diga'm lletraferit...

Per fi he pogut dormir més de nou hores. Necessitava un descans prolongat per deixar moltes coses, més físiques que no pas psíquiques, sota els llençols i dibuixar un nou somriure, potser una mica tímid, davant del mirall incrèdul. Avui les coses semblen despertar-se una mica més reposades. Malgrat els núvols que poblen el cel proper a la platja. És un dissabte, aviat pel matí i es presenten coses per fer. M'agrada tenir hores per endavant i no tenir-les totalment establertes, deixant pas a possibles petites sorpreses que endolcin l'ambient una mica massa pop últimament. Paraules que van enfonsar-se en capes internes malmetent certes coses, han estat reemplaçades per altres paraules capaces de reestablir-me. M'han ensenyat que les ferides no es curen amb paraules sinó amb fets. Reconec que potser és una mica tard per aprendre aquestses lliçons potser massa bàsiques. Però han arribat ara. Desitjo desfer una mica aquest romanticisme de parlar per solucionar problemes. Els fets, no sé si malauradament, acaben tenint més presència. Així que camino una mica més àgil avui pensant en les coses que he de fer. Com restablir situacions desgastades. Queda camí per endavant i, sobretot, ganes de recorre'l. Ansio utilitzar totes les xinxetes de colors que fa temps que guardo. Per penjar postals i instantànies de moments en suros imaginaris. Postals de vivències i històries on discernir somriures, ulleres de pasta i cançons pop. Postals que es puguin ambientar amb cançons de Mishima quan calgui. Amb Teenage Fan Club quan es permeti. Amb St. Etienne quan es pugui. Diferents melodies per a diferents estats d'ànim. Però el que queda són les ganes de produir postals, de crear-les, i després poder penjar-les per reviure-les i ser capaç d'engalanar-les amb la música adeqüada en cada moment. Avui poso la càmara, les ganes i discos d'electro-pop a la meva bossa.

Àudio: Belle & Sebastian: The boy with the Arab Strap.