Friday, June 30, 2006

Pop colorista


Seguint l'encertada proposta d'en Dani de recomanar grups musicals, prenc el testicle (perdó el testimoni) i també aprofitaré per recomanar-vos de forma enérgica un dels meus grups preferits.
Són cinc, són de Toledo i es diuen The Sunday Drivers. En primer lloc, val a dir que la seva carrera és de moment molt curta, ja que només tenen 2 discs al mercat i ara estan preparant un tercer. El seu segon disc, i altament recomanable es titula "Little Hearts Attacks", i en destaquen cançons brutals com Often, Tears & Years i On my mind.
La seva música és pop autèntic, pop colorista, ple de matissos i que es capaç de beure de la melancolia d'aquest gènere musical, però dotant-lo d'una vitalitat sorprenent que atorga grans dosi d'el·loquència sonora. Les seves cançons van fluint de la mateixa manera que ho fa un riu, van vessant gota a gota, destil·lant qualitat i una sonoritat agradable. Com a bons creadors de pop són uns incansables cercadors de la cançó rodona, de la melodia lleugera però específica. És a dir, aquella que ens transporta a un escenari de simplicitat però carregat de detalls que atorguen fermesa.
Sense cap mena de dubte us els recomano. Aquí encara no són molt coneguts, però com passa sovint, són força valorats a l'extranger, especialment a França, on una discogràfica els ha publicat el seu darrer LP. Aquest estiu, els que tingeu la sort d'anar al FIB els podreu escoltar, i us agradaràn si us agraden altres grups "poperocoloristes" com Teenage Fan CLub, The Divine Comedy o Wilco. D'aquests últims van fer de teloners en la seva gira espanyola.
Estic segur que en sentireu a parlar, i bé...

Àudio: The Sunday Drivers:"Often"

Wednesday, June 28, 2006

A por quién???


Ahir a la nit, la selecció espanyola va caure eliminada del Mundial de futbol...fins aquí cap fet destacable. De fet això no és descobrir la sopa d'all, no és notícia. És com dir que hi ha gent que passa gana al món, que no em tocarà la Primitiva, que demà al matí sortirà el sol o que aquest estiu és possible que no lligui res de res...són coses que es saben, perquè sí.
Doncs tornant al tema que m'ocupa, he de dir que m'havia proposat de no parlar del tema. Aquest any havia intentat fer la vista grossa i no anar a fer mal sobre la debalce esperada. Però no me n'he pogut estar. Després de sentir barbaritats com les que ahir es van dir per les ones ibèriques, em venen ganes de refundar, pel meu compte, Terra Lliure (aclareixo que això és una exageració, el que els literats en diuen una hipèrbole. Sinó el Dani encara em dirà terrorista...)
Així doncs, abans de la retransmissió del partit entre Espanya i França, la cadena SER (suposada emisora estatal de caire progressista) va deixar escapar una joia digne d'esment. Després d'escoltar-se l'himne nacional espanyol (l'únic del món que no té lletra...segurament perquè quan el van fer encara no sabien escirure), dos dels comentaristes convidats van deixar anar el "torito español" que els corre per les venes. Així, Antonio Camacho va arribar a dir: "Qué bonito el himno. Es que no puedo entender com hay gente que no se le mueve algo por dentro cuando lo oye. Los que no sienten nada por dentro con el himno son unos desgraciados". Tot seguit, animat per l'espanyolisme caspós, Poli Rincón va afegir: "Es verdad! Esos que se mueran!"(¿?).
Doncs això és el que hi ha senyors. Aquesta és la cara majoritaria que ens ensenya Espanya. I no cal arribar als extrems de la COPE (van dir:"En este mal momento político para el país, con una España rota, que bonito es ver a toda la afición unida"), sinó que parlem de la Cadena SER...
N'estic cansat d'aquesta gent, del seu provincianisme, de la seva mala llet...Estic molt cansat de la cara lletja que Espanya ens ensenya tan sovint. Conec l'altre cara més amable, però insisteixo en que qui la aguanta no fa prou per mostar-nos-la. Perquè haig de voler que guanyi Espanya? Si poguéssin m'obligarien per llei. I gairebé ho fan, perquè l'estat espanyol, juntament amb Itàlia, quan porta els seus equips esportius a jugar a l'extranger, no representen a una federació epsortiva, sinó que estàn representant, per llei, a Espanya. Una verdadera anomalia...
Però bé, la selecció espanyola ja ha caigut. I això ens estalviarà unes quantes dosis de patriotisme barat.
Espanya ja està fora del Munidal...i jo encara no m'he mort...
Que n'aprenguin!

Monday, June 26, 2006

Amb "r" de rutina...


Un soroll ensordidor i estúpid et desvetlla d'un estat de somni.
Com pots et desfàs dels llençols que t'aferren al matalàs. Mentre intentes recordar com et dius i on vius, camines desorientat vers la dutxa, la millor aliada a primera hora del matí. Poc a poc el cafè intenta sortir de la cafetera i els cereals es remullen amb la llet, mentre tries endosmircat entre les possibilitats del teu armari.
Cada cop més pres, es repeteixen les ullades al rellotge, al mateix temps que a fora van posant els carrers. Enfiles la porta de sortida, mentre reviscolen algunes notes del teu reproductor mp3. Així, acompanyat pel "Here comes the sun" dels Beatles fas la teva entrada descendent al subsòl urbà. Corres, com pots, per poder refregar-te amb la resta de mortals, a l'últim vago a punt de marxa.
Observes les cares, algunes adormides, altres ficades entre pàgines de diari, de la gent que t'envolta. Amb sort, alguna mirada creuada, d'una jove estudiant, t'arrenca el primer somriure del dia. Tanmateix esperes que no sigui l'últim.
Al cap d'una estona, et retrobes amb la claror i l'asfalt, mentre Barry White et canta a cau d'orella "You're the first, the last, my everything". Comences a entendre que ja és inevitable la teva arribada a la feina. Finalment hi arribes, tot contant les hores que et falten per sortir-ne.
Creues quatre salutacions forçades amb la resta de mortificats que comparteixen tancament laboral amb tu. Així, encens l'ordinador que estàs fart de veure, mentre corres cap a la màquina de cafè esperant que la cua no sigui desmesurada. Obviament t'equivoques. Com cada matí la gent espera la seva dosi de cafeïna per esmorteir el seu particular suplici.
D'aquesta manera, amb el teu sucedani amb doble de sucre, retornes a la teva taula, i saludes a la teva companya inseparable, la pila de papers que, inmòbil, cada matí la trobes tal com la deixares el dia anterior.
És així com van passant les hores, lentament, molt lentament. Les agulles del rellotge rellisquen com si d'un cargol ancià i encrostat es tractés. Els ulls et fan voltes clavats a aquella maleïda pantalla. Els pulmons et demanen a crits una pipada que els injecti nicotina, i l'estòmag et recorda que els humans, cada certes hores necessiten ingerir aliment.
Però de forma esperada, i amb una puntualitat britànica, arriba l'hora de sortida. I així espero que sigui cada dia, perquè això és lo bo que tenen les rutines...cada dia, de forma inexhorable, s'acaben sempre a la mateixa hora...

Àudio: Ocean Colour Scene: "The day we caught the train"

Sunday, June 25, 2006

"Persones" llosca...

En el nostre estimat barri de Sant Martí és un dels barris amb més història i més bagatge dels que conformen l'entrellat de la nostra bonica ciutat. Tanmateix, en aquest nostre barri, com succeeïx en d'altres, prolifera un conjunt de "persones" que jo els considero llosques. Una llosca és el que els castellans en diuen "colilla". És a dir, el filtre del cigarret, que un cop ja ha estat ben xuclat, es llença a terra perquè no serveix per a res més, i se'l trepitja perquè s'apagui de forma definitiva. Doncs aquest col·lectiu llosca, és el que es coneix com a "cholos" o "pelaos", o que en altres parts de l'estat se'ls anomena "bakalas".
Acostumen a habitar en el nostre encimentat barri, encara que s'aglopen en zones com la verneda o el clot de la mel. En la seva versió masculina s'autoanomenen "Yona", "Maikel" o "Piyuli". D'altres van més enllà i posseeixen alguns mots tan indignes com "El chincheta", "Garrapata" o "El Tano". Així mateix, en la seva versió femenina trobem maravelles lèxiques com "Puri", "Vane" o "Deborah" (val a dir que sento prelidecció per aquest últim...).
Antigament portàven un cendrer per pentinat, samarretes de la talla S, panatalons de xandall amb botons i bambes Nike amb càmara d'aire d'uns 18 cm d'alçada. Mentre les fèmines llosca, lluïen top de tirants, clatell rapat, panatalons blancs amb inscripció amenaçadora dalt les natges, tanga negre i unes sabates "Buffalo" amb plataforma.
Tanmateix, avui en dia han reformat el seu "plumatge", però encara podem trobar vestigis d'aquesta indumentària que s'erigeix com una escopinada al bon gust.
Més enllà de les seves robes, també cal esmentar que parlen exclusivament en castellà i no entenen el català. Escolten "música" de llauna, amb mestres de la lírica com "Pastis & Buenri" o "Xavi Metralla". Acostumen a moure's en cotxe, que és un Hyundai Coupé, un Seat León o un Citroën Saxo. En color groc o vermell, sempre. A més, és "tunejen" els seus cotxes, i a sobre ho llueïxen amb grandiloqüència. Solen tintar-se els vidres, retolar-se lletres xines al vidre posterior, canviar-se les llantes, posar-se rodes de 25 polsades, tubs de ferro cromat tan grans que hi podrien cabre ells a dins i també es posen equips d'àudio per escampar la seva merda per allà on passen.
D'altra banda, s'aparellen amb facilitat. Gaudeixen d'una promiscuitat lluïda. I "marquen" a les seves xicotes (ells en diuen "churri", "parienta" o "cervatilla") posant-li la mà al bell mig de l'entrecuix mentre passejen pel carrer. I és aquest, el carrer, el seu medi d'acció més important. Hi passen el 90% del dia. No crec que tinguin res millor a fer. I això provoca que els haguem de patir la resta dels mortals...
En fi, suposo que a aquestes alçades ja haureu endevinat perquè els anomeno "persones" llosca...Doncs perquè tenen la mateixa utilitat social que una burilla de cigarro, perquè també se les podria trepitjar i perquè ningú les troba a faltar quan s'han llençat pel carrer...

Wednesday, June 21, 2006

Modernitat "agbariana"....


Aquesta és la torre Agbar. Edifici de nova creació, que des de fa uns quants mesos ens acompanya als vianants i ha entrat a formar part de les postals típicament barcelonines.
La torre Agabar, que segns el seu creador Jean Nouvel, té forma de guèiser, i segons alguns cociutadans més rudes té forma de pene, falo o com volgueu dir-li.
En aquesta línia, he sentit molta gent dir-li que no li agrada. Sobretot el gran amic Sala, que la té tot just davant de la seva finestra, i diu que no és la imatge que més li contenta de veure, cada matí, quan obre les cortines de la seva habitació desendreçada de forma perenne.
Doncs jo vull dir que la torre Agbar m'agrada. I ho dic ben fort. De fet, fa temps que la defenso. Aquest edifici estimulant. s'ha convertit en poc temps en una icona de la modernitat barcelonina. La ciutat comtal ha esdevingut des de fa uns anys com un eix d'avantguarda, avenç i garant de noves tendències. I la torre Agbar no fa més que engrandir aquesta etiqueta.
Així, me'n alegro de veure tot sovint, mentre passejo pel meu barri aquesta figura trempadora. Ja sigui de dia, despertant junt amb els seus edificis veïns amb el ressol de company. O ja sigui de nit, il·luminant amb centenars de colors la fosca nit, sota la mirada incrèdula, i un xic corpresa, de la lluna mediterrània.
Àudio: "Macba girl". Love of Lesbian.

Sunday, June 18, 2006

Cuéntamelo Salinas!!!!

Aquest dies s'està celebrant a Alemanya la Copa del Món de Futbol, fet que esdevé cada 4 anys. Aquesta cita representa un regal per als sentits pels que ens agarada aquest esport, ja que podem gaudir de la major congregació d'estrelles futbolístiques que es pot veure a arreu.
Tanmateix, la grandesa del mundial ve acompanyada per un altre fenomen digne d'anàlisi. La cadena de televisó "La Sexta", és la cadena generalista que s'ha fet amb els drets d'emissió. Això ho ha utilitzat per fer-se donar ressó, degut al seu llançament. I en aquesta línia, un dels seus lemes publicitaris ens diu que "Algo está canviando"...i pel que fa a les retransmissions de futbol ho han fet, i molt ben fet.
I per què? Doncs perquè algú va tenir la magnífica idea de fitxar Andrés Montes per a retransmetre els partits. Aquest ex-comentarista de la NBA, ha donat un nou caire a aquest tipus de retransmissions. El seu to de veu inconfusible, el seu particular argot i la sorprenent saviesa futbolística que posseeix fan que veure els partits sigui ,encara, una mica més divertit. Perqué és molt millor sentir encomiables locucions com jugón, tic-i-taca, tiburón Puyol, "fútbol, pasión de multitudes", "cuéntamelo Salinas!", Spiderman Keller, etc.
Esperem que el Mundial ens vagi donant bons partits de l'esport rei, farcits de "ginga" i "jogo bonito", però sobretot que la veu aguerrida i potent d'Andrés Montes ens vagi relatant la multitut de "jugones" que esperem veure...
CUÉNTAMELO SALINAS!!!! CUÉNTAMELOOOO!!
ESTÁ LOCO! ¿QUIEN TIENE LAS LLAVES DEL MANICOMIO SALINAS?

Àudio: Los Sencillos: "Fútbol"

Sunday, June 11, 2006

Un sol cop cada nou mesos...

Tot i que encara falten uns deu dies per arribar a l'estiu (meterològicament parlant), la seva petjada ja es comença a fer palesa en la nostra cotidianitat. Els nostres dies es comencen a tenyir amb el dolç aroma de l'època estival, i el seu segell ens va marcant dia a dia.
I és que aquest perídoe de l'any, sense cap mena de dubte té un encant especial. Els estius són el temps per excel·lència dels països del sud. No sé si també us passa a vosaltres, però relaciono l'hivern amb països nòrdics i estiu amb paranys més meridionals.
Així, aquesta temporada, que cada any se'ns presenta entre juny i setembre, suposa enfocar els dies d'una altra manera. Les jornades són més càlides, fins i tot algunes tòrrides, i la gent sembla bronzejar-se amb optimisme per viure amb una mica més d'alegria. L'estiu té moltes característiques específiques i un munt de coses que fan que el gaudeixis. Perquè sí.
M'agrada l'estiu per poder gaudir de la frescor d'una horxata, per anar a la platja i gaudir dels cossos mossuts i més o menys socarrimats. També per poder gaudir de la brisa vespertina, per calçar-te les xancletes dia si dia també, pel gust salat dels petons, pel tacte de la sorra de la platja, per la inesperada calma de l'agost barceloní, per poder fer natació sincronitzada fent parella amb algun bon amic. Alhora, també frueixo de l'estiu per les barbacoes de diumenge, per anar nu per casa, per les dutxes d'aigua freda a mitjanit, pels festivals estivals de música, pels passejos nocturns per la Rambla del Poble Nou...
En definitva, gaudeixo de l'estiu per la lleugeresa vital i l'aflorament emocional que ens proporciones aquests dies. L'estiu es disfruta de moltes maneres diferents, però només el podem viure un cop cada nou mesos...

Àudio: Facto Delafé y Las flores Azules: "Enero en la playa"

Saturday, June 10, 2006

La mort...

"La mort és la única cita que no apuntem a la nostra agenda..."

Frédéric Beigbeder

Àudio: "Killer queen"- Queen

Thursday, June 08, 2006

¿Qué nombre pongo en el vaso?


Des de fa uns pocs anys, han arribat al nostre país els locals de la cadena nord-americana Starbucks. La veritat és que no els descobriré ara, ja que tots hi hem estat alguna vegada. Jo ja fa un parell d'anys que hi vaig anar per primer cop. Us he de reconèixer que tenia curiositat per coneixe'ls, ja que n'havia sentit a parlar, encara que no gaire bé precisament. Temps enrera, Quim Monzó, en un dels seus impagables articles, comentava que el fenomen Starbucks era a punt d'arribar aquí com ja ho havia fet abans en altres parts del planeta. Deia que als EUA eren una autèntica plaga, i que s'estaven plantejant obrir Starbucks dins dels mateixos Starbucks. També a els "Simpson", ja se n'havia fer referència. En un capítol en Bart (que no Bort) decideix anar a fer-se una arracada a un centre comercial. Mentre va passejant per aquest, tots els establiments són d'aquesta cadena de cafés, menys un, que és on va a perforar-se l'orella. Tanmateix, li diuen que s'afanyi perquè estan a punt de tancar-la per obrir un establiment de "cafés-ràpids". Finalment, l'amic Bart surt del local amb un penjoll brillant-li de l'orella i un got de plàstic a la mà...
Doncs bé, sembla evident que no hem arribat al nivell dels ianquis, però poc ens hi falta. A Barcelona ja comptem amb un bon nombre d'establiments d'aquests tipus. I els que vindràn...
Així mateix, cada cop que vaig a parar a un Starbucks em pregunto perquè hi torno. El café, si se'n pot dir així, deixa bastant que desitjar. Els preus semblen de menús de dinar enlloc de gots de café. Aquest café, me 'he de prendre en un got de plàstic, després que la senyoreta corresponent m'hagi preguntat: "¿Qué nombre pongo en el vaso?". A més, he d'anar jo a buscar el café i me l'he de portar a la meva taula. En aquesta taula no hi ha sucre, ja que he d'anar a buscar-lo a una "estanterieta" on hi ha de tot menys sucre blanc. Tampoc tenen culleres normals, sinó uns palets de fusta que deixen anar un gust extrany quan els llepés després de prendre el teu "café". I com a colofó, no deixen fumar en cap dels seus establiments per, segons ells, preservar l'aroma del café. Quin café? Què ens hem tornat bojos?
Llavors, si enlloc de café em serveixen un "frapuccino" o un "muffy" més dens que alguns materials d'obra, perquè hi acabo tornant? M'estan posant alguna cosa al meu "cappucino tamaño normal con aroma de vainilla" perquè hi acabi tornant?

Tuesday, June 06, 2006

Fernando Alonso, o l'home d'un dubtós carisme...


Recentment, llegia a la premsa un article sobre la vessant mediàtica de Fernando Alonso. Aquest pilot de F1, que l'any passat va aconseguir ser el primer espanyol en guanyar un campionat del món, sembla que no acaba d'aconseguir llaurar-se una imatge afable com a ídol esportiu. En aquest article, es feia referència que Alonso, té mitja Espanya que el benera i el segueix a arreu, i l'altra mitja que el detesta i no el pot veure. Jo m'incloc en aquesta segona meitat.
El pilot asturià fa gal d'una prepotència inusitada, fora de mida. Són nombroses les seves sortides de to, com són patètics els numerets que monta després de cada cursa. El seu tracte amb la premsa deixa molt que desitjar i la seva pedenteria el col·loquen en una posició no gaire encomiable. Sense anar més lluny, aquests dies ha sortit publicada una foto al diari alemany "Bild", on aparèix Alonso "saludant" a uns aficionats alemanys que l'estaven animant.
Fins i tot, ha aparegut una pàgina d'Internet (http://www.antialonso.tk), on els seus "enemics", des de la seva pròpia cosa, li recorden que no és sant de la seva devoció. No és molt normal, que al teu propi país, faci'n un pàgina per dir-te l'animadversió que despertes.
Tanmateix, no discuteixo les seves aptituts com a pilot de cotxes. Ans al contrari, penso que és un gran corredor, i és molt possible que aconsegueixi diversos èxits en la seva carrera esportiva. Però faria bé de no oblidar-se que acaba de començar, que gairebé encara no ha fet res a la F1(hi ha una llista immensa de pilots que han guanyat un títol mundial i ningú se'n recorda d'ells), que competeix amb cracks que porten 6 campionats del món més que ell, que hauria de tractar millor a la premsa, ja que és ella quin en una gran mesura l'ha fet un personatge mediàtic, i que l'humilitat és una qualitat que li aniria molt bé per fer-li de "copilot"...

Sunday, June 04, 2006

Soroll ambiental...

Avui diumenge, en el Magazine de La Vanguardia, Ángeles Caso escriu un article que parla sobre el soroll que pateix aquests dies a casa seva, fruit de les celebracions veïnals que es produeixen aquests dies en el seu barri. Així, en l'escrit ens explica com el soroll de les músiques de berbena s'instal·la, sense haver demanat permís, dins de casa seva, com si d'una "conculina" (amb L) es tractés.
Doncs bé, en la reflexió que l'autora ens regala sobre la nostra convivència amb el soroll, he recordat la meva mortificació sonora particular. Com alguns ja sabreu, tot just sota meva, hi ha l'escola (d'èlit) Brasil. En aquest centre, motles tardes, les nenes petites fan patinatje després de les classes. Enmig d'aquesta activitat, la seva monitora posa a tota castanya, pels altaveus del recinte, infinitat de cançons (per anomenar-les d'alguna manera), per tal que les aspirants de rodadores practiquin les corresponents coreografies. No cal deixar anar gaire la imaginació, per encertar que aquestes músiques són eternes i insofribles peces enmarcades en la basta col·lecció de peces sonores casposes que formen la cultura autòctona.
Per tant, moltes tardes i migdies, he de compaginar les meves activitats doméstiques amb la tortura sonora que m'envien des de l'esbarjo les generacions venideres. I com tanta altra gent, i com tantes altres coses, sovint ens veiem abocats a conviure amb el soroll. Ens agradi o no, en numeroses ocasions hem de sofrir atacs impunes a les nostres oïdes. Diuen que vivim en el país més sorollós del món.
Tanmateix, espero que algun dia poguem començar a apreciar la sonoritat del silenci. Que poguem seure a estones en bombolles amb un rètol on aparegui l'expressió "Ssssshhhhttt", per tal de gaudir una miqueta més del viure que ens ha tocat viure.
Però de moment, aquest dia encara no ha arribat. I hem de seguir convivint amb el soroll. Perquè com ja ens diu l'Ángeles Caso, potser no ens volem quedar en silenci, per no escoltar els nostres propis pensaments...

Àudio: "Myslovitz: Sound of solitude"

Saturday, June 03, 2006

Velocitats subterrànies

Sempre m'ha fascinat el ventall de persones i de la velocitats en que es mouen aquestes, dins els túnels subterranis del metro. Aquest medi de transport, icona de les grans urbes i símbol de l'avenç de l'era industrial, sovint ens serveix d'aparador dels diferents estils de vida que es contraposen en algun moment del dia de les nostre vides.
Sempre que entro al metro, em pregunto perquè la gent va tant de pressa. Especialment quan es tracta de fer un enllaç d'una línia amb una altra. És evident, que algunes persones tenen pressa perquè arriben tard a la feina o perquè estan fent demorar algun cita interessada. Però també resulta evident, que no tothom té pressa. No tots fem tard. Per sort, alguns sortim amb temps de casa...
Tot i així, en el moment de deambular per les escales mecàniques, em pregunto perquè entrar al metro suposa tenir la sensació de fer tard. El fet de veure la gent que s'afanya, fa que altres, sense saber gaire bé perquè, els imitin i també accelerin el seu pas. Aquesta psicòsi, si se'n donen les circumstàncies, pot fer que la majoria de vianants subterranis acabin tenint la sensació de que tenen pressa. Que estan fent tard. Que el temps se'ls està llençant al damunt. Fixeu-vos-hi. El moment d'entrar en aquests túnels subterranis ens fa sentir la necessitat d'accelerar el pas. Com si tothom tingués la necessitat vital d'escurçar el màxim possible la seva estada a les entranyes de la ciutat. A tothom se li encomana el neguit per sortir a terra ferma.
Tanmateix, jo seguiré pujant per les escales mecàniques, embadalit amb els cartells publicitaris, i fent bandera del meu tarannà tranquil. Continuaré impedint que la pressa col·lectiva se m'encomani...tot i trobar-me al subsòl, on es desfermen les velocitats subterrànies...