diga'm lletraferit...

És molt tard. Toquen un quart de dues de la matinada i la son no acaba d'arribar. Acabo de tornar de la ràdio de fer el programa. He tornat a radiar les meves propostes musicals. He tornat a sentir la meva veu (elogiada els últims dies) per ones hertzianes. Ara mateix sento aquella sensació de lleuger eufòria després de. Sóc conscient que cada cop queden menys hores per llevar-se. Però avui m'és una miqueta més igual. El cap de setmana ha passat gairebé sense deixar constància. Efímer. Dissabte dinar a pobles propers amb companyies generadores de confiança. Diumenge dinar familiar a pobles més llunyants. Encara recordo el gust intens dels fideus sucosos amb llamàntol.Uff...Poc temps per a mi en aquests dies. Molt cinema. Pel·lícules que tenia ganes de veure i altres que frisava per reveure. 24hour party people. Que gran. Una manera diferent d'explicar coses. I coses que no sempre s'expliquen. Però que estan allà. Que formen part del nostre passat i de la nostra cultura. Potser superficial o potser poc barroca. Tinc ganes d'escoltar els Happy Mondays de nou i veure aquell personatge ballant per sobre l'escenari. Vaig solucionant petites coses del dia a dia i això em fa sentir bé. Resulta sumament recomfortant aquella sensació 'post' d'haver resolt quelcom. Per petit que sigui. Fer palesa una validesa més o menys formada per ressoldre històries o historietes. Materials o, fins i tot, personals. Molt en la línia meva d'últimament. De sentir-me bé. De bufar antigues boires. De somriure amb més candidesa a certes recepcionistes. D'escoltar més soul i música negra. De matins de cafè i llit recent fet. Aquesta és part de la meva història...

Àudio: Jack Johnson: Flake