Friday, December 29, 2006


Sembla ser que aquest sol de desembre m'ha escalfat un poc el meu refredat, ahir, estat d'ànim. És un sol amb més cor que cap. És impetuós i brilla amb força, però amb el fred no sap donar-nos la calícula d'altres mesos. Ja queden poques hores d'aquest 2006 dolent amb força coses dolentes, moltes millorables i algunes importants bones notícies. Però seguim caminant. Mirant al voltant i cercant un 'lifestyle' fruible i propi. Lluny de grans rètols lluminosos que parlen de felicitat, realització i èxit. Conceptes dels que guardo un recel molt important i que considero part de la meva idiosincràsia particular. Tant meva. Lúltim dia de feina avui és especialment feixuc. Com a últim de cicle i avantsala de cita remarcable transcòrre més lent. Penso, doncs, en una feina de futur de la que algun dia pugui parlar amb un somriure emmarcant l'explicació de les meves experiències. I no una fisonomia facial de quan es parla de quelcom costós, requerit d'esforç, mostrant símptomes de desgana. Imagino una feina que conjugui escriure, audiovisual, música, creació, equip i un cert punt de 'bohemianisme'. Formar un concepte laboral que aglutini totes aquestes coses seria d'allò més gratificant. Penso en una nau industrial del Poble Nou. Reformada i convertida en la seu d'una productora audiovisual. On treballar en equip i escriure guions, articles i petites joies narratives fossin cotidianitats palpables. On la música amenitizi totes les dependències. Fer feines d'orfebre amb melodies adients per embolcallar cadascún dels treballs realitzats. Una cuina immensa amb cafè 'de cafetera' i galetes de vainilla farcida de 'labradores' que exposen els seus encants i el seu 'background' cultural. 'Boheanisme' imperant per donar un punt d'estridència i de llunyania de la corrent ovina. En definitiva abolir conceptes com mecanicitat, cadena, rutina, monotonia que s'ensorrin tant sols amb la paraula creació. Ja imagino el meu lloc de treball amb una taula negra, amb TFT de color blanc, un equip de música d'aquells on els compactes es veuen verticalement. Una estanteria presidida pel llom de LP's de St. Etienne, La Buena Vida, Belle&Sebastian, Teenage FanClub i Astonvilla. Eddings de color, una tassa dels Beatles de Matt Groening amb un cafè amb llet fumejant. Programes d'edició i fons de pantalla pop-art. Fulls en blanc en una cubeta per no oblidar que vaig aprendre a escriure sense teclat. Llibre amb tipografies diverses i tapes blanques poblant l'espai que em volteja. I la llum del dia entrant sense complexes per una gran finestra que desemboqui en imatges del meu estimat Manchester català. M'encanta fer plans de futur per posar a sobre d'incerteses. O simplement deixar volar l'imaginari captiu. Sempre ho he dit, és gratuït. Contrapruduent, ja no ho sé...

Àudio: The Rakes: Grand job

Thursday, December 28, 2006


Aquest final de setmana ha arribat gairebé sense adonar-me’n. Els dies laborables han estat menys dels que formarien un pentàgon. Suposo que aquestes dates exòtiques a la normalitat fan que tot funciona d’una forma una mica diferent. Avui he hagut de quedar-me a treballar fins les set de la tarda. A part d’uns diners extres, la sortida retardada de la feina m’ha portat un mal de cap que encara arrossego. D’aquells, però, que es curen amb son. Tanmateix, simptomàtic de saturació mental. Moltes coses donen voltes pel meu cap aquests dies. Diferents intensitats i prioritats diverses que conformen una boirina que m’entumeix. La barreja amb els sentiments aflorats últimament i el cansament m’acompanyen. El mòbil segueix sense donar senyals de vida de qui voldria que les dones. No he rebut cap mena de resposta a un desig formulat en un dia especial. Aquella persona que cada any pensava en mi el dia de Nadal aquest cop no ho ha fet. O ho ha fet d’una altra manera. O si ho ha arribat a fer, no n’ha donat mostres. Les típiques preguntes de què ha pogut passar. Què s’ha fet malament. I com s’ha pogut arribar a aquesta situació, no pretesa i no volguda. Em sento com un estranger en un terreny sentimental que no és el seu. Ja no sé que pensar ni quina determinació prendre. Ni tan sols si els fets són propicis per a prendre determinacions. Estic cansat de moltes situacions que ja no sé si em paguen la pena. Sincerament no tinc la sensació d’haver fet les coses tant malament. He sembrat errors i equivocacions, però no m’han retornat didàcticament, ni de forma proporcional. Anhelo la nit perquè em reporti calma i serenor. Cançons càlides, de pop de dormitori, m’acompanyen amb la lluna i el cansament de testimonis. Espero que...sempre espero que...

Àudio: Ciudadano: Desde entonces

Wednesday, December 27, 2006

(La Raspa)

La tornada a la feina després del parèntesi nadalenc ha estat menys traumàtica del que pensava. L'apatia general, la poca feina sobre la taula i aquella sensació col·lectiva de que aquestes alçades de l'any ja està tot fet fan que tot prengui un altre caire. Més pròxim a la lentitut. Com el procés d'el·laboració del bon 'capucccino' italià. Per aquesta tarda planejo anar a La Central. He de comprar un llibre de micologia pel meu pare i un altre d'anàlisi de films de Jacques Aumont. M'encanta remanar llibres. Llegir els lloms, amb les seves tipografies específiques. Admirar les cobertes colortistes i obrir-los i ensumar aquell olor de nou que fan les pàgines setinades. Aquest és un d'aquells olors que es guarda des de l'infantesa, provinent dels llibre de text encetats cada setembre. En acabat aniré a comprar un nou iPOD. Una maravella tecnòlogica, de 4MB (no arribo a més) i embolcallada de verd festuc per portar la meva música. Aquella que m'acompanya en els martiritzants matins laborals. Mentre configuro ganyotes per sortir del son cançons de les meves ressonen a les oïdes. Pop, electro, pop-rock, northern soul, classic-rock, reggae, rap, electro-pop, techno, disco, funk....Cada dia alguna cosa més que una altre. I per puntejar la tarda faré un cafè en aquell bar on he passat tantes i tantes hores. 'SUPPORT YOUT LOCAL PUB'S'! Segona casa on he fet infinitat de tallats de mitja tarda. Parlen amb aquells amics que coneixes de petit. Que parles amb els seus pares quan els trobes pel carrer i et pregunten què fan els de casa teva. Quantes copes nocturnes, suplicant allargar el tancament, per anar a desaiguar la nit a una altra banda. I quants partits del nostre mésqueunclub. Cridant gols increïbles, saltant de forma sorprenentment estilística i amb els càntics de sempre sobre clubs que es porten al cor. Moments que difícilment crec que esborri de la retina. Dos en especial: aquell 0-3 d'ara farà poc més d'un any a casa dels que més mal els hi fà; i aquell 17 de maig d'enguany on tenia el cap als Champs Elysee i els peus sobre un taual farcida de cervesa, cridòria i joia blaugrana. Què bonic és ser 'sweet & tender hooligan', com deia en Morrisey, uns quants cops a l'any...

Àudio: Astonvilla: Un million de Lézards

Tuesday, December 26, 2006


Ja ha passat el nucli dur de les festes. Els dies més melangiosos, els àpats més farragosos i les sobretaules més inabastables han passat a ser record. Més o menys agredolç, però record. Queden en una posició més visible les bones estones en família, els somriures fruits de bromes tancades i el caliu de les llars on hem restat aquestes jornades. I com últimament ho fa el temps, ha passat gairebé sense donar-me'n compte. Pausiblement. Demà tornar a engegar la roda rutinària i posar cap a la feina altra vegada. Escurant aquest any de canvis, situacions i persones noves. I persones velles amb noves sinergies. Aviat tocarà fer balanç i aquestes coses pròpies de les engrunes dels cicles temporals. Aquest vespre em torna a portar apatia i poques ganes de fer coses. L'estòmag remogut, una mica de tv, endreçar quatre papers, preparar el dinar per demà, una mica de lectura i les punyents cançons del disc de La Costa Brava que vaig comprar fa poc. Poca cosa més per aquest dia festiu atípic. Tampoc tinc la sensació de demanar gaire cosa més. No estic còmode. Ni incòmode. Simplement accepto les circumstàncies, sense ganes de replantejar-les. Segueixo amb aquesta extranya sensació d'estar esperant alguna cosa sense ser massa conscient d'estar esperant res en concret de forma material. O no-material...Si arribés la prendré amb ganes. Sigui el que sigui. Però de moment tot segueix igual per la pre-perifèria de BCN...

Àudio: St. Etienne: Woodcabin

Monday, December 25, 2006


L'olor d'escudella provinent de la cuina, el petit arbre farcit de xocolatines i els repetituis i monòtons programes televisius mostren que és dia de Nadal. Avui l'emplaçament és diferent i persones noves envolten la taula en aquest dinar tant nostrat. Suposo que això és símptoma de que els temps van canviant. Com ho fan les persones. Quan erem petits no hi havia grans canvis a la vista i, cada any, tot succeïa com ho havia fet la vegada anterior. Però el temps passa, les entrades es fan més visibles i les experiències s'acumulen i divergeixen. Creant noves sinergies amb diferents estats d'ànim. Ahir la nit de Nadal, tot i diferent no va canviar gaire. Sopar familiar amb el caliu de les persones que més et coneixen. I la missa de les dotze. Cada any amb menys gent, més canes i més absències. Aquestes dates tant bucòliques m'omplen el cap de coses per escriure. Sentiments que creixen i s'acomoden en parts més o menys fosques. Encara espero rebre aquell missatge d'aquella persona especial. Com poden canviar tant les situacions en tant poc temps? Tanmateix avui toca familia. Dinar de tres plats, alcoholisme desmesurat que provoca somriures exagerats i molles de pa sobre la taula. Veuré marxar el dia encara assegut des de la taula. Et trbo a faltar. Com ahir. Com demà. Espero que aviat bufin altres vents...

Àudio: James Brown: It's a man's, man's, man's world

Saturday, December 23, 2006


La pluja va tornar després de dies sense sentir-la. Ella, en aquest clima tant caòtic nostre, suposa com una neteja de tot. Els carrers, els cotxes, les ments i les persones. Aqueste plujes intermitents i ocasionals semblen tenir una funció netejadora increïble. Ahir acabàven els dies d'universitat fins al febrer i la feina em dona quatre dies per desconnectar. Ho necessito tant...La despedida de parèntesi a la feina es va concloure amb un piscolàvis de tota l'editorial per als treballadors. Al cor del Raval, al Carmelitas, local d'aquest nou 'fashionisme" barceloní. Cambreres d'envejable figura i mirada penetrant. Projecció d'un mar en calma presidint la sala. Multitut de canapés amb formes extranyes i gustos coneguts. El fons de la sala atapeit de 'labradores' d'editorial. Editores, caps, ett's, noies de premsa, de vendes especials, de drets d'autor. Infinitat de noies de cultura refinada, ulleres de pasta, vestits i faldilles de stock baix, somriures més o menys treballats i encants ideals per a aquesta mena de celebracions. Anhels diversos m'aglopen els pensaments. Sento alguna mirada penetrant. Segurament més provocada pel desconeixement que per un desig que demanaria recíproc. Marxo amb les primeres fugues, cansat dels discursos d'homes d'americana i corbata cares i de les converses vanals de got en mà i a peu de taula que aguanta plats amb restes de menjar. La tarda avança desitjant bones festes a persones recentment conegudes. Algunes ja notòriament estimades. Tanmateix no hi són totes. I la pluja m'acompanya cap a casa. Amb aquesta funció de neteja agafo un bus agraidament buit. Cançons de The Housemartins i pensaments nadalencs em porten cap a casa. Alguna pel3licula ja vista reiteradament em porta fins un son llarg i esperat. Gairebé ppuc donar una volta senzera al rellotge. És dissabte, ja. Regna aquest sol tímid tant bucòlic post-pluja. I encara em queden moltes coses per fer...tantes...

Àudio: Grupo de expertos solynieve: Una pila de cosas

Wednesday, December 20, 2006


(Cesc)

El fred ja intens, que comença a calar i a mitigar la sensibilitat. Les llums penjades a arreu en posicions de semi-rectitut. L'engalanament d'algunes llars i tants i tants comerços. Les paneres i els sopars típics que distreuen als assalariats de les seves misèries anuals. La forta intensitat amb que es viuen els records. L'excessiva necessitat de trobar aquell objecte especial per a aquella persona important. Tot això, present amb intensitat en els últims dies és senyal de Nadal, presentiment de festes. És en aquests dies quan apareixen amb més força records d'aquesta época quan la infància reganva els meus dies. Nadal significava felicitat plena per aquelles dates. Regals diversos inundaven el peu d'aquell avet immens que regnava al menjador. Dies abans havia engalanat aquell abre amb paciència. Cada any introduint alguna figura nova, cada any trencant alguna bola d'aquells color lluents. Cadascú tenia la seva tasca. La meva germana muntava el pessebre amb suma delicadesa. Deixant el seu lloc específic als pescadors i a la rentador, que esperàven, quiets, el naixament que anhelaven. Els reis, per contra, es situàven ben lluny per poder anar-se acostant mica en mica. Mentre, el pare posava, instal·lava i es barallava amb les llums de l'arbre. Crec que cap any van arribar a encendre's a la primera. I la mare engalanava tota la casa. Garnaldes, branques d'avet, pinyes, barrets de Santa Claus invaien tots els espais imaginables i inaguraven aquell ambient tant familiar mentre el fred seguia fent vigilia a fora. També recordo com la mare m'explicava que per ella aquelles dates eren sumament tristes. Jo no ho podia acabar d'entendre, i ella m'explicava que era aquella època on més pensava en els que no hi eren i en les desgràcies que havien poblat la seva vida. Enyorava a la se va mare. Havia mort quan la mare era molt jove però encara ara sentia la melangia del Nadal. I jo no l'entenia. Tampoc pensava que mai pogués arribar a entendre-la tant i tant bé. EL Nadal ja no són aquells dies de joia d'abans. No són tant dolços. El pes de la cadira buida, a la meva esquerra, durant els llarrgs àpats es fa massa feixuc per conjugar-lo amb l'alegria que de nens sentiem. Tot ara és diferent. Però, almenys, seguim gaudint dels que quedem. Més units i amb més necessitat de nosaltres. Cada any hi ha menys regals sota l'arbre, però cada cop s'aglopen més records. Et trobo a faltar, com sempre...però potser encara amb més intensitat...

Àudio: Frank Sinatra: White Christmas

Tuesday, December 19, 2006


Necessito vacances...
-per despertar-me de forma inconscient, natural. Poder gaudir d'estones relaxades sense mirar el rellotge entre l'abraçada poderosa dels llençols.
-compartir estones de família amb llicències pròpies i reduïdes per gaudir, de la millor manera que es pugui, dels dies que vindràn.
-passejar sota aquest fred intens sense un rumb massa clar, i topar-te amb l'escalfor d'un cafè poc poblat i cercar mirades golafres.
-llegir tranquilament, sense el sotracs del metro ni les mirades retorçades dels espontanis veïns. M'espera l'última novel·la de Murakami i una antologia de poesia catalana de luxe.
-escoltar plàcidament discos que encara no he pogut escoltar per tercera o quarta vegada, que es on comencen a aparèixer els matissos que tant m'agraden i em sorprenen. M'esperen TeenageFanclub, FelicidadBlanch, Los Sencillos, Gigolo Aunts, els Betales de sempre, Call & Response...
-pensar en les històries de sempre amb prespectives més àmplies. Recordar qui no seu al seu lloc per Nadal, trobar-te a faltar, pensar en xinxetes que esperen, en noves persones que em poblen la vida, relacions que no són com eren i enyores, amics que necessiten de suport i 'lifestyles' que vull per mi en un futur pròxim.
Espero poder tenir temps per totes aquestes coses, i altres...Esperades o no. Et trobo a faltar...de diverses maneres i en diferents intensitats...

Àudio: The Housemartins: Happy hour

Monday, December 18, 2006


Col·lecció de dones a les que regalaria un barnús del mateix color que el meu:

#4- Ingrid Rubio

Passejaria amb ella pel barri de la Ribera sota façanes lluminoses, amb un ram de girasols a les mans i discutint sobre pel·licules de directors novells i amb actors, en blanc i negre, que no paren de fumar en tota l'estona...

Àudio: Los Flechazos: La reina del muelle

Sempre he sentit dir a la saviesa popular que la son no és recupera. Ara puc confirmar-ho, de forma vehement, quan el retard acumulat supera els 4 dies. He dormit poc més de 20 hores en quatre dies. Això per mi és poquíssim. Ara, mentre llutio per no fer caure el cap cap a endevant o cap a un costat. Mentre m'espanto quan m'adono, subitament, que acabo de tancar els ulls i els obro atordit imagino el meu adorat llit, sota una gruixuda funda nòrdica estampada amb quadres grocs i verds i línies rojes. En ciom m'abraça i m'abraona en la placidesa del son i en la companyia cercada de la mandra. Però de moment no es preveu una jornada d'explotació de les possibilitats del meu llit. Aquest cap de setmana ha tingut moltes coses. Històries i estones ben compartides.No recordava en temps haver sortit 3 dies seguits. Cada moment amb una gent determinada i amb les seves especificitats. Vells amics i noves companyies ("gente que vendrá a mi boda o no....amigos y conocidos, pocos y escojidos....gente que cantará en mi funeral..."). Dissabte per la nit torno a gaudir del Razz com abans, però sembla que quelcom hagi canviat. Cada cop més gent i menys autèntics. Arribo a casa amb el sol com a testimoni, i exerceixo de malalt futbolístic aixecant-me quatre hores després per veure el nostre mésqueunclub. I encara perden. La cara de tonto que em queda després del partit és de manual. La tarda passa languidament dins de casa. La feina i les poques ganes em conviden a no sortir. L'arribada a la nit passa entre rentadores, robes esteses, més d'un emprenyament amb el PC i cançons de The Roots. Finalment, la nit m'ofereix poques coses més...Un reportatge sobre els 'fibers' emés a BTV, una mica de lectura de Primo Levi i alguna conversa de caire instantani que m'arranca algun somriure. Poques coses ha donat el meu diuemnge. Acostuma a passar. I aquest dilluns un home negre de metre i noranta aproximadament, al veure'm passar pel seu costat, al carrer, m'ha somrigut i m'ha dit: "Respect rasta!". Puc dir que ha arribat a emocionar-me. M'ha arrencat un somriure. Que enyorava del dia anterior. Però, sortosament, ja ho diu la dita..."cada dia no és diumenge"....Però, perquè "una flor no fa primavera"...?

Àudio:The Roots: Don't say nothin'

Saturday, December 16, 2006


Tres hores de son són poques. Es miri com es miri. Necessito descans prolongat. Tinc ganes de perdre'm sota els llençols. Encara que sigui sol. Però es preveuen dies d'activitat, ja entrant a la recta final del que els cristians diuen advent. Tinc moltes coses a fer aquest cap de setmana...
- aquesta nit "sopar d'empresa" amb poques ganes i menys prespectives. Diuen que aquestes solen ser les millors nits. Avui ho dubto.
- dissabte sopar nadalenc a casa d'una bona amiga amb antics (que extrany sona) companys d'anyorada vida estudiant universitaria.
- tornar després de temps al Razz. Canòdrom per alguns i bon lloc pels meus moviments més histriònics que acurats entre companyies desitjades i conegudes.
- escriure el guió pel curt. Poder començar a donar forma a un bonic projecte.
- pensar en com canviar una mica aquesta forma de ser tan covarda. Per no teir més despedides convecionals i ser capaç de posar un toc atrevit a la meva racional façana.
- començar (només) a pensar en dates que fan mandra, regals, àpats desproporcionats i demostracions d'amor atípiques en altres epoques de l'any i gratuïtes.
- escoltar amb calma els LP de Felicidadblach i Los Sencillos de segonà mà que vaig comprar per 10€.
- veure espectacle i futbol en majúscules del nostre mésqueunclub guanyant l'únic trofeu que ens falta.
- trobar un forat per anar al cine a veure alguna d'aquelles pel·licules acumulades que tinc pendents. Em ve de gust anar sol al cinema. Potser ratllo de la llista de pendents "Dies d'agost" de Marc Recha.
- posar una mica d'ordre. A tot en general i a res particularment...
- trobar-te a faltar...

Àudio: Mishima: El record que no has cridat

Tuesday, December 12, 2006


A vegades em sorprén com un espai concret pot arribar a agobiar tant a una persona. Sobretot quan es tracta del teu habitacle laboral, avui més claustrofòbic que mai. La desesperació de veure que el volum de feina no disminueix. Les cotòrres que fan de companyes més espitades que mai. Donant el màxim de si a l'expressió "fer safreig". La calefacció, manipulada per més mans de les recomanables, repartint estones de fred i de sopor aleatòriament. L'hora de sortida ha estat més analgèsica que de costum. He pres el bus amb ganes d'escapar. Mentre baixava Les Rambles escoltava el pop flotant de Mirafiori (recentment descobert). Deixava entrar la calma al cervell embadalit amb la faldilla texana, les mitjes negres i les botes a mitja cama de la "blondie" del costat. He posat els peus al Born, més tranquil, amb ganes de trobar-me a soles amb una d'aquelles parts de la meva ciutat que tant i tant em fascinen. He agafat un prespectiva visual per mi sol, des del centre de la Plaça de les Olles. Qui pogués tenir un piset allà mateix. Per veure aquell trosset urbà des del menjador, pel reflex del teu portàtil, deixant passar el tímid sol de desembre, mentre sona St. Etienne. Aquests pensaments de regust a truita, m'han portat fins la botiga que buscava. He remenat i he fet broma amb el venedor "neo-fashion" amb accent del sud. He sortit per on havia entrat, amb aquell mig somriure del que porta a la bossa quelcom que li agrada i li ha costat un ronyó. He arribat a dubtar si estrenar la jaqueta en aquell mateix moment. Però, finalment, he decidit deixar aquest petit plaer per amanir una mica el trist matí treballador de demà. El passeig del Born se m'ha presentat davant entre noies de bicicleta plegable, bufanda interminable i dignes d'una portada de Camera Obscura. He parat en un bar on laguna vegada havia pres alguna copa nocturna. Reafirmava la meva condició d'únic client del local i tot esperant que s'escalfés la cafetera he començat a escriure. Vagues idees per un curt que espero que es materialitzi. Perquè em fa il·lusió, perquè crec en la bondat de la idea i en l'aptitut del meu company de projecte. Crec que ja tenim títol...He aconseguit filar una estrucura més o menys lluïble. Tot sota la mirada un xic incrèdula de la cambrera i de la "middle-age" que demanava un xupito de whisky. Ja marxant, després de tirar el cendrer i la imatge de tio interessant que més o menys havia aconseguit mostrar, he sortit sota la foscor gèlida. Sonava Albert Hammond Jr quan he entrat en una d'aquelles botigues que no sabries dir ben bé a què es dediquen. M'encanten. He tafanejat des de figuretes pop, cd's de François K fins a llibres de tipografies i cinema dels 70's. I així, amb el vespre abraçant els voltants del Mercat del Born he decidit tornar cap a casa. Molt més tranquil que tres hores enrera i pensant en si algun dia arribarà el temps de les cireres...

Àudio: Mirafiori: Cinco minutos

Monday, December 11, 2006


Col·lecció de dones a les que regalaria un barnús del mateix color que el meu:

#3: Lucia Jiménez

Li demanaria un somriure etern per veure al matí enmig de la roba escampada. Veuria pel·licules intel·ligibles al seu costat perquè em regales explicacions enteses emmarcades en la seva veu acaramelada. I escoltariem cançons de Los Piratas sota aqüeductes de maó en dies de pluja intensa...

Àudio: Los Piratas: El equilibrio imposible
(La Raspa)

Les creuetes vermelles sobre els numeros foscos del calendari avancen molt a poc a poc, com si volguéssin assegurar el terreny abans de fer un nou pas. El temps sembla més dens avui i aquí. Sembla que tingui ganes que passin els dies com si esperés alguna cosa. Però no hi ha esdeveniments exaltants apuntats en negreta en la meva agenda. No entenc aquestes ganes que passin els dies sense tenir cap data al cap que signifiqui alguna cosa. Aquesta és una d'aquelles cotradiccions tant meves. Tant definitòries. Tanmateix sento la necessitat de que el temps passi ràpid, encara que no esperi res. I a estones el sento lent, pesat. Com si passés majestuosament pel meu voltant i em comencés a donar voltes mirant-me, desafiant, isinuant les seves vagues intencions de passar de pressa. Necessito airejar una mica més les hores, que el temps passi una mica més lent. Potser ho faria...
- amb una feina creativa on pogués tenir el meu propi mug dels Simpson i o escriure fos la meva principal feina.
- si a la sortida de la feina alguna noia de somriure eclèctic i mirada lumínica m'eseprés per anar a passejar pel Raval i fer un cafè de vespre a l'IT.
- si certes persones tornèssin a ser tant a prop com ho eren abans i seguíssim compartint històries
- amb pisos de solter decorats amb quadres pop-art, estores colortistes i cuines de disseny amb barra americana.
- amb certes dones que compartiries habitacions enfosquides, melodies de Belle & Sebastian i exhalacios d'aire compartides.
- enmig de viatges més llargs i més llunyans a terres desconegudes coneixent experiències inabastables aquí.
- sentint cançons d'Architecture in Helsinki en festes calmades de conversa càlida, intercanvis de somriures i ulleres de pasta com a benvinguda.
- escoltant concerts de Camera Obscura i Teenage Fan Club en algun d'aquells estadies de gespa verda de Glasgow.

Totes aquestes coses les somio amb més o menys inetnsitat. De la mateixa manera que les diviso amb més o menys claretat. Sabent que les puc aconseguir amb més o menys facilitat. Segeuixo itentant. Amb les meves coses. Les meves rareses. Que deuen ser les que em fan ser com sóc i no ser un altre. No m'importa no desitjar una família i un bon cotxe. Tot arriba. I tot torna...


Àudio: Architecture in Helsinki: Do the Wirhlwind

Sunday, December 10, 2006


Ha estat una sorpresa, més o menys agradable, trobar aquí el fred i les fulles al terra creant un clima més idoni pels fulls de calendari que ja han caigut. He deixat enrera un país que m'ha enamorat en moltes coses. En la basta gamma de verds que s'ajeuen sobre els prats. En la bondat i hospitalitat de la gent d'un país germà. També de Donosti, que diuen que "el peine del viento" de Chillida està allà per pentinar el vent que entra a la ciutat perquè ella és tant senyora...I aquesta imatge m'emporto. Llàstima de la pluja incessant i agotadora que martiritza i enfosqueix la brillantor dels seus paratjes. Han estat dies de bromes, rialles, descans i coneixença de llocs nous. Un pas més en la cerca de postals mereixedores de xinxetes de colors. Passats que formen un "frame" per ser penjat. Però ja han acabat els dies de festa i els horaris llibertins, i de nou rutina. Sense cap ganes de deixar-la passar, l'has de deixar seure al sofà que decora el menjador de la teva cotidianitat. Com aquells convidats que sabies havien de visitar-te però no en tens cap ganes. Ja queda poc per acabar l'any i espero el successor amb prespectives. És hora de fer balanços i aquestes coses i encara no ser quina nota posar. No sé si hi haurà superàvit o pèrdues. De tot una mica. Sensacions menys amargues encara m'invaeixen. Espero reesmplaçar-les aviat per dolces estones. Suposo que el meu extrany estat emocional d'avui es deu a la fi dels dies de descans. Al fet de tornar a una realitat que no acaba de ser del tot com voldria. Em neguiteja aquesta sensació de no saber si sempre hi haurà alguna cosa que no estigui lloc. Si viuré moments on tots els mobles del meu habitacle vital jugaràn el seu espai amb harmònia i conformaran un tot quadrat i racional. No ho sé. Sempre hi ha dubtes. Segurament em falti aquell quadre que fa temps que busco i que no sé com és exactament. El problema rau en què sé exactament com vull que sigui. Inento trobar la dosi exacte de la convinació entre buscar i esperar. Segueixo aquí...i així...

Àudio: The Housemartins: The flag day

Monday, December 04, 2006


Que bonic és aquest neguit del dia abans d'encetar un viatge. El meu lifestyle de moment no permet que els viatges siguin quelcom rutinari que no em provoqui cert nerviosisme. Pels moments que vindràn. Pels somriures, les fotografies, les postals, els àpats llibertins, els horaris desquadrats, els kilòmetres recorreguts, les pistes del cd destellant cançons de Postal Service o La Buena Vida i totes aquelles coses que fan que els viatges es recordin. Especialment la companyia. Les persones que són sinònim de vaitge i de piles i piles d'anecdotes per explicar a la tornada. Marxo cap al nord. A l'estimat Donosti, terra amb un so propi i una indosincràcia que em fascina. tanco uns quants dies la paradeta. A la tornada us explico. Edurnes i Arantzas m'esperen...No les vull fer esperar. Esepero que demà els nostremésqueunclub ens doni una alegria. I que no sigui l'última d'aquests dies...

Àudio: La Buena Vida: Que nos va a pasar

Saturday, December 02, 2006


Per fi he pogut dormir més de nou hores. Necessitava un descans prolongat per deixar moltes coses, més físiques que no pas psíquiques, sota els llençols i dibuixar un nou somriure, potser una mica tímid, davant del mirall incrèdul. Avui les coses semblen despertar-se una mica més reposades. Malgrat els núvols que poblen el cel proper a la platja. És un dissabte, aviat pel matí i es presenten coses per fer. M'agrada tenir hores per endavant i no tenir-les totalment establertes, deixant pas a possibles petites sorpreses que endolcin l'ambient una mica massa pop últimament. Paraules que van enfonsar-se en capes internes malmetent certes coses, han estat reemplaçades per altres paraules capaces de reestablir-me. M'han ensenyat que les ferides no es curen amb paraules sinó amb fets. Reconec que potser és una mica tard per aprendre aquestses lliçons potser massa bàsiques. Però han arribat ara. Desitjo desfer una mica aquest romanticisme de parlar per solucionar problemes. Els fets, no sé si malauradament, acaben tenint més presència. Així que camino una mica més àgil avui pensant en les coses que he de fer. Com restablir situacions desgastades. Queda camí per endavant i, sobretot, ganes de recorre'l. Ansio utilitzar totes les xinxetes de colors que fa temps que guardo. Per penjar postals i instantànies de moments en suros imaginaris. Postals de vivències i històries on discernir somriures, ulleres de pasta i cançons pop. Postals que es puguin ambientar amb cançons de Mishima quan calgui. Amb Teenage Fan Club quan es permeti. Amb St. Etienne quan es pugui. Diferents melodies per a diferents estats d'ànim. Però el que queda són les ganes de produir postals, de crear-les, i després poder penjar-les per reviure-les i ser capaç d'engalanar-les amb la música adeqüada en cada moment. Avui poso la càmara, les ganes i discos d'electro-pop a la meva bossa.

Àudio: Belle & Sebastian: The boy with the Arab Strap.

Friday, December 01, 2006


Sembla que el fred avui ja camia una mica més decidit per aquí. El centre de la city, però, segueix oferint una temperatura més amable que a l'extrarradi. Suposo que són coses de la versió exagerada de contaminació i aglomeració general que pateix aquesta zona. Els meus pensaments també han agafat una temperatura més freda i és una cosa que agraeixo. He pogut dotar-me d'ua mica de pragmatisme i de prespectiva per intentar conjugar tota la informació i totes les sensacions adquirides ahir gairebé per sorpresa. Sensacions que es van transformar en fets més o menys tangibles. Per aquest casos el millor deu ser pedre el temps com a digesitu i deixar assentar les coses. El temps posa totes les coses al seu lloc. Deixar-li fer la feina sense deixar de vigilar-lo. Esperar que tot vagi caient pel seu propi pes, com una ploma dirigint-se de forma armoniosa i elegat cap al sòl. Després d'una dança tranquil·la s'hi dipostia amb parsimònia. Així és com m'agradaria que s'assentessin algunes coses massa revoltades ara.Però per fi és divendres, com deia un "slogan" molt gastat fa uns anyets. Encaro el cap de setmana amb ganes, però ja poso els dos ullets en l'altra setmana. Festa de cinc dies que ja mostra ua cuixa prominent, embolcallada amb un lliga-cames, per la porta entreoberta. Mostrant-se predisposada i animant-me per quan arribi. Tinc moltes ganes d'aquest viatge al nord. Per conèixer, per fi, una terra que he admirat sempre des de fora. Espero descobrir espais, persones i paisatges de nous i donar dimensions renovades a algunes coses deteriorades. Potser una mica de cinema per aquesta nit. Tic ganes d'una mica d'intel·lectualitat de saló, aquella que sembla quedar tant bé. Segueixo preguntant-me sobre perquè canvien les persones. Perquè algunes coses es couen sense que tu no passis per la cuina. Tinc sed de respostes. Potser per digerir masses pregutes...

Àudio: Miqui Puig i Glissando*: 93