Per a mi la compra de discos resulta un plaer palpable que va més enllà del desemborsament monetari. Tot plegat té la seva litúrgia. Gairebé esdevé un ritual. Acstumo a fer el recorregut des de nacional fins electrònic passant per pop-rock internacional. Aquestes tres parades obligatòries són complimentades, segons el dia, a les ofertes, reggae, jazz, frança-itàlia, soul, hip-hop...Tanmateix, el propi lloc també fa variar les circumstàncies. Les grans botigues tenen massificació i excés de gent que no sap ben bé que li agrada o que voldria que li agradés. Els llocs més reduïts s'hi agraeix la calma i l'enteniment dels qui t'envolten. Sempre m'enrabio quan veig l'indie espanyol barrejat amb el pop comercial en castellà. Em desespera topar amb la mirada coses que no tenen res a veure ni per acostament. Per arribar a Los Sencillos has hagut de trobar-te Seguridad Social...Plataforma per demanar una secció pròpia per la música espanyola indepent!És divertit, també, observar la resta de potencials compradors. Amb aquell bonic 'clac-calc' dels cd's caient cap endevant veus diferents tipus de persones. Diferents tipus de butxaques. El modernet amb pantalons de 'pitillo' que remena entre Mando Diao mentre s'acaricia una prominent patilla. L'adolescent que per revelar-se es vesteix de 'heavy-gòtica' tria algun cd d'Incubus, mentro aguanto les arcades darrera. El penjat que sense treure's els cascos, no busca amb un rumb massa clar i tria des de 'el salmón' de Calamaro fins a el primer LP de Daft Punk. El 'middle-age' que es desviu remenant els vinils dels Beatles. La noia popera, que enfundada en unes bambes victòria, s'enduu a casa Ladytron i La Casa Azul. El que va d'entés, que mà en perilla es mira els prestatges amb certa llunyania, mentre es pregunta en veu alta si Miles Davis pot estar a l'acid-jazz. O dues mosses de pèl púbic incipient que acompanyades d'un amic gay xisclen al veure les novetats de La Quinta Estación i OT. També un rastes amb ulleres de pasta, que creient-se melòmen i modern...
Àudio: Fujiya & Miyagi: Ankle injuries
Àudio: Fujiya & Miyagi: Ankle injuries
7 comments:
que cool i snob que és tot en el teu món... i si a algú li agrada la música però la majoria se l'acaba baixant de l'emule per manca de capital què és? i si vas a comprar un cd en xandal? i si t'encanten los pecos? i si..?¿
jo sóc del parer que els estereotips enganyen...i sovint l'aparença acaba amagant informació més que aportarne.
En fi rastut eclèctic, que de vegades lo coooool se lleva dentro :p
Apa, petonet ;)
Eli
Ei! Veig que ara ja escoltes Fujiya and Miyagi? T'agraden?
Per cert, estic d'acord amb l'Eli...
Mmmm...noies crec que m'heu malinterpretat...no pretenia anar de trendy per la vida. Sincerament no ho sento. Només parlava dels prototips de persones que trobes remenant cd's. Tots hem vist el típic pureta beatlemaniac i la tipica nena que va de heavy per fer-se la rebel. No crec que això vulgui dir donar una imatge snob de mi, ni crec que sigui el cas...
No he criticat en cap moment que algú baixi música de l'emule, jo mateix ho faig. Ni que vagis en xandall ni que t'agraden els pecos...insisteixo que no entenc el sentit dels comentaris...
I estic d'acord en que lo 'cool' se lleva dentro...
Petons eclèctics...;-)
Ei!!! No era una crítica, almenys per part meva! Simplement m'ha agradat això que diu l'Eli que de vegades els estereotips enganyen!
Molts petons! Per cert, d'aquí a unes horetes me'n vaig a London!!!
era un comentari ironico-festiu per fer-me la simpàtica jeje.
un petonet snob com el que més
Eli
OK...no ho havia entés així...
Petons!
i BON VIATGE Àngels!
Porta'm un bocinet de London, please...;-)
Post a Comment