Friday, June 29, 2007


A les curses d'atletisme de distàncies mitjanes, quan un corredor arribar a la meta acostuma a posar el cap endavant i els braços extesos, per avançar la seva agònica arribada. Aquesta imatge, que sempre m'ha frepat, em recorda a mi mateix intentant arribar al final de la setmana. El cansament se'm reparteix pel cos i s'acomoda de manera força descarada. Poques hores de son i de descans que em fuetejen. L'altre dia vaig comprar uns nous auriculars pel meu i-pod. Els vells van morir i els he reemplaçat per uns altres que sonen exageradament bé. Carrego nova música amb Jarvis, Miope, The Whitest boy alive o Sidonie. Algunes melodies em fascinen. Ahir passo la tarda amb gust de mel als llavis i intentant fer de lladre amable. Celebro que certes mirades tornin a ser més amables. Una de romboidal m'acusa ( o no ) de tenir una mirada lasciva. Jo em faig el despistat, com sempre. El suc de cibada s'apodera de part del meu enteniment. Mica en mica el somriure se'm afluixa i el pensament s'escalfa. Sopar grec a una terrassa del Born amb el meu amic radiofònic. Sempre orquestra la meva arribada amb un sonor 'respect to da rasta', i m'agrada. Camaraderia i cultiu de l'amistat. Accepta de bon grat una proposta que m'il·lusiona. Passeig per la Ribera amb noves cares conegudes i estimades. Últimes xarrupades amb gust de cibada i tornada cap a casa amb el meu amic del nord i futura joia de l'staff blaugrana. Coses, àpats i mirades per avui. Dinar amb famílies alienes que sents una mica teves. Curs de muntatge i sopar amb la família pròpia. Tinc ganes de veure als meus futurs nuvis preferits. El meu trajo esta a punt de caure. Per avui camisa per a aquell 'look' descuidat o no. La versió 'ranchera' de Segundo Premio de Los Planetas que fa Miqui Puig & CE a Miope és tremenda. Segueixo tenint debilitat pel coll de certes dones...

Àudio: Sidonie: Fascinado

Tuesday, June 26, 2007


Avui em permeto una mica d'egologia autòctona. Perquè m'encanta aquesta fotografia. Perquè tinc el guapo pujat. Per ensenyar les noves ulleres i la meva classe als plats. Per fi avui he tingut 'Miope' entre les mans. Una bonica col·lecció de cançons, pop, el·legància i de coses que voldria arribar a adquirir algun dia. He arribat a casa i he vist gairebé tot el DVD sencer, extres inclosos. Raül Moya deu ser un dels millors guitarristes del país. Helena Miquel una de les dones més càndides. I el mestres, doncs això. Començo la setmana amb cansament acumulat després del cap de setmana catàrsic. Necessito dormir més de 7 hores seguides. Gaudeixo del programa de ràdio, amb els regals que en Pau m'envia en forma d'ones hertzianes. Una maravella de The Flaming Lips i una obra monumental d'Arcade Fire. Frueixo escoltant la meva secció. He de reconèixer que m'agrada llegir-me i mirar-me. Un altre cop. M'alegra veure jugadors francesos preciosistes que venen al nostre mésqueunclub. Ja veig tardes de boca oberta i exaltació de. Aquest vespre he jugat partit amb els nois. Hat trick i aquella vermellor escocesa a la cara. Certa noia de nom exòtic em felicita per la meva escriptura i m'emociona. Fa una estona escoltava l'LP de The Whitest Boy Alive. Enginyeria electropop de l'escola 'nordisk'. Joia per les oïdes. Una mica de lectura, Jarvis cantant i flirteig amb el coixí. La miopia, més que una manca visual, és una manera distorsianada de veure la realitat. Per tant sóc miop i activista...


Àudio: Miqui Puig & Conjunto Eléctrico: Mi amor miope

Sunday, June 24, 2007


Eren quarts de deu del vespre. El sol encara es mostrava i la claror entrava per totes les finestres del cotxe. Símpotma inequívoc d'estiu. Però que bé. Tornada a casa, provinent del sud. Fent de copilot d'un dels meus millor amics i a darrere tres dones a les que els dits de les mans no t'abarquen els anys que fa que les coneixes. Cares de cansament, d'haver respirat nit. Tanmateix, cançons de Daft Punk, Bloc Party, 2 many dj's o Eurythmics provoquen balls enclaustrats a l'auto. La retina farcida de records de la nit més curta de l'any. Arribes dels últims i engegues el bonic riutal de saludar als presents. Sopar entre amics amb bromes sobre la taula i rialles escampades. El meu amic amant del techno em sorpren amb la taula de mescles vinguda des de BCN. El meu amic dissenyador segueix sent la persona que més em fa riure en aquest món. Tot i no tenir el riure fàcil. La seva xicota sembla divertir-se i ho celebres. La noia que acaba de tornar de l'Argentina segueix tant càndida però sembla més madura. El whisky desborda somriures i algunes cares denoten haver degustat elements sintètics. Els presents van disminuint. Ocupem la improvisada pista de ball alguns 'hooligans' del techno. Tiro una cançó de Vitalic i la gent balla. Braços amunt i demanant decibels. No paro de poblar el cendrer i de submergir-me en bombolles etíliques. Divertiment, certa joia i tocaments erotico-festius. La nit s'escura i els llits van rebent propietaris. Fumo l'últim cigarret mentre la claror arriba. Avui he vist sortir i marxar el sol. Símpotma de vitalitat. Símptoma d'estiu...


Àudio: Daft Punk: Around the world *(immens!)

Saturday, June 23, 2007


Son de migdia. Gaspatxo, carn a la planxa i cireres. Tres petards esclaten sota el balcó. Sona l'últim LP d'Arcade Fire que he comprat fa pocs dies. M'adono de la trascendència disminuient de dates com les d'aquest vespre, a mida que corren els anys. Recordo el neguit d'un dia com avui quan el cabell em cobria tota la superfície superior i el pèl no poblava les meves galtes. Petards, fonts i artefactes voladors em provocaven bullofes als dits. Tots els sentits es foragitaven. De fons, les persones més grans menjaven coca i cava i parlaven de coses que jo no entenia. El folklore típic del nostre país segueix funcionant i l'edat provoca que vagis adaptan-t'hi. Passaré la nit cap al sud. Gaudint de la companyia d'aquells que han estat sempre. Multitut de cares conegudes i estimades. Segurament no sonarà la música que jo posaria, ni parlaré dels temes que jo conversaria. Però lluiré somriure sincer. Ja acaba una altra setmana. Segueixo necessitant vacances. Segueixo patint la calor com a os polar que deuria ser en una altra època. Crec tenir una bona idea per a un guió. Tanmateix, la falta de dates pot tornar a relegar-lo a la llista de coses no materialitzables. Però potser no. Últimament em sorprén molt el caire que prenen certs esdeveniments. Noto el tacte d'un cos extrany a les mans. Crec que són alguna cosa semblant a unes regnes...

Àudio: The Durruti Column: Sketch for summer

Thursday, June 21, 2007


Els ulls encara no s'acaben d'acostumar al nou marc que els rodeja. Més dioptries per la meva miopia. L'estilisme no m'hi cap sota les celles. Sí, últimament el meu ego es deixa veure. Ell no hi entén "d'operació bikini". Avui fa un any que vaig començar a treballar des d'on escric avui. Semblava una feina per uns mesos...Aquesta mena de dates rememorables semblen no tenir gaire aplicació pràctica. Tanmateix ens serveixen per agafar prespectiva i anar donant feina als ditets de la mà. Un any a l'editorial i la meva situació ha millorat. La majoria ja empren el meu nom enlloc d'algun estereotip per referir-se a mi. He conegut bones persones aquí a les que segur veuré el dia que marxi. La dissenyadora de mirada romboidal també fa els dies més agradables aquí. Cafès, cigarrets, sobretaules, dinars 'tupperians' i mirades que guardo per mi. El cansament acompanya aquest final de setmana. Prespectives diverses per acabar-la. Ahir comptabilitzo 14 hores entre la meva sortida i la meva tornada a casa. Engoleixo la tarda en un curs d'edició de video que es fa més pesat del que pensava. Les fileres de MAC's, el professor que ha estudiat cinema, l'aire acondicionat massa alt, la bellesa que fa de recepcionista, el prototípic dissenyador argentí, pesadíssim, que contesta les preguntes retòriques de qui imparteix la classe. El 'freak' de primera fila que pregunta quin tipus de transicions usaren a 'La amenaza fantasma'. Jo vull matar-los a ambdós, assegut a la última fila. Pensant en projectes que materialitzar. En la lentitut en que es mouen les agulles del rellotge. En fumar. En la noia que ha tornat d'Argentina i tinc ganes de veure. En el 'summerteeth' dels Wilco. Aplico un 'cross dissolve'. S'ha acabat la classe.


Àudio: The Cardigans: Your new cuckoo

Tuesday, June 19, 2007



El sol de la tarda inunda el carrer comtal. La xafagor s'enganxa com una llosa arribant a Via Laietana. Gairebé sense avis quatre gotes de pluja es desprenen. Setze, trenta-dues, seixanta-quatre. En un moment l'aigua descarregada pels núvols ja es consistent. Tan sols són cinc minuts. Una treva atmosfèrica que agraeixes. Intentes comparar aquesta pluja reparadora amb ganes de fer neteja de certes sensacions. Venia de la meva òptica situada al Gòtic. M'acompanya el meu pare, o jo l'acompanyo a ell. Es compra unes Emporio Armani de pasta per tremolar. Fashionisme per a sextegenaris. Davant la meva cara de sorpresa em respon amb aquell to pla tan seu que 'hay que renovarse'. Tanmateix no em quedo enrera. Trio un model de Prada que dobla el tamany de les meves ulleres actuals. Estètica i ètica per a lo meu. La dependenta, amb aquella bata blanaca i aquell somriure força perenne, em diu que són estremades. Sortim al carrer i el meu pare em sorprén proposant un gelat a Portal de l'Àngel. Jo 'straciatella' i ell nous. Caminem ambdós, cucurutxu en mà, conformant una postal realment entranyable. Arribem a casa. El mail no ofereix novetats. Em deixo vencer per les propostes idíliques que m'ofereix el meu llit sense arrugues. M'estiro i escolto Tracy Chapman. Recordo com un molt bon amic em deia la idonietat de les seves melodies per fer l'amor. Jo ahir em vaig adormir sota el bressol que conformava el vespre i aquella veu negra. Més tard retornava el compacte a la seva estanteria pensant en quan en tornaria a sortir...

Àudio: Teenage Fanclub: The sun shines from you

Monday, June 18, 2007



Necessito matins de llençols als peus, mirar l'hora i girar l'esquena. Aguantar l'inici del dia recolzat al coixí. I potser una mica de lectura dels contes de Capote. Potser algún disc de Curtis Mayfield o Marvin Gaye. Necessito parar una mica. Masses poques vacances en els últims anys. Deixar enrera dilluns com el d'avui. D'agre record després de viure una hora amb la mel futbolística als llavis. Per acabar treient una mica d'aquest 'hooligan' que porto dins. Opi per al poble, ja sé. Dilluns que milloren en presenciar la imatge de princesetes que porten somriure i faldilla plisada a conjunt, avui. Compartint dinar amb ella i empassan-te les ganes d'abraçar-la perquè la veus trista. Dilluns d'apuntar cançons en un paper. Melodies que em ronden el cap. El meu amic amant del techno m'ha proposat fer de parella de plats. Serà al novembre, a les festes del meu segon barri, tancant sessió. La il·lusió és enorme i les prespectives també. Dilluns de comprar ulleres noves, per fardar d'estilisme i de miopia. Les mirades miops sempre han estat molt més eròtiques. Tinc ganes de camises noves. De tirants juganers i petons a la comisura dels llavis. De havaianes als peus i escuma de cibada al cap. De l'electrònica amable d'Erlend Oye, de 'break beat' i de 'northern soul' d'Edwin Star. Tinc ganes d'amanides i migdiades XL.
Dilluns de i de tenir ganes de...

Àudio: The whitest boys alive: Burning

Saturday, June 16, 2007


S'ha espatllat el televisor de casa. Un 'pef' i ja no ha tornat a donar senyals de vida. Resulta totalment desconcertant sopar amb la ràdio sonant de fons. Semblava una postal antiga, tan sols faltaven els talls de llum i el so llunyà de les bombes...Tot plegat és una d'aquelles coses que fan aturar-te a pensar en determinats bucles cotidians. En els que entres i no coneixes de la seva naturalesa fins que algun petit esquinç atura la maquinària. El dia d'ahir passa amb aquesta calor enganxosa. Els voltants de l'editorial romanen farcits de personatges 'made in Sònar'. Nòrdiques esprimatxades amb poca roba, japonesos amb cascos de mides desorbitades i 'hooligans' de l'electrònica de mandíbules desencaixades. La noia de mirada romboidal em pregunta el perquè del seu apel·latiu. Has trigat a preguntar-ho, li dic. La posterior explicació li arrenca una rialla. Jo només poso aquella cara seriosa típica meva. M'explica que els homes a vegades es cansen d'esperar. Potser. La nit em porta a la terrassa d'aquell bar on fa anys que peregrino. Salutacions a amics d'aquells de tota la vida. Abraço al meu amic dissenyador i conductor de vespa. La noia eclèctica. L'amic que conec des de fa 20 anys i futura parella als plats (aviat donaré més notícies). Els dos incondicionals de fatigues universitàries i extens 'background' compartit. La noia de nom exòtic i l'amic jugador de bàsquet. Culs de cervesa, calades adobades i somriures. Senta bé anar veient certes persones cada cert temps. Crec que puc dir que em sento bé. Des de que he sortit del llit he escoltat uns 6 lp's. Segueixo essent un malalt de determinades circumstàncies. I bé...


Àudio: Wilco: Summerteeth

Thursday, June 14, 2007

*a vegades falta companyia per a segons quina música escoltar...

L'últim disc de LOL és maravellós, simplement. 'Cuentos chinos para los niños del Japón'. Tot es troba perfectament mesurat. Un bonic títol. Un estilisme lèsbic molt adient. Melodies del pop més pur que existeix. Aquell que resulta terriblement dolç sense atravessar la complexa línia de quedar embafat. Les lletres segueixen sent immenses. Analgèsics en forma de sonoritats transparents per embolcallar missatges ben afilats. Paraules que donen just allà. On no vols mirar perquè saps què hi trobaràs. Penso en certa persona quan sento la preciosa 'historia de una hache que no quería ser muda'. I apareix el nom d'una altra quan m'emociono amb 'la parábola del tonto'. Vaig llegir fa poc que Santi Balmes és un dels millors lletristes del nostre país. i avui ho he recordat. Sí, segueixo comprant música com a tendència i com a teràpia de.he sentit dir que les cançons només serveixen per tapar certes mancances més o menys cròniques. Mai m'he atrevit a rebutjar certes sentències poderoses. Fa uns quants anys va caure a les meves mans l'LP 'Howdy!' dels meus estimats TFC. Va ser el primer cop que els sentia. I des de llavors una còpia pirata d'aquell traball tenia un lloc a la meva estanteria. Des de llavors m'han acompanyat les cançons d'aquell 'scottish pop' esfèric. Ajudant-me a aflorar certes sensibilitats meves. Que venen molt poc per a segons què, però de les que no penso renegar mai. Avui, després d'uns quants anys he decidit comprar l'original d'aquest àlbum. Ha estat una mena d'agraïment per les estones, les melodies preciosistes regalades. A més, durant aquest temps els he fet guanyar algun seguidor. Per la meva part ja està, doncs...


Àudio: Love of lesbian: Cuentos chinos para los niños del Japón

* l'LP sencer, per gaudir-lo llibret en mà i el mòbil allunyat de les mans...

Tuesday, June 12, 2007

*picture from Gerard Ruz


Gairebé deu dies sense escriure res, ni una paraula. Agraeixo a aquells (pocs) que s'han interessat en saber si passava res. Simplement volia parar una mica la roda de la bitàcora. Aturar-me, prendre un glop d'aire i mesurar les distàncies de tot el que m'envolta. Tenia la sensació de repetir-me constantment i de no saber explicar bé certes coses. Res més. No ha estat per res una setmana dolenta. Cançons de Frank Sinatra, Louis Armstrong i la veu imprescindible de Jeff Tweedy. Des que he pogut veure en directe a Wilco sóc 'supporta'. Com una banda, amb musics diferents, pot sonar igual en directe que a l'estudi? Sense entendre gaire de tot plegat crec que la culpa és de Tweedy. Fulls DIN A4 sobre la meva taula. Amb aquella lletra de dimensions considerables i que sempre m'han dit que és de dona. Requadres verds amb rotulador i conceptes complexos. Lumiére, O. Tezuka, Segundo de Chomón, back project, RKO, Fleischner, DFX, Truffaut, Visconti, expressionisme alemany, Kuleshov... Intento deixar lloc al meu cap per conceptes com aquests, sense saber si cal que abans en marxin d'altres. També celebro l'arribada, per fi, de la calor. De moment la gaudeixo més que la pateixo. Però sé que tot arriba. Recullo somriures que em cauen, últimament, més sovint del normal. Certa dissenyadora de mirada romboidal destil·la encís en quantitats considerables. M'encanta saber/creure saber què pensa depenent de l'oberturade la seva mirada. També sap que em desarma quan es ressegueix els llavis amb la llengua. Existeixen debilitats que agraden i altres que no. Aquella mena de confiança adquirida que regna entre nosaltres em fa sentir bé. L'estiu se'ns llença a sobre. Plans mentals per mi. Terrasses, orxates, migdiades duals i molt pop. Com sempre...

Àudio: Erlend Oye: If I ever fell better

Monday, June 04, 2007


Potser massa aviat per engegar el dia en un dia festiu. Noto que cada vegada em calen menys hores dormides. Cosa de cícles o, fins i tot, èpoques. Un tassa de cafè amb llet, el cendrer esperant visites, Camera Obscura destilen 'scottisch pop' des de l'àudio i els pulmons recordant-me algun excés d'aquest cap de setmana. Boniques imatges a la retina i aquella sensació de benestar, que es barreja amb altres coses, però amb la que et veus capaç de dir que estas bé. Nits de Primavera molt gaudides i conformant alguna postal de tall rectangular. Dissabte per la tarda rebo un sms del meu amic radiofònic on diu: 'Primavera. Rastes amunt. Pop. Mirades romboidals. Copes. Txapes.Topos. Indies. Sexy. Eclèctic. Rock. Fans. Pitis. Bailoteo. Polos a ratlles. Les ratlle d'en ****. Sound'. Ell sap què diu i perquè ho diu. Llicències duals que m'envia i jo entenc, per a mi. Sense saber-ho resumeix molt bé algunes coses i nits. Maxïmo Park sonava de fons mentre prenia els primers whiskys de marca blanca començàven a desfer la lògica estomacal. Sinceritats que agraeixo i comparteixo. Los Planetas arriben puntuals com demostren que no deuen ser el que era. Massa aflamencats i massa mediatitzats, potser. Dos temas d'aquells imprescindibles salven el concert. També el salven aquell perfum novaiorquès que fa que em desfaci, uns llavis que clamen portar el control i aquella mirada que la veig a tocar i encara sembla més romboidal. Dissabte de poques hores dormides i cos tullit. Cançons al cap i sensacions cutànies que se'm reviuen. Nit primaveral extranya amb rareses. Reprimir certes coses i impulsos és de les coses que pitjor se'm donen. Sonic Youth donen canya i la rossa baixista dóna classes d'elegància. Cervesa per al meu estòmag adolorit. Somriures osonencs que agraeixo conéixer i els Wilco regalant una d'aquelles classes magistrals que t'abracen. Melodies esferiques de preciositats exquisites. Mirades que parlen i diuen moltes coses. Segons pendents que s'acumulen. Torno a casa amb ànsies tremendes de llit. Mecanismes mentals per compliar certes coses. Ha estat una bona primavera, però tinc ganes d'estiu. I sí, com diu una de les meves cançons de capçalera, tot va bé (de moment)...


Àudio: Wilco: Pot kettle black