eren quarts de dotze de la nit i vint-i-nou graus de temperatura es repartien de forma sudorífica per l'ambient. l'impossibilitat de dormir generava un neguit de sobres conegut. repartia sospirs i posicions sobre el matalàs. recorrent a l'antiga tècnica del record per evocar al son. pensava en la parada del bus a dos quarts de set del matí. la dona gran que, primer vergonyosament, em comença a gesticular al davant perquè em desproveeixi dels meus cascos. després de fer-ho i de poder escoltar-la nítidament, comença a parlar, desvergonyidament ja, del meu cabell. m'explica que se n'ha adonat de lo guapo que sóc amb aquest tall de cabell. que com podia anar amb aquelles rastes tant llargues. que, abans, em veia i pensava " y este chicho...". que lo contenta que deu estar la meva mare i insisteix en la suposada bellesa que ara suposadament apodero. jo vaig somriure i, al mateix temps, vaig recollir els dos glòbuls oculars que m'havien caigut a terra fruit de la sorpresa. de totes maneres li vaig donar les gràcies i rebutjar les disculpes per la seva osadia. estort encara vaig tornar a vestir les orelles de música, amb el pop naïf de joan miquel oliver, i vaig pregar que arribés l'autobus. per continuar amb un dia que sospitava no tornaria a portar més divertiments alteradors de normalitat d'aquesta mena.
àudio: joan miquel oliver: petit homenet
3 comments:
Petit homenet, genial. I l'espisodi amb la iaia, també. Vigila que no et faci proposicions indecents, ara.
sa barba t'arriba a sa panxa i sempre feliç vas xiulant...
Hosti, avui he estat xiulant tot el dia la cançoneta que xiula el petit homenet... Per cert, the Divine Comedy genial...
Post a Comment