diga'm lletraferit...

Mica en mica tot pren el considerament que l'any ja es dispara. Els fulls del calendari van caient de forma mecànica i l'establiment anual ja es fa palès. Tinc aquella extranya sensació que la màquina esta en marxai que hi sóc a dalt, de forma gairebé irremediable. Com en aquells moments on et veus dins una espiral no desitjada i el corrent t'arrossega cap a uns esdeveniments no previstos. Provocats per uns detonants no pretesos. I aquesta és la sensació que m'abraça ara. Com un reset de calendari. Trobar-me tant a baix en del dietari em provaca un sentiment de neguit extrany. Com si tingués coses a fer o hagués de començar a establir ponts per a projectes de manera obligatòria. Però insisteixo en la meva dèria en allunyar-me de les corrents ovines. Potser sóc una ovella més del ramat. Potser ho sóc malgrat no vulgui. Però almenys procuro afeitar-me la llana o pronunciar els "beeee" d'una forma més harmònica. Ahir tot aquest conglomerat sensacional (de sensació) s'amalgamà amb un cansament extrany que presajiava una grip d'aquelles que requereixen llit. Però de moment ha quedat en una sensació. Un fugaç passeig per la meva Rambla preferida i una conversa de vespre amb un amic recentment adquirit. Franquesa i sinceritat des d'un cafè d'aquells tant d'ara. On els cambrers són extrangers i els sofàs són estèticament impecables però dubtosament còmodes. Els peus no em tocàven a terra i les paraules viatjaven entre el meu interlocutor i jo en un procés teixidor de confiances futures. La nit tan sols portà una mica de feina al pc i un parell de partits al Pro. Ni tan sols música va sonar orquestrant el final del dia. Ara que hi penso la vaig trobar a faltar. I la música també. I recordo com fa temps que no somio, inconscientment, en cap dona que em pugui desvetllar i que em faci llevar amb un somriure tímid als llavis i un record borrós, però terriblement fresc més enllà de les celles...

Àudio: Le Mans: Jerey Inglés