Necessito matins de llençols als peus, mirar l'hora i girar l'esquena. Aguantar l'inici del dia recolzat al coixí. I potser una mica de lectura dels contes de Capote. Potser algún disc de Curtis Mayfield o Marvin Gaye. Necessito parar una mica. Masses poques vacances en els últims anys. Deixar enrera dilluns com el d'avui. D'agre record després de viure una hora amb la mel futbolística als llavis. Per acabar treient una mica d'aquest 'hooligan' que porto dins. Opi per al poble, ja sé. Dilluns que milloren en presenciar la imatge de princesetes que porten somriure i faldilla plisada a conjunt, avui. Compartint dinar amb ella i empassan-te les ganes d'abraçar-la perquè la veus trista. Dilluns d'apuntar cançons en un paper. Melodies que em ronden el cap. El meu amic amant del techno m'ha proposat fer de parella de plats. Serà al novembre, a les festes del meu segon barri, tancant sessió. La il·lusió és enorme i les prespectives també. Dilluns de comprar ulleres noves, per fardar d'estilisme i de miopia. Les mirades miops sempre han estat molt més eròtiques. Tinc ganes de camises noves. De tirants juganers i petons a la comisura dels llavis. De havaianes als peus i escuma de cibada al cap. De l'electrònica amable d'Erlend Oye, de 'break beat' i de 'northern soul' d'Edwin Star. Tinc ganes d'amanides i migdiades XL.
Dilluns de i de tenir ganes de...

Àudio: The whitest boys alive: Burning

S'ha espatllat el televisor de casa. Un 'pef' i ja no ha tornat a donar senyals de vida. Resulta totalment desconcertant sopar amb la ràdio sonant de fons. Semblava una postal antiga, tan sols faltaven els talls de llum i el so llunyà de les bombes...Tot plegat és una d'aquelles coses que fan aturar-te a pensar en determinats bucles cotidians. En els que entres i no coneixes de la seva naturalesa fins que algun petit esquinç atura la maquinària. El dia d'ahir passa amb aquesta calor enganxosa. Els voltants de l'editorial romanen farcits de personatges 'made in Sònar'. Nòrdiques esprimatxades amb poca roba, japonesos amb cascos de mides desorbitades i 'hooligans' de l'electrònica de mandíbules desencaixades. La noia de mirada romboidal em pregunta el perquè del seu apel·latiu. Has trigat a preguntar-ho, li dic. La posterior explicació li arrenca una rialla. Jo només poso aquella cara seriosa típica meva. M'explica que els homes a vegades es cansen d'esperar. Potser. La nit em porta a la terrassa d'aquell bar on fa anys que peregrino. Salutacions a amics d'aquells de tota la vida. Abraço al meu amic dissenyador i conductor de vespa. La noia eclèctica. L'amic que conec des de fa 20 anys i futura parella als plats (aviat donaré més notícies). Els dos incondicionals de fatigues universitàries i extens 'background' compartit. La noia de nom exòtic i l'amic jugador de bàsquet. Culs de cervesa, calades adobades i somriures. Senta bé anar veient certes persones cada cert temps. Crec que puc dir que em sento bé. Des de que he sortit del llit he escoltat uns 6 lp's. Segueixo essent un malalt de determinades circumstàncies. I bé...

Àudio: Wilco: Summerteeth

*a vegades falta companyia per a segons quina música escoltar...

L'últim disc de LOL és maravellós, simplement. 'Cuentos chinos para los niños del Japón'. Tot es troba perfectament mesurat. Un bonic títol. Un estilisme lèsbic molt adient. Melodies del pop més pur que existeix. Aquell que resulta terriblement dolç sense atravessar la complexa línia de quedar embafat. Les lletres segueixen sent immenses. Analgèsics en forma de sonoritats transparents per embolcallar missatges ben afilats. Paraules que donen just allà. On no vols mirar perquè saps què hi trobaràs. Penso en certa persona quan sento la preciosa 'historia de una hache que no quería ser muda'. I apareix el nom d'una altra quan m'emociono amb 'la parábola del tonto'. Vaig llegir fa poc que Santi Balmes és un dels millors lletristes del nostre país. i avui ho he recordat. Sí, segueixo comprant música com a tendència i com a teràpia de.he sentit dir que les cançons només serveixen per tapar certes mancances més o menys cròniques. Mai m'he atrevit a rebutjar certes sentències poderoses. Fa uns quants anys va caure a les meves mans l'LP 'Howdy!' dels meus estimats TFC. Va ser el primer cop que els sentia. I des de llavors una còpia pirata d'aquell traball tenia un lloc a la meva estanteria. Des de llavors m'han acompanyat les cançons d'aquell 'scottish pop' esfèric. Ajudant-me a aflorar certes sensibilitats meves. Que venen molt poc per a segons què, però de les que no penso renegar mai. Avui, després d'uns quants anys he decidit comprar l'original d'aquest àlbum. Ha estat una mena d'agraïment per les estones, les melodies preciosistes regalades. A més, durant aquest temps els he fet guanyar algun seguidor. Per la meva part ja està, doncs...

Àudio: Love of lesbian: Cuentos chinos para los niños del Japón

* l'LP sencer, per gaudir-lo llibret en mà i el mòbil allunyat de les mans...

*picture from Gerard Ruz

Gairebé deu dies sense escriure res, ni una paraula. Agraeixo a aquells (pocs) que s'han interessat en saber si passava res. Simplement volia parar una mica la roda de la bitàcora. Aturar-me, prendre un glop d'aire i mesurar les distàncies de tot el que m'envolta. Tenia la sensació de repetir-me constantment i de no saber explicar bé certes coses. Res més. No ha estat per res una setmana dolenta. Cançons de Frank Sinatra, Louis Armstrong i la veu imprescindible de Jeff Tweedy. Des que he pogut veure en directe a Wilco sóc 'supporta'. Com una banda, amb musics diferents, pot sonar igual en directe que a l'estudi? Sense entendre gaire de tot plegat crec que la culpa és de Tweedy. Fulls DIN A4 sobre la meva taula. Amb aquella lletra de dimensions considerables i que sempre m'han dit que és de dona. Requadres verds amb rotulador i conceptes complexos. Lumiére, O. Tezuka, Segundo de Chomón, back project, RKO, Fleischner, DFX, Truffaut, Visconti, expressionisme alemany, Kuleshov... Intento deixar lloc al meu cap per conceptes com aquests, sense saber si cal que abans en marxin d'altres. També celebro l'arribada, per fi, de la calor. De moment la gaudeixo més que la pateixo. Però sé que tot arriba. Recullo somriures que em cauen, últimament, més sovint del normal. Certa dissenyadora de mirada romboidal destil·la encís en quantitats considerables. M'encanta saber/creure saber què pensa depenent de l'oberturade la seva mirada. També sap que em desarma quan es ressegueix els llavis amb la llengua. Existeixen debilitats que agraden i altres que no. Aquella mena de confiança adquirida que regna entre nosaltres em fa sentir bé. L'estiu se'ns llença a sobre. Plans mentals per mi. Terrasses, orxates, migdiades duals i molt pop. Com sempre...

Àudio: Erlend Oye: If I ever fell better

Potser massa aviat per engegar el dia en un dia festiu. Noto que cada vegada em calen menys hores dormides. Cosa de cícles o, fins i tot, èpoques. Un tassa de cafè amb llet, el cendrer esperant visites, Camera Obscura destilen 'scottisch pop' des de l'àudio i els pulmons recordant-me algun excés d'aquest cap de setmana. Boniques imatges a la retina i aquella sensació de benestar, que es barreja amb altres coses, però amb la que et veus capaç de dir que estas bé. Nits de Primavera molt gaudides i conformant alguna postal de tall rectangular. Dissabte per la tarda rebo un sms del meu amic radiofònic on diu: 'Primavera. Rastes amunt. Pop. Mirades romboidals. Copes. Txapes.Topos. Indies. Sexy. Eclèctic. Rock. Fans. Pitis. Bailoteo. Polos a ratlles. Les ratlle d'en ****. Sound'. Ell sap què diu i perquè ho diu. Llicències duals que m'envia i jo entenc, per a mi. Sense saber-ho resumeix molt bé algunes coses i nits. Maxïmo Park sonava de fons mentre prenia els primers whiskys de marca blanca començàven a desfer la lògica estomacal. Sinceritats que agraeixo i comparteixo. Los Planetas arriben puntuals com demostren que no deuen ser el que era. Massa aflamencats i massa mediatitzats, potser. Dos temas d'aquells imprescindibles salven el concert. També el salven aquell perfum novaiorquès que fa que em desfaci, uns llavis que clamen portar el control i aquella mirada que la veig a tocar i encara sembla més romboidal. Dissabte de poques hores dormides i cos tullit. Cançons al cap i sensacions cutànies que se'm reviuen. Nit primaveral extranya amb rareses. Reprimir certes coses i impulsos és de les coses que pitjor se'm donen. Sonic Youth donen canya i la rossa baixista dóna classes d'elegància. Cervesa per al meu estòmag adolorit. Somriures osonencs que agraeixo conéixer i els Wilco regalant una d'aquelles classes magistrals que t'abracen. Melodies esferiques de preciositats exquisites. Mirades que parlen i diuen moltes coses. Segons pendents que s'acumulen. Torno a casa amb ànsies tremendes de llit. Mecanismes mentals per compliar certes coses. Ha estat una bona primavera, però tinc ganes d'estiu. I sí, com diu una de les meves cançons de capçalera, tot va bé (de moment)...

Àudio: Wilco: Pot kettle black