Unknow

(Lau)

T'enyoro sense coneixe't. Encara que tampoc sé si et conec. Desoconec si ja has sortit a escena o tens papers en pel·licules venideres. Et trobo a faltar, com a concepte. Una idea sense portada. Desitjo dibuixar-te un rostre, i així, almenys, donar forma al que sento en falta. Cansat d'anhels efímers, de relacions impossibles, de "si no fòssim amics" i d'incompatibilitats massa visibles. No trobo peces que encaixin. No sé si el problema és la forma d'aquests engranatges o el meu nul perfil dentallat. Sempre sobra, sempre falta. Extraviat el got de les mesures i el seu ús en la justa mesura. A vegades penso que no dono la talla. O potser la sobrepasso. No hi ha sinergies que m'il·lusionin. A les que pugui acompassar-me. Somriures que m'arrosseguin, encerclats per llavis que desitji. Mirades colpidores que desprenguin ànsia, però ja en direccions recíproques. Potser la busco en cançons dels Smiths. A parades de bus submergida en algun llibre de Milan Kundera. A sota d'alguna façana modernista poc concorreguda. A barris perifèrics fotografiant, en blanc i negre, a parelles d'avis agafats de la mà. Al departament de drets d'autor d'alguna cèntrica editorial. A festes de cap d'any amb barrets de cowgirl. A terrasses poc poblades, fullejant tendències davant d'un tebi cafè amb llet (en got). Però potser no la busco. Seguiré creant circumstàncies. Fent les meves coses, cercan-te sense buscar-te. Diré als meus amics que, curiosament, passava per allà. Que no m'agrada la sangria...que de segon prefereixo el carpaccio de bacallà...preguntaré si es pot fumar ( a la cambrera)...

Àudio: The Beatles: Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (grande!)

(Escobar)

La tardor ja va engegant les seves primeres passes. Comença el seu idili de colors ataronjats i fulles al terra entre l'estiu i l'hivern. Avui m'he despertat tard. No tant com hagués volgut. M'he despertat amb imatges del vespre d'ahir. De diumenge. Suc de taronja veient com el sol despunta timidament entre els cotxes de sota casa. Dutxa tonificadora, ja amb l'aigua més calenta que en els últims temps. Baixo al carrer i compro La Vanguardia. Tallat amb la llet natural, com sempre, en aquell bar acollidor del costat de casa. Llegeixo amb el segon cigarro del dia entre els meus dits les pàgines tintades. Envoltat de persones que ja fan el vermut. Comentaris nihilistes a peu de barra. Imatges superflues ambientant la sala des del televisor. Reprenc les imatges del vespre anterior. Gaudir del futbol en companyia dels amics. Els que sempre ens reunim en aquell bar que és com casa nostra. Comentaris i qualificatius per engalanar els noranta minuts. Bromes, sentències i uis de sofriment. He canviat la cervesa per refresocos gasificats per acompanyar el futbol. Potser està marxant el hooligan que porto a dins. Potser només he canivat hàbits. A la mitja part durum de pollastre sense salsa picant per sopar. M'encanten. Tanmateix, crec que és impossible menjar-ne un sense tacar-se. De debó. Algú m'explica que són "traicioneros". Té tota la raó. Acaba el partit i torno al mateix escenari que la nit anterior. Baixo la tensió del partit escoltant Mishima al meu cotxe. És la meva última adquisició. I n'estic content. Trucar a casa, recollir les fotos i pagar la multa. La gentada del Fòrum fa que oblidi les esferes relaxants. El lloc està ple de teenagers. Algunes tenen la mirada amable i una senzillesa molt elegant. En canvi, la majoria brillen el seu piericng bucal, mostren els seus melics i enlloc de parlar reneguen. És el que, malauradament, es porta al meu barri. I el tipus de gent que van a concerts de "cantants" sortits de programes televisius. Em sento com un cactús a Groenlandia. Per sort, seguim caminant i arribem a escenaris més apropiats. Hardcore guitarrer i rock ballable amenitzen la nit. The Infadels són un bon descobriment. Somric amb els intents dels cantants anglosaxons per encadenar quatre paraules en espanyol. Realitzo quatre moviments de ball més histriònics que acurats entre companyies femenines ja conegudes però retrobades. El cansament ja aflora. Torno al pop esfèric del meu cotxe i a la soletat no pretesa del meu llit...

Àudio: Call & Response: The fool

Migida de llevar-se al so del telenotícies. Esmorzar arròs de verdures. Moviments poc harmoniosos i veu d'haver recorregut nit. Torno a fruir dels caps de setmana. Sobretot de les seves nits. Ahir eren festes de la meva ciutat i gairebé per obligació toca sortir a gaudir-les. Primerament concert d'aquells que es recorden. Facto Delafe y Las Flores Azules van desplegar tota la seva rítmica eclèctica. Cançons rodones, ritmes lleugers i sonoritat cuidada. Melodies urbanes que evoquen paisatges idil·lics. En definitiva una adoració al bon gust i a la innovació musical. Entre el públic cares de sorpresa i de satisfacció. Els primerencs se'ls veia gaudir del que descobrien. Els més veterans ens entregàvem a aquelles bases pop, a aquell parafraseig intel·ligent i just, a aquells moviments de ball del noi amb gorra i geni rebossant i a aquella candidesa que amb veu i presència regala la dona que donava gas des de l'escenari. Públic heterogeni i ric en contrastos. Homes de poc pèl contornejant el cap com feia temps no ho feien. Dones amb paraigües que miràven més al púlbic que als artistes. I també, com no, aquell conjunt de noies amb faldilla texana i malles que venen amb bici retro, i La vanguardia doblegada i una barra de pa de cereals als seus cistells. No t'acabaries els albornoços. Mica en mica, metre la pluja anava i venia, la nit anava canviant d'escenaris. Sopars al centre, a locals coneguts, degustant pizzes olioses que xuclen el paper de cartró. Després escenaris més massificats i més propers a les nostres cases. Gentades diverses contornejant-se sota Najwa o The Pinkertones. Sonido total. Somriures, "chistos", culs de cervesa, noies que et confonen, vells coneguts, temes analògics i entrepans a altes hores matinals. Són les coses típiques de les nits llargues. Detalls, costums i efectes que es succeeixen i varien per donar nous aromes a les nits barcelonines.

Àudio: Facto Delafé y Las Flores Azules: Mar, el poder del mar.

DESCOBRIR...
...persones. estats d'ànim. situacions. postals. gustos. cançons. aromes. textures. bitllets arrugats als texans. locals underground. restaurants. sentiments. l'onanisme. culpabilitats. aquella sensació vertiginosa just després de l'última copa de més. el tacte abrupte d'un mugró. hash. que penses massa sovint en aquella noia de somriure gèlid. paraules al diccionari. carrers de bcn. grups de música. el sentit de les coses. l'agradable laxitud dels pòmuls després d'una rialla. complicitats. la manca de roba interior d'aquella girl anglosaxona que parla un català peculiar. resacosos despertars amb núvols de whisky. jerseis a ratlles en aparadors minimalistes del born. somriures urbans. convinacions. noves labradores passejant candidesa pel poble nou. que et falta un número per cantar bingo. el gust de la sal·liba fruit d'un petó fugaç. que has arribat tard. dones que et diuen que "abans" els havies agradat. que no té sentit que t'ho diguin ara. sentir que vols viatjar al passat. que s'ha acabat. com trobes a faltar coses i vides. quant estimaves a certes persones. la duresa, ductabilitat, acritut i enriquiment de la vida. que les coses no són sempre com voldries. que les persones tampoc ho són. Facto Delafé y las Flores Azules. que seed vol dir llavor. mirades. l'espessor temporal dels diumenges. que potser és sinònim de no. l'agror de la temporabilitat laboral. que els exàmens es puntuen de 0 a 10 i no de 0 a 5. que s'ha encarit el tabac. i la benzina. i les relacions humanes...

Àudio: Steve Miller Band: Abracadabra

Closer

Tinc la sensació que el temps ni corre, ni transcorre. Les hores s'arrosseguen. Sense una direcció massa clara. Em costa infinitament centrar-me en una activitat concreta. Les articulacions i els pensaments són avui divergents. La ment se m'escapa cap a altres moments. Cap a altres situacions. Totes semblen millors. Les piles de papers s'erigeixen com a impecables guardiants. El so monóton i repetitiu del telèfon sodomitza els meus timpans. Les oficinistes de mitjana edat, socarrimades per la rutina, discuteixen i fan safareig sense cap mena treva. Tinc la sensació que el temps passa per dins d'un colador xinès entre aquestes quatre parets forrades de llibres. De forma mecànica i hermètica, es repeteix el so de les tecles. Cafès. Ullades al rellotge. Mirades al calendari buscant numerets vermells. Pipades a un cigarret de plàstic per esmorteir l'ansietat. Comentaris de passadís i de sortida del lavabo. Suspirs. Repassades a les noies de Premsa i les de Vendes Especials. canvis de postura. Silencis breus (agraïts). Cops d'ull a l'extrapolar paisatge emmarcat pels finestrals. Innumerables anotacions amb rotulador sobre fulls de comanda. La sensació que cada cop hi ha més post-it al voltant de la meva pantalla. Que no arriba l'hora d'aixecar-se de la maleïda cadira. De sortir sota el sol de setembre, fumar-se un cigarret amb tres xuclades i dirigir-se cap a activitats més estimulants. Menys jerarquitzades. Com jeure al final del vagó de metro mentre sona Van Morrison. O gaudir de la coneixença de persones, després de saludar cambreres universitàries, tot sentint la lleugeresa del temps davant cadires vermelles i taules metàl·liques de quatre potes.

Àudio: Elvis Presley: In The Getto.