ella va somriure, just després de fer un nou glop de cafè, mentre deixava la tassa.
li intentava explicar el poder de les cançons de josh rouse. ella assentia sense entendre.
llavors va preguntar per qui era l'altre cafè per endur. si tenia nòvia.
no.
feia aquella cara de no creure. insistí i començar a fer preguntes sense saber que no hauria d'intentar passejar per certs paisatges de la memòria.
no. de nou.
ella va fer una cara interrogativa.
no. perquè he perdut la confiança i l'atreviment. perquè l'última dona que em va deixar em va fer un forat al cor pel que es podia veure la televisió.
va recollir les monedes sense fer més preguntes. regalant la mirada al terra.
àudio: josh rouse: the white trash period of my life
2 comments:
aaaiiiis* no, si al final caerá la rosa una mañana de estas...besitos más castellanos que nuncaa* Muuuuuak*
Ostres, acabo de tenir una memòria d'aquestes fulminants. Al novembre de 2006 a Bikini i jo en un estat similar veient el concert de Josh Rouse i sense acabar de creure'm tot el que passava. Casualitats de la vida, suposo!
Post a Comment