diga'm lletraferit...

*Monferry. Entrepans freds i calents

Sunday...la calma aplicada a les últimes setmanes segueix més o menys establerta. Regna aquella sensació que els dies passats són molt llunyans. I que el temps corre molt depressa. Com sempre. El dissabte va arribar després d'haver-lo ansiat durant dies. Hores dormides amb intensitat, tassa de cafè amb llet, cendrer embotit, pijama i navegació tranquila. Tornava a sonar Jack Johnson. Com tant últimament. Potser per transportar-me a paratges de platjes, ones, surf i filosofia de vida pausada. Cafè de vespre amb dos dels grans. Amb regal inesperat i agradat enormement. Sopar amb els amics de sempre. Salutacions efusives i sinceres. D'aquella gent amb la que has crescut i has viscut molt, malgrat segurament ja no comparteixis moltes coses. El whisky va fer la resta. Dones borroses en la ment. Contrastos de temperatura. Fi de festa que desinflà la prespectiva d'aquella nit. La culpa un d'aquests llocs plens de crostes, gossos flauters i peus negres. Cada dia més lluny del que em ve de gust i del que penso. Un altre cop hores de son gaudides i esmorzar al bar de sota casa. De fet sempre vaig al tercer. Diari encetat per la contraportada i cap veïna que em distregui la lectura. Tarda amb el nostremésqueunclub. insults, febrada verbal i impotència. Però tranquils, tot arriba. Aquest any també. Per què és tan immens Lionel???





Àudio: The Pinker Tones: Que viva la juventud!