diga'm lletraferit...

Sempre he sentit dir a la saviesa popular que la son no és recupera. Ara puc confirmar-ho, de forma vehement, quan el retard acumulat supera els 4 dies. He dormit poc més de 20 hores en quatre dies. Això per mi és poquíssim. Ara, mentre llutio per no fer caure el cap cap a endevant o cap a un costat. Mentre m'espanto quan m'adono, subitament, que acabo de tancar els ulls i els obro atordit imagino el meu adorat llit, sota una gruixuda funda nòrdica estampada amb quadres grocs i verds i línies rojes. En ciom m'abraça i m'abraona en la placidesa del son i en la companyia cercada de la mandra. Però de moment no es preveu una jornada d'explotació de les possibilitats del meu llit. Aquest cap de setmana ha tingut moltes coses. Històries i estones ben compartides.No recordava en temps haver sortit 3 dies seguits. Cada moment amb una gent determinada i amb les seves especificitats. Vells amics i noves companyies ("gente que vendrá a mi boda o no....amigos y conocidos, pocos y escojidos....gente que cantará en mi funeral..."). Dissabte per la nit torno a gaudir del Razz com abans, però sembla que quelcom hagi canviat. Cada cop més gent i menys autèntics. Arribo a casa amb el sol com a testimoni, i exerceixo de malalt futbolístic aixecant-me quatre hores després per veure el nostre mésqueunclub. I encara perden. La cara de tonto que em queda després del partit és de manual. La tarda passa languidament dins de casa. La feina i les poques ganes em conviden a no sortir. L'arribada a la nit passa entre rentadores, robes esteses, més d'un emprenyament amb el PC i cançons de The Roots. Finalment, la nit m'ofereix poques coses més...Un reportatge sobre els 'fibers' emés a BTV, una mica de lectura de Primo Levi i alguna conversa de caire instantani que m'arranca algun somriure. Poques coses ha donat el meu diuemnge. Acostuma a passar. I aquest dilluns un home negre de metre i noranta aproximadament, al veure'm passar pel seu costat, al carrer, m'ha somrigut i m'ha dit: "Respect rasta!". Puc dir que ha arribat a emocionar-me. M'ha arrencat un somriure. Que enyorava del dia anterior. Però, sortosament, ja ho diu la dita..."cada dia no és diumenge"....Però, perquè "una flor no fa primavera"...?

Àudio:The Roots: Don't say nothin'