturns. Barbara Lynn canta aquí i llegeixo frases que no fan més que assentir certes coses. Un referent per a mi, i brillant pensant (per a mi també) diu que la pluja està molt bé per mirar-la per la finestra en certes pel·lícules i en certes cançons. Però aquí, en allò que sembla la vida real, només serveix per a estats melangiosos en potència i per regar tots els plans que se t'endevinin. Un cop més, deu tenir massa raó...





Àudio: Tachenko: 1986

Tuesday, April 03, 2007

*neighbourhood pride series...


Em torno a aixecar tard, submergit al migdia i en aquesta pluja que no para. Agrait a ella per netejar l'ambient, per netejar el cotxe i per purificar aquesta ressecor regnant. Tanmateix, no puc intentar que la pluja no afecti. Que el cel gris, tapat i inalterable m'evoqui en apatia. Tot plegat massa per al meu estat melangiós de per si. Ganes de rajos de sol, d'aquella llum matinal tant i tant bonica dels dies de després de pluja. On mires per la finestra i veus el terra del carrer de sota casa sec. Amb algun toll delatador però sense gotes martellejant-lo. Per poder gaudir d'esmorzars a terrasses del Poble Nou en bones companyies. Amb cançons d'Indigo i Ciudadano al cap. Melodies d'aquell pop lumínic d'aparença funesta però d'esperit optimista que tant em descriu. Ahir pel matí penso amb na Uma i escric per ella. I amb certa aletorietat acabo a la nit a casa d'unes amigues veient 'Pulp Fiction' per quart o cinquena vegada. Escoltant les rareses europees de que parla en Vincent. Veient-lo ballant amb la Mia a la pista del Jack Rabbit Slim mentre sona Chuck Berry, i les sabates d'ambdós s'ho miren des de un racó. Tot plegat em fa pensar en les casualitats i en les seves reminiscències. En si tot flueix de forma gairebé divina o els nostres dits i accions apunten sempre en determinades direccions. Com sempre, tot serà qüestió de termes mitjos i categoritzacions borroses. Suposos, avui només ho suposo...





Àudio: Credence Clear Water Revival: Have you ever seen the rain?

Monday, April 02, 2007


Col·lecció de dones a les que regalaria un barnús del mateix color que el meu:


#8: Uma Thurman


La musa d'en Quentin. La dona de mirada penetrant i amb els peus més suggerents que s'han postrat al cinema independent. La que és capaç de conjugar una terrible dolçor amb una adorable mala llet, conformant una barreja tant exòtica i tant desitjable. Les meves retines són incapaces de desfer la seva escena a Pulp fiction ballant amb John Travolta en un saló farcit d'iconografies pop...


Àudio: Chuck Berry: Jack Rabbit Slims Twist Contest/you can never tell
*BSO Pulp Fiction-track 9

Sunday, April 01, 2007


Les abundants hores dormides em regalen una serenor que anyorava. Diumenge amb tints casolans i sense desfer-me, encara, del pijama a quadres. Discos de Belle & Sebastian i Lori Meyers. Tot plegat em dona un aire 'single' que m'agrada. Suc de taronja de migdia com a esmorzar. Amanida completa i carn amb mostassa per dinar. Plego les camises amb cura i preparo el dinar. Espero una mica per baixar a fer al cafè. En un d'aquells bars tant típics al meu barri i que no són gens com els que voldria sota casa. Encaro la setmana festiva amb ganes de fer coses. D'oblidar la desidia del dia anterior. Hores tancat a casa. Reclós en moltes coses i esperant alguna trucada lumínica al mòbil. Després de veure bon futbol, a estones, decideixo no sortir. Potser no era un dia propici. Opto per anar al cinema a veure la última pel·lícula basada en un còmic de Frank Miller amb títol numéric. Tenia moltes ganes de veure-la, i no em decep en moltes coses. Sóc molt fan d'aquest cinem èpic-històric de pretensions 'hooliganistes'. Després de rialles entre cartrons de bingo amb dos amics torno tard a casa, gairebé sense buscar-ho. Una mica de lectura per acabar la jornada i serenar-me. I avui ja gaudir d'aquest diumenge atípic, una mica menys apàtic que de costum.


Àudio: Teenage Fanclub: Start again.