Ha estat una sorpresa, més o menys agradable, trobar aquí el fred i les fulles al terra creant un clima més idoni pels fulls de calendari que ja han caigut. He deixat enrera un país que m'ha enamorat en moltes coses. En la basta gamma de verds que s'ajeuen sobre els prats. En la bondat i hospitalitat de la gent d'un país germà. També de Donosti, que diuen que "el peine del viento" de Chillida està allà per pentinar el vent que entra a la ciutat perquè ella és tant senyora...I aquesta imatge m'emporto. Llàstima de la pluja incessant i agotadora que martiritza i enfosqueix la brillantor dels seus paratjes. Han estat dies de bromes, rialles, descans i coneixença de llocs nous. Un pas més en la cerca de postals mereixedores de xinxetes de colors. Passats que formen un "frame" per ser penjat. Però ja han acabat els dies de festa i els horaris llibertins, i de nou rutina. Sense cap ganes de deixar-la passar, l'has de deixar seure al sofà que decora el menjador de la teva cotidianitat. Com aquells convidats que sabies havien de visitar-te però no en tens cap ganes. Ja queda poc per acabar l'any i espero el successor amb prespectives. És hora de fer balanços i aquestes coses i encara no ser quina nota posar. No sé si hi haurà superàvit o pèrdues. De tot una mica. Sensacions menys amargues encara m'invaeixen. Espero reesmplaçar-les aviat per dolces estones. Suposo que el meu extrany estat emocional d'avui es deu a la fi dels dies de descans. Al fet de tornar a una realitat que no acaba de ser del tot com voldria. Em neguiteja aquesta sensació de no saber si sempre hi haurà alguna cosa que no estigui lloc. Si viuré moments on tots els mobles del meu habitacle vital jugaràn el seu espai amb harmònia i conformaran un tot quadrat i racional. No ho sé. Sempre hi ha dubtes. Segurament em falti aquell quadre que fa temps que busco i que no sé com és exactament. El problema rau en què sé exactament com vull que sigui. Inento trobar la dosi exacte de la convinació entre buscar i esperar. Segueixo aquí...i així...
Àudio: The Housemartins: The flag day
3 comments:
Me n'alegro que us hagi agradat el País Basc. Realment és un indret ben bonic. Preciós, harmònic. Hi ha alguna cosa que em recorda a Irlanda. Tanta verdor que amaga tant caràcter. I es que a mi em perdonareu, pero els bascos de bondadosos i hospitalaris, me'n van semblar ben poc. Això si, qui els va parir. La meva temperatura coproral augmenta perillosament si passejo per San Sabastian amb els ulls oberts. Crec que són el més pròxim al meu home ideal. OSTIA!!!
Doncs en general em van semblar molt hospitalaris els bascos...
Per cert, cal que recordis, aquí, que no ens apropem al teu home ideal...ho trobo indignant...en fi...
Sabeu tots dos que teniu una situació sexual no resolta?
Ai, a vere quan us trobeu d'una vegada per totes...
pd. els bascos no em semblen guapos, en general. Com tampoc les basques.
Post a Comment