l'hivern no era prou càstig. dies d'estar-se a casa per prescripció mèdica. el cuní apareix a la pantalla de tv de casa enlloc de la del ordinador a l'oficina. les migdiades són generoses i exageradament plaents. els temps per la lectura han tornat. acabar llibres que ja feia massa que encapçalaven la pila de la tauleta de nit. encetar-ne de nous recentment adquirits. perdre finals de la copa anglesa. comprar discos dels teenage fanclub de segona mà a homes britànics. pijama a mode d'uniforme. cuinar sense presses. salmó al 'papillote' amb mostassa. riure d'aquella manera que només aconsegueixo molt poques vegades amb ricky gervais. sí, ja feia un temps que el coneixia. però hi ha qui t'acusarà de pujar-te al carro del queda bé. ho havia fet sense adonar-me. com murakami o d'altres. però sovint és en va. hi haurà qui encara et dirà pedant algun divendres nit. per verbalitzar el que penses i la resta no s'atreveix a pensar. ja no tan sols a dir. portar certes ulleres o vestir de certes maneres no vol dir per força haver-se comprat el carnet de militant d'alguna mena de tendència. però, mira, les explicacions es van fent sobreres. i ja en són uns quants, els anys que fa que ens afaitem.
àudio: tennis: i'm spartacus
No comments:
Post a Comment