diga'm lletraferit...

Aquest final de setmana ha arribat gairebé sense adonar-me’n. Els dies laborables han estat menys dels que formarien un pentàgon. Suposo que aquestes dates exòtiques a la normalitat fan que tot funciona d’una forma una mica diferent. Avui he hagut de quedar-me a treballar fins les set de la tarda. A part d’uns diners extres, la sortida retardada de la feina m’ha portat un mal de cap que encara arrossego. D’aquells, però, que es curen amb son. Tanmateix, simptomàtic de saturació mental. Moltes coses donen voltes pel meu cap aquests dies. Diferents intensitats i prioritats diverses que conformen una boirina que m’entumeix. La barreja amb els sentiments aflorats últimament i el cansament m’acompanyen. El mòbil segueix sense donar senyals de vida de qui voldria que les dones. No he rebut cap mena de resposta a un desig formulat en un dia especial. Aquella persona que cada any pensava en mi el dia de Nadal aquest cop no ho ha fet. O ho ha fet d’una altra manera. O si ho ha arribat a fer, no n’ha donat mostres. Les típiques preguntes de què ha pogut passar. Què s’ha fet malament. I com s’ha pogut arribar a aquesta situació, no pretesa i no volguda. Em sento com un estranger en un terreny sentimental que no és el seu. Ja no sé que pensar ni quina determinació prendre. Ni tan sols si els fets són propicis per a prendre determinacions. Estic cansat de moltes situacions que ja no sé si em paguen la pena. Sincerament no tinc la sensació d’haver fet les coses tant malament. He sembrat errors i equivocacions, però no m’han retornat didàcticament, ni de forma proporcional. Anhelo la nit perquè em reporti calma i serenor. Cançons càlides, de pop de dormitori, m’acompanyen amb la lluna i el cansament de testimonis. Espero que...sempre espero que...

Àudio: Ciudadano: Desde entonces