La tranquilitat de la casa només es veu alterada per la meva silenciosa presència i per 'northern soul' sortint des de l'àudio. Aquesta música sembla voler contrarrestar la foscor del cel que hi ha fora. M'encanta el concepte 'northern soul' pel seu orígen. Fa poc vaig dir que era el Linux de la música... Aprfito el dia per gaudir dels silencis, de la tranquilitat i de la blancor dels dies propers a l'agenda. Res a fer. Almenys de forma imperativa. Sempre seràn més coses les que escric que faré, que no pas les que acabo escrivint que he fet. Encara que sempre seràn moltes menys les coses que he fet, que les coses que m'hagués agradat escriure perquè les havia fet. Una mica complex tot plegat, ja sé. Tampoc ningú va dir que les coses serien fàcils. Acabo de veure la segona pel·lícula de Guillermo del Toro en dos dies. Poca lectura i una mica d'apatia tant de dissabte. Tant meva. He sommiat amb ella. No en un son profund sinó aquell que es barreja amb la consciència. Ha aparegut més de tres vegades al llarg d'avui al meu pensament. I tot plegat m'espanta. No tinc ganes de certes coses. Són necessaris aquest dies de vacances. Per aquestes i altres coses. Llegeixo frases precioses que rellegeixo i intento memoritzar. Siusplau, no vinguis molt per aquí. No crec que siguis la més adeqüada, ni que jo estigui en el millor moment. Segueixo creient en el punt de racionalisme de certes coses. Les decisions menys estomacals solen ser les més adeqüades. Aquesta nit juga el nostre mésqueunclub. Després només vull gaudir de la nit, de la forma que sigui...

Àudio: Morrissey: The more you ignore me, the closer I get

No tot és qüestió de valentia. Juguen moltes altres coses. Però sí, conec el camí o almenys crec saber-ne les coordenades. Però juguen moltes altres coses. Les meves pors segueixen allà, perennes. També vivim de comentaris llençats a l'aire i que es recullen segons qui ho fa. Ja diviso els dies de descans. Sense entrades pel concert de demà. Tot segueix igual a l'editorial. La noa mallorquina segueix provocant els meus suspirs rera seu quan diu 'jo' enlloc de 'mi'. La dissenyadora argentina segueix amb la seva tassa de ceràmica bebent té. La jove dissenyadora ajudant segueix tant càndida i tant enigmàtica. La noia anglesa que parla català segueix amb aquell accent i aquell possat 'tweed' que em desferma. Les sobretaules amb els informatics i el meu amic de producció que sempre em regala llibre segueixen sent delirants i caòtiques. El meu lavabo preferit segueix sent el que més lluny em queda. Segueixo prenent masses cafès de màquina. Aquest vespre sopar a casa de l'amic berguedà amb futurs comunicadors/es. Ja sé que sempre espero la pilota i mai vaig a buscar-la. Però no puc deixar de pensar que Romário també ho feia. I no li va anar tant malament...

Àudio: Margo & The Marvettes: When Love Slips Away

potser t'hagués dit d'anar a fer un cafè avui. o que m'acompanyessis al cine. potser és massa dora, o no. un amic em diu que sempre em quedo en els detalls. ésser detallista no significa això precisament. em sento amb ganes de cercar noves rutines duals. sinergies. tot plegat és una sensació summament extranya. pot alguna cosa fer-te moltes ganes i molta mandra al mateix temps? suposo que són coses d'aquesta raresa meva. que com moltes coses gaudeix de bonances i de mailícies. ara mateix sona ciudadano. marburg. sembla impossible poder condensar tanta bellesa en 4' i 3''. aquesta tarda he estat al 'lletraferit'. fent gala d'aquest mou que fa un temps em vaig apropiar per mi i que ha donat lloc a lletres i lletres. lectura solitària de 'Kafka a la platja'. Té amb llet amb un sobret i mig de sucre. m'envolten post-adolescents amb converses metafísiques. modernets avorrits de braços tatuats i guies de viatge sobre la taula. i un 'bohemi' en tota regla, amb barret de bombí que escriu en fulls de 3/4. la meva amica castellana d'ulls blaus l'altre dia em va dir que era 'bohemi'. em va sorprendre i no sé si em va. tampoc sé si ho deia de debó. passo la resta de la tarda apàtica de dimecres a casa. miro reportatges sobre l'escena musical 'madi in BCN' i mirant videoclips per intentar agafar idees. la Flora Saura apareix a un vídeo d'Elena, i em captiva. ja queda menys pel descans vacacional. potser sí li hauria de dir d'anar a fer un cafè...

Àudio: Ciudadano: La ciudad ausente

*my new&old Mac (known as 'Quentin'.. .)

El clima segueix entestat en el protagonisme. No pot ser tan sols uns espectador més, sinó que ha d'aparèixer. Matí gris i cel trist, que amenaçava pluja necessitada i netejadora. Però no ha arribat i el sol ha decidit prostrar-se. Tanmateix a mija tarda, un fred inesperat i palpable es deixava veure, encenent-me colors a la cara i donant sentit, a la meva típica postura de mans a la butxaca. Compto un dies menys per les analgèsiques vacances. Penso les coses per fer. Alguns discos en els que aprofundir, llibres de Murakami i Paul Auster, americanes que portar a la tintoreria, northern soul, escriure un guió que se'm resisteix terriblement, cine sol o en companyia, obres de teatre enraderides, cafès i tés com els d'avui (amb un gran amic politòleg, periodista i gironí repassant històries i morenes d'anhel compartit), dvd's per a 'backgrounds' necessaris, endreçar habiatcles mentals i físics i algunes coses més que espero. Tan sols això, les espero. Ahir, en Pau es posa les plomes al programa i posa música de la que li passo. Em regala 'Mala mujer' de Los Sencillos, i me'n recordo d'alguna especialment. Aquesta nit una mica d'escriptura, programes televisius coloristes i un concert del 33 que fan a les 24h. Imprescindible...i jo hiera. I Miqui Puig també...





Àudio: Edwin Starr: Agent 00 Soul

Un altre dilluns. Però aquest amb bones prespectives, ja que el pròxim serà festa. Cansament cíclic i idees que em retronen al cap. Diumenge de ressaca passat, encara avui amb certes conseqüències. Lletres i lletres voltant-me la cefalea. Escric l'agenda pel programa, amb concerts on vull anar i pels que encara no tinc companyia. Un disc recomanat de Sexy Sadie. Uns pioners illencs que van posar-se les plomes i les fletxes molt dora per aquí. Escric un relat que presento a un concurs, amb aquelles esperances de sempre que no saps si tenen raó de ser o no. Intents, de moment no fructífers, per trobar la idea que doni forma a un projecte audiovisual. Desconec encara si tinc talent per les bones idees o no. Si he d'esperar que arribin gairebé per sorpresa, o treballar-les i intentar arrossegar una mica. Sempre et vas preguntant si ets realment bo per a això. Com sempre necessites de paraules boniques direccionades cap a tu. Alimentant i engreixant el teu ego. Tothom, en major o menor mesura té aquesta necessitat. I jo no són una excepció. Molt menys per aquestes coses. Un bon amic politòleg, foll i savi de mena, escriu al seu blog sobre les amistats universitàries. I parla d'alguns de nosaltres... L’Òscar, que s’agafa la vida amb un punt d’ironia, sempre amb un regal en forma de broma per ser, és clar, regalada. Mai m'havien dit res semblant. I m'ha encantat. Sense ironia aquest cop...Visitin el seu blog, val la pena. És un gaudi lèxic de dimensions inabastables (http://droperia.blogspot.com).

Àudio: Kim & The Cadillacs: I got a feeling