diga'm lletraferit...

S'ha espatllat el televisor de casa. Un 'pef' i ja no ha tornat a donar senyals de vida. Resulta totalment desconcertant sopar amb la ràdio sonant de fons. Semblava una postal antiga, tan sols faltaven els talls de llum i el so llunyà de les bombes...Tot plegat és una d'aquelles coses que fan aturar-te a pensar en determinats bucles cotidians. En els que entres i no coneixes de la seva naturalesa fins que algun petit esquinç atura la maquinària. El dia d'ahir passa amb aquesta calor enganxosa. Els voltants de l'editorial romanen farcits de personatges 'made in Sònar'. Nòrdiques esprimatxades amb poca roba, japonesos amb cascos de mides desorbitades i 'hooligans' de l'electrònica de mandíbules desencaixades. La noia de mirada romboidal em pregunta el perquè del seu apel·latiu. Has trigat a preguntar-ho, li dic. La posterior explicació li arrenca una rialla. Jo només poso aquella cara seriosa típica meva. M'explica que els homes a vegades es cansen d'esperar. Potser. La nit em porta a la terrassa d'aquell bar on fa anys que peregrino. Salutacions a amics d'aquells de tota la vida. Abraço al meu amic dissenyador i conductor de vespa. La noia eclèctica. L'amic que conec des de fa 20 anys i futura parella als plats (aviat donaré més notícies). Els dos incondicionals de fatigues universitàries i extens 'background' compartit. La noia de nom exòtic i l'amic jugador de bàsquet. Culs de cervesa, calades adobades i somriures. Senta bé anar veient certes persones cada cert temps. Crec que puc dir que em sento bé. Des de que he sortit del llit he escoltat uns 6 lp's. Segueixo essent un malalt de determinades circumstàncies. I bé...

Àudio: Wilco: Summerteeth