diga'm lletraferit...

L'olor d'escudella provinent de la cuina, el petit arbre farcit de xocolatines i els repetituis i monòtons programes televisius mostren que és dia de Nadal. Avui l'emplaçament és diferent i persones noves envolten la taula en aquest dinar tant nostrat. Suposo que això és símptoma de que els temps van canviant. Com ho fan les persones. Quan erem petits no hi havia grans canvis a la vista i, cada any, tot succeïa com ho havia fet la vegada anterior. Però el temps passa, les entrades es fan més visibles i les experiències s'acumulen i divergeixen. Creant noves sinergies amb diferents estats d'ànim. Ahir la nit de Nadal, tot i diferent no va canviar gaire. Sopar familiar amb el caliu de les persones que més et coneixen. I la missa de les dotze. Cada any amb menys gent, més canes i més absències. Aquestes dates tant bucòliques m'omplen el cap de coses per escriure. Sentiments que creixen i s'acomoden en parts més o menys fosques. Encara espero rebre aquell missatge d'aquella persona especial. Com poden canviar tant les situacions en tant poc temps? Tanmateix avui toca familia. Dinar de tres plats, alcoholisme desmesurat que provoca somriures exagerats i molles de pa sobre la taula. Veuré marxar el dia encara assegut des de la taula. Et trbo a faltar. Com ahir. Com demà. Espero que aviat bufin altres vents...

Àudio: James Brown: It's a man's, man's, man's world