diga'm lletraferit...

(La Raspa)

La tornada a la feina després del parèntesi nadalenc ha estat menys traumàtica del que pensava. L'apatia general, la poca feina sobre la taula i aquella sensació col·lectiva de que aquestes alçades de l'any ja està tot fet fan que tot prengui un altre caire. Més pròxim a la lentitut. Com el procés d'el·laboració del bon 'capucccino' italià. Per aquesta tarda planejo anar a La Central. He de comprar un llibre de micologia pel meu pare i un altre d'anàlisi de films de Jacques Aumont. M'encanta remanar llibres. Llegir els lloms, amb les seves tipografies específiques. Admirar les cobertes colortistes i obrir-los i ensumar aquell olor de nou que fan les pàgines setinades. Aquest és un d'aquells olors que es guarda des de l'infantesa, provinent dels llibre de text encetats cada setembre. En acabat aniré a comprar un nou iPOD. Una maravella tecnòlogica, de 4MB (no arribo a més) i embolcallada de verd festuc per portar la meva música. Aquella que m'acompanya en els martiritzants matins laborals. Mentre configuro ganyotes per sortir del son cançons de les meves ressonen a les oïdes. Pop, electro, pop-rock, northern soul, classic-rock, reggae, rap, electro-pop, techno, disco, funk....Cada dia alguna cosa més que una altre. I per puntejar la tarda faré un cafè en aquell bar on he passat tantes i tantes hores. 'SUPPORT YOUT LOCAL PUB'S'! Segona casa on he fet infinitat de tallats de mitja tarda. Parlen amb aquells amics que coneixes de petit. Que parles amb els seus pares quan els trobes pel carrer i et pregunten què fan els de casa teva. Quantes copes nocturnes, suplicant allargar el tancament, per anar a desaiguar la nit a una altra banda. I quants partits del nostre mésqueunclub. Cridant gols increïbles, saltant de forma sorprenentment estilística i amb els càntics de sempre sobre clubs que es porten al cor. Moments que difícilment crec que esborri de la retina. Dos en especial: aquell 0-3 d'ara farà poc més d'un any a casa dels que més mal els hi fà; i aquell 17 de maig d'enguany on tenia el cap als Champs Elysee i els peus sobre un taual farcida de cervesa, cridòria i joia blaugrana. Què bonic és ser 'sweet & tender hooligan', com deia en Morrisey, uns quants cops a l'any...

Àudio: Astonvilla: Un million de Lézards