Monday, July 30, 2007


Una dutxa tonificant, crema hidratant, un sopar lleuger i unes primerenques cançons de Wilco, més folk que no pas pop. Aquelles coses minces que agraeixes després de passar dos dies fora de casa. Després de les meves amenaces lúdiques, la nit de divendres tingué un contingut festiu i etíl·lic que anhelava. Sopar amb bones companyies a terrasses d'àtics coneguts. Degustant sessions dels 2 many dj's i exercint de 'supporters' de l'electrònica. El meu amic economista, el meu amic amant del techno i el meu amic dissenyador, companyies amb les que guardo un bagagte enorme de kilometratge nocturn. Un parell de copes en una d'aquelles mítiques discoteques del nostre barri industrial. Després de la tercera cançó de timbals i amb aroma de cançoner d'esplai marxem al temple del pop amb nom d'una cançó dels Pulp. Ingestes incontrolades d'alcohol, amigues dissenyadores lluint simpatia, passos de ball i molta calor. Temes de Bloc Party, Arcade Fire, Mendetz, Joy Division o Cycle provoquen complicitats i estats d'eufèria passatjera. Estats lamentables a l'arribada a casa. Quatre hores dormides i viatge cap a l'oest. Terra de canícula tremebunda i parlar d'accent tancat i abús de la e. Piscina, partides de ping-pong, àpats copiosos i timbes improvisades de pòker que em fan reviure temps passats. Gaudint de la fervent hospitalitat dels avis del meu amic periodista i del seu afable tracte. Segueixen sonant els Wilco aquí i dubto tenir ganes que demà sigui dilluns...


Àudio: Pulp: Razzmatazz

Thursday, July 26, 2007



El termometre digital marca 29 graus. El rellotge d'agulles 3/4 de dotze. La calor m'abraça. Aquesta xafagor ofegant 'made in BCN' em deixa sense forces. Sense ganes de fer res. Volia un prèssec de postre però no en quedaven. Acabo de veure cert jugador francès estílistic debutant amb el nostre mésqueunclub. La nova samarra és terriblement estètica. Les fulles commemoratives que envolten l'escut, que alhora envolta el cor, donen un toc 'british' exageradament adeqüat. A les illes de l'oest del vell continent sempre n'han sapigut molt d'aquestes coses, de memorabilia. Vespre de canyes a la terrassa de sempre. Alguns m'expliquen la seva prolífica nit. Jo m'estic cansant molt de certes coses, per cert. Dic, fins i tot aviso, al meu amic economista i al meu amic amant del techno que tinc ganes de sortir de festa. No acostumo a dir aquestes coses en va. Saben que l'oncle MAI diu mentides. Amable posa'm algun 'temazo', sentencio. Anit vaig anar al teatre amb la meva germana. Una obra d'essència tarantiniana, d'aquelles de les que no acabes d'entendre. Just davant meu seia Lluís Pasqual i no semblava gaire entusiasmat. La meva germana em dona les invitacions per la seva boda. Em fa molta il·lusió obrir aquell sobre. Wedding presents in my head. Escolto cançons d'acid-house amb Farley jackmaster Funk i tinc ganes de ballar. Tinc ganes de. Crec que hauré de treure a passejar la meva cara seriosa. L'oncle MAI diu mentides.
Àudio: Los Planetas: Vas a verme por la tele
*lletra totalment adient per...

Tuesday, July 24, 2007


Una camisa de tall clàssic amb el moreno recentment adquirit feien una bona convinació, ahir. Era un bon dia per escoltar les trompetes i el 'northern soul' de Frank Wilson. La noia de mirada romboidal i somriure còncau em llença el cafè per sobre. La seva delicades rentant-me la camisa fa que no pugui enfadar-me. M'agrada com ella fa veure que no se'n adona. Dino amb el meu amic radiofònic i la noia d'ulls blaus i castellans a parts iguals. M'expliquen el seu viatge a Grècia i celebres, i relativament envejes, la seva sintonia. Penses que potser t'aniria bé alguna cosa semblant per a lo teu. Em regalin un LP de pop grec de George Diamantidis. Tarda amb migdiada furtiva i 'Unidad de desplazamiento' sonant a tot volum mentre estenc la roba. De nit, programa esperpèntic amb companyies esbojarrades que t'aparten del que tenies pensat. Tanmateix, segueixo fruint de. Masses poques hores de son em delaten al matí a l'editorial. Agafo un clàssic de Josep Pla que ja tinc preparat per llegir. Plans mentals i cançons de Phoenix i Staple Singers a l'àudio. Pasta amb gambes i curry per dinar. Descans agrait i partit amb els nois. Dolça sensació després de. Tinc la sensació, ja, que l'estiu s'acaba. I crec que no vull...


Àudio: Mother Freedom Band: Beautiful summer day

Monday, July 23, 2007


Tracy Chapman canta aquí. Orquestrant els intants previs al inici d'un son de diumenge que anhelo. Cansament després d'aquest cap de setmana de muntanya, pop, sol i bones companyies. El PopArb segueix sent un festival amb molt bones intencions però amb certes inèrcies que no el deixen créixer. Divendres, després d'acreditar-me, degusto les primeres gotes de whisky. El meu amic economista i el meu amic aprenent de 'bon vivant' fan el mateix. Passos de ball i certa elegància amb l'actuació de Mendetz. Salutacions a alguns coneguts i sms que agraeixes. Dorian desplega el seu techno-pop edulcorant i la ingesta d'alcohol segueix el seu procés habitual. Labradores a dojo envolten els petits escenaris. Mítics de festivals anteriors que em saluden i dones d'edats inicialment avançades em pregunten on aconseguir dosis sintètiques. La nit acaba massa aviat pel meu gust. Em desperto amb la despedida dels meus companys de nit i intento desfer les seqüel·les nocturnes que poblen el meu llit. Solitud i calma agraides. Gaudeixo de piscina per mi sol. 400 metres de nedar per sentir aquell benestar recomfortant. El meu estil papallona segueix deixant bastant que desitjar. Amb el vespre arriba el meu amic periodista, just mentre regava les plantes de l'entrada. Un molt bon concert de Love of Lesbian. Una divertida actuació del vell Portet i un tast dels maravellosos i sorprenents Standstill. Unes pastes a la terrasseta de les acreditacions i desfilem dora en busca de son reparadora. Diumenge de sol, pell envermellida i cançons de DJ Shadow a l'auto. Recollim la seva, meva (fins i tot nostra) amiga periodista i, avui sí, ambientòloga. Veiem 'septiembres' al meu cinema preferit i un altre cop no puc evitar emocionar-me. Crec que no se'n han donat compte...Un cop em van dir que una bona pel·lícula és aquella que a l'endemà encara et fa reflexionar. Demà, o ja avui, és dilluns...


Àudio: Standstill: ¿Por qué me llamas a estas horas?

Thursday, July 19, 2007


La soletat de la casa m'agrada. L'estora de la dutxa no es mou del lavabo. El rellotge digital de la tauleta de nit marca les 7:35 del matí. Faig tard. Sona moderadament el pop afrancesat de Tahiti 80. Penso en platjes llunyanes i cossos propers. Estreno roba interior molt 'cool' i una samarreta blanca. Evidentment, amb ratlles. Quelcom menys de cinc hores dormides i un dia per encetar. Sóc 'supporta' de l'anarquia horaria estival i de la inexorable laxitut del temps en èpoques de canícula. 'I love this game'! Dimarts de partit amb els nois. Deixant un parell de detalls classístics i sopant a terrasses veïnes. Apuro el dia amb lectura d'Orwell i Smokey Robinson & The Miracles sonant. Tanmateix no dormo bé. Dimecres de cançons de Kaiser Chiefs i peces d'electrònica amable. Sessions imaginàries que em transporten a temps futurs. Tarda de roba i de comprar trajos per bodes de germanes. Per fi el tinc. Crec que servirà. Falta la resta. Compro enciam, canònges, tomàquets cherry, mozzarella di buffala, pa torrat i pastanagues. He de fer l'amanida de primer plat. Sopant a casa del meu amic amant del techno. Amb el meu amic economista i el meu amic dissenyador. Aquest últim apareix amb un 'look' molt de barri, molt de diumengematíressaca. Vi raïmat afruitat, cendrers que es poblen i somriures. En definitiva, tres elements que desemboquen en la bonica i saludable pràctica del cultiu de l'amistat. Parlem de dones, de disseny, de jugadors estilístics i de cinema. Acaba el dia. A casa em torno a provar els nous pantalons curts de color torrat. 'Santos que yo te pinté' es descobreix com una cançó molt idònea per a. El rellotge de la tauleta de nit marca les 2:17 de la matinada. La soledat de casa m'agrada. Potser no per aquestes hores...

Àudio: Clap Your Hands Say Yeah!: In this home on ice

Monday, July 16, 2007


*conte al que li he tret la pols...
potser només és una casualitat que el publiqui avui...

L’home que cercava sota les catenàries

Mitja cabellera francesa d’un negre captivant. Somriure tímid que desprèn elegància i una mirada lumínica que arriba a angoixar. Al seu darrera la Torre Agbar imponent i un tramvia que passeja tranquil per les sinuoses vies, donen a la postal un aroma urbà i cosmopolita que enalteix aquesta bellesa femenina. Tot es veu en blanc i negre, però. L’home que sempre es netejava rera les orelles sempre somia en blanc i negre. O almenys aquesta és la sensació que té.
Es desperta trasbalsat per aquest somni que l’acaba d’interrompre el seu son lleuger. No pot treure’s del cap aquesta dona. Ni aquell tramvia que li passava per darrera. Un presagi, pensa. Una senyal. Sempre ha tingut molta fe en aquesta mena de coses. No se’n esta mai de llegir l’horòscop ni de creure en les casualitats. Sap, des d’aquell mateix moment, que trobarà l’amor que tant anhela dins d’un tramvia. El destí no fa més que senyalitzar el camí, pensa.
Així, un dia primaveral decideix pujar al tramvia que passa per davant de casa i observar totes les dones que puguin complaure. Que siguin capaces de desfer l’enuig solitari que l’abraça. Convençut, doncs, que trobarà una mossa que el satisfaci. La primera. Decidit, i amb aquell posat que pretén fer creure a la resta que les coses no van amb ell, l’home que sempre es netejava rera les orelles seu en un dels vagons, i observa. Primer fixa la seva mirada en la jove que seu al seu davant. Morena i amb una piga al bell mig de la galta dreta. Vesteix jersei a ratlles, texans estrets i esportives de sola blanca. El tir baix dels pantalons deixa entreveure una llenceria acurada. La jove perd la vista per la finestra. Escolta música amb un reproductor molt modern i deixa que el paisatge urbanístic vagi omplint-li les pupil·les.
No deu arribar als vint-i-cinc, pensa. Massa jove, inexperta i somiadora. Amb prou feines deu saber qui són els Beatles. No tinc ganes de fer de mainadera, es diu. Per tant, desvia la seva curiosa mirada cap a la dona que espera de peu, al costat de la porta. Llueix faccions sud-americanes amb molta intenció. Vesteix xandall i una diadema que li emmarca les el rostre amb certa gràcia. Usa un somriure ample com a carta de presentació. Sembla una noia esportista, pensa. Realment la forma del seu cos ferm en sembla una bona mostra. Però no fa cara d’agradar-li el teatre. Ni les pel·lícules de Truffaut. No puc encadenar-me a una dona que no degusti la cultura que m’apassiona, es diu l’home que sempre es netejava rera les orelles.
Una mica pesarós, fixa la vista en una altra dama. Aquesta fa pinta de tenir la seva edat. Llegeix ‘Tòquio Blues’ de Murakami. Seu amb les cames creuades i una incipient panxolina summament eròtica les corona. Els seus ulls verds cruspeixen les lletres del llibre darrera unes ulleres de pasta prominent que l’afavoreixen terriblement. Un jersei de coll alt no fa més que enaltir la seva objectiva bellesa. Tanmateix hi ha quelcom que falla. Alguna cosa no encaixa. Sembla perfecta però no desperta cap mena de papallona estomacal dins les entranyes, pensa l’home.
De cop, però, un sotrac relativament fort l’esvera. No sap ben bé que ocorre. Una mica atordit, sent una mà a la seva espatlla. Una mà ferma que el prem, suaument. És el conductor del tramvia. L’home que sempre es netejava rera les orelles se’n adona que s’havia adormit. Una inquietant clarividència li fa adonar-se que porta una bona estona dormitejant. I que totes les dones que creia veure tan sols les ha somiat. L’abatiment l’esclafa, i el tramvia ha arribat al final del seu trajecte. No suporta adonar-se que la senyal provinent dels seus somnis nocturns no era més que una il·lusió.
Al costat del tramvia parat i en repòs, ja només es veu l’home que sempre es netejava rera les orelles tornant a peu cap a casa. Un braç li voreja el seu coll. Sembla una tímida abraçada. Aquell braç pertany al conductor del tramvia. Alguna cosa es respira entre ambdós. El somni no s’equivocava, sinó la meva maldestra interpretació, pensa.


Àudio: Two Gallants: Train that stole my man

Sunday, July 15, 2007

*Dj Shadow...endtroducing...enormous

Anyorava un diumenge de ressaca. Més física i de cansament que no pas pel maltractament a que hagis sotmés el teu cos. Que també...Dos dies de festival, d'entregar a la nit i d'una jornada de bbq estival enmig. Bons moments instalats a la retina. Molts en forma de cançons, melodies, cultiu de l'amistat i passos de ball. Diferents companyies per a diferents estones. El meu amic periodista va vibrar amb mi amb la immensa actuació de DJ Shadow. Del millor que he vist. Veure'l amb tres plats, un mac i la seva senzillesa personal donen elements per conformar el concepte de geni. També la meva amiga rossa i politòloga va quedar fascinada. Amb ells coincidim als massificats Bloc Party, als decepcionants Chemical Brothers i uns 2 many dj's massa 'techno' però que segueixen donant sentit al concepte de 'regalar-se'. També trobo el meu amic dissenyador acompanyat dels seus amics de tendència 'cool'. Frueixo amb ell dels histriònics Flaming Lips. Els inconmensurables Arcade Fire. I d'uns desconeguts per mi Kaiser Chiefs regalant actitut en tant que banda de rock. Amics i coneguts que es succeeixen i t'encanta. M'arriben a aturar tres persones diferents al mateix temps i jo em faig l'important. Contrasto, però, gaudint de Miqui Puig i el seu CE amb la solitut com a companyia. Un bon capdesetmana, xinxetes perforant aquest suro meu. M'encanta fer l'indie.


Àudio: DJ Shadow: Organ Donor

*una de les cançons més ben punxades que he vist en la meva vida...

Friday, July 13, 2007


Una pila inhumana de papers pobla la meva taula a l'editorial. Noves responsabilitats que es tenyeixen en forma de 'brown'. Estic cansat de certs bucles mentals/sensacionals. Voldria tenir les coses una mica més clares. Potser, fins i tot, que me les aclarissin. Però és igual, és divendres. Toca festival. En el sentit més ampli de la paraula. M'esperen aquesta nit moltes coses. La màgia i la immensitat de The Flaming Lips. La maravella i el virtuosisme d'Arcade Fire. L'indie de regust 'brit pop' dels Bloc Party. I l'eclecticisme i grandesa dels meus dj's preferits, 2many dj's. Si veieu unes rastes cap amunt, un somriure concau pronunciat, estilisme adient, un got de cervesa i uns peus que repiquen histriònicament segurament jo sigui darrera de tot això. Per demà bbq a casa de la meva amiga de tendència hospitalària. Cendres, piscina, panxes enlaire, corbes i cultiu de bonrotllisme. A la nit em torna esperar un festival. Amb el pop esfèric de The Sunday Drivers. La miopia del meu cantant de capçalera. El geni als plats de DJ Shadow. Belle & Sebastian deixant el 'power-pop' i posant-se als plats. I l'acid-house de Felix Da Housecat. Again.

Tanco un parell de dies. Me'n vaig a fer l'indie...


Àudio: The Killers: Indie rock&roll

Wednesday, July 11, 2007

* te amb llet, novel.la japonesa...
alguna tarda de fa unes setmanes...


Em llevo de la migdiada un poc passades les cinc. Fent tentines, l'ull esquerra fent pampallugues i éssent incapaç d'articular paraula. Només sons roncs provinents de la meva laringe de fumador 'default'. No tinc ganes d'anar a l'últim dia del curset d'edició de video. Preferiria moltes altres coses. Poso Marvin Gaye a l'àudio i el 'soul' desferma essència. La seva càlida veu, aquell ritme 4x4 tan 'motown sound' i l'ànima en si que sembla surti de la boca. He contornejat les cames mentre em rentava les dents i m'he sentit bé. Coses estrafolàries d'un tipus rar com el que semblo ser. Segueixo gaudint de paraules boniques. La noia de mirada geomètrica, mentre jo recolzava el cos adormit a la màquina del cafè, m'ha donat el bon dia regalant-me un 'quina bona olor...' El meu amic dissenyador diu aquí que li encanta llegir-me i la meva amiga de nom exòtic diu que me veu capaç d'escriure un llibre. Coses que potser ja saps, o no, però que senta tant i tant bé que te les diguin. Ahir vaig acompanyar la meva germana a la provatura del seu vestit (car) de núvia. La sensació de veure-la, alçada en petit esglaó, de blanc pur i cua de tres metres acollona. La seva imatge desferma brillantor i ho celebro. El vespre porta a partits amb els nois i aquella gratificant sensació post-esforç. Ara, només queden les últimes calades del dia. Torna a sonar el mestre del 'soul'. un clàssic númeric d'Orwell com a lectura. Tinc molts plans estivals al cap. Em crema el mòbil a la butxaca...





Àudio: Marvin Gaye: Let's get it on

Monday, July 09, 2007


dilluns/cansament/records
polo/ratlles/classe i elegància, cafè/somriure/anhel
rombes/distància/certa tristesa
scottish pop/teenage fanclub/ella,música/cap de setmana/summer
reflex al vidre/havaianes/mirades interrogants
arròs/amanida/cireres, migdiada/somni/coses que no es tenen
autobus/i-pod/eclèctic
comments preciosos/somriure/mirada sagital, final cut/mac/necessito diners
sopa/peix/pera, sopar/sofà/la vanguardia
paraules/conceptes/escriptura, lluna/certa brisa/truman capote
demà/dimarts/més...

Àudio: Tokio Sex Destruction: Firts day



Sunday, July 08, 2007


Les agulles del rellotge formen un angle recte gairebé perfecte. Matinada de dissabte adobada amb aquesta calor, ja, tan típica d'aquí. Torno del cinema. Després de la productivitat escassa del meu cel·lular, de plans anulats i silencis esperats. Anava sol. He triat una pel·lícula que tenia ganes de veure, 'La soledad'. Era l'última sessió i era l'única persona de la sala. Els elements han acabat conformant una casualitat. Les imatges eren cotidianement belles. Ritme just i la polivisió suposa una manera encertadíssima de plasmar històries. M'he emocionat visceralment amb la pel·lícula. Una llàgrima m'ha sorprés a la galta dreta. L'he deixat arribar fins al coll. Històries diàries que t'arriben amb violència, a capes on tot fa mal. Una altra pel·lícula, a casa, m'ha fet veure la necessitat de llegir un parell de llibres d'Irvine Welsch. 'Trainspoting' té una de les millors BSO que he sentit mai. Em fascinen les històries de la Gran Bretanya industrial dels 80's i principis dels 90's. Aquesta tarda he comprat 'havaianes' noves i la meva colònia preferida. Converses telefòniques llargues que em regalen somriures i respecte per la meva interlocutora. Apuro la setmana amb records del concert de Dorian de dijous. En la bona companyia i en la agradable coherència de l'electro-pop. Divendres nit passo una bona vetllada amb antics universitàris. La teva presència suposa un respecte per a ells que agraeixo. Certes imatges projectades des de 35 mm segueixen a la retina. Tinc son. Però segueixo donant certes voltes a certes coses...


Àudio: The Housemartins: Think for a minute

Thursday, July 05, 2007


Havia llegit alguna vegada la idonietat de que les males notícies sempre es millor que t'agafin recent dutxat i ben vestit. La cosa no ha anat així. A mig matí m'ha trucat el meu amic economista per dir-me la mort de la mare d'una antiga companya universitària. No la coneixia, però sembla que sí. L'estupefacció inicial ha deixat pas, al cap d'una estona, a un estat extrany. 'Mal cuerpo' en diuen els castellans. Certa sensació d'humitat ocular i només aquells somriures forçats que apareixen, tan sols, si mires cap a baix. Necessito una abraçada. Si fos teva encara millor. Els records s'acumulen de forma ràpida i desordenada. Inconscientment dirigeixes la mirada cap enrera en el temps. Tot plegat, extranyament, em fa sentir viu. I agraït de. Quan els sentiments, siguin del color que siguin, viatjen per capes properes a la pell, la sensació de vitalitat sempre es fa més present. Crec que tinc ganes de plorar. Llàstima que mai he sapigut fer-ho. De fet últimament he descobert que queden coses per aprendre. Situacions que cal saber portar millor. Certes cançons s'apareixen massa sovint i massa adeqüades. Donant a tot plegat un to més dramàtic. Amb un aire d'aquells de les típiques comèdies-sàtires britàniques ambientades a barris cars de London. No tinc ni ganes de queixar-me. De les injustícies i de la merda en que es converteix tot plegat. Però com em va dir una vegada una bona amiga amant dels girasols, no podem triar les coses que ens passen a la vida, però si la manera com viure-les. Té molta raó. Molts ànims pels que avui ploren...


Àudio: Wilco: Sky blue sky

Wednesday, July 04, 2007


El rellotge insinua la mitjanit. Sopo davant la pantalla veient al mestre Basté a la tv comtal. Recent sortit de la dutxa després del partit amb els nois. Un bonic gol meu a la retina. El cansament aflora i alguns pensaments reviscolen. Sobre estètiques que m'agraden i exporto. Penso en que m'agradaves molt més quan em cantaves 'qué puedo hacer' i m'aguantaves la mirada. En que potser acabes aconseguint el que dius que vols que succeeixi. I en que em sabrà greu. Penso ens els dies d'estiu del final del carrer. En xancletes, faldilles florejades, terrasses nocturnes i viatges al sud d'Espanya. En conerts pròxims que en fan molta il·lusió. Recordo la sessió de dj d'aquesta tarda. El meu amic amant del techno em regala una petita classe teòrica i em regala els plats una estona. Enceto amb el 'reprise' del Sgt. Pepper's Lonenly Hearts Club Band. Sempre penso que obriria cada sessió amb aquest tema. Faig sonar, també, Arcade Fire, Clap Your Hands Say Yeah, The Whitest Boy Alive, Najwa, Pinker Tones, The Killers i una peça d'un recopilatori anomenat Bungalow de música electrònica molt 90's. Estic buscant alguna canço de 'northern soul' per poder encabir-la. Aquest matí he menjat cireres, i he recordat Montserrat Roig. En quan arribarà el temps de les cireres. I he vist al mirall una imatge que m'ha agradat. S'assemblava molt a mi. Certs plans mentals per a mi. Com veure la meva amiga d'ulls blaus i castellans a parts iguals que ha tornat de Castella. Acabar un llibre de contes que s'ha allargat massa. Ara pensava en alguna cosa...tampoc ho recordo bé. Era quelcom sobre paelles i mànecs.

Àudio: The Arcade Fire: Power Out

Sunday, July 01, 2007

*exaltacions etílques. me & my designer friend...

La finestra entreoberta del despatx deixa entrar una brisa nocturna sumament agradable. També permet escoltar el petar dels petards. Són festes d'aquest barri meu inici d'extrarradi i que tant estimo malgrat moltes coses. Sobre la taula reposa un llibre de Robert Dimery que entenc com una bíblia musical i del que m'ajudo per preparar el guió del programa de demà. Divendres gaudeixo de fideua als barris alts de la 'city'. Amb l'entranyable família del meu amic radiofònic, que m'acull fent-me partícep de bromes internes que somric. L'àvia Rosa sempre dóna les gràcies per tot, i això la fa terriblement afable. El son em venç al sofà de la sala d'estar. Baixo a Gràcia i prenc aigua amb gas i gel en terrasses farcides de 'punks' amb candaus al nas i excès de res al cap. En companyia de dues antigues que segueixen tan boniques i que em fan moltes preguntes. Malauradament tinc menys coses a explicar de les que voldria. Ullades al mòbil infructíferes i sopar familiar en un d'aquests restaurants d'intenció moderna. Menjo 'tataki' de cèrvol i gelat de 'cookies' amb 'amaretto'. Dissabte em porta a concerts d'amics envoltat d'amics. Suc de cibada, cultiu de l'amistat. Cloent la nit amb un concert d'una d'aquestes bandes amateurs on el cantant es droga i porta ulleres de mides inhumanes. Després excerint de 'dancer' en bona companyia amb temes de New Order que deixen aquella màgia tant 80's sobre el terra cobert pel confeti. Demà una altra setmana. Coses per fer i, potser també, per desfer...


Àudio: Tori Amos: Cornflake girl