diga'm lletraferit...

ja sabíem que ningú havia dit que les coses fossin fàcils. ja coneixiem la retòrica. però segueixo fixant la vista cap al fons de les sales d'estar quan no entenc les coses. quan no són com voldria i no entenc de motius. suposo que crèixer deu ser una cosa així, adonar-te que hi ha coses boniques que no poden ser. i punt. que seus a sofàs de disseny amb la dona que t'agrada i et ve al cap la cançó de calamaro. que la mires i, de cop, te'n adones que fa una estona que parleu en passat. i que els condicionals no serveiexen per guarir certes ferides a l'ànima. farà falta alguna cosa més que cotó fluix i una mica de iode per curar-les. sean lennon canta a l'auto, mentre intentes retenir certa olor i el tacte dels llavis per recordar. segueix cantant mentre tornes a casa amb la vista lleugerament emboirada. em sembla que no m'acaba d'agradar això de madurar a base de caigudes i recollides. però crec que les normes ja estan escrites. i ningú fa cara de poder canviar-les, almenys a prop d'aquí. aquest vespre aniré a veure saint etienne. potser sol. penso en la veu de sarah cracknell com a anestesiant. i com va dir algú, no sé si escolto música pop perquè estic trist, o estic trist perquè escolto música pop...

àudio: andrés calamaro: algo contigo