Wednesday, January 31, 2007



M'he adonat de la meva dependència del pc i d'internet. Tinc el pc de casa en estat de coma induit i no si quan es despertarà, i ni si ho farà...Em rebenta no poder mirar el correu, no poder escriure, no poder actualitzar el blog, ni consultar històries, ni fer la meva agenda. Sort de la feina i de les hores robades...I m'ha arribat a angoixar tímidament aquesta sensació de dependència artificial i virutal que mica en mica s'ha anat apoderant de mi, gairebé sense donar-me'n compte. Suposo que són efectes mimètics dels temps que còrren i em deixaré portar com la majoria de companys. Cadascú amb la seva pastanaga i anar fent. El pare ha marxat de viatge i serà quinze dies fora. Adoro la vida solitària. La manufactura pròpia d'horaris i ritmes em suposa un benestar difícil de calcular. Es preveuen algunes activitats lúdico-erótico(espero)-festives durant aquests dies. Ja els aniré informant. Per fi sembla que comença a amainar el meu refredat quaternari. Aquest matí ja m'he llevat amb una anyorada sensació de lleugeresa. Aquesta tarda cafè amb aroma de Raval amb companys futurscomunicadors. Abans visita a una botiga especialitzada en series limitades de bambes a veure si trobo el que busco. Ja estic desitjant cobrar per un jersei adidas retro que tinc vist. I el vespre, sense pc a casa, gaudiré del nostre mésqueunclub en un dia d'aquells que fa olor a bon futbol. Podré anar a dormir sense haver de baixar la música i llevar-me sense fer soroll a la dutxa. Ja en tinc ganes. Però quan hi penso em venen al cap frases com 'no tendrás casa en la puta vida'. Tinc moltes ganes de moltes coses. Algunes més que altres...

Àudio: The Beatles: Mrs. Robinson*cover Simon & Garfunkel

Sunday, January 28, 2007


L'enèssim refredat o gairebé (espero) refredat de la temporada m'acompanya en aquest final de setmana. O principi, potser. Preparo les ganes, les forces i la ment per a una altra setmana. Molt en la línia d'aquestes últimes setmanes. On tot sembla que vagi millor i les coses van fluint sense representar 'loops' apreciables però conferint a la meva cotidianitat existèncial una tranquilitat i una projecció linial estables inusual. Ahir tarda a la ràdio amb l'amic Pau preparant coses pel programa. Començo a sentir una miqueta meu també aquest projecte. Sopar en un d'aquests llocs recentment i agradablement descoberts. Intent fallit de veure Los Tiki Phantoms i etilisme moderat en companyies de dones castellanes, bons amics i algun dissenyador que altre. Unes quantes hores de calma casolana. Amb roba per endreçar i piles de llibres per classificar i posar a lloc. Els Smokey Robinson enlluernant amb notes dolces la tranquilitat de casa. Deixant anar aquella calidesa i aquella classe tant sublim i 'añeja' de les veus negres. A vegades penso que voldria ser negre. Per saber donar una resposta emocional més clarificadora a paraules com 'soul', 'funky' o 'jazz'. Tarda de diumenge i The Beatles m'acompanyen cap a veure el nostre mésqueunclub. Somriures i abraçades i l'alegria de que sembla que tot torna a rutllar. Que el camí es reprén i que tornaràn els vespres de bon futbol a empapar les nostres retines. Sopar de diumenge amb el meu pare, assentint a històries ja sentides però content. Preparo l'agenda i la música pel programa de demà. Espero que ens escolti més gent. Encara que les ganes i la il·lusió seràn les mateixes. Marxo a dormir, que la son fa de mal esperar...

Àudio: Peanut Pie: What is this *original track

Friday, January 26, 2007

*la millor banda d'indie-pop de la història...


El termòmetre fluorescent de la famrmàcia de casa marcava, a quarts de vuit del mati, 2'5º. El fred era palpable. Les persones caminants sota la foscor hivernal mostraven gestos d'esforç i bufandes anuades amb força. Jo acompanyava amb una barreja emocional i física que aglutinava les poques hores dormides i l'emoció d'un divendendres. Anit sopar de futurs comunicadors en un bonic pis del Raval. Glaçoneres penjant de la paret, estovalles retro, menjar preparat amb cura i una dolça amfitriona. Converses diverses i jocs extranys sota glops de cervesa. Torno dora, a contracor, cap a casa. L'extranya i complicada de classificar música de Davis Holmes m'acompanyava en l'auto de tornada. Pensava en algunes persones amb les que hagués volgut compartir més nit. Fins i tot potser tota. Poc més de quatre hores de son i el fred acompanyant cap a la feina. El dia passa sense sorpreses. Projectant pocs plans per al cap de setmana. buscant companyia pel concert de demà de Ciudadano que encara no he trobat. Cafès al bar de sempre parlant amb amics que em demanen consell per a projectes audiovisuals. Aquest tipus de coses m'engresquen. Embolcallat pel gèlid vespre torno a casa per no sortir-ne ja fins demà, un altre cop amb l'auto. Aquest cop sona el magnífic 'Grand Prix' de Teenage Fanclub. Poca cosa per aquesta nit. Alguna pel·lícula dels 70 i son reparadora. Sento un extrany romanticisme i moltes ganes de certes coses. Noto molt desenvolupada la meva part mitomana. Respecte certes coses i certes persones. Tinc ganes d'aprofundir potser en les meves rareses. Em sento còmode en determinades maneres de fer les coses. Segueix aquell sentiment de bondat respecte la vida que últimament m'acompanya. Sense sorpreses. Sense 'loops'. I m'agrada. Per a segons què, tan sols...





Àudio: Teenage Fanclub: Neil jung

Wednesday, January 24, 2007




Em sento extrany per extranyar una sensació de calidesa que fa temps detestava. La baixa temperatura se'm fa present als pòmuls. Sento un cansament molt extés. Com si tot plegat pesés una mica més encara. Ganes de poques coses. Una lleugera sensació de buidor o apatia desprén certs símpotmes. Camino pels carreres del centre de BCN. Amb cançons de Barry White o The Roots fent de banda sonora de les meves passejades. Compro un LP de segonà mà de música Motown dels 50's. Busco i rebusco en botigues de roba sense trobar coses que s'adeqüin a aquest look tant meu. Talles petites o xifres massa altes a les etiquetes. La típica Adidas retro de 200 euros...li pregunto al venedor si el preu que posa és real. Em contesta que sí de forma condescendent. Veig la nevera que poblaria el meu pis. La veig dos cops seguits i m'enamoro d'ella. Una Smeg de color festuc. Molt adient per un loft amb vistes al Poble Nou. He sentit un galerista (net del primer que va exposar a Dalí) que aquest barri li recorda al Chelsea de NY. I feel neighbourhood pride. Remeno la col3lecció limitada de Vans molt fora de les meves possibilitats. Saludo vells anhels mentalment. Acabo en un Starbuck's amb un 'machiato' de vainilla petit llegint en una còmode butaca. Prenc l'autobus de tornada intentant, en va, no adormir-me. Arribo a casa aviat i em poso el pijama. Símptoma clar de la meva apatia. Posar-se'l abans de sopar és decidir que ja no sortiras, que res et mourà de casa. Necessites comoditat, evasió i detestaries un imprevist. Tot això és per mi un pijama posat abans d'hora. Espero que el dia de demà porti coses noves. Una sensació una mica més comfortable em voreja amb la nit. Cada dia tinc més ganes de coneixe't. Potser ja seria hora que t'ho digués...

Àudio:Smokey Robinson & The Miracles: The love I saw in you was just a mirage
*Motown legends

Tuesday, January 23, 2007


Poques hores dormides. Apago fins a tres cops el despertador. Estreno mitjons negres molt còmodes. Una mica de lectura al metro i 'Colección de Favoritas' de Los Sencillos a l'iPod. He représ la lectura que havia deixat aparcada d'una novel·la de Douglas Coupland que reflexa la generació X. Conversa de confessions i de noies guapes davant la màquina de cafè amb un bon amic de la feina. Segueixo amb aquest mal d'esquena nou per mi. El temps passa extranyament ràpid avui sense poder atribuir-ho a res en especial. Missatges al mòbil de felicitació pel programa d'ahir. Persones estimades que regalen floretes per la meva veu. Però no hi ha mèrit per part meva. Mails de noies que viuen lluny d'aquí i que es disculpen per no haver-me pogut escoltar. Em reprenen imatges d'aquelles gairebé tres hores de programa. On per primer cop vaig poder sentir la meva veu projectada i fer una d'aquelles coses per les que tens la sensació que realment vals. Cascos i micròfon groc fent d'atrezzo d'aquesta nova faceta meva. Companyi inmillorable de persones amb les que la confinça regna i genera connexions gairebé espontànies. Tothom surt content malgrat la poca projecció del projecte. Amateur no és sinònim de dolent. I tots els camins han tingut una primera pedra. Per aquesta tarda espero poder comprar alguna cosa de roba després d'una parell de dies de rastrejar sense èxit. Visitaré un d'aquells carrers del Raval no gaire concorreguts. Me'l descobrí un amic dissenyador que estimo molt. Remenaré les rastes per un parell de botigues de roba retro i '70's', un possible cafè a aquell lloc que tant m'agrada amb sofàs i cambreres extrangeres i espero trobar alguna mirada bucòlica que m'inspiri per alguna cosa. Segueixo amb ganes d'escriure i amb moltes ganes de fer coses. D'apuntar dates a l'agenda, projectes al cap i cançons d'amor a la retina...

Àudio: Pecker: Encantador lunática *featuring Miqui Puig

Després d'un dissabte amb sopar amb antic a un lloc d'aquells que formen part de la memorabilia conjunta. Cinema en sessió golfa i hores de son fins just l'hora del dinar. I tarda de diumenge amb trobada parroquial al lloc de sempre per veure un irreconeixible mésqueunclub. Vespre preparant l'agenda per a la meva estrena radiofònica d'avui a la nit i tupper amb truita i amanida per dinar a la feina. Després de tot això arriba el dilluns. Com altres vegades m'agafa amb un cansament difícil de reconèixer. Les poques ganes de treballar en una feina que no és la meva crec que té alguna cosa important a veure. Tinc la clara sensació que si aquest matí, enlloc d'anar a l'editorial a fer una feina monòtona, hagués anat a una producora a editar video, a seleccionar músiques per orquestrar imatges o escriure propostes per a guions, el cansament no s'hagués fet present. I la cara que oferia als meus acompanyants al metro hagués estat una altra diferent a aquella ganyota indescriptible. He sortit al carrer esperant aquest fred que tant anuncien i he trobat aquest hivern tropical dels últims dies. Però el cel es presentava gris i encapotat en aquest amtí de dilluns. Era un cel ideal per acompanyar aquest estat d'ànim d'avui. Per marxar a casa en busca d'una manta, de cafè amb llet amb canyella i pel·lícules en blanc i negre. Ni dones guapes he trobat pel carrer. L'alegria que desprenen al no ser-hi desrprén un aire melancòlic al meu caminar. Aquesta tarda espero comprar un parell de coses que necessito de roba. La nova jaqueta ha creat furor. Sentint comentaris després de passar. M'ennnnncanta. Aquesta nit programa. Tinc ganes i un punt de nerviosisme atribuible a les ganes que surtin bé les coses. Demà explico...


Àudio: The Cardigans: Erase rewind

Saturday, January 20, 2007


Dissabte, estimat dissabte. Poques ganes de fer coses. Cansament que m'acompanya indulgentment. Començo el dia directament amb el migdia. Dormo poques hores tenint en compte que n'havia passat 24 despert. Ganes de poques coses. Pijama de ratlles, cafè tebi sobre la taula, l'enèssima cigarreta, Now That's What I Call Quite Good de The Housemartins sonant, amb aquell aire tan 'eighties' que m'encanta. Compres en l'horitzó de la tarda. Potser una mica de lectura malgrat aquella sensació de buidor que regna després de llegir un bon llibre. Una trista història d'amor. Dutxa reparadora evocant flaixos de la nit anterior. Razzmatazz. Infinitat de noies guapes i estilístiques com sempre. Cues ja insuportables per realitzar gairebé qualsevol activitat. Persones conegudes, absències conegudes, anhels coneguts, coneguts que saludes i presentacions de quatre frases protocolàries. Noies que t'abracen i et demanen diners. Cançons de The Cure que t'arrenquen un somriure. Donant a la sala aquell aire tant diferent, que barreja suposat modernisme, gent més o menys (ja decreixent) entesa i cançons de fa dues dècades. Abraçades a dones que estimes de forma sincera i llicències compartides amb amics que compleixen anys sense dissimular que ja no els fan molta il·lusió. Plans mentals que s'esbocen i ganes de gaudir d'aquest temps desconegut. Agafar el cotxe, escoltar el funk-pop difícil de classificar de Pecker i somriure a les noies boniques que passejen formosament enmig d'aquest dissabte...


Àudio: Los Brincos: Mejor

Thursday, January 18, 2007



Fa unes dues nits, en la meva sessió diària de reflexió amb el coixí pensava en el meu moment actual. En totes aquelles coses que pots comptar o descomptar i que acaben conformant una fisonomia dels teus dias. I sorprenent-me a mi mateix vaig arribar a la conclusió de que passo un bon moment. Que estic content amb el que em passa pel cap, pel cor i per sota la pell. Evidentment sempre hi ha cosetes que destorben un possible 'happy land' imaginari. Encara hi ha condicionals poblant les meves terres. I potes que coixejen. Però la balança es decanta cap a la bondat de certes coses, moments o històries. Repassar els successius 'frames' que formen els teus dies i anar-los apilant i adonar-te que et sents bé iarribar a dir que et trobes en un bon moment és una sensació que no sovinteja. Segurament tot passa per les sensacions. Les coses no canvien gaire des de temps recents, però la manera com veure-les sí. Una gran amiga meva em va dir una vegada que no podem triar les coses que ens passen però si la manera com viure-les. Sempre he guardat aquella frase i l'he compartida amb molta altra gent. Precisament aquest matí he rebut un sms d'ella. Feia temps de l'últim. Casualitats? No ho crec...La tarda d'ahir va servir per gaudir d'aquest bon moment. Passeig solitari pel Born. Compro una jaqueta-jersei (el que la meva mare hagués dit 'rebeca'!) impressionant. Molt del meu estil. Faig la parada obligatòria al Xocoa i me'nduc un buscapés de canyella. Penso en un amic amb el que sempre paro aquí quan passem. Espero un altre amic a la Pl. de les Olles i estic una bona estona mirant les balconades. Ja sé quin és el meu pis ideal. Deu ser el 2n 3a...Canyes, patates braves, bromes i rialles amb companys audiovisuals. Ni la petita trobada amb l'autoritat urbana ens desfà el bon rotllo. Torno a casa escoltant Daft Punk i pensant en festes futures. Aquest matí he estrenat la peça de roba adquirida i el somriure m'acompanya. Només s'ha entarbolit quan una company de feina m'ha mossegat l'ego considerablement. Després que una altra companya em digués que modern que anava, la personatge en qüestió m'ha preguntat si havia anat de rebaixes al Decathlon...M'hauria d'haver vist jo mateix la meva cara, perquè li he fet una mirada, només acompanyada amb un 'no' sec, que sembla que l'ha enfonsat una mica a la cadira i s'ha anat fnt petita. En fi...coses d'una altra época...

Àudio: Pecker: Nada es lo mismo

Wednesday, January 17, 2007

*Captura.org*



Hi ha dies que no saps perquè però notes un estat sentimental poc estable. Els sentiments i les sensacions més amagades normalment, decideixen aparèixer a capes cutànies més superflues i ensumar el que hi ha fora. Potser és el temps, potser és el cicle llunàtic, potser són hormones. Potser són totes aquestes coses. Potser ets tu. Aquest dies on t'emociones amb una facilitat extrema. T'adones que segons quines pel·lícules no les pots veure. Segons quines notícies et colpeixen amb més contundència. Com hauria de ser la majoria de dies sin no portéssim cuirasses fruit de la insensabilització. Són també aquells dies on certs llavis tenen una silueta nova. Els somriures que dibuixen t'arriben una mica dins. Les figures còncaves que conformen sota el serrell recte desperten moltes més coses. Sobretot aquest ànsia de palpar-los. Amb els propis o àdhuc amb els dits. Matins on veus una dona gran corrent, per dir-ho d'alguna forma, intentant entrar al vagó que ja ha xiulat. I veus el patir momentani i no saps ben bé perquè però et sap terriblement greu. Correria a abraçar a aquella dona i felicitar-la per haver arribat a temps. I dir-li que l'esforç ha valgut la pena. Dies on les belleses passejants són encara més vehements. Et sents un pèl mitòman. Els moments adients per escoltar La Buena Vida sovintejen. Et venen de gust cançons 'donosti sound', copes de vi blanc, barnussos del mateix color que el teu per poder regalar, somriures per guardar durant una mica més de temps que habitualement...
Tinc ganes de trobar-te, encara més avui. Avui no és un bon dia per males notícies. Encara que m'agaféssin recent dutxat i ben vestit. Avui no. Necessito petites bones noves en forma de detalls. Redescobrir l'enorme sonoritat que produeix llegir paraules com 'bacione'. Petites coses per fer somriure un home una mica més sensible del que és habitual. Que ni li agrada ni li desagrada. Però no li fa vergonya dir-ho i està orgullós de sentir-ho. Encara que no li agradi ni li desagradi. Petites coses per fer pensar un home una mica més sensible del que és habitual.






Àudio: The Housemartins: The light is always green

Tuesday, January 16, 2007

*ninyotoxico*


Aquest cel color cendra, el fred suau passejant pel carrer i aquest ambient una mica gris segueixen avui passejant per BCN. Sembla que la temperatura tingui ganes de racionalitzar-se una mica. I és el que toca, però aquests dies tenia ganes de seguir gaudint d'aquest sol incrèdul dels migdies. Ahir vaig inagurar les vacances de que parlava. Rememorant hores de bar com havia fet abans tantes i tantes vegades. Però aquest cop tot era diferent. Una nova terrassa, una nova localització, noves persones i temes nous que encara no esdevenen recureents. Somric per dins pensant en aquestes noves circumstàncies. Pensant en les hores per endevant i les històries per construir, ja timidament apuntalades. Somric per dins recordant coses del passat que suren cap a la superfície sense una demanda prèvia però que agraeixes recuperar. Somric per dins veient certs llavis parlant-me i pensant en les ganes que tinc de sentir-los. Somric per dins pensant en connexions establertes i en futurs projectes que m'il·lusionen sincerament i que espero poder abraçar. Torno a casa escoltant amb atenció cançons de Clap Your Hands Say Yeah!. Maravellat per la seva sonoritat. Intentant descobrir tots els instruments que participen en les melodies. No deixant que la música passi mentre fas altres coses, sinó parant els sentits per deixar que entri. Que remeni coses, desperti sentiments i aguditzi sensacions. Frueixo de debó amb petits plaers, potser banals per molts. Com aquest matí ho feia, mentre recolzava l'esquena a la porta del vagó de metro, llegint 'L'amant perillosa' de Haruki Murakami i escoltava The Housemartins. Crec que s'està convertint en el meu escriptor de capçalera. Llegia les seves paraules, escrites tant lluny però sentides tant i tant a prop. Sonava 'Flag day' i tenia aquella sensació de tenir ganes d'aturar el temps. De quedar-te amb l'essència d'aquell moment. Sorgeixen reflexions de les construccions textuals immediatament adquirides. Tot desperta suspicàcies depenent del moment en que sigui llegit...
"Aquell dia Izumi va deixar que ens abracéssim despullats(...). Vaig abraçar-li el cos nu i vaig besar-li el coll i els pits. Vaig poder acariciar-li la pell suau i olorar-ne la fragància. Estant junts d'aquella manera, em sentia en un altre món. Em semblava que si no la penetrava em tornaria boig. Però ella m'ho va impedir amb fermesa.
- Ho sento- va dir.

Àudio: Clap Your Hands Say Yeah!: Heavy Metal

Monday, January 15, 2007


Després d'un cap de setmana de moltes hores davant la pantalla del pc, de cendrers a vessar, de discos de Call & Response, Teenage Fanclub i La Costa Brava, de buscar cançons per a un 'making off', grabar entrevistes, volcar imatges i editar talls arribo a unes merescudes vacances. Em resulta molt curiós parlar de vacances quan seguiré treballant cada dia de 8h a 17h, però tindré les tardes lliures. No fa pas massa temps gaudi de la vida d'estudiant universitari a temps complert. Enyoro certes coses d'aquells dies. D'arribar al bar i no haver de demanar el cafè amb llet perquè ja me'l servien. Creuar quatre paraules amb el cambrer, ja sobradament conegut. Encara somric quan el recordo cridant i dient-me Bob Marley...Seure amb el mig entrepà de fuet i fullejar El País harmoniosament. Seguint la particular litúrgia que cadascú segueix amb el diari. Alguns el comencen pel principi i d'altres pel final. Jo començava per política nacional o pels esports, i a partir d'aquí seguia totes les seccions amb avidesa. Sempre queia una aturada als mots enreixats. Dels que m'havia convertit en un veritable especialista. Sempre arribava a una nova taula de la terrassa i mostrava, amb tres pams de pit, els mots enreixats, en català i en castellà, completats fins a la última lletra. Després d'aquest plaer diari (mai més ben dit) decidies si anar a classe o no. Trobar algun company de rutina, noies elegants que venen a saludar-te o ganes de llegir el llibre que tens a mitges acostumàven a ser bons motius per no anar-hi. Deixaves passar el dia allà on fos. Els tallats i els cigarrets es succeien. També eren mítiques aquelles rialles de migdia perfumades amb marihuana. I què dir de les partides de pòker amb cèntims de coure. Jo i algun company més erem perennes en aquelles taules. Gairebé sempre amb companyia. Uns molt habituals, altres menys. Alguns que venen a visitar-te o d'altres que fa temps que no veus. Grans dies aquells. Però ara considero tenir vacances gaudir de la tarda lliure durant tres setmanes seguides. Com canvien les coses en tant poc temps. I me'n alegro que així sigui. Espero aquestes tardes en blanc a l'agenda per omplir-les amb passejades pel centre de la 'city' veien-te reflexat en aparadors amb cartells fluorescents on posa rebaixes. Per endreçar una mica l'espai vital que m'envolta, de forma física i no tant física. Per tenir converses pendents durant massa temps que no sé cap a on portaràn però crec necessàries. Per veure pel·lícules que fa temps hauria d'haver vist i visitar cinemes que fa temps que hauria d'haver trepitjat. Per comprar un parell de discos que crec haurien d'ensenyar el seu llom sobre la meva estanteria. Per tornar al bar de sempre on abans deixava passar les tardes entre cambreres provocadores de suspirs d'anhel. Per retrobar aquelles migdiades de tarda tant innecessàries com recomfortants. Per visitar exposicions que engreixin aquest 'background' tant excitantment inacabable. Per passejar pel barri de la Ribera, entre labradores, 'fashion-victim', botigues-museu i restaurants d'entrada prohibida per mileuristes. Deixaré cada dia que el meu cervell vagi decidint que fer cada tarda, sense presses i amb la benevolència del que sap que demà en tindrà una altra. Tinc ganes de passejar, d'airejar-me, d'aquesta bucòlica sensació a la cara del vent de gener abraçan-te...si passo per alguna fruiteria m'agradaria comprar prèssecs i/o cireres...

Àudio: Mogwai: Stanley Kubrick

Friday, January 12, 2007



El matí a la feina avui ha passat una mica més rà pid que de costum. M'he adonat que tararejava més del normal, i ho feia amb cançons sense gaire connexió. He passat de xiular 'La internacional' mentre passava pel departament de personal, a cantar la tornada de 'Trash' dels Suede mentre retornava al meu lloc. La meva adaptació a aquesta feina meva i de pas ha estat meteòrica. Les tasques que desenvolupo i la nula creativitat que aporto no han impedit una bona aclimatació a aquest medi laboral hostil. Un company em diu que només porto sis mesos i visc molt millor que la majoria. Però que ho faig amb un estil impecable. Treballo el que cal, faig la meva feina i bé, però la dosifico i a sobre ho faig bé. L'escapada per sortir a fumar ja esta institucionalitzada. No és casual que per pixar vagi al lavabo que esta situat a l'altra punta de l'edifici, quan en tinc un altre a vint metres. Tampoc és casual que hagi fet amistat amb diferents persones situades en diferents llocs de la casa. Caic bé a tothom, la meva cap gairebé podria dir que m'adora, la gent em valora i visc de conya. Realment he fet una bona feina, i ho dic apartant la modèstia. Adonar-me de tot això deu ser part provocant d'un cert optimisme que avui m'acompanya. El fet de veure el final dels exà mens, entrevistes, makking off, edicions, etc també hi ajuda. Per a aquest cap de setmana m'asolen moltes coses per fer. I ganes per fer-ne d'altres. M'engresca el tenir coses a la vista. Recordo com mesos enrera no sabia com omplir els dies i com sortir de la rutina. El temps fa canviar les coses. O potser les coses canvien amb el temps. M'he adonat que visc una vida força semblant a la que somiava ara fa un any més o menys. Espero poder dir el mateix d'aquí uns quants anys més. Com sempre, tot arriba. I tot torna. Un post-it a la meva cartera em recorda totes les coses que he de fer. És un sistema d'agenda que em va ensenyar un gran amic i que he adoptat sense complexes. Hi apareixen moltes coses en aquesta llista...
-publicar comentaris TCI.
-comprar cintes Mini-DV.
-recollir el cotxe del mecà nic (procurant no pensar en els 300€ que em costa...)
-recollir cà mera de video de casa d'amic recentment adquirit provinent del nord.
-cinema (potser)
-entrevista
-comprar un parell de LP's pendents. L'últim de The Flaming Lips i de Pecker.
-gaudir del meu mesqueunclub en un dia especial
-descansar
-somriure (segur)


Àudio: Suede: Trash

Wednesday, January 10, 2007


L'AM fa pampallugues al despertador
ja no arribes a la feina,
ja és tard, ja no hi ha pressa
penses ràpid que aquí s'hi esta millor.
Et gires donant l'esquena a tot
i retornes al somni i al sopor.
Imagines dones en color
que no només t'abracen i prou.
Dutxa tèbia i, harmoniosament
sona Miles Davis de fons.
Et poses uns vells pantalons.
Deixes escapar el pensament.
Abraces el sol per les finestres
mentre sents vessar el cafè.
Però avui no passa res,
la pressa no et fa bé.
Somrius a la veïna dissenyadora,
amb el diari sota el braç
Esquives a tots els jubilats
passejant calma reparadora.
Penses en el bulli de l'oficina
mentre cuines un 'cous-cous'.
No hi ha faxos, ni rebuts
que t'acompanyin per dinar.
Et sorprén la migdiada
que no refuses ni apartes.
De fons el telenotícies,
endins la teva estimada.
Desitjaries un dia com avui
per prendre el polç al temps
i assentar els pensaments
com voldries haver fet ahir.

Àudio: Los Sencillos: Sol, miedo y pop

Tuesday, January 09, 2007

*el fons de pantalla del meu Pc

Atures de forma maldestra el despertador. Poses deu minuts més i tornes a l'idili amb els llençols. No penses. Sota els primers rajos d'aigua calenta sorgeix algun pensament primerenc. Encar nu, obres l'armari i penses quin color t'escau més o quina imatge vols desprendre avui. Engegues l'iPod mentre el primer fred et xucla la cara, i penses quines cançons poden començar a despertar-te suaument. Jeus, amb sort, al metro i penses enla noia d'edat indefinida i tarannà previsible que veus de tant en tant en aquest mateix vagó sempre. Arribes a la feina i penses en la vida a fora, en les vacances i en la feina per fer. Encens uns cigarret buscant el tímid sol i penses en totes les coses que et queden per fer abans que caduqui el dia. Llences el sucre al cafè de ben dinat i penses en que potser hauries de deixar de fumar. Camines per l'urb propia i veus mares que donen de brenar als seus fills i penses en ella. En com voldries que tornés i et preguntés que vols per brenar. Remenes jaquetes Carhartt i jerseis retro adidas i penses en com t'agradaria tenir la panxa una mica més buida i la butxaca una mica més plena. Fullejes un llibre sobre el disseny post-modern a BCN i penses en una vida futura que voldries poder fer ja per encàrrec. Remenes discos de The Housmartins i Bloc Party i penses en com t'agradaria marxar ara mateix a Londres. Et poses bé la bufanda i veus una noia de sabates All star i diadema a conjunt que et mira i penses en forma condicional sempre. Després d'esperar més estona de la lògica el teu bus penses en com funcionen les coses a altres llocs i en com funcionen al teu país. Poses una rentadora de roba de color i penses en que necessites pantalons i unes bambes. Mires el correu, el blog, el myspace i penses en la quantitat de gent que saps que t'agradaria coneixer i en la que desconeixes que t'agradaria. Et rentes les dents, mirant-te el pijama i la barba descuidada al mirall i penses en tot el que t'espera l'endemà. Poses un disc de Frank Sinatra, jeus al llit i penses en com t'agrada poder abraçar-te a la nit. Llavors penses...i...penses que no pots pensar res mentre penses...

Àudio: Pecker: Souvenir

Monday, January 08, 2007

*càsting de 'Uno de los nuestros' de Martin Scorsesse


La tarda d'ahir va donar a pensaments de moltes coses. Aquest hivern benévol que acompanyava la tarda feia sentir una sensació de placidesa. Aquesta s'acompanyava d'una subtil placidesa fruit de el partir de les festes nadalenques. Tot ha passat i la casa ja esta neta. Es la mateixa sensació que quan ja han marxat els convidats i ja has recollit la cuina. Vaig escoltra molta música, ahir diumenge. Tenia ganes de poder deixar-me portar per notes llunyanes, a paratges imaginaris...L'estudi i la calma que regnava la llar buida demanaven pop sense estridències. Melodies embolcallants, de somriure gèlid i fotografies en blanc i negre. Ahir era dia per l'elegància de Wilco, per la plasticitat de St. Etienne, per les cançons esfèriques de Teenage Fanclub, per la sonoritat plana de Mirafiori, per l'optimisme tímid de La Buena Vida, per la bellesa sense estridències de Belle & Sebastian, per la tendresa urbana de Mishima, per al misticisme local de Los Sencillos...Horas d'estudi i d'activitat 'llarística' em regalaren temps per escoltar magnífics LP's de tots ells. Mentre passava les pàgines amb lletra de dona escrites per home i plenes de requadres color festuc fets amb 'edding's', pensav en com canvien les coses. Fa poc més d'un any llegia en aquestes mateixes pàgines pàgines conceptes com desafecció política, acte administratiu, actuació ad hoc, descentralització, índex de Gini...avui, en aquests fulls manuscrits, trobo paraules més bucòliques com pla general, pla americà, banda sonora, seqüència, tall obliqüe, transició, fotografia...No cal dir que resulta més estimulant. Tot aixeca part del meu interés, però això últim no sembla pas estudi sinó 'background' futur. Tots aquest pensaments sorgien entre cançons. De sobte, enmig de la 'Colección de Favoritas' sona Sandie Shaw. M'imagino com deu (o com debia ser) aquella dona enigmàtica i modèlica de que parlen. Jo voldria una per a mi. Potser una mica menys modèlica. Em ve al cap Sarah Cracknell i la postejo. Però és diumenge i els meus pensaments van més enllà. Penso en una dona anglosaxona d'educació protestant, liberal de pensament i d'entrecuix, i enamorada de l'art i de les cançons de Tracy Chapman. Llàstima que confongui massa sovint somni amb desig...



Àudio: Clap your hands say yeah!: Over and over again

Sunday, January 07, 2007



Col·lecció de dones a les que regalaria un barnús del mateix color que el meu:

#5: Sarah Cracknell
*cantant de Saint Etienne

És un terç del magnífic electro-pop de St. Etienne....Si pogués l'acompanyaria a un concert seu al Soho durant la benévola primavera londinenca. I els matins d'estiu els passaria amb ella passejant per Hyde Park menjant gelats de maduixa i tés de vainilla o lluint al meu costat la seva rossa melena enmig de les coloristes paradetes de Camdem...

Àudio: St. Etienne: Hug my soul
*una d'aquelles màgiques nits al Razz
Matí de diumenge. Passat el dia de reis i passades ja les festes. Arribats a aquest punt un té la sensació que torna la calma, o potser la monotonia. Marxen ja els àpats farragosos, els regals, la benevolència degent desconeguda i els arbres amb llumetes mecàniques que poblen els menjadors. Pot semblar costós tornar a agafar un ritme normal de vida després de la catàrsi nadalenca de les últimes jornades. De moment, deixo passar el diumenge al matí. Estrenant pijama de quadrets regalat per la meva germana i escoltant 'Abbey Road' dels Beatles regalat pel meu cunyat. Sona la veu de George Harrison pels altaveus i tinc la sensació que no voldria ser aquí. No voldria ser a qualsevol altra banda, però no sé si voldria romandre aquí. Potser sí però amb unes altres circumstàncies. Avui toca estudi. Dimecres examen d'anàlisi de mitjans audiovisuals i alguns treballs per entregar. La tarda porta partit del nostre mésqueunclub. En un horari diferent, com els d'abans. M'espanto al no veure en el calendari una data festiva fins d'aquí a tres mesos. Tanmateix, prenc els esdeveniments amb la meva típica condescendència. Anit reunió amb gran part dels amics (ahir malauradament, potser) tots homes per veure actuar un amic músic. Bons músics, un bon cantant i millor persona, i il·lusions que copses allà dalt a l'escenari. Vaig tornar a casa en cotxe escoltant el recopilatori del Razz'06. Reconeixes algunes cançons que has balalt en aquella mítica pista. Flaixos de nits més memorables o menys m'arriben de nou. És curiós com a vegades, sense gaire sentit aparent, reprenem records que teniem totalment oblidats. I sense saber com tornen a la ment descoberta de forma sobtada. Moments, situacions, cançons, personetes i persones.

Àudio: The Beatles: Something

*l'única cançó d'amor que no diu la paraula 'love' en cap moment...

Thursday, January 04, 2007


Tot i la meva situació corporal i mental poc estable en els últims temps, ahir m'arribà un serenor poc esperada donat el neguit dels dies anteriors. Però com a bon regal es pren amb alegria i se'n fa un bon ús. Les coses segueixen al seu lloc i les persones recorren les mateixes esferes al meu voltant, però sembla que l'aigua es mou una mica reposada. La gran avantatge de canviar el prisma amb el que es miren les coses és aquesta. Resulta increïble el poder del cervell per fer sentir coses que no són tals. Em fascina pensar en el potencial que emmagatzem dins el cap. Cada dia sóc una mica conscient del que tinc sota les meves rastes. Darrere les celles i les ja no incipients entrades i davant del clatell. Tant poder sense control a vegades ens juga males passades. A mi m'ha passat, o més ben dit, encara em passa. Deixant de banda tot aquest conglomerat salut-cervell-sensacions queda al marge del meu esperit. Segueixo amb ganes de. Algunes dones em resulten últimament, i també misteriosament, més atractives que abans. La imaginació, accelerada de forma perenne, encara pren un ritme més vertiginós. Potser és el meu jersei de ratlles lilàcies i blavoses o aquesta serenor trobada que traspua la pell, però les noies de l'oficina avui em somriuen enèrgicament. Des de la noia d'extrarradi que volia ser popera fins la recepcionista simpàtica. Fins i tot una futura 'middle-age' em pica l'ullet acompanyant el gest amb un so provinent de picar la llengua contra les dents. Segurament no sap que amb certes persones no es pot jugar a certes coses...Mentrestant seguiré intentant retenir aquesta serenor. Tarda plàcida a casa amb 'homework' universitari. Sonaran de fons alguns LP's comprats ahir, una vegada més, quan no tocava i sense mesura. Treballar m'ha ensenyat a que no sé tenir diners. Per això deu ser que no en tinc mai...Degustaré 'Tiger Bay' de St. Etienne, amb la seva calma electro-pop.'Yankee Hotel Foxtrot' de Wilco presidit pel magnífic 'Jesus, etc'. 'No podemos volver a casa' de Mirafiori que feia dies que buscava. Avui tot serà pop. Calma, elegància, estilisme, coherència i...serenor. Tot això és pop...

Àudio: Wilco: Jesus, etc

Wednesday, January 03, 2007



Mica en mica tot pren el considerament que l'any ja es dispara. Els fulls del calendari van caient de forma mecànica i l'establiment anual ja es fa palès. Tinc aquella extranya sensació que la màquina esta en marxai que hi sóc a dalt, de forma gairebé irremediable. Com en aquells moments on et veus dins una espiral no desitjada i el corrent t'arrossega cap a uns esdeveniments no previstos. Provocats per uns detonants no pretesos. I aquesta és la sensació que m'abraça ara. Com un reset de calendari. Trobar-me tant a baix en del dietari em provaca un sentiment de neguit extrany. Com si tingués coses a fer o hagués de començar a establir ponts per a projectes de manera obligatòria. Però insisteixo en la meva dèria en allunyar-me de les corrents ovines. Potser sóc una ovella més del ramat. Potser ho sóc malgrat no vulgui. Però almenys procuro afeitar-me la llana o pronunciar els "beeee" d'una forma més harmònica. Ahir tot aquest conglomerat sensacional (de sensació) s'amalgamà amb un cansament extrany que presajiava una grip d'aquelles que requereixen llit. Però de moment ha quedat en una sensació. Un fugaç passeig per la meva Rambla preferida i una conversa de vespre amb un amic recentment adquirit. Franquesa i sinceritat des d'un cafè d'aquells tant d'ara. On els cambrers són extrangers i els sofàs són estèticament impecables però dubtosament còmodes. Els peus no em tocàven a terra i les paraules viatjaven entre el meu interlocutor i jo en un procés teixidor de confiances futures. La nit tan sols portà una mica de feina al pc i un parell de partits al Pro. Ni tan sols música va sonar orquestrant el final del dia. Ara que hi penso la vaig trobar a faltar. I la música també. I recordo com fa temps que no somio, inconscientment, en cap dona que em pugui desvetllar i que em faci llevar amb un somriure tímid als llavis i un record borrós, però terriblement fresc més enllà de les celles...

Àudio: Le Mans: Jerey Inglés

Tuesday, January 02, 2007


Els símptomes de la nit de traspàs d'any encara em rebroten pel cos. Les poques hores dormides i els excessos en forma de cigarrets i d'alcohol encara em reprenen. Sembla que tothom encara funciona una mica a càmera lenta. Com si s'estiguéssin recuperant, o simplement, anéssin acostumant-se al nou any, anant-li prenent la mida. Tanmateix, sempre he renegat de la falera que la gent mostra en aquesta època per repartir bons desitjos, sort, conses boniques i diversos propòsits per al nou any...Sembla que és l'únic moment que podem parar a pensar i fer balanç. O l'únic on poder desitjar bones estones als qui ens envolten. I si al més d'agost li desitjo el millor a una persona?No sé si es pot...ja està començat l'any. Doncs l'any arranca i tot segueix igual. Només matissos propis del desencadenament dels dies. No he deixat de fumar. Si mai ho faig asseguro que no serà un 1 de gener. No pots deixar de fumar un 20 de maig? Mentre segueixo amb les meves coses. Amb la feina mecànica i monòtona, però que em reporta diners (no molts), un munt de llibres regalats, algunes bones estones amb els companys i esporàdiques mirades lumíniques de la 'labradora' de drets d'autor i de l'aprenent de 'popera' que tenia nom de noia de l'extrarradi. Parada de les classes per preparar un examen i diversos treballs. No disposo de gaire temps, però confio en aquella màgica inèrsia que fa tants anys m'acompanya. Aquell prodigi de la lògica desconeguda que fa que vagis deixant les coses per a l'últim moment però al final, no saps gaire bé com, acabes arribant a temps a tot. Un misteri més de la lògica humana. Distrec les hores amb "Anàlisi del film" de Jaques Aumond i em deixo fascinar per la màgia del cel·luloide i intento, mica en mica, començar a ser una mica més entés en el tema. Bona falta em fa. Encara em fa vergonya dir que no he vist "Casablanca" o "Taxi Driver". Però tot arriba. Tot en aquesta vida. I no hi ha res millor que tenir temps i tenir les ganes. Per algunes coses em falta temps, per algunes d'altres me'n falta massa de ganes...

Àudio: Teenage Fanclub: Your love is the place where I come from