diga'm lletraferit...

*conte al que li he tret la pols...

potser només és una casualitat que el publiqui avui...

L’home que cercava sota les catenàries

Mitja cabellera francesa d’un negre captivant. Somriure tímid que desprèn elegància i una mirada lumínica que arriba a angoixar. Al seu darrera la Torre Agbar imponent i un tramvia que passeja tranquil per les sinuoses vies, donen a la postal un aroma urbà i cosmopolita que enalteix aquesta bellesa femenina. Tot es veu en blanc i negre, però. L’home que sempre es netejava rera les orelles sempre somia en blanc i negre. O almenys aquesta és la sensació que té.
Es desperta trasbalsat per aquest somni que l’acaba d’interrompre el seu son lleuger. No pot treure’s del cap aquesta dona. Ni aquell tramvia que li passava per darrera. Un presagi, pensa. Una senyal. Sempre ha tingut molta fe en aquesta mena de coses. No se’n esta mai de llegir l’horòscop ni de creure en les casualitats. Sap, des d’aquell mateix moment, que trobarà l’amor que tant anhela dins d’un tramvia. El destí no fa més que senyalitzar el camí, pensa.
Així, un dia primaveral decideix pujar al tramvia que passa per davant de casa i observar totes les dones que puguin complaure. Que siguin capaces de desfer l’enuig solitari que l’abraça. Convençut, doncs, que trobarà una mossa que el satisfaci. La primera. Decidit, i amb aquell posat que pretén fer creure a la resta que les coses no van amb ell, l’home que sempre es netejava rera les orelles seu en un dels vagons, i observa. Primer fixa la seva mirada en la jove que seu al seu davant. Morena i amb una piga al bell mig de la galta dreta. Vesteix jersei a ratlles, texans estrets i esportives de sola blanca. El tir baix dels pantalons deixa entreveure una llenceria acurada. La jove perd la vista per la finestra. Escolta música amb un reproductor molt modern i deixa que el paisatge urbanístic vagi omplint-li les pupil·les.
No deu arribar als vint-i-cinc, pensa. Massa jove, inexperta i somiadora. Amb prou feines deu saber qui són els Beatles. No tinc ganes de fer de mainadera, es diu. Per tant, desvia la seva curiosa mirada cap a la dona que espera de peu, al costat de la porta. Llueix faccions sud-americanes amb molta intenció. Vesteix xandall i una diadema que li emmarca les el rostre amb certa gràcia. Usa un somriure ample com a carta de presentació. Sembla una noia esportista, pensa. Realment la forma del seu cos ferm en sembla una bona mostra. Però no fa cara d’agradar-li el teatre. Ni les pel·lícules de Truffaut. No puc encadenar-me a una dona que no degusti la cultura que m’apassiona, es diu l’home que sempre es netejava rera les orelles.
Una mica pesarós, fixa la vista en una altra dama. Aquesta fa pinta de tenir la seva edat. Llegeix ‘Tòquio Blues’ de Murakami. Seu amb les cames creuades i una incipient panxolina summament eròtica les corona. Els seus ulls verds cruspeixen les lletres del llibre darrera unes ulleres de pasta prominent que l’afavoreixen terriblement. Un jersei de coll alt no fa més que enaltir la seva objectiva bellesa. Tanmateix hi ha quelcom que falla. Alguna cosa no encaixa. Sembla perfecta però no desperta cap mena de papallona estomacal dins les entranyes, pensa l’home.
De cop, però, un sotrac relativament fort l’esvera. No sap ben bé que ocorre. Una mica atordit, sent una mà a la seva espatlla. Una mà ferma que el prem, suaument. És el conductor del tramvia. L’home que sempre es netejava rera les orelles se’n adona que s’havia adormit. Una inquietant clarividència li fa adonar-se que porta una bona estona dormitejant. I que totes les dones que creia veure tan sols les ha somiat. L’abatiment l’esclafa, i el tramvia ha arribat al final del seu trajecte. No suporta adonar-se que la senyal provinent dels seus somnis nocturns no era més que una il·lusió.
Al costat del tramvia parat i en repòs, ja només es veu l’home que sempre es netejava rera les orelles tornant a peu cap a casa. Un braç li voreja el seu coll. Sembla una tímida abraçada. Aquell braç pertany al conductor del tramvia. Alguna cosa es respira entre ambdós. El somni no s’equivocava, sinó la meva maldestra interpretació, pensa.

Àudio: Two Gallants: Train that stole my man