*http://www.cescgrane.com

alguns avisen de la seva arribada. novembre ho fa regalant fred intens i pluja que mulla els baixos dels pantalons. la gelor es torna present i s'escola per les escletxes de la roba. mandra a les baixes temperatures. potser serà significatiu que aquest any no tingui ganes d'hivern. que enyori sobremanera els pantalons curts, les vesprades de terrassa i cames creuades i el tacte del sol calent estirant-se a la pell. però el cicle està fet per girar i per fer tornar les coses. amb el fum sortint dels cafès; no del meu. de bufandes, de persones amb l'esquena arraulida a primeres hores del matí i de les butxaques com a poderoses guardianes de les mans. setmanes que comencen a anar passant. migdiades de més d'una hora. sopars a antigues rostisseries de record universitari. vespres d'arribar xop a casa. amb ganes de envoltar-te del concepte de llar per recloure de l'agressió metereològica. una dutxa calenta, un bon disc d'al green i uns quants mails per escriure, mentre una cigarreta va consumint-se amb parsimònia. dijous matí on els núvols tanquen l'aixeta. coses per fer es disposen de forma endreçada. com deixar una bonica cançó a la safata d'entrada. romanticisme militant en dies d'entre setmana. avui toca una mica de pop escandinau...

àudio: irene: by your side

*monf's clown crew. estil propi...

la falta de pausa s'instal·la a l'estomac. just aquell punt inexacte, contradictoriament. que fa adonar-te que sempre tens algun lloc on anar. alguna cosa a fer. cites i hores apuntades en paper i en mentalitat. ganes de desconnectar i ser capaç d'exercitar el pensament només de forma voluntària. vespres de diumenge mirant fotografies mentre percy sledge canta sobre dones de plegar l'enteniment. com divendres ho feia al green en un auditòri ple a vessar. vestint classe enfundada en un esmòquing impecable i en un ram de clavells. vitalitat i emoció en dosis excessivament curtes de 75 minuts. tornant a casa amb certa eufòria fruti de l'alcohol, del soul ballat i de la companyia de l'amic dissenyador. per anar a parar a dissabtes amb sopars d'aniversari entre wasabi i cares conegudes. embadalint-me amb algun somriure enmarcat en mitja melena rossa que em guanya. cert esperit 'clown' i sessions escuetes de dj. on faig sonar los piratas, blur o st. etienne. i es produeix aquella màgia del qui a la pista veus com aixeca els braços. o algun altre deixa anar algún 'oh' vocalitzat histriònicament. és llavors quan et sents una mica poderós i t'agradaria poder sentir aquesta sensació totes les setmanes. fer perdurables les sensacions. voler allargaçar matinals de diumenge i robar-ne l'essència...

àudio: the ventures: tequila

la nocturnitat apreta, com les ganes de repòs. els informatius de la tv són agradables si els amaneixes amb una cara com la de mara torres. parla d'oficis antics que es recuperen. d'un home que es dedica a netejar el sutge de les xemeneis de les cases de la burgesia. o joves interioristes que fan cendrers sostenibles amb pells de taronja i midó. històries amb cert encant per apuntar mentalment i reprendre-les algun altre dia enmig de cossos lletrístics d'11'5x18cm. ara cloendes intersetmanals, amb les bosses dels ulls farcides de cansament. de dimecres amb llegendes vives del rock sobre un escenari. suc de cibada i hooliganisme de baixa intensitat per amanir la sensació del so entrant al cos, i desafiant la consistència de les teves costelles. roger taylor, tot i surfejar per la cinquantena, clava un sol a la bateria d'uns deu minuts. comença tocant, només, bombo i pandereta per acompanyar brian may amb la rítmica 39'. taylor segueix tocant, sol, mentre li van muntant, peça a peça, la bateria completa al seu voltant. i l'èxtasi esclata quan ho remata cantant 'i'm in love with my car'. mentre lloava el concepte d'actitud, algú em va dir: "aquest home s'ha follat més 'groupies' i ha esnifat més cocaïna, que tu en vint vides". no tenia res a dir, és clar. de moment, dues entrades a les mans per veure aquesta nit certa llegenda del soul. tindré el telèfon a punt per trucar si aquesta nit al green canta L-O-V-E....

àudio: queen: fat bottomed girls

*encara que jo sempre et trobi bonica...
(pic by gerard ruz)

l'ambigüitat és una d'aquelles coses que em costa d'assimilar. en les persones, en les idees. però sobretot amb el temps. el meteorològic, vull dir. quan la trobada matinal amb l'armari és un pèl massa llarga. l'alternança entre calor i fred al llarg de la jornada són un enemic fefaent en dita tasca. desvirtua lleugerament el bonic exercici de, plantat nu davant l'armari, repassar què faràs aquell dia. quines persones veuràs, quins terres rebran la visita de les teves estilístiques soles. dependrà també del sentiment predominant, si tenyit de tristesa, classicisme, estridència o, fins i tot activisme. tot compta. amant dels petits detalls avisa. decidir vestimenta es molt semblant a decidir quin disc posar. que si color rosa estrident per tenyir l'optimisme pop. que si elegància negra per vestir el soul d'al green que ara sona. que si verd d'activisme musical per a nits d'electrònica de 'samplers' vitalistes. coses que pensar desendreçadament. avui algú a la ràdio citava bertrand russell. resava alguna cosa semblant a que la clau reu pensar en les coses adequades en el moment adequat, i no pensar inadequadament durant tot el dia. irònicament, en això pensava ara...

àudio: the jam: carnation

algunes coses canvien amb el temps. ara ja ningú fa fotos tontes per acabar el carret. o són pocs els que compren un disc per l'estètica de la seva cultura. hi ha coses que no canvien però. com el mal gust de ferro a la boca després d'una discussió. on es diuen coses que no es pensen. però la serenor arriba i hom treu la llibreta mental per apuntar coses mal fetes. com les cartes mal tirades en una partida de pòquer. tampoc canvien les cares dels que sempre estan per reunir-se al voltant d'una taula. per bufar espelmes i repartir petons. cares conegudes. cares noves. i alguna cara retrobada a la que t'agrada veure que llueix somriure amb naturalitat. algú celebra tornades i alguna altra parla de benestar. d'aquell que diuen veure a la nineta dels ulls. jo assenteixo. gaudint de diumenges on rebs regals en forma d'esmorzar baixat a buscar al carrer. amb cafè recent fet i mirades amables. migdies que es presenten gairebé sense avisar. tardes de tipografia negra sobre fons blanc. del verd de camps de futbol catedralicis. mentrestant segueixo consumint dosis exagerades de pop suec. el de la melodia amable i optimisme tímid. adient per dimecres i per diumenges. el de la perfecció de la quotidianitat. plaent com el qui es queda al sofà vigilant el son dels àngels un dia de capdesetmana qualsevol.

àudio: kent: parlor

*anotacions en paper en alguna classe de dimarts tarda recent...

trec el cap en meridians setmanals. fa dies que penso en reorganitzar la meva col·lecció de discos i la de llibres. últimes adquisicions que esperen ubicació. l'alineament que hom fa de les seves col·leccions és quelcom molt personal. les meves galetes i caixes coloristes rauen a principis molt propis relacionats amb gènere i procedència. odio la gent que ordena els seus discos en ordre alfabètic. els objectes necessiten de cert carinyo. com posar nom al teu cotxe, ordinador o motocicleta. aquests dies he recuperat cert grup de pop suec que feia temps no escoltava. segueixo sense entendre el suec, però les sensacions que em transmeten són totalment perceptibles. paraula. segueix fascinant-me l'encant escandinau per a certes coses. com la inusualitat de persones de bata blanca que fan befa i recepten pastilles blaves i pel·lícules com 'cabaret'. entusiasta dels detalls segueixo cercant petites boles de calma dins una cursa de voler còrrer més que les agulles. les del rellotge. la recepte és senzilla. dutxes de vespre amb un disc de booker T & the MG's o recuperar algun clàssic de sinatra. calades pausades i marcar la tecla número 2 al obrir l'agenda del telèfon. somriure al saber que hi haurà llet a la nevera per poder fer el cafè. que el sucre no farà falta. mentre l'olor de crema hidratant sembla anestesiar-me. i dibuixo certa cara a l'imaginari quan sona alguna onírica melodia...

àudio: kent: den da vinkeln

*mustard. pleasure. brown&yellow...

un comença la setmana inesperadament. amb despertadors que ningú recorda haver sentit sonar i més de mitja hora de retard a la feina. petits desajustos que poden ser arreglats amb l'elecció d'un estilós polo a ratlles, cancçons de pop esfèric a l'i-pod i recollir amb pressa el cafè en vas de plàstic. capsdesetmana que passen ràpid. com els coneguts que et saluden mentre passen en cotxe i no tens temps, gairebé, de saludar-los. en vespres de conduir per la ciutat i passar per davant de floristeries conegudes. de trobar-te en un ascensor amb una ampolla de vi blanc, formatge feta i tomàquets 'cherry', i llençar la vista enrera. adonar-te de com les coses canvien. com la direcció del vent. i medir allà on ets tu i recordar que va haver-hi alguna llàgrima. i un ampli catàleg de somriures. i dins d'aquell ascensor entendre, que dites màquines serveixen per baixar al carrer. però també per pujar a casa. també dissabtes de destapar antigues essències. sessió de memorabilia als plats amb el meu amic amant del techno i un servidor. batejant 'st.marthief' a certa actitud i molt respecte pel beat i l'electrònica de tints refinats. després ja diumenges amables. sentint alguna rialla sincera per la que no et fa vergonya dir, que sents una especial debilitat. i que m'agrada poder regalar discos de marvin gaye i explicar qui era isaac hayes...

àudio: sam&dave: soul man. *isaac hayes cover

"els poetes es poden morir als vint-i-u, i els revolucionaris i els rockers als vint-i-quatre. Però quan superes aquesta edat, t'imagines que tot anirà bé. Ja has passat el mític Revolt de la Mort, has deixat enrere la foscor del túnel i només has d'avançar per una autopista de tres carrils per arribar a la teva destinació (tant si ho vols com si no). T'has tallat els cabells i t'afaites cada dia. Ja no ets ni poeta ni revolucionari ni rocker..."
haruki murakami. 'el salze cec i la dona dormida'.

cloure dies dins l'olor a llençols nets. paraules que haurien d'anar encadenades a l'adjectiu reconfortant. recopilo sensacions i digereixo paraules que crec algú ha pronunciat en la direcció encertada. sobre la paciència i l'empirisme emocional. fins i tot jo, tampoc sóc perfecte. murakami regala paràgrafs com aquest. amb l'autoritat d'aquell qui deixa anar les veritats enormes com si res. la son es converteix en analgèsica i els dimecres semblen més pausats. la inspiració dóna només un petit copet a l'espatlla. un, tan sols. perquè et giris ràpid i arribis a veure-li la cara. encara que mai sencera. llavors em descobreixo amb idees. amb audiovisuals molt meus que plasmo en paper. amb textos tot just embastats que restaven abandonats. amb paraules a la boca i moltes ganes de dir coses. les pors segueixen aquí, tanmateix. però fer-se coneixedor de carències esdevé productiu. beneït aquell que pugui enriquir-se de les seves mancances. paraula de melangiac sistemàtic. entusiasta, però.

àudio: dubtribe sound system: do it now

*oficis bonics. voldria una paisatgista que dissenyés boniques porcions de quotidianitat.
http://www.fotolog.com/poesiavisual/

matins de dimarts. d'octubre estrany farcit de vivències molt estomacals. son a cullerades, d'aquella que sembla abraçar-te des del front fins la nuca. tornar a sentir l'amable tacte de l'edredó. anades i vingudes dins la ciutat. cafè de mati amb accent argentí. cafè de mitja tarda amb accent pakistanès. parar de còrrer durant deu minuts per trucar. degustar converses que duren més que el cigarret que es consumeix entre els dits. i algú sosté entre les mans l'últim llibre de murakami, tot fent-me llevar un somriure dels que fan descobrir part de la dentadura. ganes de veure't. d'escapar. trobar algun banc a alguna banda on poder seure. i saber que allà res dolent pot passar-me. pensar no més del necessari. i tornar a escriure. orgnatizar la petita col·lecció de discos i els llibres i dvd's que s'apilen de forma desendreçada entre estanteries. els ingredients quotidians semblen predispositats a cuinar un gustós plat per algún demà. no serà alta cuina, però tindrà bon gust. mediterrani. sincer. aquí, vespres rememorant bonics temps en terrasses universitàries. sent els últims en marxar, com feiem abans. i rebre alguna abraçada que recomforta. després, a casa, només sonant the shangri-las i algunes pàgines noves. serenor crec que és la paraula que buscava...

àudio: minnie riperton: lovin' you

Discover Minnie Riperton!

dies amb cercles imaginaris marcats al calendari. sensacions noves i velles revolant la parada, com el vent que entra per la finestra i aixeca els fulls sobre la taula. certes pors compartides, espolvorejades amb la dolçor de paraules com construir. comprimits d'adrenalina en dosis de futura quotidianitat. dies de cervesa i bon futbol. de petits argentins amb màgia als peus. de visites per fer de metge. i portar brou de verdures ecològiques i pomes d'un vermell intens. sentir al cos les poques hores de son, però important-me lo just. trobades de migdiada furtiva al centre de la ciutat. per calmar certes ganes i construir postals romboidals a la retina. vespres de sushi i nigiri regat amb bon vi blanc i conversa franca. cançons de mishima i eels viatjant en format sms. viatges en tren a festes d'amics. connotació alemanya i boniques companyies. tornades en tren a altes hores del matí. vigalant els teus suspirs per no malmetre el seu son, mentre recolza el cap al teu pit. esmorzars amb el sol desvetllant-se ja. complicitats, marvin gaye, llençols desfets i fanta de taronja. diumenge diesel. com la cançó...

àudio: eels: manchild

Ya hace algunos siglos que he empezado a sospechar
que he caído sin quererlo en tu gravedad.
Es como si andara siempre en espiral,
cuando encuentro una salida, tú apareces.
Niña imantada y ahora yo he de admitirlo,
y ahora yo presiento que has vencido,
no hay manera humana de escapar.
Así que alégrate, lo has conseguido,
los días sin ti serán precipicios,
no hay manera humana de escapar.
Nadie, nunca, nadie, nadie excepto tú
puede enviarme hacia el espacio y devolverme hacia su cama.
Y en las horas más oscuras me harás levitar,
en descuidos crearemos universos.
Niña imantada y ahora yo he de admitirlo,
y ahora yo presiento que has vencido,
no hay manera humana de escapar.
Te voy a contar este misterio:
simple y eficaz, el roce de mis dedos
te ha magnetizado, y ahora tú,
y ahora tú ...
y ahora tú ...
y ahora tú ...
Así que alégrate, lo has conseguido,
los días sin ti serán precipicios,
no hay manera humana de escapar.
Así que alégrate, lo has conseguido,
los días sin ti serán precipicios,
no hay manera humana de escapar.

àudio: love of lesbian: la niña imantada