diga'm lletraferit...

Son de migdia. Gaspatxo, carn a la planxa i cireres. Tres petards esclaten sota el balcó. Sona l'últim LP d'Arcade Fire que he comprat fa pocs dies. M'adono de la trascendència disminuient de dates com les d'aquest vespre, a mida que corren els anys. Recordo el neguit d'un dia com avui quan el cabell em cobria tota la superfície superior i el pèl no poblava les meves galtes. Petards, fonts i artefactes voladors em provocaven bullofes als dits. Tots els sentits es foragitaven. De fons, les persones més grans menjaven coca i cava i parlaven de coses que jo no entenia. El folklore típic del nostre país segueix funcionant i l'edat provoca que vagis adaptan-t'hi. Passaré la nit cap al sud. Gaudint de la companyia d'aquells que han estat sempre. Multitut de cares conegudes i estimades. Segurament no sonarà la música que jo posaria, ni parlaré dels temes que jo conversaria. Però lluiré somriure sincer. Ja acaba una altra setmana. Segueixo necessitant vacances. Segueixo patint la calor com a os polar que deuria ser en una altra època. Crec tenir una bona idea per a un guió. Tanmateix, la falta de dates pot tornar a relegar-lo a la llista de coses no materialitzables. Però potser no. Últimament em sorprén molt el caire que prenen certs esdeveniments. Noto el tacte d'un cos extrany a les mans. Crec que són alguna cosa semblant a unes regnes...

Àudio: The Durruti Column: Sketch for summer