*'The Graduate'...Katherine Ross

'¿ Puedo quedarme aquí mientras haces la maleta?'...Una d'aquelles frases que sempre he volgut que em regalessin. I més si te la dóna Katherine Ross, encara que sigui des de la pantalla del televisor. Ahir dia de més pel·lícules. La fabulosa i encantadora 'The graduate' i 'La tempesta de gel' d'Ang Lee, un d'aquells films que mai havia vist sencer i que em va sorprendre, de cop, apareixent a la pantalla de la cadena local d'aquesta ciutat mentre el mestre Jaume Figueres la presentava. Tarda més o menys lànguida, amb les cançons de Simon & Garfunkel i les americanes de Dustin Hoffman al cap. Com Mrs. Robinson, també, en forma melòdica i conceptual. Acabo el llibre de Murakami, per fi, amb certa perplexitat. I la nit es presenta amb partits de futbol virtual i jo fent de dj amateur. Aprenent la tècnica del 'loop' i com equilibrar manualment els bpm. M'agrada, i molt. Per arrodonir la nit electrònica, enceto un llibre sobre la història de la música electrònica, a altes hores de la matinada. Acompanyo la lectura, per donar aquest contrapunt tant meu, amb música de Nat King Cole. La mescla resulta eclèctica i suggerent. Per aquest dissabte sense pluja, per fi, em reservo una pel·lícula de Fellini i partit del nostre mésqueunclub. I en una d'aquelles reflexions de tassa de vàter, he recordat súbitament que sempre responc a les floretes rebudes (justes, com a adjectiu de justícia i de quantitat, penso) amb modèstia o amb ironia. I encara no sé perquè ha volgut aparèixer això al meu cap...





Àudio: Erlend Oye: There is a light that never goes out (a cappella)

*pixar VS disney...gran metàfora. By Roger Olmos

Aquesta pluja segueix humitejnat l'ambient i qualsevol pla que es tingui en ment. Un bucle atmosfèric que desactiva les ganes de moltes coses. Altrament, segueixo fruint dels dies de descans i dedicant-los més o menys al que tenia pensat. Dimarts nit al teatre, en familia, per veure l'adaptació que Bieito fa de la 'plataforma' de Houllebecq. Transgressió seria un bon concepte global. Em quedo, però, amb la idea general que se'n desprén. Una mica en la linia de sempre però dient certes veritats que esdevenen punys. Acabo la nit amb una mica de lectura, a casa. I veient el dvd del concert de Queen a Wembley de 1986. La maravellosa veu d'en Freddy inunda tot l'habitacle. Transició a dimecres amb son més o menys agradable malgrat alguns somnis. Aquells que no saps ben bé a què atribuir i que et tornen, com el gust del whisky, durant tot el dia en forma de flaixos elèctrics. Matí de neteja cassolana, més física que mental. Tarda a la ràdio amb el meu amic locutor, preparant coses per al programa i parlant d'aquelles coses que serveixen per teixir una minça idea que pots dir futur. Morrissey i Astonvilla sonant al cotxe de tornada. Amb la pluja de nou d'acompanyant i els llums de fre dels cotxes amb aquell vermell certament borrós. Ja avui, esmorzar a bars que voldria sota casa, amb un amic del nord i dones amb feienes que voldria per a mi. Una mica de dinar a casa, un clàssic bèl·lic en VHS, reforçant la meva vena analògica i plans nocturns. Barbara Lynn canta aquí i llegeixo frases que no fan més que assentir certes coses. Un referent per a mi, i brillant pensant (per a mi també) diu que la pluja està molt bé per mirar-la per la finestra en certes pel·lícules i en certes cançons. Però aquí, en allò que sembla la vida real, només serveix per a estats melangiosos en potència i per regar tots els plans que se t'endevinin. Un cop més, deu tenir massa raó...





Àudio: Tachenko: 1986

*neighbourhood pride series...

Em torno a aixecar tard, submergit al migdia i en aquesta pluja que no para. Agrait a ella per netejar l'ambient, per netejar el cotxe i per purificar aquesta ressecor regnant. Tanmateix, no puc intentar que la pluja no afecti. Que el cel gris, tapat i inalterable m'evoqui en apatia. Tot plegat massa per al meu estat melangiós de per si. Ganes de rajos de sol, d'aquella llum matinal tant i tant bonica dels dies de després de pluja. On mires per la finestra i veus el terra del carrer de sota casa sec. Amb algun toll delatador però sense gotes martellejant-lo. Per poder gaudir d'esmorzars a terrasses del Poble Nou en bones companyies. Amb cançons d'Indigo i Ciudadano al cap. Melodies d'aquell pop lumínic d'aparença funesta però d'esperit optimista que tant em descriu. Ahir pel matí penso amb na Uma i escric per ella. I amb certa aletorietat acabo a la nit a casa d'unes amigues veient 'Pulp Fiction' per quart o cinquena vegada. Escoltant les rareses europees de que parla en Vincent. Veient-lo ballant amb la Mia a la pista del Jack Rabbit Slim mentre sona Chuck Berry, i les sabates d'ambdós s'ho miren des de un racó. Tot plegat em fa pensar en les casualitats i en les seves reminiscències. En si tot flueix de forma gairebé divina o els nostres dits i accions apunten sempre en determinades direccions. Com sempre, tot serà qüestió de termes mitjos i categoritzacions borroses. Suposos, avui només ho suposo...





Àudio: Credence Clear Water Revival: Have you ever seen the rain?

Col·lecció de dones a les que regalaria un barnús del mateix color que el meu:

#8: Uma Thurman

La musa d'en Quentin. La dona de mirada penetrant i amb els peus més suggerents que s'han postrat al cinema independent. La que és capaç de conjugar una terrible dolçor amb una adorable mala llet, conformant una barreja tant exòtica i tant desitjable. Les meves retines són incapaces de desfer la seva escena a Pulp fiction ballant amb John Travolta en un saló farcit d'iconografies pop...

Àudio: Chuck Berry: Jack Rabbit Slims Twist Contest/you can never tell

*BSO Pulp Fiction-track 9

Les abundants hores dormides em regalen una serenor que anyorava. Diumenge amb tints casolans i sense desfer-me, encara, del pijama a quadres. Discos de Belle & Sebastian i Lori Meyers. Tot plegat em dona un aire 'single' que m'agrada. Suc de taronja de migdia com a esmorzar. Amanida completa i carn amb mostassa per dinar. Plego les camises amb cura i preparo el dinar. Espero una mica per baixar a fer al cafè. En un d'aquells bars tant típics al meu barri i que no són gens com els que voldria sota casa. Encaro la setmana festiva amb ganes de fer coses. D'oblidar la desidia del dia anterior. Hores tancat a casa. Reclós en moltes coses i esperant alguna trucada lumínica al mòbil. Després de veure bon futbol, a estones, decideixo no sortir. Potser no era un dia propici. Opto per anar al cinema a veure la última pel·lícula basada en un còmic de Frank Miller amb títol numéric. Tenia moltes ganes de veure-la, i no em decep en moltes coses. Sóc molt fan d'aquest cinem èpic-històric de pretensions 'hooliganistes'. Després de rialles entre cartrons de bingo amb dos amics torno tard a casa, gairebé sense buscar-ho. Una mica de lectura per acabar la jornada i serenar-me. I avui ja gaudir d'aquest diumenge atípic, una mica menys apàtic que de costum.

Àudio: Teenage Fanclub: Start again.