tenir la sensació de despertar-se i no saber dibuixar amb línies gaires precises el passat més recent. sensació de post-operatori. enfocar la vista per la realitat més pròxima i ubicar els fets. un divendres qualsevol, com la cançó de mishima, t'espetega aquesta sensació. aquí no tens el cos connectat a cables, no hi ha llençols blancs que oloren a lleixiu, ni màquines estrambòtiques que emeten pius estranys. res d'això. però la sensació és la mateixa. la d'acabar de passar una operació i començar a ser conscient del que t'ha passat. començar a recopilar. adonar-te del que ja no tens. del dolorós d'una absència. de palpar la feblesa. de pensar unes coses i sentir-ne unes altre. veure un cantant amb dots pel ball i dosis de 'flow' evidents que rapeja quotidianitats. de sobte deixa anar dues paraules recorrents al seu discurs musical. dale gas. i llavors arriba el cop. el que et fa enyorar les coses d'una manera exagerada. l'estòmac deixa de ser una mongeta mal feta i forma un cargol gairebé perfecte. aquí no hi ha bates blanques, però les coses dolen com si fóssin reals. perquè t'acabes d'adonar del què ha passat. ara ja saps què és el que ve. com sempre la teoria es coneix d'entrada. sortosament aquí no hi ha metges amb barba i receptes de color verd. bé, sí que n'hi ha. el metge sóc jo i només em manca estampar la signatura a la recepta.
àudio: ketty lester: please don't cry anymore
2 comments:
El diagnòstic és el primer pas... Ànims, tots ens en sortim, de les males èpoques..., i normalment airosos! Una abraçada
sovint, és necessari que tot es renovi...per començar de nou.
ànims!
*
Post a Comment