Sunday, May 24, 2009


tancar la porta de casa sense conèixer quina hora és. posar el cap a un coixí que no es d'aparador, però agraeixes que així sigui per l'absència de llum. tornar a la realitat és un exercici que requereix d'uns dies d'adaptació. reviure males olors i reconfortar-se amb noves mirades. dissabtes d'anar a treballar. vestir camisa color cirera i prendre cafè en tasses de porcellana que simulen ser de 'take away'. somriure al redescobrir alguna frase en les cançons de manel. encara que això ho sap tothom. però no ho diu ningú. comprar bitllets per viatjar a new york i treure esquadra i cartabó per delinear un viatge que m'excita. anar al camp amb el meu amic economista per aplaudir els nois que enguany ens han regalat bones estones. donar sentit a les coses al veure el sentiment de pertinença a alguna cosa. visitar terrasses del born i locals de miscel·lànies nacionals darrera la barra. "avui no. estic cansada, ja t'he dit que només he dormit dos hores i n'he treballat dotze". però mai és tard per descobrir tatuatges a pells aliènes. llevar-se i trobar mònaco a la tv. apilar als coixins al sofà després de degustar parmesà rallat sobre pasta calenta. vestir pantalons de tall anglès i boniques quadrícules. prendre infusions i escoltar sufjan stevens. col·lecionar infinitius en un capdesetmana de finals de maig.

àudio: cristina rosenvinge & vetusta morla: chicago (sufjan stevens cover)
http://www.youtube.com/watch?v=Hj0GxqvDuqM

Wednesday, May 20, 2009


ultrapassar la línia groga suposa donar un pas més enllà. no tan sols és desatendre les indicacions reiterades d'una veu enllaunada a les estacions de tren, ja sigui a parma, a reggio emilia, a bologna o a milano, sinó que és avançar alguns passos a mà dreta i aprendre a capbussar-se en la naturalesa de coses i persones. itàlia té encant, no resulta en va viatjar-hi per tercera vegada. la bellesa de les coses és pura i bruta. posseeixen una cultura i una idiosincràsia peculairs. farcides de xovinisme, masclisme i miopia políglota. però l'encant s'hi presenta en racions i racons als que cal d'atendre. atentament. dies de desconnexió al nord italià per recarregar una bateria que pampallejava últimament. seure en terrasses amb una birra o un shakeratto espumós. i fer-ho a la marroquina, de cara al carrer. per entendre l'essència i atipar-te de saviesa popular. visitar un amic que ara és fratello, tal que així et presenta a les seves amistats. riure recòrren a trenta velles bromes. prendre infusions exòtiques entre boirines de fum mentre l'albor s'escola per la finestra. sentir blasfemiar a déu en intervals de quatre minuts. ballar a discoteques pintoresques mentre desplego un deplorable anglès i un incipent i macarrònic italià. apreciar les llambordes de la piazza san prospero. passejar amb dones bulgares. escoltar napolitans que diuen venerar el futbol del teu equip. o no avergonyir-te per regalar mirades golafres a les dones bolonyeses. coses per fer a petites ciutats llunyanes un dia entre setmana. per tornar a casa i enyorar ja aquells bonics migdies i matinades.

àudio: roberto vecchioni: voglio una donna

Sunday, May 10, 2009

*los colores de una sombra.

home de dues dècades i mitja d'edat munta mobles suecs un dissabte tarda. mentre fuma cigarrets manufacturats i escolta cançons de saint etienne. sospira quan cau en la conta que d'ací a poc veurà sarah cracknell. recorda divertits vespres de divendres. amb canyes, olives i persones. amb personatges recolzats a la barra amb ulleres de soldador, i cambreres que parlen hongarès. salta algun dels preceptes de la seva religió de concepció pròpia i visita centres comercials un dissabte tarda. assisteix a concerts de bandes lesbianes de les que és molt fan. es lamenta lleugerament quan veu que el fenomen fan s'ha estès potser massa. canta malament però sense posar cara d'importar-li massa. veu cerveses amb la noia que l'acompanya, que vesteix mirada blava i vestit de pastoreta. les galtes li pujen de temperatura quan una de les seves bandes preferides canta una de les seves cançons més íntimes. pensa com està escoltant en directe, les notes vibrant i reverberant a la seva pròpia caixa toràcica, la melodia que va desgastar quan certa dona el va deixar. però gaudeix de les quatre guitarres sobre l'escenari i tanca els ulls per no posar la mirada cap al terra. encara que no pot evitar arribar a casa i mirar algunes fotografies.

àudio: the zebras: fine lines

Thursday, May 07, 2009

*pictures of people who just woke up.

ferran adrià parla a la tv sobre la creativitat. esferificació, minimalisme i deconstrucció. dos magnífics capítols sobre la història d'elBulli a La2. la genialitat. mareja i excita. sentir parlar de sensacions i entendre-les ribeteja els pèls dels braços. recopilatori emocional. abruptement penso en que m'agrada el gust, l'olor i el color de la vainilla. el so dels tons del telèfon mentre el destinatari d'una trucada important no agafa el telèfon. les persones amb les que series capaç de riure i plorar, en intervals setmanals, m'agraden. els nous punts de vista. ja sigui un punt de fuga oun escot generós. frueixo de versos impossibles. pateixo ressaques futbolístiques. però també prenc cafè amb dones que em recorden a amy winhouse i es pinten l'ombra d'ulls de color blau. tornar a casa amb la 'honey bunch', pop intel·lectual des d'oxford i una estranya i inofensiva neutre sensació de derrota.

àudio: shearwater: south col/the snow leopard
*gerard ruz.

explicar la bellesa d'aquesta nit serà fàcil. els sentiments creen col·lapses enormes als porus de la pell, clamant sortir. cap vergonya perquè le futbol provoqui alegries per aquesta. llegir el llibre de hornby 'fiebre en las gradas' no fa més que reafirmar-me, aquests dies. llosques xucades i ungles al zero i llavors passa. pam. un moment. si alguna mena d'existència de la justícia cap a la bellesa futbolística existeix, avui ha caigut del cel al minut 93. sense esperar-ho, el noi de la exquisitesa als peus deposita una pilota que perfora una porteria. la de la burgesia anglesa més malcarada i vestida de blau. i la bogeria s'ha presentat sense avisar. ha passat la porta i ha aixecat tot el que feia mig minut reposava el cap entre les mans. una taula caient. desenes de braços enlaire, aixecant-se a la mateixa velocitat que es trencaven una dotzena de copes i ampolles. algú m'aixeca i em sosté a l'aire mentre la gola lluita per escapar-se d'entre les dents. extàsi pur i no líquid. una puta 'rave' improvisada de irracionalitat hooliganista. vidres sota els peus. una ferida d'un pam a la panxa que no sé qui m'ha fet. com tampoc sé de qui era la boca on he introduit la meva mà mentre cridava totalment posseït. molts no ho entendran. segur. però avui no importa. grande andrés.

àudio: the smiths: sweet & tender hooligan