Thursday, July 30, 2009


ella va somriure, just després de fer un nou glop de cafè, mentre deixava la tassa.
li intentava explicar el poder de les cançons de josh rouse. ella assentia sense entendre.
llavors va preguntar per qui era l'altre cafè per endur. si tenia nòvia.
no.
feia aquella cara de no creure. insistí i començar a fer preguntes sense saber que no hauria d'intentar passejar per certs paisatges de la memòria.
no. de nou.
ella va fer una cara interrogativa.
no. perquè he perdut la confiança i l'atreviment. perquè l'última dona que em va deixar em va fer un forat al cor pel que es podia veure la televisió.
va recollir les monedes sense fer més preguntes. regalant la mirada al terra.

àudio: josh rouse: the white trash period of my life

Tuesday, July 28, 2009


acostuma ser sa i higiènic evocar a escriptors de casa teva. perquè parlen i plasmen pensaments en marcs fets amb el mateix material que a un envolta. així, josep maria de segarra citava, en el seu llibre sobre els viatges a la polinèsia, referències escaients al pare nostre. " ...i el nostre pa de cada dia, el gust del qual, ara com ara no podem preveure, perquè ha acabat la il·lusió del llunyà, i tornem a la realitat, al malson, del que vam voler evadir-nos...". frases escrites amb certa genialitat que, com tantes altre vegades, et serveixen. com les camises de botigues amb estantaries blanques. on prens el teixit, l'examines, el proves i veus que està fet a la teva mida. seguint, doncs, en la reiteració de la evasió com a leit motiv vital. de cada dia, com el pa. malgrat agafar crosses literàries marcades pel desànim, la perseverància autoimposada fructifca en benestars raonables en cloendes intersetmanals. recuperar un antic lp de suede. llegir històries interessants. seure entre bondats en forma de persona i treure ferro a tot plegat, acompanyan-te de l'amarg d'unes cerveses. dosis conegudes, per problemes coneguts. algun dia deixaré de buscar melenes rosses quan camini per certs carrers. mentrestant abstreuré la calor alimentant-me de pop suec, mobles suecs, davanters suecs.

àudio: tarik y la fábrica de colores: algo que cae como la lluvia

Monday, July 20, 2009


postals amb relleus de paisatges entre les mans. a vegades tot es redueix a reviure certa olor. a poble, a gespa recent tallada, o a carrers recent mullats. recordo dissabtes. hi havia terrasses amb edificis encaixats fent de vistes. hi havia amanida, tomàquets secs i parmesà. hi havia pistes de ball conegudes. amb the foundations, nina simone i un paper escrit a mà esclafat contra el vidre del dj, on es podia llegir: los planetas. també diumenges. on hi havia despertars meridionals. cafè fred i tomàquets farcits per dinar. i mangueres remullant el blau del cotxe. hi havia lectura i vespres de conversa. la memòria em delimita a dilluns. on hi havia tedi laboral i calçotets de quadres. hi havia migdiades i novel·les a la televisió. hi havia sales de cinema. amb cesc gay, boniques instantànies de barcelona, històries molt ben explicades i maneres diferents de fer pel·lícules. temps verbals que van de passat a present. hi ha folk. cansament darrere les orelles i moltes ganes de marxar. moltes, però que cabrien en una maleta. de color fosc i sense excessives cremalleres. hi hauria roba de marca, i-pod, moleskine, alguna novel·la nordamericana. temps verbals que van de present a condicional.

àudio: jean knight: mr. big stuff

Friday, July 17, 2009


el timbre desfà migdiades de divendres que havien de ser insolents. ara només es queden en malcarades. sensació de cartró al cap i bossetes de te sota els ulls. poques hores dormides gràcies a un alcoholitzat dijous vespre inesperat. cerveses d'un dit d'espuma i got de vidre a terrasses amb taules i cadires metàl·liques. saludant i prenent la mà als qui es sumen. dosis de colesterol en forma de tapes variades. amanides amb les ibèriques bromes de cambrers de camisa blanca i drap a quadres. arribar al llit amb el dolç del pacharan a la gola i una sensació de flotabilitat poc recomanable per a nits d'entresetmana. llevar-se i només necessitar una mà per comptar les hores dormides. rebre bones noves futbolístiques en forma de davanter classístic de genialitat sueca. plegar dora de la feina i demanar gel al cafè a terrasses cèntriques. faig tard a la trobada amb la meva amiga de mirada clara. i quan em truca no pregunta on sóc, sinó a quina botiga m'he ficat ja. és divertit que algú coneixi debilitats com aquesta. i que et despedixi amb savis consells sobre no regalar massa temps a pensar en retrobaments no planificats. com si portés escrits a la cara els pensaments d'un divendres tarda de migdiada interrompuda.

àudio: marvin gaye: i hope i don't get my heart broken

Monday, July 13, 2009

* pop casolà de molt bones maneres.
http://www.myspace.com/samitierbcn

l'estiu va posant ratlles a la seva existència particular. desconec si en fa quatre paral·leles i la cinquena que creua aquestes diagonalment. la nit fa suar i els matins primerencs donen sospirs. els diumenges a la tarda porten formes d'ela sobre el sofà. amb el tour a la tv, com a les cançons de facto delafé i als estius de quan no tenia pèl a la cara. la cartellera porta pel·lícules fetes a casa per anar a veure. i la 'honey bunch' ratllades dibuixades amb clau d'algun imbècil amb diarrea mental. arribar a excitar-me sobre manera la idea de descobrir, in fraganti, el que està despedint la pintura del teu cotxe com a divertiment de dubtosa eficàcia. i explicar-li, sense necessitat de mediar més de quatre paraules que això no t'agrada i que al teu barri de la verneda tenen una manera molt especial d'explicar algunes coses. però el dilluns et porta a realitats sense tantes dosis de virilitat poc perfumada. hi ha cadires d'oficina. també hi ha persones que les escalfen. com les meves pilotes. hi ha viatges a la ràdio per parlar de música. hi ha conferències de política al centre darrere la càmera. hi ha, sortosament, vells companys de feina a qui retrobar. compartir un cafè ràpid, dues cigarretes, abraçada i mitja i cinc cèntims de currículum vital. és dilluns, fa calor, i tinc futbol. i samitier son cada dia una mica més bé.

àudio: samitier: porter-davanter

Tuesday, July 07, 2009


la nevera parla estiu. hi ha síndria, crema de carbassó, i préssecs (del groc i del de vinya). l'aigua freda fa repicar les dents. especialment quan es beguda sense pausa. al tornar, per exemple, del gimnàs. de veure la brillantor dels braços al suar i una insospitada llargada de la meva llengua. que no surt tant de la boca ni pels jocs sexuals més perversos. mentre procuro per no perdre el coneixement escolto converses d'homes amb braços de forma d'onada, que introdueixen algun sinònim testicular cada quatre o cinc paraules. penso en clau estival mentre llueixo les noves vialli's de marró estilístic. cames nues i ganes de. a la tv un espectacle de circ com a funeral de michael jackson. he lamentat la pèrdua. per l'inesperat del fet i per la genialitat del subjecte. al assabentar-me'n vaig recordar com billie jean sonava sempre a les nostres festes. aquella preciosa línia de baix i aquell ritme que no és blanc ni negre. que aconsegueix ser les dues coses. la calor alfuixa ja. però al carrer segueix coent l'asfalt. les amigues de les amigues segueixen sent sumament apetitoses. els autobusos segueixen portant l'aire acondicionat massa alt. i segueixen havent botigues amb revistes boniques que comprar.

àudio: death cab for cutie: your heart is an empty room

Sunday, July 05, 2009

"la rubia es, en realidad, doblemente mujer."

-Con las rubias es mejor no meterse- dijo el doctor Skreta.
(...)
-Es el típico comportamiento de una rubia- dijo el doctor Skreta sin extrañarse.
-¿Cree usted que las rubias son distintas a las morenas?- dijo Bertlef.
-Por supuesto - dijo el doctor Skreta-. Los cabellos rubios y los morenos son los dos polos del comportamiento humano. Los cabellos morenos representan virilidad, valor, franqueza y actividad, mientras que los rubios simbolizan la feminidad, la ternura, la impotencia y la pasividad. De modo que la rubia es, en realidad, doblemente mujer. Las princesas tienen que ser rubias. Por eso las mujeres, para ser lo más femeninas que puedan, se tiñen de rubio y nunca de negro.

'La despediada'. Milan Kundera.

àudio: aidan moffat & the best-ofs: big blonde

Wednesday, July 01, 2009


eren quarts de dotze de la nit i vint-i-nou graus de temperatura es repartien de forma sudorífica per l'ambient. l'impossibilitat de dormir generava un neguit de sobres conegut. repartia sospirs i posicions sobre el matalàs. recorrent a l'antiga tècnica del record per evocar al son. pensava en la parada del bus a dos quarts de set del matí. la dona gran que, primer vergonyosament, em comença a gesticular al davant perquè em desproveeixi dels meus cascos. després de fer-ho i de poder escoltar-la nítidament, comença a parlar, desvergonyidament ja, del meu cabell. m'explica que se n'ha adonat de lo guapo que sóc amb aquest tall de cabell. que com podia anar amb aquelles rastes tant llargues. que, abans, em veia i pensava " y este chicho...". que lo contenta que deu estar la meva mare i insisteix en la suposada bellesa que ara suposadament apodero. jo vaig somriure i, al mateix temps, vaig recollir els dos glòbuls oculars que m'havien caigut a terra fruit de la sorpresa. de totes maneres li vaig donar les gràcies i rebutjar les disculpes per la seva osadia. estort encara vaig tornar a vestir les orelles de música, amb el pop naïf de joan miquel oliver, i vaig pregar que arribés l'autobus. per continuar amb un dia que sospitava no tornaria a portar més divertiments alteradors de normalitat d'aquesta mena.

àudio: joan miquel oliver: petit homenet