diga'm lletraferit...

ja havia oblidat que caminant pel carrer pots enamorar-te, no només de dones amb dessuadora i xancles, sinó també de ciutats. senceres. NYC m'ha regalat tal record, en format de vint-i-quatre hores continues en dosis jornals diferents. a més, d'una forma voluptuosa. una ciutat exagerada on tot que sembla orquestrat per alguna mà invisible. l'espai als carrers resulta marejant. perquè NYC em fa recuperar les majúscules amb el seu propi sentit d'existir. per la seva gent. els seus aparadors. els seus telèfons tàctils al metro que en algun lloc deuen regalar. els seus cafès, que tot i ser pèssims, són per endur i es serveixen en galleda. pel gust a vainilla. els negres, xinesos i hindús amb robes més cares que les de la majoria. l'"hola. com estàs" de cambreres i botiguers. per no fer pagar per l'aigua de l'aixeta mentre esperes una hamburguesa. central park i strawberry fields. la bellesa de les dones, les que s'operen i les que no. bredford av. l'espectacle que suposa sortir al carrer. la llibertat del qui es permet xancletes negres i mitjons blancs. els horaris amables. el soho sencer el portaria a la meva ciutat. per l'apollo theater i les pistes de bàsquet de harlem. east village i les botigues amb marques angleses en un primer pis amagat. les bosses de cartró. per tantes coses que caben a la maleta i que no. NYC porta majúscules i quelcom intangible, a mode de fragància, que sembla a punt d'embafar-te, però deixa aquella vertiginosa i estomacal sensació d'estar sempre a punt d'eclosionar.
àudio: r.e.m.: leaving new york