he tornat a arribar tard a descobrir coses que seran imprescindibles. la coneixença d'oïdes hi ha vegades, que de tant rondar, es dilueix i es converteix en ganes de conèixer i palpar. com redescobrir la figura d'artur estrada en un documental de l'heliogàbal, i entendre moltes coses. recuperar els primers discos de nueva vulcano. capbussar-se en aquest punk brut de lletres jeroglífiques i abraçar nous conceptes. cultura fornejada a barris propers, construïda amb materials sensibles coneguts i servida amb encert i contundència visceral. per celebrar les bandes que se'n poder dir. les que enceten himnes i la gent coreja des d'allà baix, confonent melodia i càntic. els que deixen un braç lliure, per aixecar-lo, mentre a l'altre sostenen estèticament una cervesa i una cigarreta. se apagan las luces...

la sagrada família

Se apagan las luces de la Sagrada Familia que formamos. Santísima Trinidad tu y yo y las dudas nunca a la altura. Bajo tierra cojo la línea azul que aún nos ata a un proyecto inacabado y mítico como tu necesidad de enfado. Tus palabras: ayer inadmisibles, hoy entrañables, mañana memorables. Tus uñas: clavadas en mi piel, pequeñas, mordidas tal como nuestra posibilidad de cambiar todas las cosas construidas sin pensar en su final.

àudio: nueva vulcano: sagrada família

l'efecte zeigarnik consisteix a recordar millor aquelles coses que tenim pendents de fer que no pas les que ja hem resolt o acabat. em pregunto si deu existir alguna teoria semblant amb la capacitat de fer coses, que no realitzes normalment, i que portes a terme quan més ocupat estàs. l'activitat genera activitat. segur que algú ja ha posat nom a això. i els dies es succeeixen sense aturador i restes jornades enlloc de sumar-les, mentre algú a l'oficina recorda que tal dia farà un any. esmorzars de peu a la cuina. tantes cançons a l'i-pod exponencials a llambordes trepitjades i bitllets de bus redecorats amb tinta industrial. evasió típica amb cigarrets, la meitat ara que abans, a bars amb taules de fusta rància i dones que creuen i reposen les cames sota les seves natges turgents. evaporació mental amb dies de muntanya. recobrant la micologia i les caigudes pel sòl moll. els tons marrons apoderant-se de tot, mentre els bolets es cuinen a foc lent a la cassola. creuar, només, les cames i exhalar aire per les fosses. prenent d'aquesta música autòctona i cantada en sentit vernacla que ara sembla estar de moda. tot pregant perquè l'ús i bombo no la provoqui flames. tinc la sensació que alguns complexes generacionals estan caient de damunt nostre, i agrada, en general, cercar el retorn a la sostenibilitat orgànica.

àudio: sanpedro: aribau

el respecte per setembre s'evapora com la seva presència al calendari. vertigen pel novè mes i respecte ampli. per ser jo coneixedor de la magnitud dels seus dies i, també conscient, del seu pes en anuaris personals anteriors. els vespres s'atropellen davant dels vidres sense tenir el sopar a punt encara. les tardes prenen una línia meridiana al bell mig de trajectes en bus. on masego l'i-pod amb les mans i de sobte em ve al cap brian jones. i aquella mítica verborrea dels entesos en música sobre els primers stones. servidor es limita a nombrar-los pel nom, que no l'adjectiu, com a forma de respecte. mentrestant mishima continua fent-se un gegant aquí, a dins. recordar la veu de carabén potser són paraules majors. la roda dentada de la rutina comença a deixar de grinyolar. contar dies en forma de suma i resta, cerca intensiva de vermellors al calendari, imaginar quin calçat amb quina camisa, cuinar en futur i comprar pantalons nous. raquel sans vesteix blau cel i les converses de sobretaula són pur murmuri. compactes perduts, llibres per encetar i fulards per estrenar. engranatges.

àudio: the rolling stones: under my thumb

the radio dept. sintetitzen un vespre dominical a l'ús. el pijama es veu sorprès per l'arribada d'una tímida foscor, avançant-se de nou una mica més cada jornada. sons harmònics de factura sueca iconografiats en joves de poc pèl a la cara que toquen la guitarra mirant-se el seu calçat suposadament esportiu. tardes pilotades des del sofà on el desdeny és còmode i no fereix. imagines la barba començant a despuntar a les galtes si no fes molt temps que no te la rasures. nits de capdesetmana amb festes al barri, tot repetint rituals que venen de molt enrere i encara et lleven somriures a hores estranyament desvergonyides. la vista enrere, de nou exercici inevitable, porta aquest cop a camises de quadres i mirades clares. i tot plegat al com ha canviat tot tan típic de casa mental nostra i de retruc al qui dia passa any empeny. però seguir saludant cares conegudes a barris nostres deu ser símptoma positiu encara. servirà per aglutinar aquelles sensacions del pantone personal. mirar films a cases amigues i tornar tornar a casa. no deu ser dolent.

àudio: the radio dept.: freddy and the trojan horse

una perfecta exposició, al meu parer, del què significa l'estiu. allò de la laxitud temporal estival i els motors dièsel. nocilla per tothom.

"Sólo conocemos las cosas cuando llegamos a sus límites. Sabemos que el mar es el mar, y no una fotografía de una pecera, cuando vemos su orilla. Sabemos que el Quijote es el Quijote no por una página abierta al azar, sino porque tiene unas tapas, normalmente de sólido cartón, tipografía antigua e innecesarias letras doradas, que nos lo dicen. Una víscera humana, puesta en una mesa de operaciones, podría pasar a simple vista por la de un gorila porque falta la piel en la que reconocer el cuerpo total. Los indios navajos tienen claro que son indios navajos porque es más allá del límite de su Reserva donde pueden comprar el alcohol que en el interior de su cultura no se les permite consumir. Esta peculiaridad de los espacios también opera en el tiempo, especialmente en septiembre, que llega de pronto y sólo entonces sabes que existió una cosa llamada verano, centro de un cronómetro eternamente dominguero y ciego, sol directo a los ojos que no te permite ver más allá de esa sartén a la que llamamos agosto. Y llegan las fotografías, que a pesar de estar hechas de materia, son un recuerdo, un límite en el tiempo. "

agustín fernández mallo a Ctrl+Alt+Supr (suplement Cultural)

àudio: pale sunday: shooting star