diga'm lletraferit...

*'are you talking to me?'
sempre m'hagués agradat ser un tipus dur...

el fred als peus m'indica que la tardor ja ha deixat la jaqueta al penjador del rebedor. que les 'havaianes' ja no. la banda sonora dels dies d'aquesta época de l'any sempre pren un altre to. les lluminositats són diferents. he tornat a posar l'últim LP dels Yo La Tengo a l'i-pod. m'encanta la història sobre el perquè del seu nom. la seva actitut d'independència sense etiquetes, i el seu pop rodó, sensible i d'una calidesa sentenciant. han arribat uns oncles a casa per ajudar amb els preparatius de la boda. m'agrada com la tia María sempre diu les coses com les pensa, amb una barreja de fermesa i tendresa encoberta. i el seu marit, blanc de bromes afables en cercles familiars, sempre posa aquella cara de bondat pròpia de les persones que no hi senten bé. els sords acostumen a fer cara de bones persones. acabo de caure en el compte. tarda de dilluns festiu cloent la trilogia de The Godfather. reitero les meves preferències vers Robert de Niro abans que Al Pacino. després sessió de dj amb dos espectadors que no estaven per mi. necessito una maleta més gran pels compactes. les mescles comencen a sonar acurades. els loops comencen a ser continus, sense distingir clarament el tall. les velocitats i ritmes es van acompassant. el tacte dels 'faders' va éssent més amable. melodies de The Flaming Lips, Peanut Pie, Erlend Oye, New Order, DJ Shadow o Black Strobe. certs símptomes de refredat em reprenen. assisteixo a classes magistrals que em fan treure el barret de forma metafòrica. i segueixo tenint tendència a enamorar-me a la primera de morenes de somriure simètric i penetrant. sempre penso, amb un somriure als llavis, quan li dic al meu amic economista que avui m'he enamorat un parell de cops pel carrer. i ell, garant de la ironia fina, em respon: tu???

Àudio: The Smiths: some girls are bigger than others