amb una puntualitat més radical que britànica apareixien tres dels meus herois quotidians. els que rescaten moments de delicadesa emocional i fabriquen himnes que haurien d'ensenyar a les escoles. una de les MEVES bandes. capçalera auditiva i sensacional (de sensació, concretament). tocaren els primers acords d''start again'. l'esfera cacofònica de pop es feu present. palpable. i juro que em vaig emocionar. despoblant-me de qualsevol mena de pose masculinitzadora o intel·lectualoide. una sensació molt real de la que no vaig voler fer partícip ningú. jo era molt petit enmig de la gentada despresa d'il·luminació. els meus tres herois semblaven contents de seguir fent allò que els agrada. sense estridències, complidors excepcionals. vestint camises i jerseis dels qui conten dècades enlloc d'anys. mentre desfullaven una a una la majoria de les seves grans peces d'orfebreria pop. mancats d'altisonàncies. sobris i elegants, com el negre al vestir. i jo seguia allà paint les sensacions primerenques. asserenant els jocs d'acords senzills però efectistes. sense vestir cap samarreta del grup, per no delatar-se massa a un mateix, com escrivia un dels altres herois propis. esperant, però, a acabar el concert i comprar aquella samarra de cotó. empès conscientment per l'eufòria post. sabedor de l'impuls, però massa entregat a la causa. feia menys de deu minuts que acabaven de tocar 'your love is the place where i come from' i 'mellow doubt'. què volien? jo era una fan content. i agraït.
àudio: teenage fanclub: when i still have thee
No comments:
Post a Comment