Dissabte, estimat dissabte. Poques ganes de fer coses. Cansament que m'acompanya indulgentment. Començo el dia directament amb el migdia. Dormo poques hores tenint en compte que n'havia passat 24 despert. Ganes de poques coses. Pijama de ratlles, cafè tebi sobre la taula, l'enèssima cigarreta, Now That's What I Call Quite Good de The Housemartins sonant, amb aquell aire tan 'eighties' que m'encanta. Compres en l'horitzó de la tarda. Potser una mica de lectura malgrat aquella sensació de buidor que regna després de llegir un bon llibre. Una trista història d'amor. Dutxa reparadora evocant flaixos de la nit anterior. Razzmatazz. Infinitat de noies guapes i estilístiques com sempre. Cues ja insuportables per realitzar gairebé qualsevol activitat. Persones conegudes, absències conegudes, anhels coneguts, coneguts que saludes i presentacions de quatre frases protocolàries. Noies que t'abracen i et demanen diners. Cançons de The Cure que t'arrenquen un somriure. Donant a la sala aquell aire tant diferent, que barreja suposat modernisme, gent més o menys (ja decreixent) entesa i cançons de fa dues dècades. Abraçades a dones que estimes de forma sincera i llicències compartides amb amics que compleixen anys sense dissimular que ja no els fan molta il·lusió. Plans mentals que s'esbocen i ganes de gaudir d'aquest temps desconegut. Agafar el cotxe, escoltar el funk-pop difícil de classificar de Pecker i somriure a les noies boniques que passejen formosament enmig d'aquest dissabte...
Àudio: Los Brincos: Mejor
No comments:
Post a Comment