diga'm lletraferit...

*'gente que vendrá a mi boda o no'...monf crew in a electropop moment...

Crec que compraré l'últim LP de Sidonie. Després d'escoltar el seu single a Razz. Després d'escoltar-ne, avui, dues o tres cançons. I palpar-les per sobre. Per que sóc fan del seu sentit de la estètica, la sonora i la que no ho és. Perquè em recorden exageradament als Beatles. Per la seva lírica justa i pomposa al mateix temps. Perquè són del meu barri industrial. Perquè el meu amic dissenyador va participar en el disseny del 'packaging'. Amb aquest vaig compartir la litúrgia post-futbolística entre companys. Amb l'olor a humit dels vestuaris públics encara passejant per les fosses. Seus a les cadires metàl·liques d'una terrassa que podries dibuixar a ulls clucs. Suc de cibada i companyies conegudes. La ja esmentada, el meu amic economista. L'amant del techno. L'aprenent de 'bon vivant'. La noia de nom exòtic i la noia eclèctica em regalen un parell de floretes, a les que mig responc amb aquella cara meva insustantiva. La noia que ha tornat de l'Argentina em fa una fotografia. La noia massatjista somriu i t'entristeix que certa marxi sense despedir-se. Com diu la cançó, amics i coneguts. ' Gente que vendrá a mi boda, o no...'. Equador de setmana avui. Estrenant samarreta de color sumament estilístic. Com sempre. Ahir em van tornar a dir que sempre faig bona olor. I m'encanta quan m'hoi diu certa persona. La caràtula d'un dvd d'una d'aquelles pel·lícules americanes d'espies reposa al sofà. Esperant ser desada. Avui he anat a fer la compra. He comprat tres prèssecs i dues peres. Una dona em mirava. Amanida amb canonges, mozzarella, tomàquet, pa torrat, gambes saltejades i vinagre de mòdena per sopar. '7:10. Alguien escribió en el ascensor que el placer se puede comprar pagando con dolor...'

Àudio: Sidonie: Nuestro baile de viernes