Havia llegit alguna vegada la idonietat de que les males notícies sempre es millor que t'agafin recent dutxat i ben vestit. La cosa no ha anat així. A mig matí m'ha trucat el meu amic economista per dir-me la mort de la mare d'una antiga companya universitària. No la coneixia, però sembla que sí. L'estupefacció inicial ha deixat pas, al cap d'una estona, a un estat extrany. 'Mal cuerpo' en diuen els castellans. Certa sensació d'humitat ocular i només aquells somriures forçats que apareixen, tan sols, si mires cap a baix. Necessito una abraçada. Si fos teva encara millor. Els records s'acumulen de forma ràpida i desordenada. Inconscientment dirigeixes la mirada cap enrera en el temps. Tot plegat, extranyament, em fa sentir viu. I agraït de. Quan els sentiments, siguin del color que siguin, viatjen per capes properes a la pell, la sensació de vitalitat sempre es fa més present. Crec que tinc ganes de plorar. Llàstima que mai he sapigut fer-ho. De fet últimament he descobert que queden coses per aprendre. Situacions que cal saber portar millor. Certes cançons s'apareixen massa sovint i massa adeqüades. Donant a tot plegat un to més dramàtic. Amb un aire d'aquells de les típiques comèdies-sàtires britàniques ambientades a barris cars de London. No tinc ni ganes de queixar-me. De les injustícies i de la merda en que es converteix tot plegat. Però com em va dir una vegada una bona amiga amant dels girasols, no podem triar les coses que ens passen a la vida, però si la manera com viure-les. Té molta raó. Molts ànims pels que avui ploren...
Àudio: Wilco: Sky blue sky
No comments:
Post a Comment