*Alicia Otaegui from 'captura.org'

Una gastroenteritis , d'aquelles que arriben sense avisar, m'ha deixat veritablement ko. Dos dies a casa, sense respirar un altre aire que el casolà. El cos totalment adolorit i sense forces. He buidat que en diuen. Segurament al 100% en l'aspecte més físic, però no tant en el mental. Hauria de fer neteja d'algunes altres coses. Però com aquella estanteria que mai trobes el moment per endreçar, hi ha racons mentals als que fa molta mandra dedicar-hi un temps a posar ordre. Una similitut més. Gairebé res de música, ni lectura. Tan sols algunes cançons de Nick Drake i LBV aquests dos dies. Poques pàgines llegides. Només llit i sofà com a recolzaments. Alguna bona pel·lícula, com 'Citzien Kane'. Memorable seqüència la dels esmorzars entre un matrimoni per veure la seva decadència en tant que parella. Avui cert dona m'ha parlat dels homes en tercera persona del plural. És una de les coses que no suporto. Deu ser delatador, en tot cas. Però sempre sol haver-hi coses bones en certes converses. Per donar sentit a les balançes i aquestes coses. Els prismes amb que es miren les coses també participen, és clar. Com sempre. Sí, ja sé com funciona...

Àudio: Nick Drake: Tomorrow such a long time

Suposo que tants dies sense sol comencen a enboirar la meva certa clarividència. Ahir al vespre, sonava Le Mans a l'auto i pensava en la negativitat d'acostumar-me a la pluja. Els vidres entelats, el sòl relliscant i els vianants fent petites corredisses per no mullar-se. El baixos dels pantalons molls. Coses de la moda d'ara, que companyes de feina que et doblen l'edat et recorden. Ahir, després de la feina, dinar a casa i migdiada arraulit. Sota la manta que tinc ganes de deixar ja. Cafès al bar de sempre esperant companyia. La nit, sense gaire animació, em porta a concerts d'amics del bosc i també meus. Viatge en cotxe als barris alts de la 'city'. Escoltant Fischer Spooner i el seu techno amable. Perdent-me i agafant sortides que no toquen. Segurament hauria estat guarfonat amb el premi d'estupid del dia si algú s'enterés que vaig endinsar-me, sense voler, als túnels de Vallvidrera. Sí, vaig pagar el peatge d'anada i tornada amb un minut de diferència. No ho expliquin gaire, tampoc. Faig de 'supporta' al concert, veien actitut i bones maneres del meu amic artista i els seus coetanis d'escenari. Envoltat d'adolescents de pretesa aparença undergorund, però farcides d'incultura i de diner familiar. S'acaba la festa al Casal Popular de Sarrià. Sí, tal com sona. Agafo ja el cotxe per la anyorada tornada a casa, i una parella em demana que els acosti al centre. Els porto i escolto, interessat, l'oferta abrcelonina sobre festes de reggae, drum'n bass i steady. Les meves rastes, sovint, porten a consideracions precipitades. Simplement ho accepto. I, per fi, enfilo l'arribada a casa, sol. Ara sonant la maravellosa 'woodcabin' de St. Ettiene. L'entrecuix exaltat i els bassals acorralant els meus pasos. Ja s'acaba el dia...

Per cert, feliç 76è aniversari, preciosa!

Àudio: Le Mans: El cielo

Unes poques pàgines abocades en puny i lletra. Alguns paràgrafs sense gaire innvació i sense massa futurabilitat. Tot això és el que s'ha vessat de mi en aquest dies. No hi ha dies ni rastre de creativitat. Seguirem confinat en les muses i en aquesta certa mitologia creativa, però. Poques hores i arriba l'estimat divendres. Pluja de nou i aquest temps que arrufa el nas dels més optimistes. L'humitat, el cel tapat i el racionament de sol em provoquen apatia mental i una sensació de cansament realment palpable. Segueixo creient en les influències ambientals. Com sempre, potser, amb una mica més de fe que alguna altra cosa. Anit, el meu amic periodista ens regala entrades pel concert de presentació del nou disc de Deluxe. Un bon concert, tot i breu. Tot i no conèixer les noves cançons. Acompanyat d'incondicionals que s'avorreixen, que tot plegat no els acaba d'estar fet a mida. De noies amb ninots de Lego a la solapa. Saludo velles conegudes universitàries que segueixen tant desitjables. I noies desitjables que voldria que fossin conegudes. Una agradable sorpresa rebo quan un grup de nois comencen a cridar-me pel nom. Davant la meva cara de sorpresa, em diuen que són el grup Nanook. Amics de myspace i desconeguts de la 'vida real'. Xerrem una estona i et fa molta gràcia que et reconeguin tan sols havent vist fotografies teves. Com si d'una peça del 'mainstream' musical més...Però avui no és el millor dia per a pensaments. Veient la grisos d'aquests he decidit no fer-ne gaires. Millor els deixo per demà, esperant presepectives més lumíniques.

Àudio: Adam Green: Emily

Feia temps que no recordava llevar-me en la mateixa posició en la que m'havia adormit. Exactament la mateixa. Enmig d'un somni agradable, d'aquells que més tard, de forma gairebé involuntària, intentes reproduir per donar-li una continuitat coherent. He llençat el got d'aigua al intentar apagar el mòbil, que reproduia un gall cantant a l'albada. Atribueixo tal genial dormida al bullici del primer dia post-parèntesi. Cercles de retolador vermell al calendari, converses sota el paraigua de la màquina del cafè, salutacions complidores. Aquella sensació de que tot segueix al seu lloc i tu només t'acompasses a les coses en general. Les noies de l'editorial segueixen lluint les seves ulleres de pasta de tres dits, les seves robes cares, les seves Converse All Star amb maduixes dibuixades. També segueixen lluint aquell cert aire que es podria atribuir a un sentiment de suficiència. Per sort, hi ha qui dona el contrapunt i reuneix les característiques esmentades menys l'última d'elles. El dia passa sense pressa. Més escapades furtives per al vici nicotínic que de costum. Surto de la feina, i certa persona em dibuixa un preciós 'fins demà' amb els llavis, des de darrera el vidre de l'editorial. Suspir, sí. Content amb el meu 'look' no deixo de mirar-me als aparadors. Entro a la meva botiga de discos preferida. Per comprar unes entrades pel Summercase, que finalment no puc comprar, i acabo comprant tres discos. El primer àlbum de LBV, de 1993. Un LP de 7 pistes de Le Pianc. I l'últim treball de Fischer Spooner, per donar un toc techno necessari a la meva vida. M'encanta aquella botiga. La seva gent. Els seus depenents excèntrics. Els dj's (o aprenents de) provant els vinils al tocadiscs. Els cartells escrits a mà. Separant grups i discogràfiques. L'alienació perfecta de les caixes. Que mai et donguin el CD que has agafat de l'estanteria, sinó que te'l reemplacen per un intacte. La bossa de cartró amb que te'ls donen, com si d'un 'croissant' recen fet es tractés. Surto de la botiga, darrera del meu somriure, i torno a casa. Prenc el cotxe i marxo a la biblioteca del barri a tornar uns llibres i pel·lícules. Retorn a casa. Sopar. Recullo una rentadora i en poso una altra. Faig l'esmorzar per demà i el dinar per demà i per demà passat. Alimento l'i-Pod amb una mica d'energia i una mica de música. Llegeixo Paul Auster mentre degusto l'últim cigarro des del llit. I em poso a dormir esperant llevar-me demà en la mateixa posició...

Àudio: The Flaming Lips: Sleeping on the roof

*preciosa foto by 'pyoto'. L'hi he robat perquè em diu moltes coses...

Certa angoixa i grans quantitats de desidia mostren que demà, la roda torna a girar. Tot torna a la normalitat. Llevar-se massa dora, els trajectes eterns en transport públic, la conversa inacabable de les 'middle-age' de l'editorial, les anades i vingudes, el temps escàs. Tot rau, suposo, en saber destriar i quedar-se en els moments (petits o no) que fan que tot plegat valgui la pena. Valorar les coses bones que ofereix la cotidianitat, i saber adaptar-se a les situacions. Tornar a connectar amb la realitat em provoca cert nervi. Massa present últimament. Tampoc avui la creativitat ha fet presència, malgrat trajinar Moleskine i llibrets de cd's per intentar fer aparèxier les muses. Avui les cançons de La Buena Vida eren una perfecta banda sonora. Pop realista, d'aparença trista, vitalitat i optimisme amagats i un tremebund aroma a melangia. Perfecta banda sonora, sí. Films, estones, melodies i mirades en la retina d'aquests últims dies. Demà al matí aquell funest ritual de cercar dies de color vermell al calendari de sobretaula, a la feina. Sort que tornar també té coses boniques. Retrobar certa mirada i sentir certa veu sempre pot ser considerat com un bon alicient. Espero, al cap i a la fi, que demà algú dissenyi un bon dia...





Àudio: La Buena Vida: Hoy es domingo