Coses que em permeto per passar un dia acaronant un maleit refredat:
- aixecar-me sense el so d'un despertador empaitan-te
- decidir, en pijama, que prendré per esmorzar
- fer-ho mirant magazines matinals televisius
- sentir el soroll de fons que fan els nens mentre juguen al pati d'una escola propera
- llegir e correu sense vigilar que no vingui el meu cap
- dutxar-me lentament, deixant que l'aigua, després de relliscar pel meu cos, ompli el fons de la banyera
- llogar alguna pel·licula sobre novel·les cavalleresques que tenia pendent de veure
- escoltar plàcidament Camera Obscura mentre llegeixes jeient en un puff nou
- cuinar serenament un arròs amb verdures i gambes per dinar
- dormitejar al sofà de forma intencionada
- enyorar noies de mirada dolça que et cuidin i et donguin els medicaments

Àudio: Antony & The Johnsons: Deeper than love

Aquest dimarts de tardor tardana m'ha regalat un refredat. El tercer en poc temps. Els mocs físics em cauen juntament amb els metafòrics. La bondat hivernal s'ha girat en contra meva mostrant uns símptomes no desitjats. Malgrat tot segueixo anant a la feina. Patint un corporativisme que no entenc i no he demanat, però que pateixo. Avui tampoc he pogut seure la metro. No he trobat mirades somrients que m'engresquéssin. Tan sols alguna executiva amb faldilla texana, mitjes negres i botes de cuir a mitja cama. Caufred...Ja ha arribat (per fi) a la feina la samarreta que m'havien d'enviar. A sobre m'han regalat un Cd i una xapa per les molèsties. He amplificat les galtes al obrir el sobre. Em fascina trobar bones persones encara voltant pel món. I més encara quan es tracta de negocis. Sóc dels de la vella escola ilusòria que hi creuen. Auqells d'engany desconegut i veritat visible. Els que aguanten la porta i saluden als conductors d'autobus. Els qui cedeixen el pas i la cridòria gratuïta. Són aquells que et saluden pel nom i et miren els ulls quan parles. Sóc "supporter" i aprenent d'aquest tipus de persones. Segueixo fruint de les meves rareses. Sentint-me diferent, poc estandaritzat. Potser ho sóc més del que em penso, potser ho sóc menys del que voldria. Converses polítuqes amenitzen el cafè a certs bar universitaris. La foscor i el fred calen amb més força que mai. I m'erigeixo com veu cantant. Sembla com si tot el meu passat d'estudis polítics aflorés en aquell instant. Semblant un líder convnçut del que diu i convençent als qui l'escolten. No amago les meves preferències. Algú un dia va dir que tenia les mans netes i la paraula lliure. Jo me'l creia. I ho segueixo fent. Menys intensament, però. Crec que els fets demostren on es troba cadascú. I també en l'espectre ideològic. Algú amb gran bigoti i gran el·lioqüència ha girat una clau cap a l'esquerra. Que n'aprenguin. Com era d'esperar, no hi ha hagut agraiments ni aplaudiments. Jo ho celebro. Com espero que ho facin molts d'altres...

Àudio: Albert Hammond Jr: Call an ambulance

Sembla que el fred ja s'ha instal·lat aquí. Ha deixat les maletes al rebedor i s'ha aixpolugat al sofà una bona temporada. L'americana de pana ja ha sortit del meu armari. Comencen a arribar aquelles coses anyorades tant hivernals. I sento el Nadal a sobre. Potser massa a sobre. Començo la setmana escrivint un final per a les nits de divendres. Aquest final va ser exageradament etílic, però farcit de gent coneguda. Salutacions efusives a vells companys, a antics amors i personatges del sempre. Com sempre infinitat de dones que m'enboiren la raó. Mirades caigudes, somriures perversos, escots inacabables, moviments sincronitzats i poc aleatòris. La tremenda ressaca posterior em va ajudar a vessar aquestes imatges. S'aglopen de forma aclaparodara en retines contínues. Mentre fora llueix el sol tímidament, sento la necessitat de regalar un albornoç a alguna dona. Un albornoç al que pugui regalar llibres de Milan Kundera. Escoltar plegats cançons de La Buena Vida i de The Flaming Lips. Prendre cafès amb carquinyolis endolcits amb quatre vanalitats permeses. Escurar copes de vi enmig de converses polítiques celebrant nous govern d'esquerres. Compartir sofà amb alguna pel:licula de Tarantino. Tots aquests paisatges es fan presents pausadament. De forma tranquila. M'ajuden a deixar de banda la meva vessant misògina. O els seus tics que m'assalten cíclicament. És més un recurs que no pas una estructura sentimental. Potser és qüestió de deixar que aquest fred s'assenti. I jo m'hi pugui acompassar. Formant una sinergia climàtica i sentimental més serena. Segueixo demanant massa a les dones quan fa fred. Segueixo demanant massa poc a les dones quan em sento misògin. Li deu passar el mateix a en Tomàs Molina? Bé, com tantes altres coses ho atribuiré a la meva particular raresa...

Àudio:Gigolo Aunts: Everyone can fly

Aquest matí m'he despertat de miracle. No sé per quin motiu anit vaig adormir-me sense haver posat el despertador. He intentat donar alguna explicació relacionada amb el subconscient a aquest fet. Finalment he desistit, pensant que tampoc calia. Forma part de la teràpia de no buscar masses explicacions. Cedir d'aquesta dèria meva de donar racionalitat a totes les coses. Aprendre que algunes no en tenen. Malgrat em costi d'entendre algunes situacions només passen. No passen per alguna cosa. El fred ja s'ha instal·lat aquí. Com sempre de forma sobtada. Estil mediterràni. Les dones pel carrer ja fan aquella cara hivernal que tant m'agrada. Les mans han passat ja a les butxaques o aferrant els colls dels jerseis. Torna a presentar-se un dia ple de coses a fer. Feina, classes, report i potser a la nit alguna festa. Necessitada i enyorada. Copes de whisky, cigarretes encadenades i cançons de New Order o Postal Service. Mostrar desajustats moviements de ball (més histriònics que acurats). Cercar dissimuladament alguna mirada golafre. D'alguna teenager eclèctica. Amb mirada palpable, somriure vistós i estètica més o menys treballada. Gaudir de companyies veteranes. Desplegant aquelles confiances adquirides treballades en moltes nits d'aquest tipus. Amb finals similars entre si però amanits amb estones divertides. Espero que mai ens abandoni la ironia. Demà escriure algun final per aquesta nit d'avui. Potser sigui similar al de sempre. Potser tingui detalls diferents però no els pretesos. Potser el cansament m'impedeix donar-li una forma festiva. Aquesta deu ser la grandes de les nits. I que les fa diferents dels dies. Fins l'endemà no pots esciure'n el final...

Àudio: Astrud: Bailando

(El pc de la meva feina...tantes hores regalades...)

Aquest dia de festa intersetmanal ha estat com un bitllet de 5€ a terra. Te'l trobes de forma gairebé inesperada. I l'agraeixes. Potser no el necessitaves, però aquestes coses mai estan de més. El gaudeixo amb calma, degustant-lo. Ja la nit serena ha esborrat la mala llet de la jornada anterior. Cert portuguès ex-traductor i el "dirty play" de certs londinencs malcarats em van fer emprenyar com feia temps que no em veia. Els instints més elementals van tornar a sorgir, des d'alguna part obscura. Sovint em pregunto sobre la irracionalitat que em provoca la pilota. Però crec que no la puc controlar. I ser que no vull fer-ho. És part del joc. Part de l'opi del poble. El matí festiu ja desperta amb millor prespectiva. Em permet esmorzar i mirar el correu en pijama. Un luxe. Baixo al carrer content i em trobo amb un sol de pit en fora i una calor desmesurada. M'arriba a fer nosa l'americana. Prenc cafè mentre xerro amb cambrers gallecs de racionalitat boirosa i afabilitat extrema. Vaig cap a votar decidit. Ja no em plantejo el què votar. Per mi és un exercici d'autocofirmació. Camino decidit cap al col·legi electoral amb pas alegre. Algunes iaies miren incrèdules el monyo de les meves rastes. Avui una mica més exagerat que de costum. M'encanta anar a votar. Agafar la meva papereta sense amagar-me. Ádhuc mostrant-me. Saludo les persones de la taula i veig el meu vot caure sobre d'alguns companys seus. He fet de ciutadà, i m'agrada. És facil, ràpid i barat. Mentrestant segueixo desflorant el dia. Reunió familiar per anar al cementiri. No suposa un esforç anar a "veure" la Persona (majúscula) que va marxar. No és tampoc agradable. Però no hi vas perquè s'hagi de fer. Simplement sents la necessitat de fer-ho. Em faig preguntes sobre aquestes necessitats. Però segurament, la meva racionalitat també ha agafat festa. Ja està bé que descansi. Aquests pensaments m'abstreuen fins arribar a un àpat d'aquells que fan època. Marisc variat i animalons marítims que no desperten cap compassió en mi. Menjo per tot el dia i bec "albariño" per una setmana. Són grans aquests dinars. Amb família. Nova i de sempre. Però al cap i a la fi família. I ja deso aquest dia, mirant els resultats electorals, amb un somriure més o menys visible.Podria haver estat pitjor. El primer que faci quan arribi a la feina serà buscar cercles vermellets al meu calendari...

Àudio: Muse: Citzien erased