M'envolta un presagi futbolístic molt fort des de fa uns dies. Avui és dia gran de futbol. Toca clàssic per al nostremésqueunclub. Contra un d'aquells equips que des de petit admires. Per la seva llegenda, pel vermell de la seva samarra, per ser cociutadans dels Beatles, pel 'you will never walk alone' que canten els seus seguidors provocan-te una d'aquelles irracionalitats tenyides de 'hooligan' que tant et frepen. Avui serà una nit gran. Ja li vaig dir al meu company de feina que és massa bona persona. Les hores passen engolides fins al vespre, amb aquelles ganes que corri el temps i la pilota. Em refugiaré, mentrestant, mirant discos de Tachenko. Llegint en el feixuc però ric llibre que tinc entre mans, 'El temps de les cireres' de M. Roig. Pensant en les noies que ronden sota les rastes. En aquell barnús guardat en algún armari interior que espera propietària. Rellegint un text del que estic molt i molt orgullós, que es pot llegir sota d'aquest. Esperant bones notícies per canviar aquesta rutina per una altre verdaderament més recomfortant. Tanmateix aquest matí, fruit del 'random' del meu i-Pod ha sonat 'Singing in the rain' de Frank Sinatra mentre feia l'escapada laboral per a cigarret sota el sol. He retardat la meva entrada amb la part final, terriblement orquestral, i que posseeix una elegància crepuscular. Segurament tots hem volgut ser com l'oncle Frank alguna vegada. Com segurament el meu amic radiofònic, amb el que comparteixo dinar i conversa. Més dinar que conversa. Escolto les seves paraules i procuro mesurar-les i mimar-les amb delicadesa malgrat la seva abundància. Sento certa enveja dels sentiments que desprén i les situacions que l'acompanyen. Jo voldria el mateix per a mi, però amb uns altres protagonistes. També comparteixo la tarda amb ell a cafès coneguts , omplint cendrers, teixint complicitats i estrenant una camaraderia que m'encanta. Segueixo amb la feina. Porto uns dies amb dosis d'ego molt més baixes de les que estic acostumat. Per fi m'he comprat el 'foxbase alpha' de St. Etienne. Ja m'han arribat a la feina els tres llibres de Capote que vaig encarregar. Ja falta una mica menys d'estona. Visca Andrés Iniesta.
Àudio: The Beach Boys: Hang on to your ego
5 comments:
Visca Andrés Iniesta? Sniff sniff, no se què li deuria passar al meu germà...
Varies coses: En bryan Adams tu una cançó genial que es diu "we're gonne win" pel Chelsea. A mi quan era petita m'encanava, ara ja no se si m'agradaria.
De bona persona mai se n'és massa Òscar. De fet, crec que mai se n'és prou, però a vegades se n'és suficient com per incomodar als que no ho són. I no t'ho prenguis com un atac personal pq no ho es ni de conya, però m'ho has posat a huevo....
BSO pel teu llibre: Le temps des cerises (pop. francesa)
MMM...prenc nota de tot plegat...encara escoltes Bryan Adams sabent això del Chelsea??? buah!(cella cap amunt illavis dibuixant una diagonal pèrfida...)
La última vegada que vaig escoltar Bryan Adams va ser en un concert que va fer a Barcelona a tercer...
El que passa és que la cançó és bona i canyera, i dimecres, quan m'adreçava al pelli a "veure guanyar" il barça, anava tal·larejant la cançoneta. (Mirada de "tu no en tens ni idea") A més, aquesta cançó la va composar en el CD 18 til I die, que és de l'any de la catapum, quan el Chelsea era una caqueta pobres.
Egos amunt! Que tu vales mucho!
Una abraçada,
Sunny
¿por qué yo lo valgo?
Post a Comment