Sunday, November 28, 2010


amb una puntualitat més radical que britànica apareixien tres dels meus herois quotidians. els que rescaten moments de delicadesa emocional i fabriquen himnes que haurien d'ensenyar a les escoles. una de les MEVES bandes. capçalera auditiva i sensacional (de sensació, concretament). tocaren els primers acords d''start again'. l'esfera cacofònica de pop es feu present. palpable. i juro que em vaig emocionar. despoblant-me de qualsevol mena de pose masculinitzadora o intel·lectualoide. una sensació molt real de la que no vaig voler fer partícip ningú. jo era molt petit enmig de la gentada despresa d'il·luminació. els meus tres herois semblaven contents de seguir fent allò que els agrada. sense estridències, complidors excepcionals. vestint camises i jerseis dels qui conten dècades enlloc d'anys. mentre desfullaven una a una la majoria de les seves grans peces d'orfebreria pop. mancats d'altisonàncies. sobris i elegants, com el negre al vestir. i jo seguia allà paint les sensacions primerenques. asserenant els jocs d'acords senzills però efectistes. sense vestir cap samarreta del grup, per no delatar-se massa a un mateix, com escrivia un dels altres herois propis. esperant, però, a acabar el concert i comprar aquella samarra de cotó. empès conscientment per l'eufòria post. sabedor de l'impuls, però massa entregat a la causa. feia menys de deu minuts que acabaven de tocar 'your love is the place where i come from' i 'mellow doubt'. què volien? jo era una fan content. i agraït.

àudio: teenage fanclub: when i still have thee

Thursday, November 25, 2010


en pijama. com el disc de fred i son. delicadesa, senzillesa i proximitat. sonen a le mans però sense tants dies de pluja. procuro escriure, anotar aquelles quatre coses, mirar aquell vídeo, passar el fil dental. me'n adono que faig temps per no ficar-me al llit a una hora invertidament indecent. el cap funciona amb ralentí. les neurones com una cistella plena de gats vora una estufa. el cos donant senyals. com percentatges d'un sol digit a la bateria del mòbil. si és campanya electoral, agafa't la baixa, dona. que l'aixeta pública no deixa de rajar mai. que venen eleccions? no pateixis. algú farà la feina teva de cada dia per tu. i algú altra ja canviarà el color de la jaqueta per conjuntar millor amb el paisatge poderós que pintem d'aquí quatre dies. cadascú mirant cap al farciment propi. sota l'ordinador caramels de llimona, algunes monedes, crema de mans i un parell de tiquets amb la tinta encara fresca. maniobres d'escapisme, com deien aquells qui abans feien cançons monumentals i ara celebren carnaval tres o quatre cops per setmana. amb tot, l'"algun dia..." em passeja per la boca. per deixar-lo caure quan escaigui. fredament. amb aquell cinisme que em fa tibar els quadres dels calçotets.

àudio: fred i son: diu que no sap què vol

Tuesday, November 16, 2010


el major nerviosisme possible prové del no entendre. mancança i flaquesa del racionalisme crònic imperant aquí. potser símptoma de simplicitat. no em desfaré de les culpes. no vendré més motos de les necessàries. amaniré les paraules a gust del consumidor. procuraré que el pragmatisme no m'ofegui. posaré totes les primeres persones del singular en futur que calgui, però que els fets tinguin sentit. llavors vindran els somriures amples i la ironia tallada fina, com el pernil salat. hi haurà concòrdia. no caldrà, doncs, haver de sortir a fumar abans d'hora a l'oficina. no voler-ne marxar al cap de vint minuts d'arribar-hi. disminuiran les ganes d'homicidis amb primer grau en l'àmbit laboral. tenir perquès serà la millor vaselina social. el fluir serà tendència i l'agror quelcom exòtic. mentre el pes de les paraules segueixi sent inexacte, però, els nervis continuaran prenent l'estomac com a sala d'estar. no els deixaré canviar cortines ni decorar l'estança amb elements kitsck que els atorgui sensació de llar. però, temo que inevitablement, continuaran fent visites de cap de setmana. més que res per no perdre el contacte.

àudio: the flaming lips: suddenly everything has changed

Wednesday, November 03, 2010


els pèls recargolats de la barba se'm passegen entre els dits. encara falta estona per entrar a la sala. la safata de quantiosos minuts per omplir em convida a caminades pel centre de la ciutat. la del so dels ferrers i les scooters que llegia avui a un article. em produeix una sensació de tristor ampla haver de caminar amb les mans atentes a la meva bossa. resulta d'una incongruència general i una feredat que em provoca instints paramilitars a les venes. els turistes baden a banda i banda amb el paisatge. un barber escombra unes poques de restes del terra. a les llibreries ara venen xapes i moleskines. demano una talla 9'5 que se'm ajusti millor al peu. negre color patrimoni de la humanitat ben vestida. el temps s'escurça i l'acabo de desfullar entre tallats tardans i quatre notes apuntades en trossos maldestres de paper. la gent fa cua per entrar al cinema. albiro cares de dones conegudes i de presentadors de la televisió local d'aquí. wayfarers de regal. ramon rodríguez canta, parla i apareix a la pantalla. malauradament amb un to pesat i inconnex que malmet el resultat. el públic omple les butaques. al meu costat una altra noia que ve sola. cap dels dos comenta la seva condició solitària. aplaudiments al cinema (aberració estúpida contemporània) i desfilada cap a les cases de cadascú. sobre the new raemon em quedo amb l'afirmació feta recentment per una escriptora mallorquina, resident a la barcelona moderna. explicava que en aquesta ciutat tothom es sent infeliç i molt sol. la gent escolta the new raemon els dissabtes pel matí, amb les seves enormes ressaques, després d'haver sortit per la nit sense haver trobat un nou amor.

àudio: the new ramon: por tradición