diga'm lletraferit...

(La Raspa)

Les creuetes vermelles sobre els numeros foscos del calendari avancen molt a poc a poc, com si volguéssin assegurar el terreny abans de fer un nou pas. El temps sembla més dens avui i aquí. Sembla que tingui ganes que passin els dies com si esperés alguna cosa. Però no hi ha esdeveniments exaltants apuntats en negreta en la meva agenda. No entenc aquestes ganes que passin els dies sense tenir cap data al cap que signifiqui alguna cosa. Aquesta és una d'aquelles cotradiccions tant meves. Tant definitòries. Tanmateix sento la necessitat de que el temps passi ràpid, encara que no esperi res. I a estones el sento lent, pesat. Com si passés majestuosament pel meu voltant i em comencés a donar voltes mirant-me, desafiant, isinuant les seves vagues intencions de passar de pressa. Necessito airejar una mica més les hores, que el temps passi una mica més lent. Potser ho faria...
- amb una feina creativa on pogués tenir el meu propi mug dels Simpson i o escriure fos la meva principal feina.
- si a la sortida de la feina alguna noia de somriure eclèctic i mirada lumínica m'eseprés per anar a passejar pel Raval i fer un cafè de vespre a l'IT.
- si certes persones tornèssin a ser tant a prop com ho eren abans i seguíssim compartint històries
- amb pisos de solter decorats amb quadres pop-art, estores colortistes i cuines de disseny amb barra americana.
- amb certes dones que compartiries habitacions enfosquides, melodies de Belle & Sebastian i exhalacios d'aire compartides.
- enmig de viatges més llargs i més llunyans a terres desconegudes coneixent experiències inabastables aquí.
- sentint cançons d'Architecture in Helsinki en festes calmades de conversa càlida, intercanvis de somriures i ulleres de pasta com a benvinguda.
- escoltant concerts de Camera Obscura i Teenage Fan Club en algun d'aquells estadies de gespa verda de Glasgow.

Totes aquestes coses les somio amb més o menys inetnsitat. De la mateixa manera que les diviso amb més o menys claretat. Sabent que les puc aconseguir amb més o menys facilitat. Segeuixo itentant. Amb les meves coses. Les meves rareses. Que deuen ser les que em fan ser com sóc i no ser un altre. No m'importa no desitjar una família i un bon cotxe. Tot arriba. I tot torna...

Àudio: Architecture in Helsinki: Do the Wirhlwind