Col·lecció de persones o personatges que voldria fossin veins meus:

#2- Joana Bonet

Els diumenges la convidaria a esmorzar a casa, panets de cerals, cafè amb llet i suc de poma. Comentariem el seu article a La Vanguardia. Li demanaria opinió sobre personatges notòris. Aniriem plegats a comprar roba i deixaria aconsellar-me pel seu refinat gust. Amb la boca mig entreoberta escoltant el seu català occidental, farcit amb algun anglicisme adient i la seva veu entre melosa i trencada...

Àudio: Carla Bruni: Le ciel dans une chambre

després d'un 27 sempre ve un 28. frase citada ahir que he repetit, i m'he repetit, més d'una vegada. segurament el temps pugui curar moltes coses, però no totes. almenys algunes les cicatritza. si no s'ho creuen jo els hi explico. un cop més petits detalls han fet sonar melodies més lleugeres. convereses telefòniques amb veus amigues que t'abraçen des d'una experiència semblant a la teva. d'altres, de familiars, amb les que comparteixes sentiment. silencis pretesos per inetrioritzar i cercar respostes que desconeixes. la propia companyia, a la que t'aferres sense dubtar. simplement és la que vols, sense saber perquè. cançons que avui sents una mica més teves. passejades posant el cap en una altre banda. però sense fugides cap a endavant. simples esbaiments. nous programes televisius que et fascinen i esperes que creacions teves s'assemblin a alguna futura producció pròpia. des d'avui sóc fan incondicional del blanc. espero amb ànsia d'infant les hores de son. altre cop sense fugides,però. simplement descans i camí cap a un nou dia. amb nous petits detalls, amb noves xinxetes de colors. amb els mateixos records que ahir. encara que no els mateixos que demà. et trobo a faltar. crec que m'estic fent gran. després d'un 27 sempre ve un 28...

Àudio: Yo la tengo: Today is the day

*intervenció artística de l'immens Pau

flyer del programa sol sostingut(!)

Faig el repàs més o menys mental, i més o menys acurat del que ha donat el dia i sóc conscient del loops d'avui. Encetat amb molt mala cara i millora't de forma sensible amb l'abraçada nocturna. L'inici setmanal ja feixuc de per si venia avui acompanyat dels dies que voltem. L'ansietat present últimament arriba al seu dia d'eclosio. Malgrat no pensi en excés en tot el que envolta aquestes dates, el meu cos, com si d'un rellotge es tractés em recorda que falta una peça. I les conseqüències físiques i mentals s'hi adeqüen. Baixes dosis d'ego m'acompanyen últimament, amanint tot aquest amalgament de sentiments complexos. Que segurament jo mateix no acabo de saber gestionar. Però els dies i les persones aconsegueixen, a vegades dibuixar un 'smile' semblant al de l'acid-house que obre escletxes. Un mail que encén el somriure més sincer i ample. La capacitat de veure que saps fer coses ben fetes i que els demés t'ho diguin. Sempre he necessitat del reconeixement extern tot i les dimensions del meu ego. Persones que malgrat la distància pensen en tu, et valoren i t'ho fan saber. Noies boniques a qui dedicar somriures malgrat vagin molt cars. El primer tallat amb gel de la temporada sense aixoplucs arquitectònics. Classes magistrals de cinema que t'arquejen els celles. Persones que et troben a faltar en finals de festa en els que no hi erets. I cervesa ràpida de vespre amb el meu amic veí i 'bon vivant' de professió. Que malgrat li estrenis la moto amb una ratllada considerable facin veure que no ha passat res, amb la millor de les intencions (Tito em sap tant de greu!). I detalls imprevistos, que encara que banals, suposen molt veient el remitent. Amb tot seguirem caminant. Esperant que passi el dia de demà, on la intensitat dels records provoca nusos físics i metafòrics a l'estòmag. Però com em va dir una noia molt especial a la que li agradàven els gira-sols, després d'un 27 sempre ve un 28...


Àudio: Costeau: You're my lunar queen

*confraternitzant amb un gos berguedà

L'última 'a' de 'cap de setmana' s'esgota i el cansament em venç. Sense tenir una justificació gaire pausible. Però sento el cap ple de coses, les cames cansades i ganes de llit, pijama i hores passatjeres. Dissabte al matí patint els excessos nocturns. Però el concert i el posterior reguitzell de clàssics rock al Màgic es fonien encara a la retina. Viatge amb cotxe cap a l'interior. Calçotada amb incrèdula màniga curta. Tarda espessa i de poca creació en termes generals. Diumenge esmorzant amb estovalles i xocolata desfeta després d'un son d'aquells que només coneixes a la muntanya. Quatre crits i aplaudiments a la meva paella preferida veient 'amateurs' dels rallies. Em sento una ment massa racional entre gent que no pot contenir els instints més primaris. Però no em desagrada. Ni lo meu ni lo seu. Després d'un dinar d'aquells tan de diuemenge en família arriba la tornada a la 'city'. Benvinguda per poder tornar al teu hàbitat natural, però temuda per, la temeriaritat del meu pare al volant, i perquè representa el fi del llibertinatge horari i la tornada a la dictadura del calendari. Tanmateix, tornes a casa, a l'olor neutre de BCN. Prenc una dutxa, poso una rentadora i alguna bonica cançó em fan sentir més o menys bé. Vespre memorable del nostremésqueunclub. Que torna a la xistera i als cops de bareta. visca Andrés Iniseta. Ho torno a dir. I un passeig nocturn sota aquest fred que no ho és posa fi a aquest dia. Who day pass, year push...




Àudio: Morrissey: Every day is like sunday

*Chris Cunningham

(from H's art&music class)

La dona que em va preguntar si havia anat de rebaixes al Decathlon al veure la meva jaqueta nova (?), avui ha tornat a omplir el meu cervell de fum. Tots dos hem sortit a un encàrrec al carrer del Carme. Quan tornàvem ella se m'ha escapat per anar a veure un aparador d'una botiga de roba (segons ella "botiga de modas"). Al tornar, amb un aire entre condescendent i apesat, m'ha explicat que abans "aquesta botiga la portava una dona normal". Fruit d'una altra cara genuina per part meva en forma de resposta, ha aclarit: "es que ara la porta una dona mora (mujer frambuesa?). Perquè aquest barri ara tot ho tenen els moros. Com que tenen més facilitats que els d'aquí per obrir un comerç..." Prometo que he elaborat dos intents de resposta, però també prometo que he desistit i he valorat inútil un tercer. Haurieu de fer un dia de 'tour' turístic' per E62. Cada dia se'm fa més ampli el meu ventall de possibles decadència de l'existència humana. Cosetes com aquesta fan que miri amb més insistència el mòbil. Per si no l'he sentit. Esperant bones notícies de nous futurs. Procuraré prendre el temps amb calma. Aquesta tarda fent cafès universitaris, potser amb 'muffin' inclòs. Aquesta nit anant a concerts d'amics que intenten fer-se un forat a l'escena músical. Al costat de bandes amb fills de directors consagrats que destil·len rock amanit amb àcids. Aquest cap de setmana marxant a partges tranquils. Terres d'interior on fa poc he descobert que no només hi viuen pagesos. Me'n adono que sovint alguns barcelonins hem de ser més conscients que fora dels nostres melics també hi ha cosmopolitisme, transgressió i cultura a granel. Prendré aire pur. Lectura recolzada en aquell meu balancí que mira a les muntanyes. Calçotades de dissabte. Matins de diumenge fent de 'hooligan' del motor. Aplaudint i vitorejant els que tenen més volant que enteniment. Tornant a gaudir d'un rally com els d'abans. Desconecto dos dies. Prometo tornar...

Àudio: The Arcade Fire: Rebellion (lies)

*Ferrr

'Las jugadas imposibles'. Títol del últim LP de Tachenko. M'ha fascinat la seva estètica musical pop. Les seves lletres, planes i originals. Una compra que recomano fervorosament. Cada dia em sorprén més la quantitat de bona música que es fa en un país com aquest. Potser falta més reconeixement o més ganes per part de la gent a descobrir noves coses. Grups com aquests estan arribant a l'escena artística amb un pas ferm. I altres que han marxat. Com Sexy Sadie que ha publicat un CD+DVD amb tots els seus singles, videoclips i material publicat. I el venen a 12 €...Enmig d'aquestes cançons passa un altre dia més. Encara couen certes coses del dia anterior. Converses de sobretaula, emmarcades en cigarretes i cafès, parlant de memorabilia futbolística. Surten noms com Hristo, Lineker o Cruyff. Més nous llibres sobre la meva taula. Cartells de festivals estivals que em fan fer números. M'agrada el caire que esta prenent aquesta ciutat en alguns aspectes. Coses per fer i sensacions per desfer. La jove dissebyadora que em somriu amplement i m'estoba més del que voldria. Certes coses que romanen al meu cap més del que voldria. Prejudicis i el maleït que diràn. Què vull, que voldria i que hauria de voler. Trucades que esgarren. Trucades que alegren. Encara no arriben notícies. Necessito el cap de setmana lluny d'aquí. Crec que em sentarà bé. Sí. O potser si...

Àudio: Tachenko: Arconada

M'envolta un presagi futbolístic molt fort des de fa uns dies. Avui és dia gran de futbol. Toca clàssic per al nostremésqueunclub. Contra un d'aquells equips que des de petit admires. Per la seva llegenda, pel vermell de la seva samarra, per ser cociutadans dels Beatles, pel 'you will never walk alone' que canten els seus seguidors provocan-te una d'aquelles irracionalitats tenyides de 'hooligan' que tant et frepen. Avui serà una nit gran. Ja li vaig dir al meu company de feina que és massa bona persona. Les hores passen engolides fins al vespre, amb aquelles ganes que corri el temps i la pilota. Em refugiaré, mentrestant, mirant discos de Tachenko. Llegint en el feixuc però ric llibre que tinc entre mans, 'El temps de les cireres' de M. Roig. Pensant en les noies que ronden sota les rastes. En aquell barnús guardat en algún armari interior que espera propietària. Rellegint un text del que estic molt i molt orgullós, que es pot llegir sota d'aquest. Esperant bones notícies per canviar aquesta rutina per una altre verdaderament més recomfortant. Tanmateix aquest matí, fruit del 'random' del meu i-Pod ha sonat 'Singing in the rain' de Frank Sinatra mentre feia l'escapada laboral per a cigarret sota el sol. He retardat la meva entrada amb la part final, terriblement orquestral, i que posseeix una elegància crepuscular. Segurament tots hem volgut ser com l'oncle Frank alguna vegada. Com segurament el meu amic radiofònic, amb el que comparteixo dinar i conversa. Més dinar que conversa. Escolto les seves paraules i procuro mesurar-les i mimar-les amb delicadesa malgrat la seva abundància. Sento certa enveja dels sentiments que desprén i les situacions que l'acompanyen. Jo voldria el mateix per a mi, però amb uns altres protagonistes. També comparteixo la tarda amb ell a cafès coneguts , omplint cendrers, teixint complicitats i estrenant una camaraderia que m'encanta. Segueixo amb la feina. Porto uns dies amb dosis d'ego molt més baixes de les que estic acostumat. Per fi m'he comprat el 'foxbase alpha' de St. Etienne. Ja m'han arribat a la feina els tres llibres de Capote que vaig encarregar. Ja falta una mica menys d'estona. Visca Andrés Iniesta.

Àudio: The Beach Boys: Hang on to your ego

Un dimecres qualsevol de març. D'aquells que el sol comença a lluir amb força. Les fulles prenen tons més primaverals i els sentiments topen amb superfícies cutànies.
En Lev seu a una cafeteria del barri est. Com sempre que entra per primera vegada en un lloc nou, demana cafè sol i una ampolla petita d'aigua. Les preocupacions mundanes el ronden. Surt un petit fil de fum blanquinós del cendrer, on l'última llosca esclafada espera la consumició final. Seu embadalit, amb la mirada perduda però intensa, en direcció al televisor que regna la sala.
Just en aquell moment passen un anunci de Peerman's, la coneguda marca de carns rostides preparades. Un primer pla d'un dels seus 'rosebeef', encara fumejant, i acompanyat de verduretes al vapor i la salsa especial nª14 elavborada amb gerds i panses.
L'home gras que seu a la barra es mira la cara d'en Lev. Riu de forma més o menys palpable i pensa en la gana que dibuixa el rostre d'aquest desconegut. Per la manera com mira el televisor, pensa, deu fer una bona estona que no menja i s'esta desfent veient el maleït anunci de Peerman's. No li costa gaire admetre un sentiment de satisfacció en copsar el patiment d'altri vers el menjar. El riure li provoca una sanglotada. S'asserena, es mira la panxa inhumana que l'abraça i calla.
En Lev segueix mirant en direcció a la pantalla. Just en aquell moment inicien les notícies del migdia amb les imatges de la filla petita del primer ministre. La seva mort ha causat impacte social i la gent té set d'imatges. La pantalla ofereix el petit féretre on apareix la noieta vestida de blanc, amb el rostre pàlid i sense expressió. Les imatges són colpidores. En Lev continua amb els ulls clavats en direcció al televisor. La cambrera se'l mira amb cert desfici. Està acabant de fregar les últimes tasses de cafè i no pot evitar en aturar-se en l'expressió d'en Lev. Pensa en com li ha afectat la notícia. En la tendresa que desprén la seva expressió. A la cambrera que està acabant de fregar les tasses de cafè sempre li agradat sobremanera els homes exageradament sensibles. Llavors recorda que ja fa una semtmana que ha tallat amb el seu xicot. Que el troba a faltar massa i que no ha de trigar a reemplaçar-lo.
En Lev, mentrestant, segueix mirant en direcció a la pantalla. Però les notícies ja han arribat a la secció de societat i parlen de l'última pel·lícula on apareix Bo Derek. Mostren unes imatges on l'actriu surt de l'aigua amb un bikini blanc i minúscul a parts iguals. Amb tot el seu cos remullat i esquitxat pel sol d'alguna platja tropical. La jove que seu al costat de la taula d'en Lev es mira la seva cara amb cert desfici. L'observa i pensa en l'excitació que li deu produir veure aquell cos espectacular. Una dona d'excel·lent li deu estar fent coure les intimitats més baixes. Se li nota a la cara, pensa. Enmig d'aquest pensaments, la noia que seu al costat de la taula d'en Lev, cau en el fet que ja té 21 anys i encara és verge. No pot contenir les seves ganes de carn, gairebé. Creu que ha de fer alguna cosa, que ja és hora de regalar el seu alè a alguna orella desconeguda.
Amb tot això, ja fa una estona que han apagat el televisor. Però en Lev segueix mirant en direcció a la pantalla. Encara no ha aconseguit recordar si ha apagat el gas aquest matí abans de sortir de casa.

Àudio: Antony & The Johsons: Rapture

*the withe ape

Col·lecció de persones o personatges que voldria fossin veïns meus


#1-Miqui Puig- cantant d'amor i desamor, dj, productor i modern


Per convidar-lo a prendre te a casa i que em parlès del northern soul i de l'acid-house dels 80'. Per pujar a casa seva i que em mostrés la seva col·lecció de vinils de 12''. Perquè em deixes llibres de Capote i pel·lícules antigues. Per poder entendre la modernitat genuina i el 'background' cultural que destil·la. Perquè em presentés les noies morenes que van a les seves sessions...

Àudio: Miqui Puig: Totalmente a favor.

*Monferry. Entrepans freds i calents

Sunday...la calma aplicada a les últimes setmanes segueix més o menys establerta. Regna aquella sensació que els dies passats són molt llunyans. I que el temps corre molt depressa. Com sempre. El dissabte va arribar després d'haver-lo ansiat durant dies. Hores dormides amb intensitat, tassa de cafè amb llet, cendrer embotit, pijama i navegació tranquila. Tornava a sonar Jack Johnson. Com tant últimament. Potser per transportar-me a paratges de platjes, ones, surf i filosofia de vida pausada. Cafè de vespre amb dos dels grans. Amb regal inesperat i agradat enormement. Sopar amb els amics de sempre. Salutacions efusives i sinceres. D'aquella gent amb la que has crescut i has viscut molt, malgrat segurament ja no comparteixis moltes coses. El whisky va fer la resta. Dones borroses en la ment. Contrastos de temperatura. Fi de festa que desinflà la prespectiva d'aquella nit. La culpa un d'aquests llocs plens de crostes, gossos flauters i peus negres. Cada dia més lluny del que em ve de gust i del que penso. Un altre cop hores de son gaudides i esmorzar al bar de sota casa. De fet sempre vaig al tercer. Diari encetat per la contraportada i cap veïna que em distregui la lectura. Tarda amb el nostremésqueunclub. insults, febrada verbal i impotència. Però tranquils, tot arriba. Aquest any també. Per què és tan immens Lionel???





Àudio: The Pinker Tones: Que viva la juventud!

Últimament els 'flogs' són una mena de distracció diària de temps per reciclar. Amics, coneguts, saludats, admirats, artistes, noies boniques, sortides i gent extranya. Potser és aquesta sensació de robar-los un poc d'intimitat de forma condescendent. Potser són les ganes de conèixer persones que no coneixes. Sempre va bé situar la ment en paratges propers però llunyans. Tanmateix, no puc sofrir aquesta mena de gent que sembla que el divendres se'ls obri un alè de vida, irremediablement. POR FIN ES VIERNES, HOY FIESTUKI DE LA GÜENA!!!!!!!!!!!!!! És quan llegeixo aquest mena de frases que els ulls prenen un to proper al blanc complet i l'escuma treu el cap sota la comisura dels llavis. És part d'aquesta vena meva amb tints dogmàtics i que defuig racionalitats tant típiques meves. Tant agrada alguns i tant exaspera d'altres. A mi m'encanta. Fins i tot crec que amb cinc enes. Doncs sí, és divendres. Però per mi, avui, sense un horitzó nocturn massa llarg. Poden les ganes de sucs de fruites en convinacions impossibles, lectura, i poder prendre una mica de prespectiva. Ja he penjat el pòster dels Beatles per poder honorar-los de tant en tant. També vaig penjar un d'aquests cartells d'obra confiscats i que dona un aire juvenil que ja no sé si em pertoca. Potser sí, encara que ja no escolti Blink 182. Ahir a la tarda bones companyies amb, ja, tallat amb gel al carrer Xuclà i cervesa catalana a l'IT cafè. Sarah Cracknell desprenent la seva dolça veu de tornada a casa. El cap en llocs llunyans i en noies properes. Avui porto camisa. M'han dit que el blau cel em queda molt bé a la cara...

Àudio: Los Brincos: Lola

Per a mi la compra de discos resulta un plaer palpable que va més enllà del desemborsament monetari. Tot plegat té la seva litúrgia. Gairebé esdevé un ritual. Acstumo a fer el recorregut des de nacional fins electrònic passant per pop-rock internacional. Aquestes tres parades obligatòries són complimentades, segons el dia, a les ofertes, reggae, jazz, frança-itàlia, soul, hip-hop...Tanmateix, el propi lloc també fa variar les circumstàncies. Les grans botigues tenen massificació i excés de gent que no sap ben bé que li agrada o que voldria que li agradés. Els llocs més reduïts s'hi agraeix la calma i l'enteniment dels qui t'envolten. Sempre m'enrabio quan veig l'indie espanyol barrejat amb el pop comercial en castellà. Em desespera topar amb la mirada coses que no tenen res a veure ni per acostament. Per arribar a Los Sencillos has hagut de trobar-te Seguridad Social...Plataforma per demanar una secció pròpia per la música espanyola indepent!És divertit, també, observar la resta de potencials compradors. Amb aquell bonic 'clac-calc' dels cd's caient cap endevant veus diferents tipus de persones. Diferents tipus de butxaques. El modernet amb pantalons de 'pitillo' que remena entre Mando Diao mentre s'acaricia una prominent patilla. L'adolescent que per revelar-se es vesteix de 'heavy-gòtica' tria algun cd d'Incubus, mentro aguanto les arcades darrera. El penjat que sense treure's els cascos, no busca amb un rumb massa clar i tria des de 'el salmón' de Calamaro fins a el primer LP de Daft Punk. El 'middle-age' que es desviu remenant els vinils dels Beatles. La noia popera, que enfundada en unes bambes victòria, s'enduu a casa Ladytron i La Casa Azul. El que va d'entés, que mà en perilla es mira els prestatges amb certa llunyania, mentre es pregunta en veu alta si Miles Davis pot estar a l'acid-jazz. O dues mosses de pèl púbic incipient que acompanyades d'un amic gay xisclen al veure les novetats de La Quinta Estación i OT. També un rastes amb ulleres de pasta, que creient-se melòmen i modern...

Àudio: Fujiya & Miyagi: Ankle injuries

Un dimecres qualsevol de mitjans de febrer...

he estrenat la samarreta que vaig comprar ahir apurant les rebaixes. Crec que em senta bé el color verd.

he passat el dia esperant notícies. De moment no arriben. Sé que he de prendre paciència però em costa.

m'he adonat de l'apreci que em tenen moltes persones a la feina. comencen a conèixem, alguns.

he aconseguit que em posin pantalla plana substituint el monstre que tenia abans. mostra de l'apreci i de contactes.

la tarda laboral ha passat passejant i fruint de les converses fugaces de passadís.

he comprat un llibre imprescindible que volia de temps. '1001 discos que has de escuchar antes de morir'. imprescindble...

també un poster del mític Abbey Road dels Beatles. immens disc i implecable icona del pop, la fotografia.

he remenat centenars de cd's. només han vingut a casa amb mi 7. 'collection' de Tracy Chapman. l'històric 'pet sounds' de The Beach Boys. l'últim de Standstill, tan elogiat per tothom. els greatest hits de The Housemartins. 'Storytelling' de Belle&Sebastian. el premiat 'hot fuss' de The Killers. i l'ENORME ' in between dreams' del descobert Jack Johnson. cap d'ells superava els 15 €...

he patit la calor fruit de la temperatura exagerada, la massificació del transport públic i la meva exagerada abrigada.

m'he descobert enmig del vespre pensant en els ulls més bonics de l'editorial i en els bonics que em somriues que em regalen des de fa uns quants dies.

sopar a pobles semi-llunyans amb la family. repassant successos vitals i cotidians pròxims.

tracy chpaman canta fast car i recordo històries passades.

un somriure s'escapa veient el cel·lular...

bona nit

Àudio: Jack Jonson: Good people

*Bernat Lliteras

Idees en forma de projectes, esperances, guions, futur, prespectives laborals esperançadores. Sentiments en forma de recança, enveja sana, apatia, esperança, ganes de. Estats físics en forma de cansament, cert abatiment i son. Tot corre en diferents en intensitats sota la meva pell. Una pell que rep incrèdula aquesta calor irracional. Aquesta primavera que surt abans no s'encengui la seva llum verda. Idees que em couen el cap. Pensant en projectes a realitzar. Històries que relatar. Succeptibles de conformar-se com a guió. Idees de futur que m'agraden i necessito. Nous aires en projectes professionals que semblen fets a mida i que obren moltes portes. Portes amb panys en forma de futur. Sentiments agres per la irracionalitat de certes persones. Per la tornada cíclica d'altres. Que conformen un bucle exhasperant mescla de insensiblitat i fredor. Certa enveja sana de persones, grans en mesura humana, que cerquen allò que tu busques. Sortosament en direccions oposades a les teves. Alegria per saber que les relacions i les històries es teixeixen al teu voltant. Emoció de saber com t'estimen. I com cerquen la teva càlida oïda. També me'n adono d'una innocència que a vegades no vull. D'una bondat potser extrema vers els edeveniments. Que provoca que mentre els altres retornen al seu camp, tot just veig el línier que aixeca el banderí. Essent centre de circumfarències humanes que rodolen coneixent coses que no arribes a palpar. Tinc ganes que passin els dies i arribin notícies bones. Necessito una mica d'aquella ajuda que alguns diuen sort. Que altres pensem que es cultiva més que no es recull. Sigui com sigui tinc ganes de bones noves. De discos de Jack Johnson i Lori Meyers. D'escapades lluny d'aquí. De petites fugides solitàries en imaginaris urban deixant anar la imaginació i l'intel·lectualitat. Desitjo que les esperances cristalitzin i els esdeveniments surtin de carrils provinents del passat que marquen inèrcies cansades.

Àudio: Mastretta: El último habitante del planeta

*Col·lecció de paisatges pendents de visitar

Vertigen. Aquella sensació que sents quan els fets es succeeixen i no pots assimilar-los, o tan sols funcionen a una marxa més alta de la que voldries. Sense tocs 'hitchcocknians', però. S'acaben els dies de tranquilitat casolana i s'acumulaven les coses a fer. El cap de setmana passa ràpid amb viatges en grup a terres d'interior. Per sentir el fred pur, la calma buscada. El fang ressec sota les meves Vans fa magnificar la meva figura d'urbanita. Àpats de plats calents i cullera. Cafès vora la llar de foc, cercant mirades de complicitat que de moment no arriben. Ingestions desmesurades de whisky i algunes cançons memorables. Sempre voldria poder posar jo la música a les festes...Ulleres de sol amb el reflex de la carretera. Els cendres del cotxe a vessar mentre les rialles no deixen de flotar dins l'auto. Velles melodies en forma de cassette. Em permeten retrobar antigues belleses musicals que romanien empolcinades en el record. Per la porta de servei. Tot passa, el cansament arriba. Però torna a marxar. Diumenge de somriure esportiu. Reafirmant sentiments irracionals gràcies a cistelles amb bombes i gols de falta. Un amic em comenta quant li sorprén la meva imatge de rastas, ulleres de pasta i intel·lecutualitat aparent barrejada amb una irracionalitat inòspita per certes senyeres. Demà comença per mi una nova setmana. Coses per fer, aparadors per mirar, discos per comprar, històries que escriure i somriures per regalar...


Àudio: Ivan Ferreiro: Dias azules

*Flyer Txarly Brown/reggae hits the town...

Per fi divendres. Els dies segueixen corrent a una velocitat de vèrtig. Però ja sense aquella sensació que passa el temps i no saps ben bé com. Sobretot sense aquella sensació de haver-lo deixat marxar sense assignar-le res ni nigú important. Com deia un gran de la cultura catalana ja mort, en una sèrie d'aquelles dels 90 que erem massa joves per veure.: "la vida és com quan intentes agafar l'aigua del mar entre les mans...irremediablement veus que se't escapa i no pots retenir-la..". Doncs no tinc aquesta sensació que descriu la frase, potser massa mitòmana, però amb un punt de certesa. Els dies tenen substància en major o menor mesura. Com deien Los Sencillos...'Todo va bien (de momento)'. Anit sopar amb velles glòries dels meus temps de politòleg, o aprenent de. Surten les històries de sempre, focalitzades en els de sempre, sobre vivències, treballs i anecdotari tancat. Discussió sobre la situació política d'aquest extrany país nostre. On la lògica no acaba mai d'assentar-se. Demà marxo dos dies a respirar muntanya amb companys futurscomunicadors. Espero dinars tranquils, ulleres de sol deixant enrera paisatges, cançons de JAck Johnosn, New Order o Fangoria. Espero recuperar forces i adquirir històries. Tinc la petita sensació que potser he de comprar xinxetes de colors per la tornada. 'Good vibrations' com dirien els Beach Boys. Ja tinc ganes d'arribar casa, de migdiada merescuda, d'acompanyar-me amb les melodies embolcallants de Wilco, de festes a les que no puc anar...Todo va bien, de momento...




Àudio: Los Piratas: Te echare de menos.

Sarah Polley fa la compra al supermercat mentre pensa en la vida que es consumeix. En com la resta no se'n adona, compra cereals i llet baixos en calories i segueix amb la pastanaga als morros. Tohom balla, des de la caixera fins a l'asiàtic de l'entrada. Però ella es disposa a pagar sense acompassar-se a la resta. Ella és conscient del que succeeix, mentre els demés segueixen ballant. Immensa escena de 'My life without me'. Em va acompanyar després d'una tarda de fer coses per casa. Llibres i llibres en caixes. Trobar antigues cintes amb partits del Barça i grabacions del Rally Costa Brava. Roba estesa i roba neta. Preparant sopar i dinar per l'endemà al mateix temps. Pasta d'espinacs farcida de formatge fresc i rodanxes de tomàquet amb orenga i reducció de vinagre. Petit plaer per gaudir en pijama ja. Assegut al sofà observant una magnífica Sarah Polley amb aquella aparent inexpressivitat que em desarma. I Leonor Watling amb cabell curt i aquella veu capaç de dir-te 'It's all right'. Avui l'estat d'ànim, o si més no l'apatia, s'ha dissipat de forma notòria. Per a dies com aquest procuro posar-me camisa. Penso que són especialment indicades per revitalitzar l'ego i la classe que portes a dins. Si la tens, és clar...Espero sentir avui veus conegudes i compartir històries d'horitzó palpable. Fa massa temps que no arriba cap sms d'aquells que aixequen l'ànim. Fa massa temps de masses coses. Potser no tantes...Avui també seria un bon dia per. Però de moment sembla un bon dia sense condicional. Llueix aquest sol i aquesta temperatura extranya. El meu estat d'ànim crec que forma una dsinergia amb les meves rastes. Sempre van a dalt i en punta, o cap a baix i minces al mateix temps. Avui, si em veus de cara, en trobaràs dues que et saluden...

Àudio: David Bowie: The man who sold the world

Avui seria un bon dia perquè em vinguéssis a buscar a la feina. Per després d'agafar aire i encendre un anhelat cigarro trobar el teu somriure eclèctic. Donar-me un petó suau al coll i mirar-me càndidament. Com si d'un pla sagital essencial es tractés. Avui seria un bon dia per agafar-me de la mà i treure'm del cap aquesta idea de que tinc ganes d'estar sol. Convencem que la teva companyia provocarà benestar enlloc del rossegament sentimental de la solitut pretesa. Avui seria un bon dia per prendre cafè amb llet en tassa a terrasses climàticament estupefactes. Parlar d'aquesta feina que em cansa. De les coses que podrien anar millor. De projectes i esperances. I de nosaltres. Segurament en aquest ordre d'importància creixent. Avui seria un bon dia per delegar una mica d'aquesta desidia envolcallada de cansament consumint cultura. Un llibre imprescindible que espero poder comprar aviat, un parell de cd's que crec em calen de Jack Johnson i Maceo Parker. Comprar paper de regal estilístic i una mica de formatge fresc per sopar. Tarda de feina cassolana amb calma i música de fons. Acabar d'arreglar l'ordinador, en la mesura que la meva ignorància informàtica em permeti. Vespre de manta, sofà i alguna pel·lícula que tingui més de vint anys. Que suposa un sinònim de qualitat. Com les dones. Espero poder dormir avui més de cinc hores per allunyar el cansament, els condicionals i aquella sensació de mal cos. Com diu la saviesa popular espero que el dia de demà sigui millor que el d'avui. Avui seria un bon dia...

Àudio: La habitación roja: Sofá

És molt tard. Toquen un quart de dues de la matinada i la son no acaba d'arribar. Acabo de tornar de la ràdio de fer el programa. He tornat a radiar les meves propostes musicals. He tornat a sentir la meva veu (elogiada els últims dies) per ones hertzianes. Ara mateix sento aquella sensació de lleuger eufòria després de. Sóc conscient que cada cop queden menys hores per llevar-se. Però avui m'és una miqueta més igual. El cap de setmana ha passat gairebé sense deixar constància. Efímer. Dissabte dinar a pobles propers amb companyies generadores de confiança. Diumenge dinar familiar a pobles més llunyants. Encara recordo el gust intens dels fideus sucosos amb llamàntol.Uff...Poc temps per a mi en aquests dies. Molt cinema. Pel·lícules que tenia ganes de veure i altres que frisava per reveure. 24hour party people. Que gran. Una manera diferent d'explicar coses. I coses que no sempre s'expliquen. Però que estan allà. Que formen part del nostre passat i de la nostra cultura. Potser superficial o potser poc barroca. Tinc ganes d'escoltar els Happy Mondays de nou i veure aquell personatge ballant per sobre l'escenari. Vaig solucionant petites coses del dia a dia i això em fa sentir bé. Resulta sumament recomfortant aquella sensació 'post' d'haver resolt quelcom. Per petit que sigui. Fer palesa una validesa més o menys formada per ressoldre històries o historietes. Materials o, fins i tot, personals. Molt en la línia meva d'últimament. De sentir-me bé. De bufar antigues boires. De somriure amb més candidesa a certes recepcionistes. D'escoltar més soul i música negra. De matins de cafè i llit recent fet. Aquesta és part de la meva història...

Àudio: Jack Johnson: Flake

Em fan mal els peus. Estreno les noves Adidas classic que vaig comprar ahir. Model Tokyo. Molt sobries. Molt del meu estil. Les vaig comprar ahir la tarda després de cercar totes les botigues.
Després vaig aturarme en una acfeteria de la carrer MAgdalena. Sonava Nat King Cole. El propietari, davant del seu flamant portàtil, discutia amb el seu amic de mocador al coll i puret, sobre la situació de la cultura al nostre país. Semblava 'Negro sobre blanco'. Un tercer client s'afegeix a la discussió sobre l'alta cultura i l'enuig d'aquests tres intel·lectuals per sentir-se apartats del món real pel sol fet de ser persones cultes. La conversa deriva cap a 'El Quijote' i el batejen com a 'tratado sociológico'. La situació no podia ser més surrealista. Marxo cap al cine. Sol. Mai ho havia fet i em va encantar. La pel·lícula amb director mexicà no esta malament. Però em deixa aquell regust típic de quan les expectatives són massa altes. Gaudeixo de la soledat presa, que no solitut. Només he d'escoltar els comentaris de les dues 'middle-age' del meu darrera sobre les meves rastes. I els de les dues iaies del meu davant narrant la pel·lícula. Torno a casa tranquilament. Pensant en què fer per sopar i tararejant cançons de Los Brincos. Pioners. Espero que aquest cap de setmana em porti moltes coses. Tinc ganes d'assaborir-lo. Em fan mal els peus...

Àudio: The Unfinished Simpathy: Rainfrogs

la sobtada tranquilitat d'aquest matí a casa ha estat ben rebuda. la sortida de la dutxa ha estat orquestrada per cançons de Wilco. avui sento una barreja de melangia i nostalgia sobtada. dies d'aquells entre místics i mitòmans. idealitzes més certs personatges i algunes belleses concretes. avui tinc ganes de...
bufandes grans. abraçades i aquella carícia femenina amb el dit índeix arraulit sobre la galta. discos dels Beatles. jeure amb una cigarreta calmada sota el sol tènue. cuinar petites delícies de peix armat amb una cullera de fusta i el meu davantal de ratlles. anar al cinema amb la meva companyia i evadirme durant 142'. no tornar a sortir amb les mans buides d'alguna de les botigues de roba que he visitat aquest dies. haver cobrat ja. prendre cafè amb galetes de vainilla en alguna terrassa poc concorreguda. escriure sobre aquelles meves coses. plasmar en lletres totes aquelles coses que últimament em volten el cap, i podrien arribar a ser un projecte. llegir alguna novel·la francesa que em transportés aromes i sensacions adeqüades per lo europeu que avui em sento. sentir The Temptations i gaudir de les superposiciona de les veus. mirar-te sense pressa i simplement gaudir-te. sentir-me diferent i llençar la pastanaga. veure Kim Novack passejant al meu costat.
incidir en les meves peculiaritats. llençols nets lluny d'aquí. somriure tímidament, a la meva manera...

Àudio: The Divine Comedy: Freedom Road