Sunday, May 05, 2013

diumenge. dia prolífic per a la melangia i la memorabilia. referents emocionals d'aquesta casa. un diumenge com avui. on hi ha cafè recent fet i sona serrat al tocadiscs. per felicitar dies com els d'avui n'hi ha que hem de recórrer a mètodes simbòlics, enlloc de directes. un dia, doncs, adient per fer un adéu, encara que amb la mà no plenament estesa. un adéu tímid i un pèl inconscient. evidentment trist, com ho són tots. una parada temporal d'aquest petit lloc al que vam decidir batejar com un espai de literatura quotidiana. una finestra (concepte tan en auge en el nostre 2.0) on sentiments, sensacions i tantes cançons han estat vessades. sense cap més pretensió que la de construir paraules. edificar frases. aixecar textos. arquitectura emocional per pilotar la sanitat mental d'hom, si voleu. la convulsió dels temps, i l'estranyesa dels mateixos, fan que sigui impossible escriure aquí. potser hi ha ferides que necessites de privadesa per cicatritzar. potser el moment no és l'adient. desconec la gènesi exacte dels motius. però abans que deixar morir lentament aquestes pàgines que tan meves faig, i tan m'han proporcionat, prefereixo abaixar la persiana simbòlicament. fer una parada oficial, amb final desconegut. potser d'aquí un temps, alguns vents bufen amb més força. potser arriben noves formes de fer aquesta pseudo-literatura. potser en altres llocs o d'altres contextos. el temps dirà, com tantes altres coses. tanmateix, aquestes humils pàgines seguiran obertes, per si algú té alguns minuts que perdre, alguna curiositat per guarir o, simplement, arriba algun despistat i es sent a gust durant una estona entre aquestes línies. gràcies a tots els que han passat algun moment. als qui han entès que això no era només un artifici per donar sortida al egocentrisme propi. als qui ho hagin gaudit i s'ho hagin sentit una mica seu. i les gràcies particulars per qui ja sap van adreçades. no sabem si seran les darreres lletres, un poc ferides, però de moment són les que són. a reveure.

àudio: joan manel serrat: la carmeta

1 comment:

Marta Villalibre said...

Les llàgrimes brollen dels meus ulls i rellisquen per les galtes davant d'aquest adéu. Tot i que s'intuïa, guardava l'esperança de mantenir aquesta finestra oberta un temps més.
Home de poques paraules, aquest blog em donava accés a un món i un esperit que mai m'has deixat veure en persona.
Compartim algunes ferides, només algunes, i m'encantaria que em deixessis ajudar-te a guarir-ne d'altres...
Arreveure lletraferit, fins aviat germà.