Pop colorista

Seguint l'encertada proposta d'en Dani de recomanar grups musicals, prenc el testicle (perdó el testimoni) i també aprofitaré per recomanar-vos de forma enérgica un dels meus grups preferits.

Són cinc, són de Toledo i es diuen The Sunday Drivers. En primer lloc, val a dir que la seva carrera és de moment molt curta, ja que només tenen 2 discs al mercat i ara estan preparant un tercer. El seu segon disc, i altament recomanable es titula "Little Hearts Attacks", i en destaquen cançons brutals com Often, Tears & Years i On my mind.

La seva música és pop autèntic, pop colorista, ple de matissos i que es capaç de beure de la melancolia d'aquest gènere musical, però dotant-lo d'una vitalitat sorprenent que atorga grans dosi d'el·loquència sonora. Les seves cançons van fluint de la mateixa manera que ho fa un riu, van vessant gota a gota, destil·lant qualitat i una sonoritat agradable. Com a bons creadors de pop són uns incansables cercadors de la cançó rodona, de la melodia lleugera però específica. És a dir, aquella que ens transporta a un escenari de simplicitat però carregat de detalls que atorguen fermesa.

Sense cap mena de dubte us els recomano. Aquí encara no són molt coneguts, però com passa sovint, són força valorats a l'extranger, especialment a França, on una discogràfica els ha publicat el seu darrer LP. Aquest estiu, els que tingeu la sort d'anar al FIB els podreu escoltar, i us agradaràn si us agraden altres grups "poperocoloristes" com Teenage Fan CLub, The Divine Comedy o Wilco. D'aquests últims van fer de teloners en la seva gira espanyola.

Estic segur que en sentireu a parlar, i bé...

Àudio: The Sunday Drivers:"Often"

A por quién???

Ahir a la nit, la selecció espanyola va caure eliminada del Mundial de futbol...fins aquí cap fet destacable. De fet això no és descobrir la sopa d'all, no és notícia. És com dir que hi ha gent que passa gana al món, que no em tocarà la Primitiva, que demà al matí sortirà el sol o que aquest estiu és possible que no lligui res de res...són coses que es saben, perquè sí.

Doncs tornant al tema que m'ocupa, he de dir que m'havia proposat de no parlar del tema. Aquest any havia intentat fer la vista grossa i no anar a fer mal sobre la debalce esperada. Però no me n'he pogut estar. Després de sentir barbaritats com les que ahir es van dir per les ones ibèriques, em venen ganes de refundar, pel meu compte, Terra Lliure (aclareixo que això és una exageració, el que els literats en diuen una hipèrbole. Sinó el Dani encara em dirà terrorista...)

Així doncs, abans de la retransmissió del partit entre Espanya i França, la cadena SER (suposada emisora estatal de caire progressista) va deixar escapar una joia digne d'esment. Després d'escoltar-se l'himne nacional espanyol (l'únic del món que no té lletra...segurament perquè quan el van fer encara no sabien escirure), dos dels comentaristes convidats van deixar anar el "torito español" que els corre per les venes. Així, Antonio Camacho va arribar a dir: "Qué bonito el himno. Es que no puedo entender com hay gente que no se le mueve algo por dentro cuando lo oye. Los que no sienten nada por dentro con el himno son unos desgraciados". Tot seguit, animat per l'espanyolisme caspós, Poli Rincón va afegir: "Es verdad! Esos que se mueran!"(¿?).

Doncs això és el que hi ha senyors. Aquesta és la cara majoritaria que ens ensenya Espanya. I no cal arribar als extrems de la COPE (van dir:"En este mal momento político para el país, con una España rota, que bonito es ver a toda la afición unida"), sinó que parlem de la Cadena SER...

N'estic cansat d'aquesta gent, del seu provincianisme, de la seva mala llet...Estic molt cansat de la cara lletja que Espanya ens ensenya tan sovint. Conec l'altre cara més amable, però insisteixo en que qui la aguanta no fa prou per mostar-nos-la. Perquè haig de voler que guanyi Espanya? Si poguéssin m'obligarien per llei. I gairebé ho fan, perquè l'estat espanyol, juntament amb Itàlia, quan porta els seus equips esportius a jugar a l'extranger, no representen a una federació epsortiva, sinó que estàn representant, per llei, a Espanya. Una verdadera anomalia...

Però bé, la selecció espanyola ja ha caigut. I això ens estalviarà unes quantes dosis de patriotisme barat.

Espanya ja està fora del Munidal...i jo encara no m'he mort...

Que n'aprenguin!

Amb "r" de rutina...

Un soroll ensordidor i estúpid et desvetlla d'un estat de somni.
Com pots et desfàs dels llençols que t'aferren al matalàs. Mentre intentes recordar com et dius i on vius, camines desorientat vers la dutxa, la millor aliada a primera hora del matí. Poc a poc el cafè intenta sortir de la cafetera i els cereals es remullen amb la llet, mentre tries endosmircat entre les possibilitats del teu armari.
Cada cop més pres, es repeteixen les ullades al rellotge, al mateix temps que a fora van posant els carrers. Enfiles la porta de sortida, mentre reviscolen algunes notes del teu reproductor mp3. Així, acompanyat pel "Here comes the sun" dels Beatles fas la teva entrada descendent al subsòl urbà. Corres, com pots, per poder refregar-te amb la resta de mortals, a l'últim vago a punt de marxa.
Observes les cares, algunes adormides, altres ficades entre pàgines de diari, de la gent que t'envolta. Amb sort, alguna mirada creuada, d'una jove estudiant, t'arrenca el primer somriure del dia. Tanmateix esperes que no sigui l'últim.
Al cap d'una estona, et retrobes amb la claror i l'asfalt, mentre Barry White et canta a cau d'orella "You're the first, the last, my everything". Comences a entendre que ja és inevitable la teva arribada a la feina. Finalment hi arribes, tot contant les hores que et falten per sortir-ne.
Creues quatre salutacions forçades amb la resta de mortificats que comparteixen tancament laboral amb tu. Així, encens l'ordinador que estàs fart de veure, mentre corres cap a la màquina de cafè esperant que la cua no sigui desmesurada. Obviament t'equivoques. Com cada matí la gent espera la seva dosi de cafeïna per esmorteir el seu particular suplici.
D'aquesta manera, amb el teu sucedani amb doble de sucre, retornes a la teva taula, i saludes a la teva companya inseparable, la pila de papers que, inmòbil, cada matí la trobes tal com la deixares el dia anterior.
És així com van passant les hores, lentament, molt lentament. Les agulles del rellotge rellisquen com si d'un cargol ancià i encrostat es tractés. Els ulls et fan voltes clavats a aquella maleïda pantalla. Els pulmons et demanen a crits una pipada que els injecti nicotina, i l'estòmag et recorda que els humans, cada certes hores necessiten ingerir aliment.
Però de forma esperada, i amb una puntualitat britànica, arriba l'hora de sortida. I així espero que sigui cada dia, perquè això és lo bo que tenen les rutines...cada dia, de forma inexhorable, s'acaben sempre a la mateixa hora...

Àudio: Ocean Colour Scene: "The day we caught the train"

"Persones" llosca...

En el nostre estimat barri de Sant Martí és un dels barris amb més història i més bagatge dels que conformen l'entrellat de la nostra bonica ciutat. Tanmateix, en aquest nostre barri, com succeeïx en d'altres, prolifera un conjunt de "persones" que jo els considero llosques. Una llosca és el que els castellans en diuen "colilla". És a dir, el filtre del cigarret, que un cop ja ha estat ben xuclat, es llença a terra perquè no serveix per a res més, i se'l trepitja perquè s'apagui de forma definitiva. Doncs aquest col·lectiu llosca, és el que es coneix com a "cholos" o "pelaos", o que en altres parts de l'estat se'ls anomena "bakalas".

Acostumen a habitar en el nostre encimentat barri, encara que s'aglopen en zones com la verneda o el clot de la mel. En la seva versió masculina s'autoanomenen "Yona", "Maikel" o "Piyuli". D'altres van més enllà i posseeixen alguns mots tan indignes com "El chincheta", "Garrapata" o "El Tano". Així mateix, en la seva versió femenina trobem maravelles lèxiques com "Puri", "Vane" o "Deborah" (val a dir que sento prelidecció per aquest últim...).

Antigament portàven un cendrer per pentinat, samarretes de la talla S, panatalons de xandall amb botons i bambes Nike amb càmara d'aire d'uns 18 cm d'alçada. Mentre les fèmines llosca, lluïen top de tirants, clatell rapat, panatalons blancs amb inscripció amenaçadora dalt les natges, tanga negre i unes sabates "Buffalo" amb plataforma.

Tanmateix, avui en dia han reformat el seu "plumatge", però encara podem trobar vestigis d'aquesta indumentària que s'erigeix com una escopinada al bon gust.

Més enllà de les seves robes, també cal esmentar que parlen exclusivament en castellà i no entenen el català. Escolten "música" de llauna, amb mestres de la lírica com "Pastis & Buenri" o "Xavi Metralla". Acostumen a moure's en cotxe, que és un Hyundai Coupé, un Seat León o un Citroën Saxo. En color groc o vermell, sempre. A més, és "tunejen" els seus cotxes, i a sobre ho llueïxen amb grandiloqüència. Solen tintar-se els vidres, retolar-se lletres xines al vidre posterior, canviar-se les llantes, posar-se rodes de 25 polsades, tubs de ferro cromat tan grans que hi podrien cabre ells a dins i també es posen equips d'àudio per escampar la seva merda per allà on passen.

D'altra banda, s'aparellen amb facilitat. Gaudeixen d'una promiscuitat lluïda. I "marquen" a les seves xicotes (ells en diuen "churri", "parienta" o "cervatilla") posant-li la mà al bell mig de l'entrecuix mentre passejen pel carrer. I és aquest, el carrer, el seu medi d'acció més important. Hi passen el 90% del dia. No crec que tinguin res millor a fer. I això provoca que els haguem de patir la resta dels mortals...

En fi, suposo que a aquestes alçades ja haureu endevinat perquè els anomeno "persones" llosca...Doncs perquè tenen la mateixa utilitat social que una burilla de cigarro, perquè també se les podria trepitjar i perquè ningú les troba a faltar quan s'han llençat pel carrer...

Modernitat "agbariana"....

Aquesta és la torre Agbar. Edifici de nova creació, que des de fa uns quants mesos ens acompanya als vianants i ha entrat a formar part de les postals típicament barcelonines.

La torre Agabar, que segns el seu creador Jean Nouvel, té forma de guèiser, i segons alguns cociutadans més rudes té forma de pene, falo o com volgueu dir-li.

En aquesta línia, he sentit molta gent dir-li que no li agrada. Sobretot el gran amic Sala, que la té tot just davant de la seva finestra, i diu que no és la imatge que més li contenta de veure, cada matí, quan obre les cortines de la seva habitació desendreçada de forma perenne.

Doncs jo vull dir que la torre Agbar m'agrada. I ho dic ben fort. De fet, fa temps que la defenso. Aquest edifici estimulant. s'ha convertit en poc temps en una icona de la modernitat barcelonina. La ciutat comtal ha esdevingut des de fa uns anys com un eix d'avantguarda, avenç i garant de noves tendències. I la torre Agbar no fa més que engrandir aquesta etiqueta.

Així, me'n alegro de veure tot sovint, mentre passejo pel meu barri aquesta figura trempadora. Ja sigui de dia, despertant junt amb els seus edificis veïns amb el ressol de company. O ja sigui de nit, il·luminant amb centenars de colors la fosca nit, sota la mirada incrèdula, i un xic corpresa, de la lluna mediterrània.

Àudio: "Macba girl". Love of Lesbian.