diga'm lletraferit...

els pèls recargolats de la barba se'm passegen entre els dits. encara falta estona per entrar a la sala. la safata de quantiosos minuts per omplir em convida a caminades pel centre de la ciutat. la del so dels ferrers i les scooters que llegia avui a un article. em produeix una sensació de tristor ampla haver de caminar amb les mans atentes a la meva bossa. resulta d'una incongruència general i una feredat que em provoca instints paramilitars a les venes. els turistes baden a banda i banda amb el paisatge. un barber escombra unes poques de restes del terra. a les llibreries ara venen xapes i moleskines. demano una talla 9'5 que se'm ajusti millor al peu. negre color patrimoni de la humanitat ben vestida. el temps s'escurça i l'acabo de desfullar entre tallats tardans i quatre notes apuntades en trossos maldestres de paper. la gent fa cua per entrar al cinema. albiro cares de dones conegudes i de presentadors de la televisió local d'aquí. wayfarers de regal. ramon rodríguez canta, parla i apareix a la pantalla. malauradament amb un to pesat i inconnex que malmet el resultat. el públic omple les butaques. al meu costat una altra noia que ve sola. cap dels dos comenta la seva condició solitària. aplaudiments al cinema (aberració estúpida contemporània) i desfilada cap a les cases de cadascú. sobre the new raemon em quedo amb l'afirmació feta recentment per una escriptora mallorquina, resident a la barcelona moderna. explicava que en aquesta ciutat tothom es sent infeliç i molt sol. la gent escolta the new raemon els dissabtes pel matí, amb les seves enormes ressaques, després d'haver sortit per la nit sense haver trobat un nou amor.

àudio: the new ramon: por tradición