Saturday, February 28, 2009


tenir la sensació de despertar-se i no saber dibuixar amb línies gaires precises el passat més recent. sensació de post-operatori. enfocar la vista per la realitat més pròxima i ubicar els fets. un divendres qualsevol, com la cançó de mishima, t'espetega aquesta sensació. aquí no tens el cos connectat a cables, no hi ha llençols blancs que oloren a lleixiu, ni màquines estrambòtiques que emeten pius estranys. res d'això. però la sensació és la mateixa. la d'acabar de passar una operació i començar a ser conscient del que t'ha passat. començar a recopilar. adonar-te del que ja no tens. del dolorós d'una absència. de palpar la feblesa. de pensar unes coses i sentir-ne unes altre. veure un cantant amb dots pel ball i dosis de 'flow' evidents que rapeja quotidianitats. de sobte deixa anar dues paraules recorrents al seu discurs musical. dale gas. i llavors arriba el cop. el que et fa enyorar les coses d'una manera exagerada. l'estòmac deixa de ser una mongeta mal feta i forma un cargol gairebé perfecte. aquí no hi ha bates blanques, però les coses dolen com si fóssin reals. perquè t'acabes d'adonar del què ha passat. ara ja saps què és el que ve. com sempre la teoria es coneix d'entrada. sortosament aquí no hi ha metges amb barba i receptes de color verd. bé, sí que n'hi ha. el metge sóc jo i només em manca estampar la signatura a la recepta.

àudio: ketty lester: please don't cry anymore

Sunday, February 22, 2009


¡no puedes morir así!
¿Primero me destrozas la vida...
...y luego te mueres, y ya está?

assegut al sofà contemplant les cames estirades. content de mirar per la finestra i veure claror quan les agulles del rellotge encara no han atrapat a una línia que simula un set. capsdesetmana de descansar, o intentar-ho intensament. notar ja cert neguit per les dates que resen al calendari. llegir a ray loriga i decepcionar-me lleugerament. sortir de nit i tornar de dia. doble sessió de cinema coreà. segurament kim ki-duk no deu trobar-se gaire bé. intentar recòrrer a l'esnobisme per entendre films, per finalment no acabar entenent. alguna gent no fa mèrits perquè la trobis a faltar. però. preparar amanida d'arròs. actualitzar l'i-pod. prendre una pastilla. suspirar al marcar un zero, un cinc, un altre cinc, i un altre zero al posar el despertador.

àudio: bat for lashes: whats a girl to do

Friday, February 20, 2009


dies enrera llegia una entrevista a robert 3D del naja, ànima de massive attack, on definia la música popular actual com freda i sense cor. "la música antes era pura excitación". digeria les paraules i pensava en músiques de veritat. aquelles que Tibor Fischer descrivia com fetes per un músic intel·ligent i exigent. la que toca cavernes interiors. acció-racció. hi rumiava després de comprar una entrada per veure els wilco al mes de juny, a l'auditori. sabent que serà bonic; que segurament hi haurà llàgrimes fruit de la bellesa. i de records que espero estiguin restaurats per aquelles dates. també hi pensava al veure el cartell del primavera sound i pensar en ratllar de la meva llista particular els 'yo la tengo'. i ja quedaran molt poquets grups pendents d'haver vist alguna vegada. sempre quedaran els beatles, és clar. tot l'entrellat mental en divendres de sortir aviat de la feina. passejar pel centre i veure masses cares desconegudes. parlar de tipografies amb noies tatuades fins on l'escot deixa veure, tot i la generositat d'aquest. comprar colònia; fragància marca de la casa. arribar a casa i buscar alguna cançó que no sigui buida i freda. llavors saber-te recomfortat per trobar-la. després que algú te l'hagi regalada.

àudio: shearwater: rooks


Sunday, February 15, 2009


pensar en l'última cançó. agradables sorpreses que, a vegades, clouen bones disposicions musicals de deu o dotze pistes. colofons per tancar bandes sonores de repicar vital. o nits d'alcohol i més sota la llums obertes d'alguna històrica sala de ball. escoltar melodies com aquestes en setmanes de bogeria horària. de partits amb els nois, obres de teatre amb ballarines de formes lumbars agradables. i també veure uns manel que sonen a molt proper, malgrat una excessiva immediatesa mediàtica i, potser, fins i tot, social. canviar registre i viure un dijous de sobredosi laboral. arribar a mitja tarda amb alarmes físiques sonant sota el pit. però prens comprimits en forma de 'funk' i 'groove' molt estètic. des de leeds 'the new mastersounds' golpejen línies de baix colpidores. llavors ballar i sentir que voldries una pell més negra fan oblidar certes coses. després més finals. de setmana. arribar a casa per obrir paquets provinents dels eua amb una raresa de ketty lester. més dissabtes de futbol i sopars amb massa vi. i acabar la nit esmorzant a sota casa. mentre dos o tres taxistes escampen l'etílic del seu alè a l'ambient. i recordes com acabes de despedir un dels grans que marxa un temps lluny de casa. donant una abraçada sense cops a l'esquena. perquè hi ha coses que han de ser d'una manera i no d'una altra.

àudio: bmx bandits: the last song

Tuesday, February 10, 2009



experiments musicals amb manel versionant el 'no t'enyoro' d'els pets.
no m'agraden gaire les versions. però tampoc m'agrada enyorar.

"que si tinc els ulls humits
és que hi tinc una lleganya
i si no surto de nit
és perquè vaig curt de pasta"

Wednesday, February 04, 2009


"hay hombres que llaman y hombres que no llaman, y yo preferiría ser de largo de estos últimos. Son los hombres como es debido, esa clase de hombres que las mujeres tienen en mente cuando suspiran por nosotros. Es un estereotipo seguro, sólido y carente de significado: el tío que hace como que todo le importa un pimiento, que cuando lo abandonan a lo mejor se pasa un par de noches sentado a solas en un pub y luego sigue como si tal cosa con sus asuntos. Aunque la vez siguiente pondrá menos confianza que antes, al menos tiene bien claro que no ha quedado como un gilipollas y tampoco le ha dado un susto a nadie..."

nick hornby: 'alta fidelidad'

àudio: solomon burke: can't nobody love you